Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2012

Sentit (artístic)

Enmig de la sèrie de limitacions que estableix el nostre món, els poetes van aconseguir un privilegi especial: la licentia poetica. Aquest privilegi permet, per dir-ho en poques paraules, “menys prear” les normes de la semàntica, la regularitat de les associacions i tota una sèrie de les així anomenades normes que ens permeten esquematitzar el caos de les nostres imaginacions, dels nostres pensaments o dels nostres sentiments. Tanmateix, l’abast de les absolucions amb què opera aquesta llicència poètica no pot ser massa ampli. I per això, en el marc d’aquest privilegi, un fragment com el que segueix no pot tenir-hi cabuda:
De la platja més petita del món, una llunyana senyora blava
en una habitació tan petita, cinc passes amunt i avall,
als llavis i als pits, a les cuixes i als malucs
que la lluna et col·loqui aquest poema massa agosarat.

Perquè, pensem-hi bé, per quin motiu la lluna ha de col·locar aquest poema als llavis, als pits, a les cuixes i als malucs de la Senyora blava? Aix…

El que era daurat

En aquests poemes de Justyna Bargielska em crida l'atenció la manera que té de superposar nivells i de passar-ne d'un a un altre gairebé sense cap mena de transició, amb salts de pensament que, amb tot, mantenen una lògica que els és ben pròpia.
EL QUE ERA DAURAT

En acabat de parlar amb tu, vaig veure que caminava
en una foscor absoluta. Vaig poder arribar
però igualment després una falena va volar fins al portàtil
per recordar-me que no sempre tornaria tan fàcilment,
i perquè em controlés de debò. El que era daurat
esdevingué gris perquè vaig imaginar que per sempre
navegaria mar endins i tornaria com una espècie
de foca embadalida. El que era daurat
esdevingué asfalt perquè vaig he acabat de parlar amb tu
i he de tornar a donar vida, i no prendre-la. I molts més
insectes van volar fins al meu portàtil
aquella terrible nit,

quan el que era daurat esdevingué gris, i per un moment,
de debò que vaig pensar que m’ajauria en aquell bosc
perquè se’m mengessin els animals salvatges…

La tragèdia de l'estètica...

Una de les qüestions més interessants per a un teòric de l’art és el problema de la relació recíproca entre la creació artística espontània i la reflexió, l’estudi de la relació que sorgeix entre l’esclat lliure de la inspiració creativa i l’anàlisi que mostra els elements separats que formen part del producte de la inspiració poètica, valorant-los i classificant-los. [...] Quan diem: “Aquest quadre no té una bona composició”, diem en altres paraules que aquella obra d’art no és uniforme, que li falta aquella unitat en què els diferents elements compositius, com per exemple, els colors i les línies, formen una certa totalitat. [...] La creació és una síntesi sui generis, que constitueix l’expressió dels nostres estats més enllà dels conceptes, mentre que la reflexió crítica és una anàlisi que separa els elements d’una certa totalitat partint dels filtres del nostre intel•lecte a través del mecanisme dels nostres conceptes.

Bolesław Miciński, “La tragèdia de l’estètica dels artistes” …

Un gos se't menja el barret

Un altre poema del darrer llibre de Justyna Bargielska.
UN GOS SE’T MENJA EL BARRET

Sincerament, penso que no saps què és l’enyorança.
T’ha dit algun cop la teva filla cinquanta-tres
vegades seguides que un gos se’t menja el barret?
Que se’l mengi, vaig dir. No sé si ni un sol cop. Els teus mails
no són mails, són carícies, avui aniré a dormir amb tu,
em diu el mail. No, mail, avui aniràs a dormir amb la teva dona,
i jo amb el meu home. Amb tot, no més tard que demà
planejo desempallegar-me de tots els recipients del món,
per beure, per pixar, per conservar les cendres dels pròxims,
per recollir la sang del nostre Salvador, i seré el darrer
recipient en el món. I, acordem-ho així,
jo i la sang del Salvador, tan sols ambdós sabem
què és l’enyorança.

Música i poesia

“Des que la poesia i la música se separaren i van seguir camins propis, van passar a ser cada cop més estranyes entre si. Els poetes lírics sense la lira componen els seus poemes ja no per a l’oïda, sinó per a la vista, les formes auditives del poema ja no segueixen desenvolupant-se, rarament es renoven amb noves creacions o amb retorns a tècniques passades, com per exemple amb assonàncies. Cada cop amb més freqüència en la poesia europea (i potser encara molt més en la poesia americana) s’omple la forma lírica amb temes que no són per cantar, de vegades són com reportatges escandits rítmicament.”
Józef Wittlin, "Orfeu en l’infern del segle XX" (1930-1942)
Sí, és així, i aquesta tendència s’ha accentuat encara molt més després de la II guerra mundial i en el nostre segle XXI. Amb tot, avui dia no crec que sigui ja tan pertinent aquest to de plany. És un fet que cada cop més la poesia s’escriu per ser llegida en silenci (encara que no únicament, ben cert) i que en molts caso…

Hans Memling Hotel

En l’entrada anterior, parlava del canvi de rumb que prenia l’obra de Maciej Woźniak. Un altre autor que sembla variar les seva estètica és la poeta Justyna Bargielska. En el seu darrer llibre, publicat enguany, amb un títol tan enigmàtic, irònic, sarcàstic com és Bach for my baby presenta una sèrie de poemes que demostren la creació d’un món propi, i que s’allunya de tants i tants poetes que escriuen el que podríem dir una poesia generacional. Aquesta es caracteritza per l’absència d’un to propi, els poemes es fonen i es confonen i es poden intercanviar els que escriuen diversos autors sense que això representi cap diferència per al lector. En realitat, un camí invers a l’iniciat per Maciej Woźniak.

HANS MEMLING HOTEL

La neu s’ha fos i ja sabem on ens divertíem,
eren els poemes el que ens interessava, però al matí
ens va acollir la immensitat. Potser tu recordes millor
què ens interessava? Recordo
que tens uns dits gràcils, i tothom en parla,
que després de l’hivern ve la primavera …

Durant mig març hi ha hagut glaç

Maciej Woźniak és un autor que m’ha interessat des dels seus inicis. Sobretot en aquella barreja de ficció poetitzada en personatges musicals (però no únicament el tema eren personatges musicals) i en les relacions de les ciutats. En aquella barreja d’elements narratius i imatges que feien avançar el poema i dur-lo a un final molt ben resolt. Però fa ara dos anys va treure un nou llibre, Fugida d’Elea, en què la seva poesia prenia un canvi de rumb força inesperat, sobretot tenint en compte que la seva veu ja estava del tot formada. Un trencament que l’acostava més als poetes que formen part del cercle més rupturista, per dir-ho d’alguna manera, del cercle sorgit de l’admiració, i quasi veneració per poetes com John Ashbery. I, sincerament, és un canvi que no m’acaba de convèncer. Potser és cert que amb aquest llibre ha cridat més l’atenció, ja que és la línia que impera. Però un poeta, qualsevol poeta, ha de buscar el seu propi camí, independentment del que el públic (si és que hi ha…

Tot es desfà

Després d’un període d’absència al blog, i de les vacances, reprenc l’activitat. Aquest cop, amb un poema de l’eslovè Marcello Potocco, de qui ja havia traduït un poema anteriorment.

***

Ahir tallava tomàquets per l’acompanyament
mentre tu posaves les albergínies al forn. Se sentia
l’olor de l’oli i de com es dauraven els trossos.

Creixia el temps, quasi que havia passat tot.
Jo bevia vi rebaixat amb aigua (semblava
com si begués vi barrejat
amb vinagre o aigua barrejada amb sang),

fins que no vaig abocar els fruits vermells
al pot. El temps va començar a estovar-se i,
com si fos des de darrere del pot, de damunt

de la seva vermellor, va arribar una veu: “Has fet
uns trossos tan grossos que no es desfaran mai...”

Abstret, vaig mirar a una altra banda. No tan sols
els tomàquets, vaig pensar. Tot

es desfà en algun moment, vaig contestar.