Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2009

A Déu li encanta que tingui tanta gana

Amb Donatas Petrošius (1978) tanco la presentació dels poetes que han format part del seminari a Ventspils. Donatas és llicenciat en Llengua i literatura lituanes. El seu primer llibre, publicat l’any 2004, va rebre dos premis al millor debut de l’any. Acaba de publicar un segon llibre fa un parell de mesos. Actualment, viu a Vilnius. A DÉU LI ENCANTA QUE TINGUI TANTA GANA Quan vaig entendre que m’havien eximit del Cel vaig començar a collir i a menjar pomes podrides, arrencava tot el que podia. Senyor, si m'és donat, protegiu-me de les visions: conteniu-me, perquè en la meva inexperiència no prengui nota del que m’espera demà. Tinc por de veure-hi massa i de quedar-me cec perquè, Senyor, quin és el valor del món real? Les opcions del seu dolç repartiment? Fruits secs i vi quan la meva sang seguirà sent tan agra com sempre? Quin és el valor d’aquests documents de fe i propietat si hi renuncio per endavant? El temor que podria agafar alguna cosa que no em pertany? Deixar ditades en

Pluja

Kārlis Vērdiņš va néixer a Riga en 1979. Està considerat un dels autors més importants de la seva generació. Ha publicat tres llibres de poemes. Actualment, treballa en la seva tesi doctoral relacionat amb la història de la literatura. Ha traduït T. S. Eliot, William Carlos Williams i altres poetes americans. PLUJA Ja no la neu, sinó la pluja ha vingut. Camines per la teva gran casa, tanques les finestres i apagues els llums – en aquest tranquil paradís art nouveau on no tenen accés ni les olors acres ni els sorolls de la badia. Però la pluja (torrencialment sobtada i esmolada) intenta arribar fins a tu pel sostre segur i per diversos pisos. Et toca un alè humit, i munts de papers cruixen en els racons de l’habitació. Sorprès i nu, caus de genollons, de manera que la pluja et fueteja les galtes i deixa gotes càlides al tors. Però algú al cel de nou s’ha espantat i torna a tancar la cremallera. Romans en la teva sequedat esmorteïda

Aproximacions

Demà al matí ja deixem Ventspils. Marxem a Riga, on al vespre tindrem una lectura dels nostres poemes i traduccions a la llibreria Satori (en podeu veure imatges a la part superior dreta d'aquest enllaç ). M’agradaria presentar tots els poetes que formen part del seminari abans d’aquesta lectura, i per això presento més d’una entrada seguida. Bartosz Konstrat va néixer a Lublin en 1977. Ha estudiat Gestió cultural i Ciències polítiques. Ha publicat tres llibres de poemes, i la seva poesia apareix habitualment en diverses revistes culturals. Una de les claus per entrar en l’obra de Konstrat és el contrast d’un estil elevat i referències del món més popular (sense escatimar elements fins i tot vulgars) que insereix sense cap advertiment. APROXIMACIONS La llum a les finestres són flors en les tiges de la nit. Anem en la seva direcció ensopegant amb nosaltres. Hi ha silenci i les nostres sabates entren suaus al fang. Ferides en els cossos dels pobles. I de sobte gossos, protesten, gany

Discurs pronunciat l'octubre de 2005

Seguim amb els poetes de la trobada a Ventspils. Un taller organitzat per Literature Across Frontiers i amb la col·laboració de l’ Institut Ramon Llull . Artūras Valionis va néixer a Druskininkai (Lituània, 1973). Es va llicenciar en sociologia. Actualment viu a Vilnius. Ha publicat un llibre de poemes, i n’està preparant el segon perquè surti aviat. La seva poesia presenta de vegades un diàleg lúdic amb les convencions que de vegades ens lliguen en excés. És en aquests poemes on l’humor de Valionis destaca especialment. També juga amb les notes a peu de pàgina, que formen part del poema i, de vegades, fins i tot es constitueixen com a altres poemes autònoms. DISCURS PRONUNCIAT L’OCTUBRE DE 2005 A DRUSKININKAI EN REBRE EL III PREMI PER UN POEMA ANÒNIM (*) Jo també he matat. Una granota. És ella qui m’ho deixà fer, potser tenia la pell dura, o potser no hi havia aigua a la font, quina és la diferència, en què consisteix, en la forma com jeu al sol, sobre les pedres? La distància malic

Obert

Últimament, el silenci ha entrat a formar part del blog. Cal buscar-ne el motiu en les feines que apareixen una rere l’altra. Sempre, però, feines agradables. Fa una setmana, em trobava al costat d’aquest geni del teatre que és Krystian Lupa, amb la versió escènica de Les presidentes , de l’autor austríac Werner Schwab. I d’una punta d’Europa a l’altra. De mar a mar. De la Mediterrània al Bàltic. Aquests dies passejo algunes estones per Ventspils , a Letònia, i la resta del temps, la passo tancada amb poetes letons, lituans i polonesos en un seminari de traducció i poesia que fem a la casa de l’escriptor i del traductor d’aquesta encantadora ciutat letona . Com que ja tinc algunes versions, i amb el permís dels seus mateixos autors, començo un petit cicle amb els seus poemes. Ingmāra Balode va néixer en 1981. Es llicencià a Riga en Belles Arts. Treballa com a editora literària del portal ¼ Satori . Va publicar el seu primer llibre l’any 2007. Tradueix, principalment del polonès i de l

Corporeïtat

En cada nova lectura de qualsevol llibre de poemes de Janusz Szuber sempre podem trobar poemes que ens deixen sense alè. Ens hi endinsem i passem per un procés de redescoberta constant. CORPOREÏTAT L’ànima? No, és la corporeïtat la que els paralitza els ulls, quan són innocents aparentment fins a la crueltat, dels matolls de les pestanyes es miren mútuament, van un maluc vora l’altre. Sota l’ala de la respiració amb els llavis ell recull pigues de la galta d’ella. Un arc triomfal de peus i un nus de braços, i l’alot pla de les ones vora la riba tranquil·la en la nuesa de la llum riuen del seu llenguatge rítmic.

Ahimsa

Radosław Wiśniewski va néixer el 1974 a Varsòvia Ha publicat quatre llibres de poemes. AHIMSA A I. B. Singer em dic carpa i no tinc veu quan ve la mort sense pensar sols espetego amb la boca buida com un home. he vist per quina banda t’obligaren a enfonsar les mans com una xarxa. eren infantils, però n’havia de rebre el sagrament dur com la vora d’una banyera. d’acord amb la tradició de l’àvia, la mare, del besavi a qui dispararen a tomsk havia de ser tal com mana. va ser un tret concret, viril, del qual es talla la fresa, s’espesseix la sang. no va anar del tot bé i s’havia de rematar el ferit convuls que s’aferrava a la resta de vida cobert amb una tovallola a fi que el cervell no esquitxés. en el futur ensenya els nens que hi ha un objectiu, un cop, que quan déu neix, cal sang. després res ja no fa mal, res no fa llàstima de debò.

Fotografia del dia

Gustav Januš (1939) va néixer a Caríntia, a Àustria, on hi ha una comunitat important de la minoria eslovena. És poeta i pintor. L’any 1978 va publicar el primer llibre de poemes. A Alemanya, s’han publicat seleccions de la seva poesia a Suhrkamp Verlag, traduïdes per Peter Handke. FOTOGRAFIA DEL DIA Una fotografia del dia que m’enduc amb mi quan entro en el meu tancat espai visual. Un llibre infantil fora del temps és ara el meu domicili. Malgrat que la foscor celebra la seva completesa, me n’aparto i ballo com un raig lluminós en la paret del meu nom encara no escrit. També a la llum, en el meu jo suspès contradic la llum, celebro la creu de la finestra, segueixo el vent del sud i escolto atentament el diàleg dels oms. M’és molt difícil emmudir.

Reflexió

Un poema de Peter Semolič que segurament subscriuria (sense abandonar aquest deix de nostàlgia i d'ironia) tota una generació de persones que es va formar en el que eren les beceroles d'una autèntica revolució. REFLEXIÓ Si hi penso bé, mai no he estat un nen de la naturalesa. Comparava els espiadimonis amb helicòpters, i l’esmolada aleta del tauró amb un periscopi. Si hi penso bé, els vaquers i els indis d’una peli de l’oest per a mi eren, si no més reals, almenys sí més importants que els grangers que portaven llet a la cooperativa del poble cada matí a la mateixa hora i pel mateix camí vora casa nostra. Si hi penso bé, els dibuixos animats de les set del vespre era un esdeveniment molt més tempestuós que aquelles terribles tempestes que s’embravien a Morost. Si hi penso bé, durant molts anys, l’única posta de sol real era per a mi la de la tècnica en blanc i negre.

La teva carta

Agnieszka Kuciak és una poeta de producció lenta. Fins ara ha publicat dos llibres de poemes, bastant breus ambdós. Però alguns dels seus poemes poden ser bones companyies durant força temps. La teva carta m’ha trobat de nou enmig de paraules. Com va tot? Una remor de diccionaris. Capa rere capa grato la foscor d’un fresc en un santuari. O viatjo a unes antípodes agradables amb una petita barqueta de paper. De nou enmig de paraules. Tinc molta feina, ja que els autèntics encanteris queden anotats en un llenguatge que no existeix. Sé que existeixen perquè n’experimento els miracles quotidians: ell viu i la bèstia torna al mar. En els matins clar ja es nota la primavera. Aprenc un llenguatge que no existeix.

Descoberta

Fa un dia que sóc a casa (si és que hi ha algun lloc que sigui casa nostra). Tinc el paisatge, que m’atreu i rebutjo a la vegada (acostumat al verd del nord, bé, ara les diferents tonalitats que adopta el gris), però el que em fa sentir més a prop és el llenguatge. Avui, dinant, la mare ha dit una paraula que m’ha activat tota una sèrie de records, i ha establert un lligam directe amb el meu jo que és i no és el mateix d’ara (ni el mateix d’aleshores). En la memòria tot queda difuminat com una boira permanent. Era la paraula “rostar”. Després, la meva ment ja deformada per la recerca constant de les paraules, ha volgut trobar els equivalents en les llengües que més o menys conec. I sí, els corresponents, els tinc, però sense cap càrrega, o amb una càrrega diferent. Al tren, direcció a Barcelona, llegia una selecció d’assajos sobre el viatge de Claudio Magris publicada a Polònia. Confrontava les dues llengües, el xoc a què em sotmeto diàriament. En l’excel·lent pròleg, Magris fa una exh

Dies

Artur Szlosarek va publicar el llibre Sota un cel estrany l’any 2005. Un llibre que deixa entreveure una nova línia en la seva poesia, que s’endinsa més en la quotidianitat. Però també seguia amb els elements que caracteritzaven la seva primera etapa, plena de reflexions a partir d’una observació estranyada. DIES Els dies són per perdre’s en ells. Els dies no fan vaga de fam, ni tampoc no porten diaris indecents que s’abandonen a la primera paraula. Entren en un metro que arriba tard sota un pàrking, sota un núvol de fang, sota un pilar de pedra, i es banyen en la font subterrània d’un pobre instant. Els dies guien els moviments de les nostres il·lusions, quan ens dediquem als nostres enartaments particulars.

Informe des de la ciutat alliberada

El següent poema de Maciej Woźniak entaula un diàleg amb l’excel·lent poema de Zbigniew Herbert , Informe des de la ciutat assetjada. El va escriure vint anys després del poema herbertià, aquest darrer quasi un himne de tota una generació. Vint anys són molts, potser. Vint anys per oblidar i recordar, vint anys per tornar a les ferides. Vint anys per veure les il·lusions perdudes. Vint anys per entrar a la història, sense saber si això significa massa cosa. Vint anys com els que arreu volen celebrar aquests dies. INFORME DES DE LA CIUTAT ALLIBERADA La ciutat ja no està assetjada. Les tribus bàrbares escriuen instàncies oficials per empadronar-se, per abonar-se la televisió i tenir descomptes als súpers. La ciutat sap que ja és massa tard per lliurar-se a fi de permetre que l’esclavitzin. Sols per la força de voluntat enarbora al matí la bandera blanca del cos en l’espinada. La ciutat ha esdevingut un riu on havia de romandre. En lloc de ponts hi ha avingudes, molls de ciment, li creix

Guia d'un cementiri urbà

Amb el poema d'avui, tanco el cicle que vaig iniciar amb el nou mes. Novembre, un dels mesos més enigmàtics de l'any, la foscor pertot, el fred que comença a entrar i vol fer-se el seu racó, els dies curts, cada cop més curts. La presa de consciència que s'ha acabat la llum del Sud. Això aquí, quan sóc a Cracòvia. Quan era petit, novembre eren els moniatos, els raigs de sol intensos durant una hora (amb l'alegria de viure, la llum del Sud), i eren els tubs amb que canalitzàvem el fum de l'estufa de gasoil. Era la vida al menjador (massa fred a les habitacions), la roba estesa damunt l'estufa, la rutina d'omplir-la i no vessar gens de líquid, un aprenentatge, lent i meticulós. Tot esdevenia un recer on era (i és) possible ser feliç. Era l'olor del fum de la xemeneia dels veïns. Intensa. Més intensa quan s'enfredoria l'aire. Novembre ens demana records, la llum que falta als carrers la recuperem en nosaltres, per il·luminar-nos en el camí fet que,

Guia d'un cementiri rural

A pesar que el referent no aparegui implícit en molts poemes, cada poeta pren el seu entorn immediat com a punt de partença. Vaig créixer en un poble, a L’Espluga de Francolí, i aquest fet ha determinat la meva visió del món. La vida d’una comunitat quan és petita es veu abocada a relacions intenses, directes. Per molt que hagi viscut en altres llocs, en altres països, de fet, mai no he sortit del meu poble. No és que en el poema següent el cementiri reflectit sigui el del meu poble, però hi té elements en comú.  GUIA D'UN CEMENTIRI RURAL (de Petita guia de paisatges) Aquí només s’hi pot venir els dies assenyalats (la resta de l’any tanquen). En aquest lloc no es designen els morts ja que esdevenen, cada any, un record viu. En el fons tothom sap que és veí de l’altre, fins i tot del que contempla la vida des del seu racó marmori. Així, el cementiri es converteix en un local més que el poble conserva, com els diversos bars on recuperen l’oblit, com els pocs bancs en què no es fa cap

Tots Sants

Recordo la primera vegada que vaig visitar un cementiri el dia de Tots Sants a Polònia. Em va causar una profunda impressió. No hi ha nínxols, i això ja et fa perdre aquella visió tètrica que ens envaeix quan passem per un cementiri dels nostres. Tot estava ple d'espelmes ( vegeu-ne una foto en el blog de l'Abel Múrcia ), i tot semblava tenir un aire de placidesa. Recordo que en vaig escriure un poema més tard. En aquests dies, recupero aquest poema concret, i dos més que pertanyen al cicle "Petita guia de paisatges". Tots els poemes es poden trobar a Retorns de l'Est (Tria de poemes 1990-2001) , publicat per l'editorial Arola.  TOTS SANTS Les espelmes il·luminen camins que ningú no voldria transitar. És com una processó en el mar, en plena nit, un joc de focs i llums. Si no et fixes en les lloses amb noms estaries en una excursió al bosc (potser és això el que buscaven). La pluja, companya sempre del dia, no pot extingir els senyals que han deixat els passeja

Visita

VISITA La temperatura empata amb el termòmetre, no per massa temps. Sol, surto quan s’instal·la la foscor, tasca fàcil a Cracòvia, quan a les cinc ja toquen les hores negres. Passejo uns vint minuts per arribar fins al cementiri. Ja des de lluny es pot veure el mar de petites flames que s’estén, i la gent, afluents crescuts que hi desemboquen. M’endinso també en aquest mar, i la memòria em du lluny d’aquí. Penso en les persones properes que ja no hi són, el meu pare, l’Eloi, en Paweł. Els he dut fins aquí jo també. Perquè vegin la llum reflectida d’aquest mar. Al meu voltant, sento les converses en uns sons massa familiars, ja no sé on rau la veritable llengua, la pròpia. Però no vull parlar amb la gent. Ja he encetat una altra conversa. La combustió de les flames es barreja amb el fum fred en respirar, creant imatges de companyies inexistents. Un miratge. Els fonaments per definir-me que trasllado amb mi constantment.