Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2008

Jocs

Mirosław Dzień

SET POEMES HIVERNALS


2. Jocs

Jocs en la neu com en els quadres
de Breughel, molts anys més tard.
(La felicitat no envelleix i el temps
no coneix la ingenuïtat infantil, que
fa boles de neu en la seva maneta).

Dos carrers més enllà un seguici
fúnebre: un mercedes, el capellà
amb el breviari i la vídua. La gent
en una botiga gira el cap. Volen
escapar-ne, perdre's en l'enciam,
el pernil, la xocolata, sí, en el gust
dolç del temps present.

Una bossa a l'espatlla

Mirosław Dzień

SET POEMES HIVERNALS

1. Una bossa a l'espatlla

Un torb. La ciutat sumida en la plata
d'una neu fina. Ocells arronsats en els fils
telefònic adoren els autobusos que conquereixen
els turons amb dificultat – en aquestos pensaments
abrigallats amb la vista s'enganxen als enfosquits vidres.
Hi ha tantes coses que s'han de perdre, per sempre.

Veig la cara d'una noia, del tot pàl·lida. (El fred s'ensenyoreix
dels seus llavis, del front. Als cabells passa comptes
amb el vent, aspre i transparent). Guarda la fidelitat
a la bossa que porta a l'espatlla, i una foto del seu estimat -
és afectuós, l'ardor el domina.

Jüri Talvet i el seu traductor

L'amic Albert Lázaro em comenta que acaba d'aparèixer a la revista electrònica Prometheus una traducció que ell mateix ha fet directa de l'estonià de poemes de Jüri Talvet, amb una clarificadora introducció. Aquí en teniu el link per accedir-hi. Moltes felicitats, amb els millors desitjos perquè segueixin publicant-se més traduccions.

Sonet a l'octubre

Uroš Zupan (Trbovlje, 1963) és un dels poetes eslovens més reconeguts de la seva generació. Ha publicat sis llibres de poemes. El primer ha tingut ja tres reedicions. També ha publicat assaigs i una traducció de poemes de Iehuda Amikhai.
SONET A L'OCTUBRE

Visc lluny del mar, lluny del futur.
A fora és octubre. Sobre el riu, disposat
talment una figura d'un desconegut
cos geomètric, ànecs salvatges volen
vers el Sud. El riu és burell. Els ventres
dels ànecs, en la distància, són burells.
La llum a l'habitació des d'on els observo
és burella. Hi ha moltes vides al voltant
que no em pertanyen. Ella, encara és
més en mi, i no em pertany.
Es fa fosc aviat, i els ulls estalvien la mirada
al buit. Me'n vaig al llit ben d'hora.
Quan apago el llum, en la foscor sento
que les teves mans ja s'han adormit.

Traducció i similituds (1)

La traducció poètica acostuma a ser objecte de crítiques que adopten una forma extrema quan s'arriba a l'afirmació que la poesia és, en el fons, intraduïble, i la prova n'és, sembla ser, la impossibilitat d'assolir una identitat o al menys unes similituds entre el poema i la seva traducció.
En aquests casos, què és el que estableix unes similituds satisfactòries? I realment, aquestes similituds (que haurem de discutir i de definir) són una condició indispensable d'una traducció?

Adam Czerniawski, La traducció de poesia: teoria i pràctica

Sonet XVII

La capacitat de detenir l'instant, de fer que els detalls que ens rodegen adoptin una dimensió pròpia en el moment de destacar-los, és una de les grans virtuts del poeta suec Lars Gustafsson (1936). Un poètica que m'és molt propera.


SONET XVII

Una tempesta. Tardor. Els arbres amaguen la lluna.
Una mirada al noi deficient a la taula,
escurant el que queda al bol. Aquesta terra,
aquest vent càlid. Ara d'un llac fosquejant

m'arriba una forta olor, com la d'un cos ofegat
flotant sense que ningú el rescati. I, fet per a la vida,
camino per l'herba, busco un mot: un mot
per expressar l'olor humida de la tardor, la lluna

que mira inquieta tot això, la nit que tan sols
es fa més intensa, el quadre groc de la finestra
que il·lumina un tros d'herba, la terra humida

que fa olor a peres podrides, el gat que sotja,
astut, entre els matolls. No plovia.
I jo necessitava un mot com aquell.

Salutació

Paulo Teixeira

SALUTACIÓ

Saluda l'hora, aquell aire fugisser dels minuts,
com qui, convertit a la fonètica del silenci,
regira en el llenguatge autista del poema.
Els pulmons expiren cap a fora l'alè
dels anys i la memòria s'estén pel paper
com una signatura. Aquest continent,

lloc imposat en el gràfic de la teva vida, fixa'l,
prest a dreçar-se en l'aire com una casa d'exili,
en la llegenda que és ja una visió del teu iris estriat.
Amb el nivell de la sang bategant a la gola
escriu, sota la llum dels reverbers, el comiat
a les cerimònies crepusculars del vell món.

Gueto: una mare

Els textos que tenen com a punt de partença una tragèdia, especialment els que fan referència a l'Holocaust, ens posen sempre davant del problema de poder jutjar-ne la seva vàlua artística. El component moral n'estableix una barrera. I tant si els valorem de manera positiva com negativa, ens queda la recança d'haver comès, nosaltres mateixos, un acte que considerem poc sincer, ja que no tan sols els aspectes literaris o artístics són el centre de discussió.

Anna Świrszczyńska (1909-1984) va néixer a Varsòvia. Amb dos volums de poemes, publicats en 1972 i en 1974 va establir una autèntica revolució en la poesia polonesa. El gran avalador de la seva poesia, tant a Polònia com als Estats Units, va ser Czesław Miłosz, que va escriure fins i tot un llibre d'assaigs dedicat a la seva poesia.


GUETO: UNA MARE

Agafant fort el nadó mig ofegat pel fum, va córrer tot cridant per les escales d'aquella casa en flames. Del primer pis al segon. Del segon al tercer. Del tercer al quar…

El mar fulleja

Veno Taufer (Ljubljana, 1933). Ha treballat a la televisió eslovena i a la BBC. Va fundar el Festival de Vilenica l'any 1985 i el va dirigir durant 13 anys. Ha ocupat diversos càrrecs en el PEN eslovè i el PEN internacional. Ha publicat quinze llibres de poemes, i també obres de teatre, assaigs i traduccions.


***

el mar fulleja una ona rere una altra
una fressa entre les pedres després escuma i no res
memòria que porta a la riba una aroma i la humitat

una ona rere una altra els fulls del llibre
entre ells algues gerres sorra algun cadàver
qui el fulleja? Segueix escrivint-se

ni una gavina ni un vaixell ni un nedador
ningú no es gira enmig d'aquest esclat
no sap si és una lletra una taca un signe no un lector

potser en algun món algú l'ha llegit
i aquesta ona freda no és sinó un full friable
és un llibre llençat ja ple de filagarses

o cada història que s'hi transcriu
perquè succeeix però el fullejar és un xiulet momentani

Purgatori

Aleksandar Ristović


PURGATORI

Mai no hem notat la nostra part de l'etern
en el que era la nostra vida: els moments
de què aquests esclats d'activitat
i letargia estan fets, la semblança
entre aquí i allí en un espai intern
i extern. Hem intercanviat la vida
per la seva aparença; l'objecte, per la seva ombra;
una moneda visible per les riqueses invisibles
d'orígens desconeguts i de valor ambigu:
el cos per un esperit menut,
el residu d'aquesta creació del no res,
com en una capsa diàfana. Gota a gota
les fronteres són en moviment, el purgatori
és obert per a aquells que tenim un trinxant,
una soga, i una argolla feta de fusta.

Sempre es tracta del mateix

Mirosław Dzień


***

Sempre es tracta del mateix:
una metàfora adequada, una petja
sense error, uns fets descrits
amb tot detall. Però és així que el dimoni
cartesià t'ensarrona, arter i d'amagat.
Sempre estàs disposat als sacrificis,
fins i tot sense pesar dónes
el somni que fa entremaliadures
en els foscos i humits amagatalls
del cervell. En una depressió constant,
en una davallada de les forces,
amb l'estigma de l'ànima reclòs
sota la vànova de la consciència.

Natura morta viatjant en el temps

Emma Andijewska (1931, Ucraïna). Pintora, prosista, poeta. Va abandonar Ucraïna l'any 1943. Va viure a París i a Nova York, i des de 1963 viu a Alemanya, a Munic. Ha publicat més de 20 llibres de poemes.
NATURA MORTA VIATJANT EN EL TEMPS
Sal. Una ampolla com un laberint immòbil.
Una baldufa trencada. Fragments de l'enlluït
després de les reformes en gruixuts infòlios
i el catàleg de preus, amb taques de mostassa.

En el got escantellat, un corindó amb espiral
ha desplegat en els elements tots els reflexos,
i els paràmetres en tots els punts de resistència,
fins a convertir-se ell mateix en el seu rival,

però la llum és tots els angles com la fil·loxera
i les laringes que esperaven l'elixir,
és, en altres dimensions, un glop fatal,
un reflex violat i inconsolable, on la imatge
de la realitat ha perdut tres quarts del seu color,
a fi que el món, del no res, creixi entre dos cons.

Treball irònic?

Parlant en línies molt generals, en el cas de la traducció d'un text artístic, i més concretament, poètic, no ens enfrontem amb el „trasllat” del text d'una llengua a una altra, sinó amb la crítica d'un text escrit en una llengua determinada a través de les eines interpretatives de l'altra llengua. Unes eines, val a dir-ho, que tan sols aparentment són les adequades. Per altra banda, el fet que el procés principal transcorre en una esfera intermèdia, de signes buits, aleshores podem afirmar, tot adoptant la definició de Schopenhauer de la ironia com a resultat d'una mediació, que el sentit del treball del traductor és profundament irònic.

Witold Wirpsza “Alguns factors actuals de la traducció poètica contemporània” (1967)

Mira llargament

Conrad Aiken (1889-1973). Poeta nord-americà. Oblidat durant molt de temps i tornat a recuperar després gràcies a Harold Bloom. Tanmateix, el gran crític mostra reticències per posar-los al costat dels seus poetes estimats. I, en especial, l'acarament amb Wallace Stevens li serveix per intentar demostrar que Aiken és un poeta menor. En el fons, són dos poetes amb recursos i objectius ben diferents. I la claredat d'Aiken és un valor que pot cotitzar ben alt.


Mira llargament, i veuràs com la fulla
cau de l'arbre. No emet cap so, troba
l'herba sense fressa... Així tindràs la branca
nua, i una fulla morta en la morta herba.
Les coses vénen i desapareixen. Això és tot.

Però quins no han estat els tumults? Quines
guerres d'àtoms a la branca, quines ruïnes,
ardents, desastroses, en la fulla? Un tumult
que era etern, però no ha emès cap senyal.
Tan sols la fulla cau, i queda nua la branca.

Això és el món: no hi busquis res més. Preludi
invisible i desastrós que garbella l'acte tri…