abcd xavier farré

El gran poeta Charles Simic amb un poema sobre el tema de la pedra, ja apuntat al blog. PEDRA Entrar en una pedra, això sí m'escauria. Deix que algú altre sigui un colom o carrisquegi amb unes dents de tigre. Jo sóc feliç de ser una pedra. Des de fora la pedra és un enigma: ningú no en sap trobar la resposta. Però a dins, s'hi ha d'estar fresc, tranquil Fins i tot si la trepitja una vaca amb tot el seu pes, fins i tot si un nen la llença al riu; la pedra s'enfonsa, lentament, impassible fins al fons del riu on els peixos s'hi arriben piquen i escolten. He vist com en sortien espurnes, en refregar dues pedres, per tant, potser no és tan fosc a dins, potser hi ha una lluna que lluu des d'algun lloc, com rere un turó. Prou llum com per resseguir els jeroglífics, els mapes de constel·lacions en els murs de l'interior.

El tema de la pedra ha estat força utilitzat en la poesia contemporània. Abans hem presentat el poema de Gregor Strniša. En Zbigniew Herber t tenim la següent visió. PEDRA la pedra és una creació perfecta igual a si mateixa vigilant de les seves fronteres repleta exactament del sentit petri amb una olor que res no evoca res no atemoreix ni desperta desig el seu entusiasme i fredor són justificables i plens de dignitat sento un remordiment pesat quan la sostinc a la mà i el seu cos noble absorbeix una escalfor falsa -les pedres no es deixen ensinistrar fins a la fi ens observaran amb un ull tranquil molt clar.

Aquest és el darrer poema de Gregor Strniša , va aparèixer per primera vegada pòstumament l’any 1987 en una revista. I ara és el poema que tanca les Poesies completes del gran poeta eslovè. POEMA SOBRE EL LLINDAR DE PEDRA Quan comença a créixer una pedra, primer ho fa a poc a poc, molt lenta, i quan creix, tu no te n’adones, penses en tu quan caminant la trobes. Llavors, la pedra del llindar sospira, creix molt ràpid, creix i s’enfila. Vols sortir fora per la pròpia porta, i al davant un mur de pedra s’imposa. Una cega, llagrimosa parpella pètria en terribles somnis t’observa, en els terribles somnis en desvetlles. És mitjanit: no hi ha la Terra, tu ja no hi ets, no hi ha la pedra, no hi ha el món, hi ha una cova negra. Ja arriba l’alba, el món és com abans, no hi ha la paret, pots marxar. Ara pots marxar a tot arreu, tan sols això, tu ja no ets tu.