abcd xavier farré

El silenci al blog és degut a un excés de feina els darrers dies. Segurament, hi penjaré alguna cosa, encara que escadusserament, fins a mitjans de desembre. Mentrestant, deixo aquí un darrer article sobre Maciej Woźniak que ha aparegut en la revista electrònica La Nausea, on col·laboro mensualment amb al sobre poesia.

Des de fa un cert temps, compro llibres en format electrònic. Els llegeixo directament a l’ordinador. He provat els diversos lectors de llibres electrònics i de revistes: el d’ Adobe Digital Editions , el de Mobipocket i altres. Fins ara, no m’incomodava massa llegir fins i tot la poesia en aquests formats. En el cas de l’Adobe, es manté el mateix format que l’edició impresa (però no en tots els casos), el Mobipocket és molt versàtil i permet jugar força amb diverses possibilitats de veure el text. No he comprat encara un lector electrònic perquè em molesta la poca coherència en els formats i encara no hi veig sentit. Per altra banda, un cop vaig mirar-ne uns quants, i de sobte en vaig veure un que tenia com a llibre de proves els Sonets de Shakespeare. Quan vaig adonar-me que no hi havia manera de poder tenir tot el sonet, tal com havia de ser, en una pàgina (és a dir, a la pantalla), sense tenir els versos tallats o tenir-ne només 10, vaig decidir que no me’n compraria cap fins qu...

Després de molts dies d'haver-me endinsat durant hores i hores en la poesia polonesa, treballant amb dos excel·lents traductors i grans amics, Abel Murcia i Gerardo Beltrán, en una àmplia antologia de poetes polonesos nascuts entre 1960 i 1980, em prenc un descans i em capbusso en l'altra llengua que és per a mi terreny d'exploració, l'eslovè. I torno a un jove poeta que trobo molt interessant, Jure Jakob : UN GAT NEGRE Un gat negre, el veig quan fumo vora la finestra, a passets vora la brossa, a través de l’ombra i de la llum dels fanals, ràpid; un cotxe a la carretera amb les grapes negres dels pneumàtics gira en un toll i dóna mitja volta, segueix vers els suburbis. Tal com ha vingut, ha marxat; com una fulla d’afaitar a una banda de la pell, sense res a l’altra; què ha quedat? què veig? Gat negre, quin camí has pres? Hi ha alguna cosa que talla la nit. No és la llum dels fanals, ni el crit de borratxos adolescents, no són les finestres obertes del b...

Van passant els dies. Un rere l’altre, amb un ritme constant. Només la foscor, cada dia més llarga, més present, va marcant el pas de les hores. I així, quasi tot un mes, i ni una entrada al blog. És el moment de recollir-se, de tancar-se perquè les obligacions acuiten. Però un autor com Vasko Popa sempre ens pot donar un moment de respir. VOL LLIURE Deixa’ns marxar volant del teu palau sense fonaments Us he forjat en les estrelles Sota l’arc del meu crani Envoleu-vos qui us ho prohibeix Deixa’ns marxar per morir Cada vol ens retorna al palau Aquí sol esperen ocells Talleu-vos les ales Perquè el vostre vol sigui lliure

Que tingueu un bon dia del traductor. El celebro amb el poeta i excel·lent traductor Marijan Strojan , de qui acabo d’encarregar un llibre que aplega una bona selecció de la seva poesia. Espero que m’arribi la setmana vinent i poder compartir encara més poemes. Fins ara, d’ell tenia només Dan, ko me ljubiš ( El dia que m’estimis ) publicat l’any 2003 i poemes esparsos en la revista literatura. Em va cridar força l’atenció i crec que no exagero si dic que pertany a aquella estirp de poetes que cal seguir amb molt interès.   ANIT, QUAN ESTAVA BUSCANT ALGUNA COSA VORA EL RIEROL Anit, quan estava buscant alguna cosa vora el rierol rere la casa, buscant Déu sap què al porxo, vaig sentir al bosc com si algú plorés en la foscor i en el fred, en el fons era com si cridés. Vaig parar atenció, ja que de vesprada, quan s’enfosqueixen les muntanyes i els camins, em quedo assegut hores i hores al llindar i espero alguna cosa que no apareixerà. Vaig seguir la veu, el significat que...

Ahir al vespre vaig rebre una excel·lent notícia. Marcin Kurek (1970) acabava de guanyar el premi Kościelski amb el llibre Oleander (Baladre) . El premi Kościelski és un dels més prestigiosos en la literatura polonesa. Feia temps que Marcin Kurek no publicava cap nou llibre de poesia, i amb aquest darrer (que conté un sol poema llarg) no tan sols s’ha consolidat com un gran poeta sinó que, a més, ha estat el volum que inaugura la nova col·lecció de poesia de Zeszyty Literackie (el següent número de la col·lecció era el poemari de Natalia de Barbaro ). Però Marcin Kurek no és tan sols conegut com a poeta. És també un excel·lent traductor, i a ell li devem la publicació de 62 poemes de Joan Brossa amb què va guanyar el premi de traducció de la revista Literatura na Świecie . Seguirem parlant d’aquest autor i del seu nou llibre de poemes. Per ara, deixo aquest poema que va publicar l’any 1997. TARDOR. BAIXA SAXÒNIA Ningú no és una illa solitària, repeteixo un pas rere un altre m...

La rentrée literària a què ens han acostumat els editors el mes de setembre se centra bàsicament en els llibres de grans vendes i en la narrativa. Per sort, la poesia (i també l’assaig) no s’ha de regir per aquestes normes, i un llibre de poemes pot aparèixer en qualsevol moment sense que això afecti les seves vendes (que ja són, per definició, ben minses). Els lectors de poesia representen tal vegada el públic lector més fidel. Amb tot, els editors de vegades també fan passar aquests llibres per l’adreçador. Bé, així ens trobem de cop i volta amb una llista de nous llibres. Aquest cop, la rentrée a la poesia plena està plena de bones propostes. Natalia de Barbaro (1970) havia publicat fins ara en revistes literàries, principalment a Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris). Ha publicat el seu primer llibre de poemes fa una setmana. Un llibre excel·lent que no hauria de passar desapercebut. *** El meu destí s’avorreix. Em va fer creure que era jo qui decidia, però avui ho h...

Un altre poema de Tomasz Hrynacz . A LA NIT, LA SOLA LLEUGERESA A la nit, la sola lleugeresa. En un marc de tolls de llenques glaçades de llums. No hi ha cap moviment. No es pot dominar res. El coll torçat del vent es glaça en els torbs de les portes. Arbusts descolorits empassats per prats d'aire detenen els cristalls del fred. I només en això no hi ha cap dubte, que podem viure separats.

Piotr Mierzwa PREGÀRIA BLAVA El silenci modela els actes, tatua les cares amb la ganyota d'una tranquil·litat angelical, emboteix neu a les butxaques, es desfà al paladar, on tots ens trobem, després d'un fotograma indispensable, divertits de tenir finalment vacances i ens han fet fora de la feina irrevocablement, però ara això no hi és, això ho portarà la primavera, aleshores ens desfarem en una partença summament normal de l'hivern llepant les hòsties amb les darreres forces.

Acaba agost. A Cracòvia, tenim ja gairebé la tardor. Plou, plou tot el temps. Fa vent. La temperatura baixa fins als 9 graus. Aquí habitualment l'estiu acaba bastant abans que al Sud. Però aquest avançament d'enguany potser ha estat massa sobtat. Comença el temps de casa, de la llum interna. De les converses. També en somnis. Com en aquest poema d'Uroš Zupan. LLIBRE DELS SOMNIS II Avui he somniat que em visitava W. H. Auden. Ha segut al banc on tenia de vegades les meves joguines. La pell de la seva cara era meravellosament tranquil·la i plena d'arrugues, cabells blancs, pentinats cap al darrere vers la infantesa. La meva mare, a prop, amb l'exactitud de Chester Kallman picava ceba. La ràdio en un racó tocava melodies psicodèliques dels setanta. Jo era en el meu present i en el meu passat alhora. Era en dos cossos i en una ànima alhora. Era en la vellesa d'Auden que arribava fins a la seva mort, i en el present de la meva mare que era en la ...

Miłosz Biedrzycki *** en pendent la carretera des de l'altiplà, una obertura de l’Adriàtic com una biga atzur, els camions s’enfilen amunt, una pedrera en un dels vessants, pols, el tren, com seguint el baedeker, serpenteja enmig de marges a la vora de camps empedrats, del mur petri d’una església del segle dotze, el camp fa olor de blau i de sal, la famosa dansa de la mort. arriba a la planura, brisa, xafogor, les algues es podreixen, hi ha marea sortint, els ulls dels peixos a les parades són de pell. Albanesos rossos tenen albercocs, s’escrostona el fresc, a la llum el mar porta remolcadors, greix, al vespre s’empassa la bola del sol. porta sons de l’hotel a través de la badia, un foxtrot, Trieste com la llum, els murs s’enfredoreixen.

Tomasz Różycki té ja el següent llibre de poemes a punt de sortir. Si tot va bé, serà ja al setembre. Tots els poemes amb la mateixa estructura, setze versos dividits en dues estrofes de vuit, una forma que ens pot ser molt familiar. Alguns dels poemes que formaran part d’aquest nou llibre han anat a apareixent als Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris).  *** Ve per darrera vegada a aquest indret anomenat platja per acomiadar-se del riu en plena nit, seguint petjades d’animals, per beure aigua i refrescar els càlids, massa càlids llocs. L’esperen encara vols amb retard, saltar per àmbits de paranys, Labrador en la llum lívida dels glaçats vidres dels radars, hi ha encara una nit perduda i mil nits desdibuixades enmig de les esferes de continents nítids i espectres lunars, una pols platejada que roman als dits, i molt més encara, el llambreig d’aquests espais, a la pantalla no hi ha cap rastre de vida. Però la foscor és la norma, mentre la llum és calor, esforç...

Abans de donar temps al blog perquè s'oxigeni, deixo un poema de Jan Polkowski . *** Sobre nostre planejaven arbres de llenya tova, donant fe als vents més lleugers: àlbers negres amb una línia de la vida curta, blancs salzes hospitalaris plens de nius de ratolins i d’ocells, fràgils trèmols malaltissos àvids de noves preses. Eren tan sols parents pobres dels prínceps de les valls boiroses i de les molsoses vessants: el roure i el til·ler de menudes fulles. Tan sols ells, arrecerats al fang acre i a la càlida sorra. Cap testimoni humà en l’alt palau de juliol. Al terra blanc d’hospital formaven amb les fulles, l’escorça i el líber encanteris i formes de la immortalitat. Saciaven la debilitat. Esperaven ells, com tu i jo, el menor gest de conciliació? L’ombra del perdó? Es nodrien de foc, vagaven vers els jardins celestials.

Ja fa uns dies que he començat a fer una vida quasi monacal. Gairebé no surto de casa, només alguna escapada a la piscina per desemboirar-me una mica. I des de demà el retir ja serà quasi absolut. Em tancaré per poder enllestir alguns projectes que tinc entre mans. No sé si mantindré el ritme d'entrades al blog, però tenint en compte que quasi tothom és de vacances, potser un descans més llarg de la xarxa anirà una mica bé.

Després d'un dia intens i feliç, m'endinso de nou en les paraules alienes. I em crida un nou poema de Tomasz Hrynacz . LA BAULA MÉS FEBLE Una història puntual. De sobte present. Sols aparentment té relació amb l'anterior. No sense dificultat revela rebrots de cicatrius. La por té els seus plecs. Té fronteres. O potser és temps per esperar? L'historial a la secció de fisioteràpia contempla, a banda del diagnòstic, l'edat, els tipus i la quantitat d'intervencions. Una de dues: “lliçons per caminar” o “rehabilitació”? Marqueu el que escaigui, la vida? Un moviment establert i invariable se sotmet a les pròpies lleis. Rebutja qualsevol senyal de fugida.

Un segon poema de Piotr Mierzwa . TERRA DEL FOC Dissens rere dissens, l'incendi porta incendi. Ulls clavats al fluorescent, un passadís asèptic han forçat les reflexions, endinsar-se en la por sobre el destí dels afables, dels més afables en contacte amb forces superiors, amb la feblesa del cos que vol tan sols escalfor, consol, mentre les paraules viuen la seva vida, s'enrogeixen: les venes de la llum guareixen els sostres, els estrats de la llum mitiguen les carteres, havent-se estès com la cua d'un paó o restes en un dipòsit de cadàvers. Tu i jo encara tenim temps per a tot, especialment per al passat, el que succeeix en aquest instant, deixem òrfenes les cases que estan separades entre elles per barres, barreres, barriades.

Acaba d'aparèixer a les llibreries el segon llibre d'assaigs de Zbigniew Herbert publicat a Acantilado, Un bárbaro en el jardín . De fet, però, és el primer que va publicar Herbert i el primer que jo també vaig traduir, ara farà uns tres anys. Però tota espera sempre val la pena, sobretot si el resultat és l'edició exquisida i la meravellosa portada que han triat en l'editorial de Jaume Vallcorba. El llibre no surt en una bona època (al juliol i en plena crisi), si ens guiem pel que diuen aquests que es dediquen als números i a l'edició. Però no comparteixo aquesta opinió, ja que un llibre de les característiques de l'assaig herbertià sempre trobarà el seu públic, sigui l'època de l'any que sigui. Independentment del que passi al món. Independentment de les modes, de les crisis, dels bestsellers. Perquè, i ara deixeu-me enfrontar a les tendències i a algunes de les idees postmodernes que tant mal han fet, crec en les jerarquies. En la Literatura i en la ...

Hauria de viatjar més en avió. No, no és una activitat que m'agradi massa. No em fa ni fred ni calor. I, a més, m'exasperen algunes coses. La llarga espera des que entres i no embarques. La conducta d'algunes persones (és en aquests casos quan surt la faceta més asocial – o insociable, gairebé misantròpica – de la meva personalitat. Com ara, que sóc a la biblioteca intentant escapar del bat de sol, i algú al meu costat agafa el telèfon mòbil i comença a parlar tranquil·lament). Així doncs, per què hauria de viatjar més en avió? Abans llegia sempre un llibre, n'agafava dos o tres perquè no sabia si la primera opció acabaria satisfent-me. Potser un es torna més exigent amb el pas del temps. Ara ja he adoptat una altra estratègia, aposto per un autor segur. Els poetes preferits m'acompanyen, sigui en format de llibre o directament a l'ordinador. Treus l'ordinador, i sense internet (aquest és el punt clau), puc llegir o puc agafar un poema i traduir-lo. És l...

Joanna Wajs digues-ho en la teva llengua digues-ho en la teva llengua, vull sentir com es doblega l’herba no segada sota el peu d’aquest home i com aquesta dona talla un all, una llimona, com parteix una panotxa per la meitat els sons, tindran la seva pròpia aspresa, la seva suculència anomena-ho, vull saber si saps cent paraules per referir-te a les pupil·les dilatades i als grans de la civada entre les dents d’un nen que riu i també com una nena a les escales de la catedral de manera quasi imperceptible s’arregla el vestit una mica tort i al final ensenya’m el que més ens interessa els nostres dits errants temorosos amb el puny a l’aire en alguna cosa que podria ser el mànec d’un ganivet o una castanya torrada i que de sobte, sense saber per què, ha perdut la forma i el pes

Robert Miniak va néixer a Łódź (1969). Els seus poemes apareixen freqüentment en diverses revistes literàries. Ha publicat el llibre de poemes Noces negres (2008) PLATJA una olor entre nosaltres, però encara tens por, encara mires a un costat, comptes cada paraula llençada a l’espai, al temps, en les engrunes dels còdols quan caminem per la platja. l’ordre és l’important: sorra, vidre i una rosa. el meu peu deixa una petja més profunda al costat. l’aigua neteja les petjades abans de convertir-se en un gerro, en vidre, les sabates col·locades en un racó, en la coneguda olor de la pell, i potser fins i tot alguna inscripció comuna en la llosa de pedra? però ara no pensis, deixa-ho per a més tard, demà vindrà per si mateix, potser fins i tot abans; inventa ara el mar, el traç d’una gavina allà dalt, conquilles, el cel desllustrat per l’aigua, m’agrada quan rius, quan et reculls els cabells, els pensaments són com petjades al davant. et poses la mà a la boca i es fa el silenci, sols entre ...

Tres anys després del llibre que el va situar entre les noves promeses de la poesia polonesa, i del qual ja vaig traduir un poema , Łukasz Jarosz ha publicat el seu tercer llibre, Mimetisme , molt més ben treballat i prometedor que l'anterior. REGIONS LLUNYANES He estat en tants llocs que ja no recordo quines són les meves petjades. A cada moment es pot començar o deixar-ho estar. Recordar els talls, les separacions que et fan ser qui ets. He estat en tants llocs. He somrigut a l’objectiu, he picat de mans en veure el joc de focs al damunt d’un pastís de noces. En un full tenia dibuixat com arribar a la tomba dels besavis. Aquí, liles; allà, un avet. S’esmorteeix l’estàtua del dia. Creix la novel·la sense heroi. Un paisatge amb la llera seca d’un riu que s’ha begut la mina. I com creix el dia. Com fumeja la sopa. Com es desfà el greix, el moll tou. Com el plat de la bici estreba el camall, una bufada arrenca la creu. Com roden les boles llençades a la ribella, l’aigua freda del lla...

Tomasz Hrynacz va néixer l'1 de desembre de 1971 a Świdnica. Ha publicat en moltes revistes, tant a Polònia com fora de les seves fronteres (a Anglaterra, als Estats Units, a Croàcia o a França). Va ser un dels fundadors de la revista literària Arytmia. Ha publicat dues plaquettes i set llibres de poemes (el primer, l'any 1997; i el darrer, aquest 2010). El mateix any 1997 va guanyar dos premis de poesia. Alguns dels seus poemes han estat traduïts a diverses llengües. L’ÚLTIM PIS DEL MÓN Clareja. Un escull de pluja, meridians de gotes que esclaten en els cèrcols dels tolls. La inspiració absorbeix l’espiració. Rebenten murmuris de tempesta. S’apiloten bales de sorra a les entrades de les parpelles. El vent dirigeix la teva veu que s’allunya a cada nova passa. Les soques dels bedolls es perden en l’avinguda de les ràfegues. D’aquí a l’eternitat. Clareja i bufa el vent. A la rotonda, uns primers raigs, unes cares. Els primers moviments i unes olors agonitzants.

Avui es compleixen 99 anys que va néixer un dels grans entre els grans, Czesław Miłosz . L' Institut del Llibre polonès ha obert avui, en ocasió del naixement del poeta, una pàgina que ens acompanyarà tot l'any 2011. En ocasió del centenari, s'està preparant tota una sèrie d'actes, entre els quals hi haurà tallers de traducció a Cracòvia i altres esdeveniments en diferents països. Des d'aquí, també us aniré informant sobre alguns dels actes. Per ara, podeu entrar a la pàgina inaugurada avui mateix , només és en polonès, però esperem que en breu també es pugui consultar en altres llengües. Fa un temps, tot celebrant el goig de poder tenir reunida a casa, a Cracòvia, bona part de la meva biblioteca , en què destaca una llarga lleixa per als llibres de Czesław Miłosz, vaig escriure un poema. Com a punt de partença, vaig agafar el poema de Milosz “Però els llibres”. Els deixo tots dos. PERÒ ELS LLIBRES Però els llibres seran a les lleixes, éssers veritables Que aparegue...

Anna Janko va néixer a Rybnik l’any 1957. Va publicar el seu primer llibre de poemes en 1977. D’aleshores ençà ha publicat sis llibres de poemes i una novel·la. Enguany, després de no publicar durant deu anys cap nou llibre de poemes, ha aparegut el seu darrer poemari, Poemes amb ombra , del qual prové el poema que tradueixo. CAMÍ En nebulosos matolls entre els arbres, en tesos emparrats de llum, de pols d’insectes, el dia canvia de fe, tornem a casa. Arriba la nit. Viaranys que escapen en la penombra. El buit segueix encara afamat. Als fogons de la cuina brilla el pot vermell del cafè. Al bany, una dutxa vella, en brolla de sobte aigua pels forats, com el somriure d’un brivall. Unes tovalloles blaves. Dormirem junts. Les ombres surten de les coses com ales amagades. T’estimo cada cop més antic, ahir i per sempre. Silenci del món. S’ha aturat el vent. Tornen els anys. Lentament ara. En silenci. Dolces aigües en amargues. Lleugerament s’ajau en el pes com un riu en el mar. Davant nostre...

Ja ha aparegut l’article que vaig escriure sobre Salvador Espriu a la revista Compartir de la Fundació Salvador Espriu. El podeu veure en aquest enllaç . I de regal, un poema , també a la mateixa revista.

Fa uns dies, l’especial sobre els nous poetes de El País , i les reaccions que van aparèixer principalment en alguns blogs, em van fer passar unes estones ben divertides. Reconec que l’especial va destinat a un públic determinat, en aquest cas, a un públic que no llegeix habitualment poesia. Dit això, hi ha una sèrie de qüestions que s’haurien de tenir en compte per no enganxar-nos els dits. Normalment, els blogs han criticat que els poetes hagin cedit a aquesta mena de circ (sempre en paraules dels crítics). Sense tenir en compte que tots sabem què fan els diaris, i que manipulen impunement la informació que reben. Han criticat que hagin posat com a models. Doncs, per què no? Això és tan sols un petit aspecte de la superfície. Però a més, ens està donant un indicatiu de com és el poeta actual. S’ha acabat, per sort, la imatge del poeta decadent, del poeta simbolista, i el poeta modern és una persona plenament inserida en la societat. És més, en alguns casos vol ocupar alguns llocs de ...

Com es pot veure en l’entrada anterior , acabo de rebre el darrer llibre de Derek Walcott , White Egrets . Una autèntica meravella, com tots els llibres de l’autor. El poeta antillà no m’ha decebut en cap moment. La seva poesia és plena de nivells de significat que s’entrellacen. La història, la identitat, la reflexió sobre ser fora i dins d’un imperi a través de la llengua són elements que apareixen un i altre cop en tots els llibres, tot combinat amb un domini de la forma i de la llengua magistral. Llegir Derek Walcott, o llegir molts altres autors que no formen part de les meves tradicions literàries que m’han format des de petit a través de les institucions i a causa del lloc on he nascut i m’he criat m’ha fet pensar moltes vegades en la recerca que faig constantment d’una tradició absolutament pròpia, independentment de les llengües en què els diversos llibres hagin estat escrits. I també moltes vegades retorno a la pregunta, per què la meva tradició, les meves tradicions, no acab...

Ahir em va arribar un nou paquet amb llibres. Faig una llista de lectures actuals. Sí, faig una recerca pròpia, fins a quin punt m’allunyo de la meva tradició? Fins a quin punt vull que agafi un altre caire? Derek Walcoot: White Egrets Philip Gross: The Water Table Robin Robertson: T he Wrecking Light David J. Constantine: Collected Poems John Burnside: The Hunt in the Forest

Jan Polkowski TOSCANA INDICAZIONE GEOGRAFICA TIPICA Pobles i finques com gorres descolorides, passades de moda, espargides en els cims de les muntanyes. Era la parquedat pagesa de la terra cultivada a les valls la que decidia el lloc? La por a l’aigua saquejadora o despietada, possessiva? El desig de dormir més a prop de Déu, o l’arrogància muntanyenca i la tirada als gustos més intensos (de l’aire, de l’amor, de l’alfàbrega i del romaní)? Rere dels finestrons tancats hi ha Rivalto i la resta de la terra, s’asseca en aquesta calor com una oliva punxada o un núvol amarg. Pujols de color d’ametlla i canyella, i en ells, immòbils veles de les terrasses de pedra, netes com abans d’una festivitat. Aquí tan sols resideixen per sempre el gres persistent, el sol perdut i les ànimes dels gats. Les arrels dels ceps s’endinsen en la terra, s’enduen les veus de les cigales, de les pedres i les cordes resinoses dels pinyoners, plenes de melodies malenconioses. Abans que t’adormis, creuràs en l’amor...

Aquest és el segon poema de Dawid Dziedziczak anunciat en l’entrada anterior. En aquest cas, el poeta que es converteix en el centre de la ironia és Ryszard Krynicki , un dels poetes més importants de la poesia contemporània, i editor d’A5, punt de referència de la poesia polonesa. La descripció, amb el predomini del negre en la manera de vestir del poeta establert a Cracòvia, és ben gràfica. RYSZARD K. DECLARA Ryszard Krynicki va pujar al tramvia amb una gorra negra, una jaqueta negra, pantalons negres i sabates negres. També portava una motxilla, negra. Gairebé semblava un capellà, però els seus ulls perduts, vidriosos, em deien: “És un poeta”. Senzillament, era Krynicki. Em vaig quedar mirant-lo fixament, així que ell també em va mirar. Tenia el tiquet a la mà, la va allargar per marcar-lo, ja estava a punt de fer-ho i el tramvia patapam! Tots cap endarrere. Ja no ho va tornar a fer. Era un senyal. Ryszard, no el marquis. I així ho entengué. No el va marcar. Va esperar la propera pa...

Presento dos poemes de caràcter més aviat irònic, tot i que no exempts d’una alta dosi de tendresa, sobre dos poetes relacionats amb Cracòvia. El seu autor me’ls va enviar fa un temps després d’una tarda-nit xerrant en un dels meus llocs preferits a Cracòvia, el Bunkier Sztuki . Una espècie d’hivernacle on el temps flueix lent. Des d’allí es pot veure la gent passejar per l’anell verd del centre que són els Planty (en podeu veure més fotografies en aquest fantàstic mapa , si cliqueu a l'apartat que diu Planty). I un no deixar de meravellar-se del paisatge que canvia segons l’època de l’any. Dawid Dziedziczak va néixer en 1986. Actualment, estudia edició i història de l’art. El primer poema és sobre Czesław Miłosz. Alguns dels detalls que apareixen en el text no són reals, sinó imaginaris, com per exemple, que Miłosz vivia en el pis de dalt de l’edifici, ja que en realitat vivia al primer pis. Però al cap i a la fi, la veracitat dels fets no és important perquè un poema pugui funci...

Acaba d'aparèixer, a la revista electrònica La nausea , un nou article meu de la sèrie sobre poetes de l'est que vaig començar fa uns mesos. Aquest cop, la primera part d'un petit assaig sobre Janusz Szuber . El podeu llegir aquí .

Fa un parell de mesos, va aparèixer, publicat per Biuro Literackie , una de les editorials de poesia més actives a Polònia, un volum amb tota la poesia de Jacek Gutorow . 5 poemaris més un darrer inèdit, del mateix 2010, amb els darrers poemes de l’autor. En total, quasi 320 pàgines. Una obra completa (fins ara) que ratifica l’autor com una de les veus més coherents de la poesia polonesa dels últims anys. Aquest poema pertany al segon recull de Gutorow , publicat en 2001. LA FONT DE LA LLUM Mira com la pedra cau a l’aigua Observa els cercles que s’estenen Escolta la seva parla afeblida El matí s’ha esmicolat en milers de fragments Descobrint la nua grisor de la tarda Els ecos entrant en el doblec de l’espai La llum va ser molt més cauta Es va constituir en pilars i trams Al llarg de la superfície finita del silenci I no fa ni un moment confluïen En les esquerdades escales de pedra Cada esglaó contenia tota la roca I hi havia més so que no pas espai I mai no s’arribava al centre Ni reco...

Kacper Bartczak (1972) és poeta i crític literari. Ha publicat una monografia de John Ashbery i un llibre d’assaig que es troba a la frontera de la teoria, la filosofia i la poesia. Fins ara, la seva producció poètica es pot trobar en dos poemaris independents. PETIT SOMNI SOBRE EL NO RES Una abella ha entrat en l’estat de la meva ment amb tota la força que podria treure d’aquesta vida El nen ha dit no hi ha la mort en la seva forma pura Després he passat pel davant de l’antic quiosc convertit ja en un bar de menjar ràpid vora la parada des d’on ningú no viatja De les formes he vist motlles plàteres ondulades recipients per a substàncies comestibles                     La gent tornava vestida com sempre als llocs que vivien encara que això semblés impossible L’olor del clor ens ha dut al país de somnis de la infància No sé si ho saps però tots pensem en tu El nen ha dit que amb la vida passa el mateix

Un dels poemes de l'excel·lent llibre que ha publicat Jan Polkowski . MENYS LLUM El que he oblidat minut a minut des del meu naixement, el que s’extingeix per sempre, el que no he entès, el que encara no sé de mi, pot tot això viure en les ombres que vaga per uns altres cranis? Cors, mirades? Fluir a través dels meus fills? Els meus néts? Trobar-se en persones casuals? En fragments d’esdeveniments futurs, en fragments de gestos no nascuts? Com més m’apropo a la mort menys clarament em sento a mi mateix, perdo les meves petjades. Veus alienes parlen amb mi, es trenen línies de la vida alienes, alienes pupil·les veuen imatges difuminades: un home davant del porxo que allarga la mà – no es veu a qui perquè el sèpia s’ha descolorit i les mans pengen en una buidor blanca. En el meu lloc (?) potser una gota al paper s’ha endut la meva cara i ha creat un mapa de regions desconegudes. Pel dibuix de corbes de nivell i de meandres de les taques es pot inferir que és un terreny muntanyós i co...

Un altre poema del darrer llibre de Wojciech Bonowicz . En respecto la particularitat de la puntuació (o més aviat, de l'absència en alguns casos que aporta una certa estranyesa). POETA El poeta ha de mirar. El poeta contempla examina fins i tot en girar la vista és poeta. El poeta no pot tancar els ulls. A l’interior té uns altres ulls però són suficients? No, no són suficients. La maledicció de la poesia en aquesta contemplació de la contemplació. El poeta quan els altres dormen no dorm. Vetlla. Sobre el gran ull que no li pertany.

Artur Szlosarek acaba de publicar un nou llibre de poemes , a la prestigiosa editorial que porta el també poeta Ryszard Krynicki , a5 . En aquest nou recull, Szlosarek s’endinsa encara més en un intens hermetisme. La seva és una poesia necessària en el context de la poesia polonesa de la seva generació, ja que aporta una visió del tot diferent. TORNADA El que manté els morts en vida És arreu. (Ja que arreu no significa necessàriament Enlloc). N’hi ha prou En caure de la bici (quan es torna amb els pares Per esmorzar, portant panets al cistell), per veure Aquells qui mantenen la fe i callen Per nosaltres (a través del vidre girat Del segon) en uns braços desconeguts; Sentir en la pròpia pell l’aire obert I poblat. Acceptar al cap el dolor aliè. Tenir una sensació immerescuda que els morts S’expressen a través de la nostra compassió, Però ignorar-ho. I després considerar-ho subversiu I perillós; Com si algú demanés pa, i ningú no ...

Estic acabant de llegir el darrer llibre de Jan Polkowski . Fascinació. Encantament. És un dels millors llibres de poesia que he llegit els dos darrers anys. Ha valgut la pena esperar que el poeta trenqués el seu llarg silenci. Val la pena reconciliar-se amb la poesia després de molts i molts llibres que no aporten res, que són només una mostra dels seus autors de les seves capacitats (o limitacions) i per poder seguir sonant com a noms en aquest difícil món de la literatura. Però és molt millor fer una reentrada com la del poeta polonès. I sembla que tindrà continuïtat. En el darrer número dels Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris) apareixen alguns poemes posteriors a Cantus . I del llibre, també aportaré alguna altra traducció. El poema fa referència a Wrocław, que serveixi també aquí per desitjar que no es vegi massa afectada per les inundacions dels últims dies. *** Wrocław neix de l’entumida llengua de desembre, de la guerra de la boira, mig despert observa una escaramussa de fa...

Els problemes que provoca la pluja van augmentant segon a segon. El Vístula corre el risc de desbordar-se. No penso habitualment en els poemes que ja he escrit, són allà, ja no són meus, i no sé si em pertanyen. Però avui, tornant cap a casa, m’ha vingut la imatge del riu. És difícil no tenir-lo present en aquesta part d’Europa, on els rius són majestàtics, cabalosos, imponents. I després ha aparegut el poema que vaig incloure al cicle “Recerca” de La disfressa dels arbres . xii És el món dels rius. La mort i la vida que s’escola com les venes de les ciutats. Del cor bomba per resseguir tots els punts del cos, ple de ferides. La lluita d’un felí perillós. S’acosta silenciosament, i amb un cop pot obrir-te en canal. I la construcció de ponts. El riu els obre, el riu els tanca. El riu els enfonsa. Un sol moviment. és el món dels ponts. Les bastides que es desfan en acabar l’edifci. Els punts de suport que desapareixen, com claus rovellats entre la brossalla. El pensament per entrar al ca...

Havia pensat de treure l’entrada anterior. La imatge de després de la pluja va ser il·lusòria fa uns dies. Però ara fa tres dies seguits que no para de ploure, i no parar de ploure vol dir exactament això. Una pluja constant, persistent, que et deixa xop en poc temps. Són els dies de canvis de roba constant. I també dels problemes que comença a patir la gent que viu vora els rius. I sembla que fins el dimecres no hi haurà cap variació. Esperem que les conseqüències d’aquest petit diluvi no siguin massa greus. En dies com avui, es fa l’esforç de la memòria, un intenta trobar consol en altres estacions que, vistes ara, adopten un matís d’idealització sempre fingida. Com l’hivern. Un arbre en l’hivern per copsar el rigor del fred, el rigor del temps. Aquest poema pertany al darrer llibre de Wojciech Bonowicz , amb un títol força evocador, Signes polonesos . Els signes polonesos són les grafies (signes diacrítics) que té el polonès per donar la imatge gràfica d’uns sons que no contemplava ...

Uroš Zupan m’envia un paquet amb els seus darrers llibres. Avui, dia de tempesta, de pluges sobtades i d’un cel que després adopta tota una varietat de colors, les paraules del poeta eslovè esdevenen una comunió del llenguatge amb la realitat palpable. EL CEL DESPRÉS DE LA PLUJA Ha parat de ploure. El paisatge s’endinsa més profund en l’espai. El vent respira silenciós. Tot i que és tarda avançada, sura la llum d’un nou dia. És un temps que ens abandonen els gestos, viuen la seva vida. La sang que trafega per les venes murmura una melodia estranya que sols ella coneix. Els nostres cossos naveguen en un entreson poc profund. En els somnis ningú no odia ningú. Els morts reviuen. Apareixen a la porta amb les mateixes cares que abans. Les seves vides han deixat de consumir-se. Es conserven en herbaris com flors seques. Abans que el sol es pongui, els cims dels pujols i les panxes dels núvols tornen a encendre’s. El cel roman mut davant la nostra tornada, apareix amb clivelles de blau, amb...

Em vaig dir que no escriuria res. Però els fets que van tenir lloc fa unes setmanes al bosc de Katyń segueixen tenint un ressò i unes conseqüències de dimensions encara incalculables en aquest país. Sí, em vaig dir que no escriuria res perquè, què pot dir un foraster sobre una societat determinada, encara que en conegui la llengua, la història, la manera com s’ha construït una identitat? Quin dret hi té? Encara que hagués estat amb la intenció de no jutjar els fets, tot comentari esdevé ja, d’entrada, un judici. Però, d’altra banda, m’exasperava veure i sentir com els mitjans de comunicació al que és el “meu” país, la “meva” societat (si és que el possessiu té algun valor o algun significat) simplificaven els fets, i els reduïen a clixés que s’esvaneixen en el moment de ser pronunciats. Però em mantinc ferm, jo no en diré res. Només traslladaré les paraules d’un dels narradors actuals més interessants a Polònia, Stefan Chwin. Un gran novel·lista de qui s'ha traduït un parell d’obre...

Piotrz Mierzwa va néixer en 1980 a Cracòvia, on segueix vivint en l’actualitat. Va començar a publicar molt jove, ja que el 1997 treu a la llum el seu primer llibre de poemes. Ha preparat tres nous llibres de poemes, que encara no han sortit publicats, i un quart que apareixerà enguany. El mateix Piotr Mierzwa m’envia en format electrònic la versió d’aquest darrer llibre, del qual extrec el poema d’avui. GUERRA FREDA Al vespre breu hi ha una rufaga. Es preparen disturbis. L’objecte atreu vers la ciutat revoltada, no en sé res, d’ella, els llibres no en diuen res. Segur que és una dona prenyada i carregada d’un farcell tronat. Les cares vidriades dels gratacels deformen la llum. Un home amb equipatge s’arramba al somni en un banc. Una explosió de focs artificials confon la gentada reunida, es multipliquen els somnis sobre un balneari a la vora del mar. Quina meravella, sortir d’excursió! Però els elements conservadors ja tramen un pla eloqüent per impedir les aventures, i són tan necess...

L’amic Eduardo Jordá em comenta en un correu que acaba d’aparèixer una traducció d’un poema de Czesław Miłosz amb un bell comentari que ha escrit. Recordo quan a l’estiu vam estar tots dos tres dies amb trucades amunt i avall per anar comentant el poema i la traducció. Un diàleg molt fructífer, per la qual cosa li estic molt agraït. I aquí en teniu el resultat .

Tres noves petites publicacions (col·laboracions) han aparegut els últims dies. La darrera plaquette dels amics de Papers de Versàlia, amb el disseny exquisit que els caracteritza, conté dos poemes de Maciej Woźniak que he traduït. També són al blog, aquí els podeu veure separats en .pdf. Si us voleu baixar tota la plaquette, aquest és l’enllaç . A PoesíaDigital faig un repàs, bastant general (l’espai obliga), a la poesia polonesa actual, amb un itinerari que parteix dels grans poetes polonesos que crearen l’anomenada escola poètica polonesa. Aquí en teniu l’article . A La Náusea , segueixo amb els petits assaigs sobre poetes, principalment eslovens i polonesos, poc coneguts entre nosaltres. Aquest cop, la primera part d’un assaig sobre Tomasz Rózycki .