29 d’oct. 2007

En el comiat


Slavko Mihalić (1928, Karlovac – 2007, Zagreb) és un dels poetes més importants de la literatura croata contemporània.


EN EL COMIAT

Abans que baixis les persianes,
abans que enviïs les coses
al que fa barates,
abans que llencis les pedres
a la foguera, abans de posar-te
la jaqueta a l'espatlla,

passeja pel jardí i mira
quantes flors han florit de cop,
com s'han posat a refilar els pardals
que no ens abandonaran mai.

Abans que posis a la maleta
les teves coses ridícules,
abans de trencar la clau
davant la porta tancada i barrada,

pensa si aquest paisatge pot
romandre en el mateix lloc sense tu,
si no s'esfondrarà a la teva esquena
quan n'arrenquis les teves arrels.


26 d’oct. 2007

Clara Haskil


Vasco de Graça Moura (1942) és poeta, polític i traductor. A banda de la seva poesia, s'ha de destacar la seva ingent tasca de traducció (la Divina comèdia, Shakespeare, Petrarca, Rilke, Gottfried Benn...)



CLARA HASKIL

sempre hi ha una història de persones que ens diu el que som,
una narració que prolonga l'acústica dels sons interiors, destins
quan la tarda s'apaga, per exemple, als

seixanta-cinc anys, clara haskil va caure a l'andana
de l'estació de brussel·les. moriria
de les complicacions de la caiguda. però ja abans havia

tingut problemes de columna i de visió, ja
va haver de fugir d'alemanya. aquestes notes
són a la portada del disc en què ella, la intermediària

de mozart, toca el concert en re menor, en una aura
de greus densitats. tu ets asseguda al sofà
llegint un llibre, quan et dic això. no

sé si estàs atenta, o si somrius com la música requereix
i haskil desitjaria. la música és sempre autobiogràfica
per a qui l'escolta, una accelerada angoixa que exacerba el que

gosàvem saber. i una íntima aliança amb la llum
i l'innominable de l'experiència fan
el sublim d'aquestes marginalitats de la vida.


24 d’oct. 2007

Exili


Boris A. Novak (1953) va néixer a Belgrad. Els seus pares eren d'origen eslovè. Estudià literatura comparada a Ljubljana, on resideix actualment. És un especialista en la lírica provençal, fet que determina la mestria formal absoluta en la seva poesia.

EXILI

Cap estrella ja no t'és cap ajut.
Miro el fred cel del nord, el Sud
m'és amagat. I les blanques ciutats
en què he crescut moren rere estelats
murs d'un horitzó meridional.
Una escorça entre mi i jo que creix
es fa espessa. Enmig de la boirina veig
l'ombra de la meitat morta de mi mateix:
com si fos davant d'un fons abismal
tremolo i em palpo la fosca galta.
Sols en la pròpia gola sóc a casa.


23 d’oct. 2007

Dukszty, al vespre


Jacek Podsiadło (1964), va ser un autèntic fenomen els anys 90 a Polònia. Poeta excepcionalment prolífic. Ha publicat més de 20 llibres de poemes. La seva Poesia completa (1998) té més de 840 pàgines ben atapeïdes.


DUKSZTY, AL VESPRE

Durant tot el dia he mantingut les brases enceses.
Ara enfonyo patates a la cendra, per l'esmorzar.
El fum m'allunya els mosquits; el foc, els dimonis.
Enmig del llac els lituans en barques immòbils
esperen els seus peixos misteriosos.
Els mugits de les vaques, forts com daudytes, instruments de vent.
La llet avança en el pot enfonsat a l'aigua.
Els somnis s'amaguen en l'herba, en els arbusts
prests a apropar-se i ocupar un cap lliure.
En una branca s'eixuga una tovallola i penja una campana de fang.
No per emetre cap so. Per repetir el silenci.


22 d’oct. 2007

L'ignorant


Philippe Jaccottet (Moudon, Suïssa, 1925), poeta d'expressió francesa. Ha traduït de l'italià i de l'alemany, principalment autors romàntics que, per altra banda, determinen quasi tota la seva poètica.



L'IGNORANT

Qui canta quan totes les veus callen? Qui canta
amb aquesta veu sorda i pura un cant tan bell?
Serà fora de la ciutat, a Robinson, en un
jardí cobert de neu? O és ben a prop,
algú que no sospitava que l'escoltaven?
No siguem impacients de saber-ho
perquè no d'altra manera el dia és precedit
per l'invisible ocell. Però estiguem tan sols
en silenci. Puja una veu, i com un vent de març
als boscos envellits porta la seva força, ve
sense llàgrimes, més aviat somrient davant la mort.
Qui cantava quan s'ha apagat el nostre llum?
No ho sap ningú. Però tan sols pot sentir el cor
que no busca ni la possessió ni la victòria.


L'amor és


Nuno Júdice (1945) és un dels poetes portuguesos contemporanis més reconeguts. La seva primera etapa, fins el 1985, es basava en una metapoesia, i després va anar ampliant la seva poètica. Arribà a un punt de comunió entre la metapoesia i la poesia amorosa. Els poemes d'amor s'han convertit en un altre dels seus elements característics.


L'AMOR ÉS


Ferida que no fa mal,
la paraula que no necessita ser dita,
una mirada suspesa en els teus ulls,
respirar l'aire en què respires,
dir el teu nom
i sentir en ell la teva veu,
esperar-te a cada instant
en què sé que m'esperes,
donar-te l'alegria que em dónes,
veure't arribar en un eco d'au,
i deixar que m'agafis
amb el més suau dels teus gestos,
sentir-te, tot sol, a prop meu,
i sentir-me tan sol lluny de tu,
saber que existeixes en mi
com sé que existeixo en tu,
la flor de foc del teu cos,
i besar aquella flor.


20 d’oct. 2007

Un rèquiem alemany


James Fenton (1949) va ser corresponsal de guerra. És autor de dos llibres cabdals de la lírica anglesa contemporània: The Memory of War / Children in Exile (1984) i Out of Danger (1994). El poema presentat és la primera part d'un cicle de 9 poemes, una elegia per a les víctimes i els supervivents de la II Gran Guerra. Enguany ha rebut la Queen's Gold Medal for Poetry.


UN RÈQUIEM ALEMANY

No és el que construïren. És el que demoliren.
No són les cases. Són els espais entre les cases.
No són els carres que existeixen. Són els carrers que ja no existeixen.
No són les teves memòries que t'obsessionen.
No és el que has anotat.
És el que has oblidat, el que has d'oblidar.
El que has de seguir oblidant tota la teva vida.
I amb sort, l'oblit descobrirà un ritual.
Descobriràs que no ets sol en aquesta empresa.
Ahir semblava que els mobles se t'apropaven.
Avui tens el teu lloc en l'autobús de les vídues.


19 d’oct. 2007

Un número despistat


Vasko Popa (1922-1991) poeta serbi d'origen romanès. Tal vegada, el poeta serbi més important del segle XX. La fama internacional li arribà gràcies a una antologia a l'anglès que prologà Ted Hughes. Presento el poema per dos motius, el primer, perquè em sembla un poema excel·lent; i el segon, perquè apareix un problema de traducció en els versos 2 i 3 de difícil solució.


UN NÚMERO DESPISTAT

Hi havia una vegada un número
Pur i rodó com el sol
Però que estava sol molt sol


Va començar a calcular-se amb si mateix


Es dividia multiplicava amb si mateix
Es restava sumava amb si mateix
I sempre es quedava sol


Va deixar de calcular-se amb si mateix
I es va tancar en la seva rodona
I solar puresa


A fora havien quedat les enceses
restes dels seus càlculs


Van començar a encalçar-se a través la foscor
A dividir-se quan havien de multiplicar-se
A restar-se quan havien de sumar-se


Això és el que passa en la foscor


I no hi ha ningú que pregunti
Que aturi les restes
I que les esborri.


18 d’oct. 2007

Un llaç i una aranya

Kornelijus Platelis (1951) és un dels poetes lituans més actius en l'actualitat.


UN LLAÇ PER AL VENT

Quan penso sobre la poesia
em perdo entre el poema i jo mateix, que la percep.
És possible d'aferrar la frontera entre ambdós, o no?
La poesia és com el vent: no és clar d'on ve,
no és clar on va. I no és clar què significa.
Quina cosa més estranya i ingènua: un llaç per al vent!
Quanta invenció i ingeni en els moviments de qui el posa.


ARANYA

El meu cor, com una mata
en la panxa d'una aranya
desenrotllant un fil resistent
amb què tricoto una xarxa al teu voltant, amor meu,
i sec arronsat en els esbarzers del meu cos
fins que les rapaces retines dels meus ulls tremen,
tocat per la cosa que desitjo,
i mentre ataco la meva víctima m'adono
que és tan sols la meva ombra.

El vi segellava el teu somni


Sebastiano Grasso (Sicília, 1947)


EL VI SEGELLAVA EL TEU SOMNI

La memòria mata de dia en dia.
La sang, les cicatrius, el foc, les arrels,
els trens, els capricis, centenars de versos
reconstrueixen un Paradís que la memòria
rebutja per inventat, com el mar
de Sicíia que flagel·la Pantelleria, on el vi
segellava el teu somni. Un cop, a Rialto,
l'olor de l'enciam i de la canyella seguia
les teves passes torbades, ara fermes, en ombra
i en l'ombra. La nit devora les pedres del Canal
i les processons de quilles negres i d'or.

17 d’oct. 2007

Licentia poetica


Leszek Szaruga (1946) és el pseudònim d'Aleksander Wirpsza (fill del també excel·lent poeta i traductor Witold Wirpsza). La seva poesia s'inclou en el moviment de la Nova Ona a Polònia (amb autors com Ewa Lipska, Stanislaw Baranczak, Julian Kornhauser, Adam Zagajewski i altres).

LICENTIA POETICA

1.

El perill més gran és amagat
a les biblioteques. S'han de
cremar els antics diaris. S'han de
cremar els diaris d'ahir. La previsió
del temps d'ahir ha resultat
veritat. Ha resultat falsa.
Avui ja no sabem
com va ser en realitat.
Avui ja sabem que va ser
com no havia de ser. Va ser
d'una altra manera.
Tan sols
el temps present permet
reproduir el passat. Tan sols
avui podem preveure
què va passar ahir. La memòria
és una presumpció incomprobable.

2.

El perill més gran és amagat
en la poesia. S'han de prohibir
totes les paraules. S'han
d'excloure també les pauses.
Les pauses són significatives.
El silenci és significatiu.
Així doncs, s'ha de
prohibir el silenci.

16 d’oct. 2007

Elegia bàltica


Ivar Ivask (1927-1992) poeta estonià. Va ser professor a la Universitat d'Oklahoma, on dirigia World Literature Today i també el Neustadt Literary Prize for Literature, anomenat el petit Nobel.

d'ELEGIES BÀLTIQUES

3

Estranya cosa la de venir des de ribes quasi anònimes
en una Europa solcada de banda a banda on el Bàltic
amaga encara una cara de la lluna que s'il·lumina
tan sols per les invasions, desannexions
continuades sense descans segle rere segle.
Tothom pot dir els noms dels països nòrdics
d'Islàndia fins a Finlàndia,
però els països del Bàltic, quin problema!
És clar, allí només hi parlem la mateixa llengua,
oi? Si no és el rus, aleshores
alguna cosa semblant a l'alemany?
Mai no ho endevinareu, a menys que desembrolleu
la madeixa de les llengües indoeuropees
i finoúgriques, meditant sobre Babel
per esclarir el Bàltic,
i qui té temps per uns mites tan marginals?
La nostra durada és el subsòl. L'herba és una altra
còmoda metàfora (trepitjada, es redreça),
o els penya-segats calcaris minvats per les tempestes,
per tant incorruptibles, resistents als milenaris.
Sí, estranya cosa la de venir de la banda fosca de la lluna
quan se suposa que habitem el mateix planeta.
Hi ha, en el si d'Europa, bosses del tercer món
que tendim a negligir, ribes anònimes
marcades amb una X o un punt d'interrogació.
Tan sols gireu-vos, inclineu-vos vers el Bàltic,
començareu a entendre el cant fúnebre d'un rusc
i veure com es dibuixa sobre el mar
una habitació d'ambre construïda amb un pol·len de dolor.

15 d’oct. 2007

A taula


José Luis Peixoto (1974) és un dels joves escriptors més valorats actualment a Portugal. És poeta i narrador. Ha publicat cinc llibres de poemes i en prepara un altre. Ha publicat dues novel·les, la darrera de les quals El cementiri de pianos, ja compta amb diverses traduccions. Presento aquí una traducció en record de les hores compartides a Lituània. A causa de la proximitat, en el primer poema em permeto utilitzar els possessius que utilitzo sempre a casa.

a l'hora de parar taula, érem cinc:
mon pare, ma mare, mes germanes
i jo. després, ma germana gran
es va casar. després, ma germana petita
es va casar. després, mon pare va morir. avui,
a l'hora de parar taula, som cinc,
menys ma germana gran que és
a casa seva, menys ma germana
petita que és a casa seva, menys mon
pare, menys ma mare vídua. cada un
d'ells és un lloc buit en aquesta taula on
menjo tot sol. però sempre seran aquí.
a l'hora de parar taula, serem sempre cinc.
mentre un de nosaltres sigui viu, serem
sempre cinc.

EXPLICACIÓ DE L'ETERNITAT

lentament, el temps ho transforma tot en temps.
l'odi es transforma en temps, l'amor
es transforma en temps, el dolor es transforma
en temps.

els assumptes que considerem més profunds,
més impossibles, més permanents i immutables,
es transformen lentament en temps.

per si sol, el temps no és res.
l'edat de res és no res.

l'eternitat no existeix.
i amb tot, l'eternitat existeix.

els instants dels teus ulls fixats en mi eren eterns.
els instants del teu somriure eren eterns.
els instants del teu cos de llum eren eterns.

vas ser eterna fins a la fi.

Europa


John Fuller (1937), fill del també poeta Roy Fuller, és poeta i novel·lista. Hereu de la tradició d'Auden, entre les seves obres cal remarcar la novel·la o tractat potser en vers The Illusionists, i també l'impressionant cicle de poemes “Europa”, del qual presentem el primer poema.

Aquest remolí des d'Arkhànguelsk fins Gibraltar
Assenyala el tipus de clima en què ens trobem.
Sabem que els mapes, com les institucions, canvien
I que els dies de xafogor donen pas a trons al vespre.
El globus gira i els països canvien llurs fronteres,
I els satèl·lits observen els tancs i els núvols.
Tan sols la pluja no respondrà a les ordres.
Tan sols el cel no es dissoldrà com multituds.

La meravella és que Europa pot sobreviure:
Com una enorme vaixella, escrostonada i esquerdada,
Reconstituïda, perduda, ignorant del seu ús,
Mentre tots els hostes s'aixequen després de les cinc,
Conscients de la prioritat però no del tacte.
La conversa, massa alta. Una cadira estranya tombada.

Perfils


Lucija Stupica neix el 1971 a Šmarje pri Jelšah (Eslovènia). Ha publicat dos llibres de poemes.

PERFILS D'UNA HISTÒRIA

La pluja grata la finestra. Delicada i persistent.
Ningú no té pressa quan ella esclata
entre els murs com una arrel que creix en el cos.
Algú passa mentre alço la mà com a protesta.

El vent és fràgil i no porta paraules o amor.
Mentre jo penso en tu, el meu trepitjar
del desig deixa de sonar en les ratxes del vent
i el món fa un terrabastall en grans moviments.

El record és com un jersei acabat de rentar,
una mica encongit, els colors pàl·lids.
El més fàcil seria donar la culpa al soroll
de la raó per les paraules que et dec,
i a l'agreujament que no s'ha sabut pronunciar.

PARACAIGUDISTES

Es massacra el pensament quan troba
una falsa expressió. Mai no has entès
com vomitar la llavor del teu origen,
una prova estadística de la decadència,
donada en el mateix naixement.

S'ha destruït la casa. Encendré el foc
a la xemeneia, entre la llenya hi ha vaixells
destruïts, ponts; el foc serà l'inici, l'avís
de com es pot gravar més profundament
en la pell i no despertar-se quan volen
irrompre els vianants als carrers de la ciutat.

Les meves mans no són mortes. S'adormen
entre noves mirades, entre xiuxiueigs
que concebran els somnis. És la perspectiva
d'un eremita que com el primer paracaigudista
salta al territori. Allí on caus tu.

11 d’oct. 2007

Nou visions


NOU VISIONS

Per a K.

I


Recorro un i altre cop amb la imaginació
dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso
per arribar a la darrera veritat del món.

II


Entro en l'abisme dels teus ulls,
entro en l'abisme dels teus llavis,
entro en l'abisme del teu cos.

III


M'arriben paraules de lluny,
records que recupero, instants
que es repeteixen en nosaltres.

IV


Llarga ha de ser la nit,
parem el rellotge de sorra,
al vidre marques de molts dits.

V


La neu a fora encara resisteix,
han caigut ja tots els llençols
descobrint la blanca bellesa del cos.

VI


Dues copes de vi abandonades,
la música que segueix sonant,
el retrobament de dos cossos.

VII


Una conversa fins les tres,
fred a fora, fred el local,
els ulls cremen en la mirada.

VIII


Distància en milers de quilòmetres,
volen totes les paraules escrites,
i arriben per tornar a renèixer.

IX


El sol ha sortit avui massa aviat,
omple de llum tota l'habitació,
l'amor és en tots els porus de la pell.


3 d’oct. 2007

Amor després de l'amor


Què es pot dir de Derek Walcott (1930, Castries, Saint Lucia) que no sigui sempre massa poc? Quan penso en la seva poesia, la primera paraula que ve a la ment és “Festa”. La poesia de Walcott és una festa del llenguatge, de la imatge, una festa en tots els sentits.


AMOR DESPRÉS DE L'AMOR

Arribarà el temps
quan, amb alegria,
et saludaràs a tu mateix arribant
a la teva porta, al teu mirall,
i us somreireu per la vostra arribada.

I et dirà, seu aquí. Menja.
Tornaràs a estimar l'estranger que vas ser.
Regala't vi. Regala't pa. Retorna't el cor
a tu mateix, a l'estranger que et va estimar

tota la vida, a qui has ignorat
per un altre que et coneix de cor.
Agafa les cartes d'amor de la lleixa,

les fotografies, les notes desesperades.
Desenganxa la teva imatge del mirall.
Seu. Celebra la teva pròpia vida.