abcd xavier farré

Acaba agost. A Cracòvia, tenim ja gairebé la tardor. Plou, plou tot el temps. Fa vent. La temperatura baixa fins als 9 graus. Aquí habitualment l'estiu acaba bastant abans que al Sud. Però aquest avançament d'enguany potser ha estat massa sobtat. Comença el temps de casa, de la llum interna. De les converses. També en somnis. Com en aquest poema d'Uroš Zupan. LLIBRE DELS SOMNIS II Avui he somniat que em visitava W. H. Auden. Ha segut al banc on tenia de vegades les meves joguines. La pell de la seva cara era meravellosament tranquil·la i plena d'arrugues, cabells blancs, pentinats cap al darrere vers la infantesa. La meva mare, a prop, amb l'exactitud de Chester Kallman picava ceba. La ràdio en un racó tocava melodies psicodèliques dels setanta. Jo era en el meu present i en el meu passat alhora. Era en dos cossos i en una ànima alhora. Era en la vellesa d'Auden que arribava fins a la seva mort, i en el present de la meva mare que era en la ...

Miłosz Biedrzycki *** en pendent la carretera des de l'altiplà, una obertura de l’Adriàtic com una biga atzur, els camions s’enfilen amunt, una pedrera en un dels vessants, pols, el tren, com seguint el baedeker, serpenteja enmig de marges a la vora de camps empedrats, del mur petri d’una església del segle dotze, el camp fa olor de blau i de sal, la famosa dansa de la mort. arriba a la planura, brisa, xafogor, les algues es podreixen, hi ha marea sortint, els ulls dels peixos a les parades són de pell. Albanesos rossos tenen albercocs, s’escrostona el fresc, a la llum el mar porta remolcadors, greix, al vespre s’empassa la bola del sol. porta sons de l’hotel a través de la badia, un foxtrot, Trieste com la llum, els murs s’enfredoreixen.

Tomasz Różycki té ja el següent llibre de poemes a punt de sortir. Si tot va bé, serà ja al setembre. Tots els poemes amb la mateixa estructura, setze versos dividits en dues estrofes de vuit, una forma que ens pot ser molt familiar. Alguns dels poemes que formaran part d’aquest nou llibre han anat a apareixent als Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris).  *** Ve per darrera vegada a aquest indret anomenat platja per acomiadar-se del riu en plena nit, seguint petjades d’animals, per beure aigua i refrescar els càlids, massa càlids llocs. L’esperen encara vols amb retard, saltar per àmbits de paranys, Labrador en la llum lívida dels glaçats vidres dels radars, hi ha encara una nit perduda i mil nits desdibuixades enmig de les esferes de continents nítids i espectres lunars, una pols platejada que roman als dits, i molt més encara, el llambreig d’aquests espais, a la pantalla no hi ha cap rastre de vida. Però la foscor és la norma, mentre la llum és calor, esforç...

Abans de donar temps al blog perquè s'oxigeni, deixo un poema de Jan Polkowski . *** Sobre nostre planejaven arbres de llenya tova, donant fe als vents més lleugers: àlbers negres amb una línia de la vida curta, blancs salzes hospitalaris plens de nius de ratolins i d’ocells, fràgils trèmols malaltissos àvids de noves preses. Eren tan sols parents pobres dels prínceps de les valls boiroses i de les molsoses vessants: el roure i el til·ler de menudes fulles. Tan sols ells, arrecerats al fang acre i a la càlida sorra. Cap testimoni humà en l’alt palau de juliol. Al terra blanc d’hospital formaven amb les fulles, l’escorça i el líber encanteris i formes de la immortalitat. Saciaven la debilitat. Esperaven ells, com tu i jo, el menor gest de conciliació? L’ombra del perdó? Es nodrien de foc, vagaven vers els jardins celestials.

Ja fa uns dies que he començat a fer una vida quasi monacal. Gairebé no surto de casa, només alguna escapada a la piscina per desemboirar-me una mica. I des de demà el retir ja serà quasi absolut. Em tancaré per poder enllestir alguns projectes que tinc entre mans. No sé si mantindré el ritme d'entrades al blog, però tenint en compte que quasi tothom és de vacances, potser un descans més llarg de la xarxa anirà una mica bé.