abcd xavier farré

No és cap secret que una de les veus de la poesia polonesa que més em fascinen és la de Janusz Szuber. Un dels dos o tres hereus d'aquells autors que van situar la poesia en llengua polonesa al capdavant del panorama internacional. Szuber acaba de publicar un nou llibre de poemes: Dir. Qualsevol cosa. Així, amb punt. Aquí hi ha la presentació que en fa el propi poeta. A banda de la línia de poemes que acostuma a escriure, introdueix una forma més àmplia, a la frontera del poema en prosa i la reflexió. Més endavant, segurament en penjaré alguna mostra. En aquesta entrada presento un poema de la seva producció anterior.
DIVUIT DE JULIOL

Cal tancar el llibre
                                                                        En el darrer tacte,
                                                                        Llençar-lo a les brases
                                                                        I dir: s’ha acabat
                                                      …

Sempre és agradable veure que altres persones reconeixen la teva feina. Especialment, com succeeix en aquest cas, quan prové d’una persona que admires i que respectes profundament. Álvaro Valverde és, al meu parer, un dels poetes espanyols més interessants actualment, m’hi sento molt proper quan llegeixo els seus poemes, que he anat seguint llibre rere llibre. Fa un parell de dies va penjar al seu blog un comentari que em va emocionar sobre l'antologia de Czesław Miłosz Tierra inalcanzable. El podeu llegir aquí. I de blog a blog. Des del meu li envio mostres del meu més sincer agraïment. Moltes gràcies, Álvaro.

Un nou poema de Dušan Šarotar, del seu darrer llibre de poemes, La casa del meu fill. Šarotar és un escriptor que cal tenir en compte, tant per la seva poesia com per la prosa. En ambdós gèneres, la memòria té una presència fonamental.
HERÈNCIA

Tot el que sents s’acumula en una herència,
de la seva densitat relativa expressada en la unitat
de l’invisible, com ara l’aire o el silenci, la solitud,
en depèn l’acceleració, la velocitat de pas, d’un
a un altre, de les grans paraules als fets, l’amor.

Tot el que posseeixes s’esborra de la teva herència,
el coeficient de la propietat és inversament proporcional
a la velocitat de pas, així per exemple, la cobdícia,
l’avidesa, l’enveja i la ignorància són tots valors,
expressats amb un número negatiu, com els dominis.

Al final queda sols la sensació, tal vegada no res,
alguna cosa que sempre ens supera, això serà la nostra
única herència, com una llum que s’encén en nosaltres
quan al vespre apaguem el llum sobre el llit.