abcd xavier farré

Predrag Bogdanović Ci (1944) ha estudiat Teoria de la literatura a la Universitat de Belgrad. Els seus poemes acostumen a aparèixer en les antologies de poesia sèrbia contemporània, tant al seu país com a l’estranger. PALIMPSEST En el meu rostre uns monjos van esculpir el seu. Les arrugues van ser esborrades. Una boira se m’incrustava. Destrament, van escriure la teva vida en les meves formes. Un riure inesperat, sense motiu, et recorda que encara visc.

Jarosław Jakubowski (Gdańsk, 1974). Ha estudiat arquitectura tècnica i ciències polítiques. Ha publicat set llibres de poemes. CRACÒVIA – BYDGOSZCZ. DE NIT El tren és ple de soldats (tristesa de color caqui). Esquemes confusos de mecanismes amagats: la xarxa de trens polonesos cobreix el país amb enginyosos enllaços de brutícia i cansament. M'he perdut en aquest exèrcit, i en qualsevol moment poden desenganxar el meu vagó. No pressentiré res, tan sols que més tard no hi haurà gens de llum i farà cada cop més fred. Per sort, aquí ja estem tots mobilitzats, la guarnició vetlla com un enorme gos negre, el vent caporal els fa suar fel, reconeixement, crida, i en callar, percebem que la guerra és ben a prop.

Kajetan Kovič, poeta, narrador i traductor, va néixer a Maribor en 1931. Publica els primers poemes l'any 1948 en una revista, i cinc anys més tard és un dels autors del llibre col·lectiu Poemes dels quatre , una publicació clau en l'evolució de la poesia eslovena contemporània. Els autors que l'integren, Ciril Zlobec, Janez Menart, Tone Pavček i el mateix Kovič s'enfronten al realisme imperant en l'època i proposen un tipus de poesia de caire més intimista. D'aleshores ençà, la seva obra poètica s'ha ampliat amb més de 14 llibres. També ha publicat narrativa i llibres per a infants. Ha traduït poesia de l'alemany, el francès, l'hongarès, el txec, el serbocroat i el rus. VISITA En memòria de Sandor Weöres No visiteu els poetes vells. Les seves llargues soledats flueixen més difícilment que el vostre temps vertiginós. Al seu front no resplendeix l'esclat de la cinquena edició de les seves obres completes. Claven la seva mirada esmorteïda en

Joanna Wajs va néixer a Varsòvia en 1979. És poeta, prosista, crítica literària i traductora, principalment de literatura italiana. Ha publicat un llibre de poemes, en 2005, i entre els autors que ha traduït hi ha Italo Calvino o Dino Buzzati. EL DIA S'ESTAVA ACABANT passàvem per una prada el dia s'estava acabant i la terra tremolava sota el pes de l'estiu ens érem alternativament propers i desconeguts com mai fins aleshores per un instant ens va mirar una llebre grisa i quan va desaparèixer en el blat movedís s'endugué amb ella el que va veure qualsevol cosa que volgués dir això el fum sec de les fogueres la verdor fangosa de l'estany i nosaltres si és que vam ser tant importants com la boira del camp potser en els seus ulls es difuminà aquesta imatge - un migdia d'estiu, dues persones, el blat- o potser eternament creuarem la prada i res no canviarà en aquest retrat doble per molt que vulguem

Branislav Prelević (1941) va estudiar a Belgrad. És poeta, narrador, assagista i traductor. Ha publicat diversos volums de poemes i tradueix poesia del portuguès i de l’espanyol. He triat el poema per l’homenatge que fa l’autor a un dels poetes més importants del segle XX, de qui encara no tenim ni una sola traducció (com de tants i tants altres excel·lents, i fins i tot m’atreviria a dir imprescindibles, poetes). VASKO POPA Aquesta llengua és transparent: hi resplendeix el cel, expressat, copsat en la paraula. El seu passat és misteriós. Els seus records, el cap d’un llumí que encén una mà invisible. Tot ja ha estat escrit. Les cobertes d’aquest llibre giren incessantment al voltant de l’eix del seu propi llom. Seria de doldre posar un dit a la paraula, interrompre la lectura, capgirar el curs del sol. En aquesta posta s’amaguen totes les albades que no es veuen quan l’ombra del silenci es projecta en el sol. Aquesta llengua es completa en si mateixa sense deixar cap altra petja

Dragan Dragojlović (1941). Escriptor serbi. Llicenciat en econòmiques. El seu primer llibre va sortir en 1974, des d’aleshores ha publicat més de 12 llibres de poemes i ha estat traduït a diverses llengües. ON ETS? Potser has marxat al Nord a algun país ric amb els nous emigrants d’Europa del Sud? Potser has marxat per buscar una pàtria millor? No ets enlloc. Potser has marxat allí on les estrelles són unes altres, on no se senten els cants dels recollidors de rosada, on el matí no fa olor de record? Potser te n’has anat a la lluna on els enamorats no parlen sinó que garlen. Potser has tornat allí on tot va començar, als anys que passen la tristesa de contraban sota la nostra finestra, allí on el silenci uneix una mà amb l’altra, el passat amb el futur? Allí on el nostre amor va construir la seva casa en què mai no viurem.

Un poema de Janusz Szuber que ha sortit publicat al darrer número de Zeszyty Literackie . L’evolució d’aquest poeta és molt interessant. En un primer moment, dóna la sensació que s’acosta a un discurs net, a la simplicitat de l’expressió en poesia. Però és una il·lusió. Cada cop més els seus poemes esdevenen més difícils de traduir, ja que el seu món esdevé un microcosmos molt particular. COMPRO FORMATGE, CANVIO OLI Compro formatge, canvio oli. Entro les dades personals als formularis. Dormo i somnio. Com cadascú, algú individual. A ells, és a dir, a mi, se’ls esmuny la pluja en els vidres dels anuncis. El jazz ardent, el blues superb. L’aspiradora recull burilles. L’herba verda, les llambordes rosades. La baieta llepa les rajoles de marbre. Inesgotables en els seus rombes de la definició euclidiana. I què en traiem, de tot això? Com un emplastre allí on fa mal un poema que, a falta d’una forma definitiva, ell mateix és la forma.

Tothom queda sota la influència del que llegeix, fins i tot del que és una porqueria (i es pot defensar la tesi que allò que ens repugna exerceix una influència més gran que allò que ens atrau). Tanmateix, per definició, les influències reculen davant el talent, esdevenen un segon violí. Tots hem llegit Babel, Borges i Schulz, però és Danilo Kis qui ha escrit Jardí, cendra, i no nosaltres. Josif Brodski: Conferència sobre Danilo Kiš

Natalia de Barbaro (1970) és poeta, i psicòloga de professió. Publica regularment als Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris). *** Entre una confessió i una altra les pauses són cada cop més llargues. On ets aleshores. On ets: et veig a l’habitació, seus, rígid, d’esquena a la finestra. Ni tan sols no intenten entrar-hi: deixen la safata al llindar, truquen i no esperen, se’n van per on van venir. Les píndoles, trossos de diaris, engrunes volen lents per la finestra, aterren a l’altra banda del portell, capgirats. Cada dia vora les dues el sol comença el seu recorregut ardu i indiferent: primer el tamboret sota la finestra, el paper de la paret, la taula, la pinta, la catifa i el llit: i finalment arriba el teu torn. Un moment per a la batalla, un moment per a la batalla perduda, un moment per a la batalla perduda sempre però mai no abandonada mantenen la llum i la memòria, les coses bones, el somni, la tendresa.

Veronika Dintinjana (1977). Poeta i traductora eslovena. Des de 2002 publica els seus poemes en les revistes literàries més prestigioses d’Eslovènia. L’any 2008 apareix el seu primer llibre. Quant a la traducció, centra el seu interès en poetes nord-americanes com Muriel Rukeyser o Louise Glück. SANT FRANCESC creix vers el cel fins que esdevinguis un arbre ple d’escollida pluja i de tendra terra què et podrà fer el vent quan la flor et cobreixi? la singularitat és el teu ceptre ni l’or ni la plata no donen el seu cos a una taula, a un llit i quan els ocells s’adormen a la teva capçada, i deixes de moure’t un alfabet de signes substitueix el silenci

Acabo de tornar del meu passeig, d’uns 30 minuts d’anada i el mateix de tornada, tot i que en les condicions que tenim ara, una mica més. Fa quatre dies que no pugem dels 12 graus sota zero. Ha nevat també a ratxes intermitents. Aquesta nit sembla que ho ha fet. Avui, diumenge, ni les màquines llevaneus ni els veïns no s’apressen a retirar la neu, que cruix sota les sabates amb un so inconfusible. Recordo que fa anys vaig escriure el poema “Aspectes d’una ciutat de l’Est”, tot pensant durant algunes passejades. El poema s’inclou a Retorns de l’Est (Tria de poemes 1990-2005) . Hi he introduït algun canvi respecte la versió publicada. ASPECTES D’UNA CIUTAT DE L’EST (i) El sol, com un infant que juga a fet i a amagar, s’esquitlla per les cortines. Més aviat el que hi ha és una vaga llum barrejada amb una boira densa com el cotó. Et despertes abans que et molesti el despertador. Els llençols fan olor encara de somnis trencats. Penses: aquesta absència de persianes és com una lluita s

Piotr Kępiński (1964), ha ocupat diferents càrrecs en prestigioses revistes culturals de Polònia. Ha publicat sis llibres de poemes i alguns llibres d’assaigs en què fa una anàlisi de poetes que pertanyen a la seva mateixa generació. TOT A LA VORA en els vagons amb les ungles d’un adolescent en els vagons restaurant amb cortines que pengen de gomes de calces en corredors a la vora d’aquests corredors entre un cop ben fort a la porta que duu als mateixos llocs i un altre cop que l’obre a un altre espai retalls de ficció a les pestanyes tot

Acabo de veure que els amics de Papers de Versàlia , aquest excel·lent projecte que hauria de tenir molt més ressò, han tret el darrer número de la seva col·lecció de plaquettes. El títol és subjugat per les dòcils arrels, sobre el desarrelament. Hi he col·laborat amb el següent poema. Us podeu descarregar tot el número aquí. FOTOGRAFIES I així arribem a la ciutat buscada, en les converses vora el volant i tu fent fotografies pel camí que quedaran en carpetes meves. La ruptura es fon en aquests records, trossos d'imatges que de sobte surten dels llocs més inesperats. Són escorpins. Sotjant sempre amb l'agulló a l'espatlla. I són fotografies emmarcades pels límits d'un parabrises. Amb la imatge d'un volant que ara ja no condueix enlloc, blocat per sempre en el desglaç de la memòria. Sí, arribem a la ciutat buscada, a la teva ciutat, que sempre em rep oberta, amb uns braços que m'empenyen a llocs que acabaran en carpetes. Només els trasllats els descobrir

He viscut entre diferents tradicions, que m’han ofert la possibilitat de conèixer altres llengües, altres autors. La meva tradició s’amplia amb cada nou llibre que m’arriba a les mans. I trobo afinitats amb poetes que no pertanyen a la meva mateixa llengua. I així creo la meva pròpia tradició transfronterera. Sense cap dubte, Paulo Teixeira forma part d’aquesta tradició, d’aquestes afinitats. EL SUPERVIVENT En té prou amb el món fundat en el silenci. Vigilat tan sols per les aus, el moviment d’un animal ocult entre el fullatge, deixa al terra la seva petjada de supervivent com un segell prehistòric. El defensa un sentiment. El paisatge que reneix al seu torn el consola del que veu, en despertar tot alçant, la pedra del seu somni, el cap del coixí. Ningú no es creua amb ell; ningú, en veure’l, el saluda amb el cap. Comptant en va les síl·labes del nom, la malesa trenada d’un record li és un bàlsam per als sentits. Li creixen els cabells que li freguen les espatlles en una carícia.

Un altre poema de Bartosz Konstrat . VISITA Me’l vaig trobar a l’escala, a punt de sortir. Com va? Feia dies que no et veia. Les jaquetes fregaren en passar, però no li vaig donar la mà. I tan sols als pulmons vaig notar una tremolor sobtada. Evidentment, ho podem deixar: tot va bé, tinc una nova feina. Evidentment, ho podem deixar: voldria que finalment ho deixessis estar. Quan vaig sortir, encara no hi era. Un gos bordava tancat al lavabo. Vaig pensar, per què m’obligues a fer-ho, d’on ve aquesta manca de tacte? Però no vaig fer res. Va guanyar algú, o va ser un empat?

Un poema de Kārlis Vērdiņš , en aquest cas, una selecció d'un cicle de poemes que també vaig fer a Ventspils. NOSALTRES 2 Hivernem en la calor i en la llum, agafem de casa objectes esmolats i fràgils. Cap fórmula inesperada, cap gest sobtat, en la tova foscor ens esquitllem mútuament en nosaltres per despertar-nos al matí en un llit ple de rajos esquerdats. 4 Plens de salut i encara en vida les converses, plenes de felicitacions, ens mantenen: “Espero que algun dia siguis feliç” abandonen el teu Job el Dia de la mare, carbó de sucre al tió, ous per Setmana Santa. 8 Vaig parlar amb mon pare, vell, a casa seva, plena d’andròmines. Em va preguntar: “On aniran a parar les meves coses, els estris i la resta de ferralla quan mori?” Li vaig contestar: “Al mateix lloc on aniran a parar algun dia els meus llibres”. 10 Alguns busquen una feina; altres, casa; i encara uns altres, un nou amic. Les cares són tristes, i la factura del telèfon, immensa. Que el dur destí et reveli l’art

Un altre poema de Donatas Petrošius . EN UN SOMNI RETORNO A BELGRAD He reflexionat amb les butxaques cosides. En pensaments recorro els contorns d’un mapa, abandonant-ne les ciutats, i els seus noms on tot el que hi ha és de meitats del segle XX turisme d’aquarel·la amb torres de rellotge per estrenar, bústies bloquejades plenes de sobres buits. Miro com si no m’ho cregués – els rellotges s’han posat en contra meu. Els vianants passen més ràpid que ràpid, com si irradiessin alguna cosa més que ells mateixos.

Un altre poema d' Artūras Valionis que facilita una altra perspectiva vers la seva creació. DHARMA KAYA I qui sap si algun cop domaren aquest foc dolorosament mosseguen les seves llengües entrenades marcant les mans les puntes dels dits i la cara si s’hi està massa a prop minuts quan l’acolliment del racó s’escampa en els ressalts sobresortint del foc rellisca entre els dits (havent llambrejat no no pas amb el cop d’un llamp el somriure d’un animal salvatge sota l’ungla que ara somnolenta descansa) i ja no és creat és tan sols un temps plujós tan sols els llops surten a caçar II es tanca lentament el ganivet de les dents d’un gos famolenc les piràmides de sorra apagant-se apaivaguen el paladar famèlic de l’alba III un bot curosament apedaçat un enfonsament no aturat en la superfície de la forma oval al mirall que s’aparta de les riberes bronzejades dues banderes multivocals onegen a l’aire, una vers l’altra vers la closca dels cargols empolsimada de carbó de sorra

Ja de tornada a l'estimada Cracòvia, que retrobo en una esplendor gràcies a un temps que no m'esperava pas, encara que, tal com anuncien, pot canviar aviat. I pot ser que arribi l'estimada neu, que ens ajuda a passar les hores de foscor. A la ment, encara ressonen els poemes que vam fer a Ventspils. La realitat de la vida quotidiana no pot desplaçar el llenguatge, les construccions amb què s'ha conviscut intensament durant uns dies. Segueixo amb alguns dels poemes que van sortir a la trobada letona. I amb una poeta del país, Ingmāra Balode . BON VESPRE, SENYOR GAUGUIN                                                                                               (també titulat: Noli me tangere.                                                                                                                             1889. Oil on canvas.                                                                                                                             Narodni Gall

Amb Donatas Petrošius (1978) tanco la presentació dels poetes que han format part del seminari a Ventspils. Donatas és llicenciat en Llengua i literatura lituanes. El seu primer llibre, publicat l’any 2004, va rebre dos premis al millor debut de l’any. Acaba de publicar un segon llibre fa un parell de mesos. Actualment, viu a Vilnius. A DÉU LI ENCANTA QUE TINGUI TANTA GANA Quan vaig entendre que m’havien eximit del Cel vaig començar a collir i a menjar pomes podrides, arrencava tot el que podia. Senyor, si m'és donat, protegiu-me de les visions: conteniu-me, perquè en la meva inexperiència no prengui nota del que m’espera demà. Tinc por de veure-hi massa i de quedar-me cec perquè, Senyor, quin és el valor del món real? Les opcions del seu dolç repartiment? Fruits secs i vi quan la meva sang seguirà sent tan agra com sempre? Quin és el valor d’aquests documents de fe i propietat si hi renuncio per endavant? El temor que podria agafar alguna cosa que no em pertany? Deixar ditad

Kārlis Vērdiņš va néixer a Riga en 1979. Està considerat un dels autors més importants de la seva generació. Ha publicat tres llibres de poemes. Actualment, treballa en la seva tesi doctoral relacionat amb la història de la literatura. Ha traduït T. S. Eliot, William Carlos Williams i altres poetes americans. PLUJA Ja no la neu, sinó la pluja ha vingut. Camines per la teva gran casa, tanques les finestres i apagues els llums – en aquest tranquil paradís art nouveau on no tenen accés ni les olors acres ni els sorolls de la badia. Però la pluja (torrencialment sobtada i esmolada) intenta arribar fins a tu pel sostre segur i per diversos pisos. Et toca un alè humit, i munts de papers cruixen en els racons de l’habitació. Sorprès i nu, caus de genollons, de manera que la pluja et fueteja les galtes i deixa gotes càlides al tors. Però algú al cel de nou s’ha espantat i torna a tancar la cremallera. Romans en la teva sequedat esmorte

Demà al matí ja deixem Ventspils. Marxem a Riga, on al vespre tindrem una lectura dels nostres poemes i traduccions a la llibreria Satori (en podeu veure imatges a la part superior dreta d'aquest enllaç ). M’agradaria presentar tots els poetes que formen part del seminari abans d’aquesta lectura, i per això presento més d’una entrada seguida. Bartosz Konstrat va néixer a Lublin en 1977. Ha estudiat Gestió cultural i Ciències polítiques. Ha publicat tres llibres de poemes, i la seva poesia apareix habitualment en diverses revistes culturals. Una de les claus per entrar en l’obra de Konstrat és el contrast d’un estil elevat i referències del món més popular (sense escatimar elements fins i tot vulgars) que insereix sense cap advertiment. APROXIMACIONS La llum a les finestres són flors en les tiges de la nit. Anem en la seva direcció ensopegant amb nosaltres. Hi ha silenci i les nostres sabates entren suaus al fang. Ferides en els cossos dels pobles. I de sobte gossos, protesten, g

Seguim amb els poetes de la trobada a Ventspils. Un taller organitzat per Literature Across Frontiers i amb la col·laboració de l’ Institut Ramon Llull . Artūras Valionis va néixer a Druskininkai (Lituània, 1973). Es va llicenciar en sociologia. Actualment viu a Vilnius. Ha publicat un llibre de poemes, i n’està preparant el segon perquè surti aviat. La seva poesia presenta de vegades un diàleg lúdic amb les convencions que de vegades ens lliguen en excés. És en aquests poemes on l’humor de Valionis destaca especialment. També juga amb les notes a peu de pàgina, que formen part del poema i, de vegades, fins i tot es constitueixen com a altres poemes autònoms. DISCURS PRONUNCIAT L’OCTUBRE DE 2005 A DRUSKININKAI EN REBRE EL III PREMI PER UN POEMA ANÒNIM (*) Jo també he matat. Una granota. És ella qui m’ho deixà fer, potser tenia la pell dura, o potser no hi havia aigua a la font, quina és la diferència, en què consisteix, en la forma com jeu al sol, sobre les pedres? La distància

Últimament, el silenci ha entrat a formar part del blog. Cal buscar-ne el motiu en les feines que apareixen una rere l’altra. Sempre, però, feines agradables. Fa una setmana, em trobava al costat d’aquest geni del teatre que és Krystian Lupa, amb la versió escènica de Les presidentes , de l’autor austríac Werner Schwab. I d’una punta d’Europa a l’altra. De mar a mar. De la Mediterrània al Bàltic. Aquests dies passejo algunes estones per Ventspils , a Letònia, i la resta del temps, la passo tancada amb poetes letons, lituans i polonesos en un seminari de traducció i poesia que fem a la casa de l’escriptor i del traductor d’aquesta encantadora ciutat letona . Com que ja tinc algunes versions, i amb el permís dels seus mateixos autors, començo un petit cicle amb els seus poemes. Ingmāra Balode va néixer en 1981. Es llicencià a Riga en Belles Arts. Treballa com a editora literària del portal ¼ Satori . Va publicar el seu primer llibre l’any 2007. Tradueix, principalment del polonès i de l

En cada nova lectura de qualsevol llibre de poemes de Janusz Szuber sempre podem trobar poemes que ens deixen sense alè. Ens hi endinsem i passem per un procés de redescoberta constant. CORPOREÏTAT L’ànima? No, és la corporeïtat la que els paralitza els ulls, quan són innocents aparentment fins a la crueltat, dels matolls de les pestanyes es miren mútuament, van un maluc vora l’altre. Sota l’ala de la respiració amb els llavis ell recull pigues de la galta d’ella. Un arc triomfal de peus i un nus de braços, i l’alot pla de les ones vora la riba tranquil·la en la nuesa de la llum riuen del seu llenguatge rítmic.

Radosław Wiśniewski va néixer el 1974 a Varsòvia Ha publicat quatre llibres de poemes. AHIMSA A I. B. Singer em dic carpa i no tinc veu quan ve la mort sense pensar sols espetego amb la boca buida com un home. he vist per quina banda t’obligaren a enfonsar les mans com una xarxa. eren infantils, però n’havia de rebre el sagrament dur com la vora d’una banyera. d’acord amb la tradició de l’àvia, la mare, del besavi a qui dispararen a tomsk havia de ser tal com mana. va ser un tret concret, viril, del qual es talla la fresa, s’espesseix la sang. no va anar del tot bé i s’havia de rematar el ferit convuls que s’aferrava a la resta de vida cobert amb una tovallola a fi que el cervell no esquitxés. en el futur ensenya els nens que hi ha un objectiu, un cop, que quan déu neix, cal sang. després res ja no fa mal, res no fa llàstima de debò.

Acaba de sortir un petit assaig sobre l'obra poètica d'Aleš Debeljak a la revista electrònica La Nausea. El podeu llegir en aquest enllaç.

Gustav Januš (1939) va néixer a Caríntia, a Àustria, on hi ha una comunitat important de la minoria eslovena. És poeta i pintor. L’any 1978 va publicar el primer llibre de poemes. A Alemanya, s’han publicat seleccions de la seva poesia a Suhrkamp Verlag, traduïdes per Peter Handke. FOTOGRAFIA DEL DIA Una fotografia del dia que m’enduc amb mi quan entro en el meu tancat espai visual. Un llibre infantil fora del temps és ara el meu domicili. Malgrat que la foscor celebra la seva completesa, me n’aparto i ballo com un raig lluminós en la paret del meu nom encara no escrit. També a la llum, en el meu jo suspès contradic la llum, celebro la creu de la finestra, segueixo el vent del sud i escolto atentament el diàleg dels oms. M’és molt difícil emmudir.

Un poema de Peter Semolič que segurament subscriuria (sense abandonar aquest deix de nostàlgia i d'ironia) tota una generació de persones que es va formar en el que eren les beceroles d'una autèntica revolució. REFLEXIÓ Si hi penso bé, mai no he estat un nen de la naturalesa. Comparava els espiadimonis amb helicòpters, i l’esmolada aleta del tauró amb un periscopi. Si hi penso bé, els vaquers i els indis d’una peli de l’oest per a mi eren, si no més reals, almenys sí més importants que els grangers que portaven llet a la cooperativa del poble cada matí a la mateixa hora i pel mateix camí vora casa nostra. Si hi penso bé, els dibuixos animats de les set del vespre era un esdeveniment molt més tempestuós que aquelles terribles tempestes que s’embravien a Morost. Si hi penso bé, durant molts anys, l’única posta de sol real era per a mi la de la tècnica en blanc i negre.

Agnieszka Kuciak és una poeta de producció lenta. Fins ara ha publicat dos llibres de poemes, bastant breus ambdós. Però alguns dels seus poemes poden ser bones companyies durant força temps. La teva carta m’ha trobat de nou enmig de paraules. Com va tot? Una remor de diccionaris. Capa rere capa grato la foscor d’un fresc en un santuari. O viatjo a unes antípodes agradables amb una petita barqueta de paper. De nou enmig de paraules. Tinc molta feina, ja que els autèntics encanteris queden anotats en un llenguatge que no existeix. Sé que existeixen perquè n’experimento els miracles quotidians: ell viu i la bèstia torna al mar. En els matins clar ja es nota la primavera. Aprenc un llenguatge que no existeix.

Fa un dia que sóc a casa (si és que hi ha algun lloc que sigui casa nostra). Tinc el paisatge, que m’atreu i rebutjo a la vegada (acostumat al verd del nord, bé, ara les diferents tonalitats que adopta el gris), però el que em fa sentir més a prop és el llenguatge. Avui, dinant, la mare ha dit una paraula que m’ha activat tota una sèrie de records, i ha establert un lligam directe amb el meu jo que és i no és el mateix d’ara (ni el mateix d’aleshores). En la memòria tot queda difuminat com una boira permanent. Era la paraula “rostar”. Després, la meva ment ja deformada per la recerca constant de les paraules, ha volgut trobar els equivalents en les llengües que més o menys conec. I sí, els corresponents, els tinc, però sense cap càrrega, o amb una càrrega diferent. Al tren, direcció a Barcelona, llegia una selecció d’assajos sobre el viatge de Claudio Magris publicada a Polònia. Confrontava les dues llengües, el xoc a què em sotmeto diàriament. En l’excel·lent pròleg, Magris fa una exh

Artur Szlosarek va publicar el llibre Sota un cel estrany l’any 2005. Un llibre que deixa entreveure una nova línia en la seva poesia, que s’endinsa més en la quotidianitat. Però també seguia amb els elements que caracteritzaven la seva primera etapa, plena de reflexions a partir d’una observació estranyada. DIES Els dies són per perdre’s en ells. Els dies no fan vaga de fam, ni tampoc no porten diaris indecents que s’abandonen a la primera paraula. Entren en un metro que arriba tard sota un pàrking, sota un núvol de fang, sota un pilar de pedra, i es banyen en la font subterrània d’un pobre instant. Els dies guien els moviments de les nostres il·lusions, quan ens dediquem als nostres enartaments particulars.

El següent poema de Maciej Woźniak entaula un diàleg amb l’excel·lent poema de Zbigniew Herbert , Informe des de la ciutat assetjada. El va escriure vint anys després del poema herbertià, aquest darrer quasi un himne de tota una generació. Vint anys són molts, potser. Vint anys per oblidar i recordar, vint anys per tornar a les ferides. Vint anys per veure les il·lusions perdudes. Vint anys per entrar a la història, sense saber si això significa massa cosa. Vint anys com els que arreu volen celebrar aquests dies. INFORME DES DE LA CIUTAT ALLIBERADA La ciutat ja no està assetjada. Les tribus bàrbares escriuen instàncies oficials per empadronar-se, per abonar-se la televisió i tenir descomptes als súpers. La ciutat sap que ja és massa tard per lliurar-se a fi de permetre que l’esclavitzin. Sols per la força de voluntat enarbora al matí la bandera blanca del cos en l’espinada. La ciutat ha esdevingut un riu on havia de romandre. En lloc de ponts hi ha avingudes, molls de ciment, li

Amb el poema d'avui, tanco el cicle que vaig iniciar amb el nou mes. Novembre, un dels mesos més enigmàtics de l'any, la foscor pertot, el fred que comença a entrar i vol fer-se el seu racó, els dies curts, cada cop més curts. La presa de consciència que s'ha acabat la llum del Sud. Això aquí, quan sóc a Cracòvia. Quan era petit, novembre eren els moniatos, els raigs de sol intensos durant una hora (amb l'alegria de viure, la llum del Sud), i eren els tubs amb que canalitzàvem el fum de l'estufa de gasoil. Era la vida al menjador (massa fred a les habitacions), la roba estesa damunt l'estufa, la rutina d'omplir-la i no vessar gens de líquid, un aprenentatge, lent i meticulós. Tot esdevenia un recer on era (i és) possible ser feliç. Era l'olor del fum de la xemeneia dels veïns. Intensa. Més intensa quan s'enfredoria l'aire. Novembre ens demana records, la llum que falta als carrers la recuperem en nosaltres, per il·luminar-nos en el camí fet que,

A pesar que el referent no aparegui implícit en molts poemes, cada poeta pren el seu entorn immediat com a punt de partença. Vaig créixer en un poble, a L’Espluga de Francolí, i aquest fet ha determinat la meva visió del món. La vida d’una comunitat quan és petita es veu abocada a relacions intenses, directes. Per molt que hagi viscut en altres llocs, en altres països, de fet, mai no he sortit del meu poble. No és que en el poema següent el cementiri reflectit sigui el del meu poble, però hi té elements en comú.  GUIA D'UN CEMENTIRI RURAL (de Petita guia de paisatges) Aquí només s’hi pot venir els dies assenyalats (la resta de l’any tanquen). En aquest lloc no es designen els morts ja que esdevenen, cada any, un record viu. En el fons tothom sap que és veí de l’altre, fins i tot del que contempla la vida des del seu racó marmori. Així, el cementiri es converteix en un local més que el poble conserva, com els diversos bars on recuperen l’oblit, com els pocs bancs en què no es f

Recordo la primera vegada que vaig visitar un cementiri el dia de Tots Sants a Polònia. Em va causar una profunda impressió. No hi ha nínxols, i això ja et fa perdre aquella visió tètrica que ens envaeix quan passem per un cementiri dels nostres. Tot estava ple d'espelmes ( vegeu-ne una foto en el blog de l'Abel Múrcia ), i tot semblava tenir un aire de placidesa. Recordo que en vaig escriure un poema més tard. En aquests dies, recupero aquest poema concret, i dos més que pertanyen al cicle "Petita guia de paisatges". Tots els poemes es poden trobar a Retorns de l'Est (Tria de poemes 1990-2001) , publicat per l'editorial Arola.  TOTS SANTS Les espelmes il·luminen camins que ningú no voldria transitar. És com una processó en el mar, en plena nit, un joc de focs i llums. Si no et fixes en les lloses amb noms estaries en una excursió al bosc (potser és això el que buscaven). La pluja, companya sempre del dia, no pot extingir els senyals que han deixat els pas

VISITA La temperatura empata amb el termòmetre, no per massa temps. Sol, surto quan s’instal·la la foscor, tasca fàcil a Cracòvia, quan a les cinc ja toquen les hores negres. Passejo uns vint minuts per arribar fins al cementiri. Ja des de lluny es pot veure el mar de petites flames que s’estén, i la gent, afluents crescuts que hi desemboquen. M’endinso també en aquest mar, i la memòria em du lluny d’aquí. Penso en les persones properes que ja no hi són, el meu pare, l’Eloi, en Paweł. Els he dut fins aquí jo també. Perquè vegin la llum reflectida d’aquest mar. Al meu voltant, sento les converses en uns sons massa familiars, ja no sé on rau la veritable llengua, la pròpia. Però no vull parlar amb la gent. Ja he encetat una altra conversa. La combustió de les flames es barreja amb el fum fred en respirar, creant imatges de companyies inexistents. Un miratge. Els fonaments per definir-me que trasllado amb mi constantment.

Agnieszka Ćwieląg (1977). Ha debutat i després ha publicat altres poemes als "Quaderns Literaris". Viu a Cracòvia. ESTIU AL LLAC MAŁSZEWSKIE Un lloc igual des de fa segles. Les boquetes obertes dels peixos que emergeixen en el llac tremolós enterbolit sols pel moviment dels seus lliscadissos cossos atrets per una ratlla de boira cada cop més gruixuda. A aquestes hores cada cop més fosca (aviat ja serà negra). Les arrels dels arbres s’endinsen en les càlides aigües del llac de vegades intactes com si tot hagués de romandre igual per a sempre. Excepte jo.

Zbigniew Dmitroca (1962) és poeta, contista, satíric, dramaturg i traductor. Ha publicat quatre llibres de poemes, 18 poemaris per a nens, i obres de teatre. Quant a la traducció, es dedica principalment a la poesia russa, de la qual ha traduït autors com Akhmàtova, Nikolaj Gumilov, Vladyslav Khodasèvitx o Michail Kuzmin.  PÈRFIDA IMAGINACIÓ De nou últimament en el somni no podia arribar a casa El camí que em sabia de cor em conduïa vers un camp Els autobusos eren plens com quan era jove i semblava com si de manera expressa en veure’m canviessin la seva ruta perquè no pogués arribar a temps a la parada Fins i tot un paisà meu de Niewirków em va aixecar la camisa tot assenyalant que no hi havia lloc per a mi Amb pedres em vaig desfer d’una gossada que es multiplicava i s’agegantava Transformant-se als meus ulls en criatures diabòliques dels judicis finals a l’Edat Mitjana Quan la pèrfida imaginació dels pintors amb el pretext d’una humil devoció impunement traspassava els lí

Un poema de Mirosław Dzień no publicat en llibre. Va aparèixer a la revista Zeszyty Literackie. NEU AL FEBRER Altre cop neu. Neva tota la nit i al matí. S’endinsa als narius, s’empara de l’oïda, amb milions de partícules convenç del seu poder sobre l’herba, la branca, la teulada de la torre. En blanc dibuixa les ànimes en la sorra. (Un àngel segella la inscripció per al temps fixat). Diuen que és una taca inesperada en el color, un vestit blanc de la innocència, un llençol que cobreix les pedres, les coves i les fonts, i també un pressentiment de l’apogeu, un anunci de l’acord, la unió dels elements en el seu punt definitiu.

Jacek Dehnel acaba de treure un nou llibre de poesia. 28 anys i una producció al darrere que causa impressió: 4 volums de poemes (més un cinquè on es recullen els dos primers i alguns poemes que no s’havien publicat), dues novel·les, dos llibres de contes, la traducció dels poemes de Philip Larkin. Realment, un cas atípic de joventut, escriptura (i publicació) constant i qualitat. En el darrer llibre de poemes, Carta d’ajust , l’autor sembla que cedeixi en moltes ocasions a la moda d’altres joves poetes polonesos, a la línia d’una poesia de la quotidianitat amb un discurs fragmentari i de vegades amb associacions inconnexes (en el fons, com en moltes altres literatures, una mala lectura de la poesia americana). Però quan torna als seus temes, i al seu discurs coherent, aconsegueix poemes excel·lents com el que segueix.   URARTU Qui ha sentit parlar d’Urartu? Algun professor polsós en una venerable universitat. Les ciutats arrasades fins el silenci, a les cases visqué la neu i l’arr

Amb aquest poema es clou el cicle Successió del poeta eslovè Uroš Zupan . SUCCESSIÓ IV Naveguem entre els anells dels planetes. Un final és el que ens dóna escalfor. Després d’un alè esqueixat hem tornat a la immensitat. Hores tranquil·les  que embassen la misericòrdia, la destrucció del pròxim i del desconegut, l’odi, voluntari o involuntari, l’espera no acomplerta, rebre i donar amor, tot això està escrit en el nostre projecte i fixen la direcció i la rapidesa de la navegació. Vénen mestres, deixen acostar-nos-hi, en els moments d’èxtasi ens deixen olorar allò que ens espera. Aleshores comencen a col·locar les seves cartes geogràfiques en la sang i nosaltres els empenyem, cauen en la galàxia, on esperaran la trobada d’un nou cos que respiri. Els que són sota nostre, que encara s’aferren als límits del seu Nom, en la mort canviaran material, potser ens atraparan algun dia. L’hemorràgia dels segons s’ha glaçat a l’esfera de les hores que mesura l’estat de l’amor. Han sobreviscut als

SUCCESSIÓ   III Els colors de l’edat d’or empal·lideixen  en el record. Els imperis, que en punts determinats s’apropien de la història, s’enfonsen. La seva antiga glòria adorna els espais intermedis entre les tapes dels llibres, les parets de sales fredes i despista el present. En sorgeixen nous, amb el mateix somni sobre les eleccions i les forces, amb el mateix somni sobre una llengua conformen la seva variant del mite i, com els seus predecessors, imiten els grans sistemes mítics de manera desviada, Les seves errònies interpretacions i lectures literals canvien els espais interns de l’ànima per la sang d’aquells que veneren Déu, amagat sota un altre nom. Una espècie inferior d’organismes, ràpida en desenvolupar nous sistemes de defensa, maten els superiors, més intel·ligents. El pes del mal lliure i secret de nou torna sota la mateixa forma, que ja hauria de ser passada. Ja fa segles que dura el procés, sense possibilitat de redempció. Tan sols els noms dels botxins i les víctime

Segon poema del cicle de poemes d'Uroš Zupan que vam iniciar ahir . SUCCESSIÓ II La tardor comença al juliol. Els palaus del cel s’abismen al fons del mar que respira dintre nostre. Els animals dormen murallats fins als ulls amb la pluja. En els camps creix el silenci. Al graner d’una vida ja passada guardem la darrera collita. Una passió ardent xerrica quan es vessa una paraula freda. El carro es ret i la humitat s’acumula als llavis per ofegar totes les veus en la blancor que ha d’arribar. Cap estació no té res a veure amb el calendari, tan sols hi ha un trasllat de l’estat intern cap a fora. Vivim així. Sempre preparats per al somni salvador en què les velles successions esdevinguin noves. Cada naixement és en el mateix instant de ser concebut un somni de la mort. En l’endemig, només un riu fangós, perseverant, que sempre va vers una altra direcció buida un rierol a través de somnis oblidats, mesurant humilment el temps, el nostre i el diví.

Un dels poetes eslovens més interessants de la seva generació és Uroš Zupan . Una afirmació que té un pes afegit si tenim en compte que els poetes nascuts durant la dècada dels 60 a Eslovènia són nombrosos i de gran qualitat. Zupan es troba entre un discurs que reprèn dels beat poets, amb versos llargs i cabalosos com rius, i un discurs més contingut, però d’un caràcter més fosc, de vegades quasi críptic. El poema que presento (un cicle de quatre parts) forma part d’aquesta segona tendència.  De vegades podem pensar que allò que no entenem d’un poema escrit en una llengua que no és la nostra és a causa que se’ns escapen alguns elements d’aquesta. Matisos. Connotacions que només pot copsar un nadiu. Però quan comentem aquests elements més aviat foscos amb un nadiu ens adonem que no és ben bé així, que allò que no enteníem és fruit d’un ús determinat que el poeta fa del llenguatge. És una estranyesa que també intenta reflectir la traducció. SUCCESSIÓ I Una sèrie de reflexos és la nos

Michał Sobol va néixer en un poble a prop de Cracòvia en 1970. Ha estudiat Història de l’Església i Filosofia. Ha publicat dos llibres de poemes, el primer, Planys, publicat l’any 2001 va rebre un premi al millor debut poètic de l’any. LLÀNTIA Als anys setanta a casa nostra encara teníem una llàntia, una ampolla en forma de pera, de vidre fi encaixada en un pot, amb el seu diafragma, el ble, el mirallet. Però no és això el que importa ara. Hi ha coses semblants, fins i tot més antigues, als museus. La devoció pel detall creix quan moren els vincles. Tenir una llàntia estava lligat a la cura, avui oblidada, que posàvem a fer sortir bé la flama, a netejar la pantalla de manera que no es trenqués, a no vessar el querosè, i a proveir-nos-en a fi que ens pogués durar per tot l’hivern.

Aquest divendres comença el Festival Miłosz . Després d’estires i arronses, que ara no detallaré, finalment es farà a Cracòvia. Presenta un programa molt interessant. La lectura poètica inaugural reunirà tres grans noms. Wisława Szymborska, Seamus Heaney i Tomas Venclova. Dos premis Nobel i un altre poeta que se’l mereix igualment. De tots tres, en el fons, qui em fa més il·lusió veure és el poeta lituà. Molt em temo que tots els que ens dediquem a la poesia hem passat per una època “heaneyana”. Em van captivar els seus primers llibres (i ho segueixen fent), potser fins a North . Després, la recerca de noves veus em van portar a poetes que, actualment, tenen més pes en el meu panteó poètic personal. Sense sortir de la lírica irlandesa, posaria primer Derek Mahon . No cal dir que, quant a la poeta polonesa, la segueixo amb molt interès, i és indubtable que té poemes excepcionals (celebro des d’aquí l’aparició de la traducció del seu darrer llibre, Aquí , publicat a Bartleby i traduït d

El darrer llibre de Marek Wojdyło , publicat ara fa dos anys en una de les editorials més prestigioses de Polònia, va rebre diverses crítiques des d’alguns sectors, qüestionant-ne la qualitat. Amb tot, considero que és un llibre notable, i que conté poemes en què deté perfectament l’instant, com el que segueix.  CINC MINUTS DESPRÉS DE DESPERTAR-SE Ha vingut. Ha passat. I no res. Ni més lluny. Ni més a prop. Sense àncores. Sense dolor. Una nova habitació deserta. Un grinyol de les portes tancades. De nou ha passat. S’ha fet enrere. Estem sols. Encara un altre pont, una riba, un sol cosmos. Una finestreta brilla en una torre alta, doncs és. Se senten passes. La nit ensenya les dents. Doncs endavant. Conduïts per un gest de sorpresa de l’aranya del sostre, per la cadira que s’arronsa d’espatlles, pel rústec silenci del parquet, per la niciesa del mirall, per la impertinència de la bombeta. Amb arrogància badalla la finestra mig oberta.

Piotr Szewc (Zamość, 1961) va començar publicant un llibre de poemes, que sortí en 1983, i després es dedicà a la prosa, on ha excel·lit amb un estil ben propi. També ha escrit un llibre sobre Julian Stryjkowski, autor considerat, al costat del gran I. B. Singer, com un dels últims creadors d’una èpica sobre la societat jueva a Polònia. Szewc ha publicat aquest any un altre poemari. Aquesta darrera producció poètica és un desafiament a la gramàtica, les relacions entre les paraules són quasi inexistents, i el que presenta és una associació d’idees perquè el lector en pugui extreure un sentit.  SOLCS BLANCS Fulls solts en ells poemes començats també correus electrònics telèfons afegeixo ratllo em traspapero en tot això somriu em dic tinc un desordre terrible la vida personal sota un control parcial i què amb l’ànima també un desori segurament per això noto la Teva mirada faig miques i llenço a la tassa aquests poemets retalls de metàfores naveguen desapareixen em troben s’adreça un p

Mirosław Dzien PRINCIPIUM IDENTITALIS Un toll, un espai tèrbol en què la pluja ha trobat la realització. La unió de dos elements foscos, l’acord per damunt de les contradiccions com l’amor d’una dona vers un home (i molt més a l’inrevés); i papers, un bitllet picat va a la deriva per la vora amb l’encant d’un valuós atrezzo. Així tot el món en el camp de la teva visió, retallant-se estretament en la ment amb la seguretat d’un acord incontrolable entre els objectes i els elements.

Avui ens ha sorprès, de bon matí, la neu. Sí, els meteoròlegs, aquests xamans del nostre temps, ens ho varen anunciar. Però era difícil creure que arribaria amb aquesta intensitat. Sembla ser que no pararà fins el divendres. En polonès (i també en altres llengües) existeix un fraseologisme que és “això m’importa tant com la neu de l’any passat”, és a dir, no res. Però clar, enguany també hem tingut neu al maig. Així, es fa difícil no oblidar-la. Encara que sigui massa aviat, celebrem la primera neu. Com en el següent poema d’ Urszula Kozioł . LA PRIMERA NEU La primera neu no cobreix res. Deixa el temps obert de sota els munts de neu treu enfora retrats nostres d’anys tan llunyans que són quasi irreals. A l’oïda sonen les campanes de trineus d’antany i la borla acolorida de la bufanda o de la gorra cau amb el reflex d’un patí en una bola de neu. La blancor ens sorprèn. Romanem en silenci i entrem en nosaltres com en una casa recuperada després d’un llarg viatge on algú ens retorna

Feia temps que no apareixia algun poema de Marzena Broda . PEDRA INCANDESCENT Quan l’impetuós vent esclata a viure, escapa Més amunt de la muntanya eterna, si a la Terra, Que és rodona i no té massa camins, No hi ha ningú que et protegeixi: amor meu. Siguis el que siguis, alba, posta de sol, Sortida del sol, pluja que colpeja En l’hivernal i tancat llac, escapa On els camins no tenen ni principi ni final. Aquí sense motiu la foscor t’arrabassa l’oïda, La vista, el peix a la sorra, el somriure de la cara, El doll de sang en la mà encetada, la pedra Incandescent, que et dóna calor i tranquil·litat. Tot.

Gregor Podlogar AL FINAL DEL DIETARI Al meu amic viatjar per la Índia li ha canviat la via, ara jo furetejo pels llibres sants i encara em pregunto: per què? De vegades quedem per fer un te. Xarrupem sentiments i recordem en veu alta com destrossàvem la individualitat i desapareixíem en les tapes dels Upanishad. Pel dietari desxifro que tenia por, però no sempre. No he escrit, ni tampoc no he dit quan era el pitjor. Per això, al final del dietari han quedat pàgines en blanc.

Un altre poema de Jarosław Iwaszkiewicz. Sembla com el dia que s'ha despertat avui, recorrent el vidre de les finestres amb la humitat. ALBADA TARDORAL                                                                                      Du Doppelgänger...                                                                                      H. Heine Les oques criden rere el bosc. Em desperto de matinada. Una boira lletosa cobreix el món i penja dels arbres, el sol encara està amagat, el crit s’apaga i de nou esclata tan planyívol com uns arpegis nocturns. A la nit, cal tancar ja les finestres. Fa fred. La tardor torna al bosc, a la casa, a la gent, ens tranquil·litza. En la boira silenciosa de lluny se sent tan sols com passen normalment els trens. Fa encara no res (però també pot ser fa molt temps) era en una passarel·la lleugera sobre l’aigua verda i he sentit un alè que amb el camí ha eixamplat el pit. He abraçat el cos agradable, encara que ja no jove, i ara, quan surt de

Un altre poema de Mira Kuś . Parla en un moment dels mètodes per endevinar, i el primer és la cera en l’aigua. És un procediment que es fa a Polònia el 29 de novembre, la vigília de Sant Andreu, i consisteix a vessar cera calenta en aigua, normalment a través del forat d’una clau. I d’aquesta manera, amb la forma de la cera, o quan aquesta fa ombra en una paret, es pot formar la figura de la futura persona estimada. HERBA Un cec que pren el ratllador per un llibre en Braille: del tot com jo quan intento endevinar per la cera en l’aigua del pòsit del cafè o també de la forma dels núvols com li va exactament a l’herba el llenguatge de l’herba sé que en silenci l’herba em cobreix els peus d’amagat s’enfila pel cos fins que al final diu el que ha de dir: directament a l’orella.

Marcello Potocco va néixer en 1974 a Ljubljana. Va estudiar Teoria de la literatura i actualment ensenya a la Universitat del Litoral Eslovè. Ha traduït poesia anglosaxona, i reconeix com una de les seves influències fonamentals el poeta canadenc John Newlove. duchesse anne La ciutat se separa. Els llums s’allunyen, fins que al final es limiten a una cinta nebulosa. Després també desapareix la cinta. Queda aquesta esmolada llum blanca que il·lumina els plecs del ferro, l’olor de benzina. La gent que s’enfonsa en el somni. Som en un vaixell. Naveguem enmig d’una completa foscor. Naveguem per una foscor que no ens pot eludir, per una negror que ens ha estat donada com el bitllet que hem pagat al port. Ens porta un autopilot, el capità i la tripulació són aquí tan sols per comprovar el començament i el final de la maniobra. També ells dormen a la nit.                                      També ells com els viatgers segurament somnien que aquest és un viatge del previst. Somniem que de

Krzysztof Lisowski (1954, Cracòvia), va treure el seu primer llibre l’any 1975. D’aleshores ençà ha publicat més de 20 llibres. Escriu poesia i assaig. EN LLEGIR POEMES DE WALLACE STEVENS Quan llegia aquests poemes De sobte vaig recordar una antiga escena D’un gebrat bosc de muntanya, Baixo amb el trineu amb la meva filla Dos embulls de vapor ens obren el camí Com dos fars que ablaneixen l’aire endurit Al final del camí Quan l’embranzida és més gran De l’ombra ens surt a l’encontre un gossot Que ensenya els seus ullals de gos llop I xoquem amb ell Sense voler li donem un cop al musell I després no passa ja res més El gos desapareix els nostres respirs En una rècula de vapor ens lliga amb el cel De les branques rellisca un ram de flors de saüc Tan silenciosament Com tan sols sap fer La neu en el silenci                                                                                          22 de setembre de 2008

Mira Kuś va néixer a Gorlice,va acabar Física. Els seus poemes es poden trobar en revistes prestigioses de Polònia i ha publicat cinc llibres de poemes. Viu a Cracòvia.  CEMENTIRI DE POBLE Com si estigués ple de vida és aquest cementiri de poble. Bardanes silenes i tramussos campestres cascalls capblaus marduixins assutzenes i violers alegren l’ull i l’olfacte. Els ocells refilen en els til·lers, crien pollets, els talps excaven forats, els ratolins de camp corren als camps veïns marcant el camí amb grans de civada i de blat. Les moixeres de guilla donen llum i resplendor. Descanso aquí, agafo ganes de viure.

La corporació "ha!art", de Cracòvia, una iniciativa cultural alternativa, ha iniciat una nova sèrie poètica. Entre els nous llibres, sorprèn la solidesa del darrer lliurament de Robert Król. Król neix en 1981, ha acabat filologia polonesa a Cracòvia, ciutat on viu. Ha publicat tres llibres de poemes. La seva poesia és un desafiament al sentit comú, de vegades cau massa en la quotidianitat, i en la poesia deutora d’Ashbery o Frank O’Hara que té tants seguidors en la jove poesia polonesa. D’altres vegades, aconsegueix transmetre tot un món de sensacions gairebé palpables, tot i seguir un discurs fragmentat, com en el poema que he triat. TUNBRIDGE WELLS Mai no havia pensat tan clarament en cap dels elements coneguts. Hi havia moltes altres qüestions: neu sota zero i el fred fins als genolls. Jo no havia deformat res. No se sabia què queia, ni què tallava la cara. El Nadal s’encallà a l’entrada d’un congost, xiulant i trencant-se de riure. Va desaparèixer en els plecs de núvo

EL SO SIGNIFICA I EL SIGNIFICAT SONA … La llengua no és un mitjà, sinó més aviat l’espai de la poesia. La llengua és el cos de la poesia i la poesia és l’ànima de la llengua. Per això, no escric els meus poemes, sinó que diguem-ne que els orquestro. Sento les consonants i les vocals i componc les síl·labes. Els biòlegs investiguen l’osmosi com un procés fonamental de la vida; jo investigo la infiltració osmòtica del significat en el so i del so en el significat com un procés fonamental de la vida de la llengua, com un procés fonamental de la poesia. I no deixo mai de sorprendre’m: de quina manera el so de les paraules significa i el significat de les paraules sona! Per tant, hi ha un joc. Però no és un joc que no sigui ni obligatori ni autàrquic, sinó que és un joc que demana un plantejament i una obligació. Un joc que dóna a llum un poema, un joc que construeix un món invisible i imperceptible. Per tant, la poesia no és un simple mirall, sinó un mirall màgic del món. Un mirall que fa