29 d’ag. 2011

Per primer i darrer cop


Traduir Marjan Strojan significa en tot moment endinsar-se en un terreny que sempre és desconegut. És un poeta que té diferents tons, i que els va explotant de manera molt personal en cada nou llibre, en cada poema. I, de vegades, la sintaxi obliga a fer canvis per salvar part del sentit. No obstant això, quan s’arriba al resultat de poder-lo entendre, de poder-lo fer accessible en una altra llengua, els guanys que s’obtenen superen tots els esforços.



PER PRIMER I DARRER COP

Estic commogut per les meves
mans. Els ulls, massa cansats;
els braços, massa estrets per al dia.
Sento, just quan els tanco, com
m’apareixen paisatges al cap.
Coberts d’herba, de boscos,
entrecreuats per rius, de camins
sembrats de ciutats, on, lluny
de l’Est, ja s’encenen
els llums i cap a mi roden
les seves estrelles, per primer
i darrer cop. Som en un pont
d’una de les ciutats. La nit ens plou
als cabells. Resistir
fins demà en el propi cos.

25 d’ag. 2011

Passeig nocturn

Intento treballar. Però des de la finestra m'arriba el soroll de les màquines que aquí utilitzen durant tot l'estiu per segar la gespa. Deuen tenir un motor fet expressament per molestar els habitants. I això pot passar a qualsevol hora del dia, especialment al matí, quan un vol descansar. Fer-ho ara, a dos quarts de cinc de la tarda, amb el bat de sol que cau i una temperatura superior als 30º (sí, aquí també fa molta calor de tant en tant), indica un nivell molt alt d'irreflexió. El soroll d'aquests estris és com milers, milions d'abelles que s'hagin ajuntat. Entra en la ment com un trepant, de manera directa. I ja no t'abandona. I en un moment, m'ha fet recordar un poema que vaig escriure i on vaig introduir el motiu de les màquines de segar, que formen ja part del paisatge a Polònia.



PASSEIG NOCTURN

Després de la pluja ve l'olor de l'herba,
a l'endemà la tornaran a segar, l'olor
serà més intensa. A la força, una conquesta
d'una fortalesa massa temps assetjada.
Al final un s'ha de lliurar. A l'enemic?

Embriaga't de l'olor, com en una nit
massa llarga, vençuda pels primers raigs
de sol que il·luminen les taques del camí.
Indecises pauses per seguir fent tentines
cap a casa. El verd de la gespa que et guia.

El soroll de les màquines de segar, sense
deixar-te ja adormir. Lluny són les albes
on els ocells desperten el cos nu al costat.
No tens ja ni gènere literari com a base.
Perds el partit contra la imaginació.

Així és l'estiu. Un matí on el somni és
balder. Les màquines brunzint, abelles
embogides. El sol marcant clapes sense
sentit. La gespa que guia com una estrella
fugaç. La marca d'un cos al llit. Imaginada.

22 d’ag. 2011

Les formes de l'amor, 3

Enguany, les entrades al blog apareixen amb comptagotes. Les creacions surten en altres formats, als quals s'ha de donar preferència. Amb tot, intento iniciar una tornada, les entrades seguiran sent escadusseres. Fins a finals d'any. Però confio que les temporades de silenci siguin més curtes (m'acabo d'adonar que ha passat un mes llarg des de la darrera entrada).
Torno amb un dels poetes més contundents de la seva generació a Europa. El poeta eslovè Aleš Debeljak. Aquest poema pertany al seu llibre Diccionari del silenci, publicat l'any 1987.



LES FORMES DE L’AMOR, 3

Estàs cansat. La teva mirada palpa les coses. Se sent
el respir callat dels fumadors i el repòs dels miralls. No
coneixes ningú. Podria ser pitjor. Et basta la cadira
baixa i la imatge d’un cap femení en la taca humida

del paper a la paret. No tens por. Mai no tornaràs
per ser un lector de breus poemes, un intèrpret
de sonets. Moriràs sense haver esgotat totes les imatges
de la realitat. No et sabrà greu. No fas veure que l’art d’errar

ja no t’és estrany. Per l’habitació, la planura i el cel que fa olor
a trementina. El que cruix sota les inquietes mans no és
paper ni són poemes. Perduraràs en les esquerdes del temps,
observant la profunditat del mar per on has navegat tantes vegades.