Entre els poetes nascuts a principis de la dècada dels 70 (la generació a què jo també pertanyo) a Europa sobresurten ja alguns noms, que haurem de tenir en compte ben aviat, i que estaria molt bé que es comencessin a traduir. Un d'ells és el macedoni Nikola Madžirov (traduït ja a l'anglès i a l'alemany amb llibre propi, i a moltes altres llengües en antologies), que té un univers molt personal, com es pot veure en el següent poema. COSES QUE VOLEM TOCAR Res no existeix fora de nosaltres: els embassaments s'assecaran just quan tinguem set de silenci, quan les ortigues siguin herbes remeieres, i les ciutats tornin la pols al cementiri més proper. Totes les flors blancs i negres del paper de les parets que hem abandonat brollen enmig d'històries impersonals just quan les nostres paraules esdevenen una herència intransferible, i les coses que volem tocar, la presència d'algú altre. Som com una sabata en una canilla de gossos abandonats, e...