abcd xavier farré

M'inquieten i em meravellen aquells poemes que mostren l'inefable sense explicitar-ho. Aquells poemes que expressen sempre una pèrdua, però, després de la lectura del poema, aquesta pèrdua es transforma en un guany. Ens descobrim amb un bri de coneixença que, com si fos a mercè de les bufades, es vincla en el nostre pensament. Potser per això, l'obra de Robin Robertson m'inquieta cada cop més. PASQUA, LIGÚRIA Un altre dia mirant com l’oceà es desplaça sota el sol; pins, glicines, llimoners. Enfosqueixo aquest paradís com un vent sobtat: fulles d’olivera, bufades a les seves esquenes, s’argenten en un filferro espinós; les càmeres fan clic en el mur. Tothom marxa cap a casa, i m’adono que no em puc fer a la idea de què significa això. Escolto els crits de les gavines i intento recordar. Quan fa que percebo que la llum no és l’adequada? Que alguna cosa dintre meu s’ha trencat? Dret aquí, sense notar res. Quan fa que estic marxant? No ho sé.

Amb la poesia, el lector sempre troba noves veus, nous descobriments que el poden sorprendre. Des que llegeixo poesia que he tingut aquesta sensació. Cosa que no em passa amb la narrativa. Com si la narrativa de descoberta s’emmarqués en una època concreta, fins que un arriba a la trentena. Fins que s’ha arribat a llegir moltes novel·les, noves maneres de narrar el món, d’explicar-lo, d’identificar-lo. Però que després s’esgoten. No pas perquè no apareguin nous autors, ja que cada dia en podem descobrir, sinó perquè sembla que el nostre pensament percep com una mena d’esgotament de les fórmules. Després, el lector rellegeix aquells autors que el van colpir en la joventut. No vull pas dir que un no se sorprengui davant de noves novel·les, no, és clar. A mi m’han encantat darrerament les novel·les de W. G. Sebald, o 2666 de Roberto Bolaño (la cinquena part de la novel·la és una autèntica obra mestra). Però no experimento les mateixes sensacions com quan llegeixo algun poeta acabat de des...