abcd xavier farré

El sistema editorial català o, més aviat, el sistema de subvencions, premis i publicacions a llibres premiats del qual les editorials han estat les principals explotadores, juntament amb una situació de crisi, ha dut el mercat de la poesia en català al caire de l’abisme. Els grans grups, cada cop més mercantilitzats, han acabat publicant un autor o dos ja reconeguts pel gran públic i que poden aportar algunes vendes, i els premis a obra inèdita. Això ha provocat que alguns autors, amb obra sòlida al darrere, encara hagin de buscar la sortida dels seus llibres en aquests premis. Quan el normal fóra que els publiquessin directament, i optessin a premis per obra publicada. Però, com que això darrer és quasi inexistent, no ho poden fer. S’ha creat un sistema que ha acabat escanyant-se a si mateix, que s’ha immolat perquè s’ha trobat sense sortida. Miro altres literatures, i això no passa o, si més no, amb molta menys freqüència. En la literatura escrita en castellà a l’Estat espanyol est...

Ana Pepelnik SONETS III Les barques són lluny. Ha plogut tant de temps que se les ha endutes. Ara pelem castanyes. Les closques torrades son petites barques. Quan es posen en remull se sent com esclaten amb les que s’assequen. Les barques són lluny. Quanta gent penses que encara fa servir llenya per escalfar-se a ciutat? No gaire. L’únic que faig és moure’m. I pelo castanyes. D’una estació a una altra. De vegades parlo més del que solc fer en un dia. La llenya emet força escalfor. De vegades escolto fins que no m’adormo com crepita en els tubs. De vegades hi ha gent sota la pluja. Tant de temps fins que no comencen a plorar.

Ana Pepelnik SONETS II Una furgoneta vermella plena de nomoblidis llisca pels carrers. Segueixo buscant sempre el teu poema. No anomeno els carrers. Els comparteixo amb gent en aquesta ciutat. Una furgoneta vermella plena de nomoblidis. Sempre. Busco el teu poema. Un avió vermell aterra a l’aeroport d’una ciutat vermella. Blaus nomoblidis. Mai no recordo els aeroports. No corro darrere l’avió vermella. Massa nomoblidis. El teu poema. Lliscar. Una furgoneta plena de carrers. Condueix un pallasso. Una furgoneta davant d’una caserna de bombers vermella. D’una casa vermella creix el cel. Blaus nomoblidis. El teu poema. El comparteixo amb gent en aquesta ciutat. De la casa creix un cel vermell.

Ana Pepelnik neix l’any 1979. Ha estudiat Teoria de la literatura i literatura comparada a la Universitat de Ljubljana. És poeta i traductora (principalment de poesia en llengua anglesa). Ha publicat dos llibres de poemes. En aquest petit cicle que té el títol de “Sonets” em crida l’atenció especialment la manera que té de fer avançar el poema a través de les repeticions. La rima pròpia d’aquest tipus de poema desapareix, i la repetició du a terme la funció d’aquestes rimes, així com també del ritme. Aconsegueix de transmetre un ambient entre líric i en certa manera angoixant, ja que atrapa el lector en aquesta teranyina que va creant en el cercle de les repeticions. SONETS I Somnis inacabats. I lent el matí. Donen voltes les tovalloles. El penell és clapat. Un matí inacabat. I lents els somnis. La brigada de la brossa buida els contenidors de vidre. És el penell del matí. Inadequat del tot per als somnis inacabats. Boira. Les restes de la pluja en margarides i crisantem...

Quan l’intel·lectual mitjà reflexiona avui dia sobre els assoliments culturals i artístics del segle passat, primer pensa en noms com els de Freud i Picasso, Stravinsky i Heisenberg, Hitchcock i Wittgenstein. És impossible d’imaginar-hi algun poeta entre aquestes figures. Ni un sol poeta de la galeria d’avantpassats com Pessoa, Kavafis, Rilke, Yeats, Mandelstam, Valéry, Frost i Machado passarà pel cap del pensador amb sentit històric que reivindica entendre de què tracta la modernitat. És com si l’art de la poesia fos, d’entre totes les coses, el punt feble en la memòria cultural de l’home modern. No té massa sentit capficar-se per què pot ser així. Presumiblement, deu tenir a veure amb la inconstància de la pròpia memòria que esborra tot el que no s’utilitza al servei del poder, del capital, de la ideologia o de la força física. I acaba que els poetes segueixen sols amb el seu petit secret. Un secret tan gran i transcendental que, si fos advertit, podria canviar el món algun dia. ...