Discurs pronunciat l'octubre de 2005

Seguim amb els poetes de la trobada a Ventspils. Un taller organitzat per Literature Across Frontiers i amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull.

Artūras Valionis va néixer a Druskininkai (Lituània, 1973). Es va llicenciar en sociologia. Actualment viu a Vilnius. Ha publicat un llibre de poemes, i n’està preparant el segon perquè surti aviat. La seva poesia presenta de vegades un diàleg lúdic amb les convencions que de vegades ens lliguen en excés. És en aquests poemes on l’humor de Valionis destaca especialment. També juga amb les notes a peu de pàgina, que formen part del poema i, de vegades, fins i tot es constitueixen com a altres poemes autònoms.

DISCURS PRONUNCIAT L’OCTUBRE DE 2005 A DRUSKININKAI

EN REBRE EL III PREMI PER UN POEMA ANÒNIM (*)

Jo també he matat.

Una granota.

És ella qui m’ho deixà fer, potser tenia la pell dura,

o potser no hi havia aigua a la font,

quina és la diferència, en què consisteix, en la forma com

jeu al sol, sobre les pedres?

La distància maliciosament ho tergiversa tot,

ara no trobaria ni un sol motiu –

per quina raó, o potser, per què:

abans que res, perquè ella ho va permetre,

perquè no es va moure quan queien les pedres,

ni tan sols quan la vaig tocar

(penso que tots sabeu com fot això),

I seguim, com que estava jaient,

noli pica res, ves, no ha de gratar-se

tota l’estona,

tot li era absolutament igual,

cap so quan vaig encertar el primer cop

semblava que no havia de sentir-se culpable:

quin retret més viu

(i per això, del tot innocent)

ni tan sols s’esmerçava en apartar-se,

com que tant li fotíem, nosaltres i les pedres,

ens l’havíem de treure del damunt

(i com més aviat millor?)

com que no hi havia aigua a la font,

es va assecar,

i com ja he dit abans,

tant la calor i el fred ens torben el cervell.

Però amb tot, si mirem tot aquest lamentable afer

des d’una altra perspectiva,

quan jo tenia sis anys era un demòcrata:

la granota morta, encara que algú li donés un petó,

ho tindria molt malament per transformar-se

en una figura noble

(a dir veritat, no ens fem il·lusions: avui dia

ningú no fa petons als gripaus o a les granotes.

Si algú ho volgués fer, no els importaria:

la majoria de gent li té menys por a la monarquia

que a les ampolles que surten als dits).

Bé, és igual això, és igual com va ser,

ja per acabar, voldria aportar

una mica de claredat

i remarcar que no és que no tingués cor,

o que no en tingui ara, tan sols que passà així:

i al cap i a la fi, era només una granota.

Tot el contrari, us puc ensenyar un cardiograma,

força recent encara:

s’hi veu un cor, i funciona.

(A més, quantes vegades us ho he de dir:

no hi havia aigua a la font.)

(*) I per què només el tercer premi, preguntareu?

- Potser no hi havia prou talent, o temps,

ara que hi ha tantes temptacions, com concentrar-nos?

Tot i que, si he de ser sincer, si les necessités podria trobar altres

característiques, ni més ni menys genials:

irritabilitat (de vegades); d’altres, desconsideració (és així),

la llista es podria ampliar

i ampliar, però tal com ho veig,

ningú parà atenció a aquestes qualitats.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe...

Més informació

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Més informació

Campanetes

Un poema del darrer llibre que ha publicat Jure Jakob . CAMPANETES Quan anàvem amb cotxe cap a casa, a poc a poc, tu vas mirar a la dreta el cap blanc de les campanetes i de les prímules, com mil dits alçats que assenyalen el cel, i quan vaig aturar-me, vas anar enmig d’elles, com si caminessis entre una pell blanca, com si lluitessis amb la tendresa dels mil dits que en aquell matí de primers d’abril van posar el cel a l’abast de la mà, i vas guanyar amb facilitat, sense derrotar ningú, i quan vam continuar, les campanetes als seients del darrere somreien i feien olor en lloc meu que era, quan vaig mirar cap endavant, a la carretera per on conduïa, en realitat mirava enrere, allí on una altra noia sortia del cotxe i en el batement de les branques glaçades d’un arbre enfonsava unes petjades profundes i fredes, sense girar-se.

Més informació

Elements

La poesia a Polònia té enguany suficients motius per no queixar-se. En realitat, està tenint una collita excel·lent. Als llibres que han anat apareixent, com el de Mirosław Dzień , de Krzystof Karasek o el de Marzena Broda (el comentaré en una altra entrada), ara s'hi afegeix el darrer llibre de Jacek Gutorow , que acaba d'aparèixer. Les meves passejades pel centre de Cracòvia, sol o amb amics, em duen sempre a alguna llibreria. I, en sortir, un pot oblidar-se per uns instants del xim-xim que l'amara lentament, del cel grisenc. El llibre acabat de comprar i la bellesa de la ciutat il·luminen el camí. ELEMENTS Llocs clivellats, arrebossats caiguts, goteres. Al final així és la visió il·lusòria de la vida. No com un fruita plena, sinó les restes, el pinyol, el que es llença a la ferrada. El pla del dia no ha patit modificacions importants a causa de l'acció dels elements, que no tenen pietat ni amb nosaltres. Ens amaguem rere la ironia d'aquesta frase, la masteguem...

Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Més informació

Peter Semolič

Peter Semolic (1968) és eslovè. La seva poesia és qualifcada com “nova simplicitat”. Poemes amb elements quotidians que ens transporten a l'essència d'un mateix. GRAN CIUTAT Em construeixo. Lentament. De mot a mot, de vers a vers. Els llençols ballen diferent en els cops de l'aire. És migdia passat. El meu estatus és de llogater, estranger. Què quedarà rere meu quan em traslladi? Taques d'oli bullent a la paret ran de la porta. Això és tot el que deixaré al meu successor? Dius: “Saps on rau la bellesa d'una gran ciutat? En la multitud de fets que passen com blens.” El poema és la meva única estrella fixa. Encara que sotmesa al temps, és com una pedra en l'herba, en la tardor inscrita, en el pansiment, en la mort.

Més informació

Dies insegurs

Aquest poema d' Anna Piwkowska ha aparegut en el darrer número de la revista Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris), una revista mítica en la cultura polonesa, fundada en 1982 a París, i des de 1990 amb la redacció ja a Varsòvia. En el consell de redacció trobem els grans noms que han contribuït a fer de la literatura polonesa i, especialment, de la poesia un dels fenòmens literaris de la segona meitat del segle XX. DIES INSEGURS Ja ningú no necessita somnis, l'hivern arriba al final, se sent l'olor de boix, l'escorça dels arbres reverdeix, l'herba germina i aviat ben segur apareixeran les anemones, caurà un raig de sol que lliscarà per una pàl·lida teula vermella. Els dies són insegurs i si durant aquests dies escoltem, vora l'espelma, en uns discs russos, els arcs que alt en el cel tallen platejats violoncels, o les notes nostàlgiques més enllà dels mars del sud, o les veus femenines, espesses, d'òpera, serà tan sols un breu instant, i després seurem al ...

Més informació

Antiga fortalesa

Aquests dies hem tingut una molt grata visita a Cracòvia, la del poeta i amic Martín López-Vega . Passejant per la ciutat, en sopars i en trobades, la poesia ha estat molt present. Entre els noms que han aparegut, ha sortit el de Tomasz Różycki , un dels poetes amb més projecció en aquests moments. En record de les converses, en record de Brodski i de tants altres, aquest poema. Tomasz Różycki ANTIGA FORTALESA S'ha acabat el segle vint i la literatura ha abandonat les ciutats, les seves càlides cendres, les habitacions oblidades, les profundes esglésies, les veus als soterranis, els cireres i els dies d'examen, l'arqueologia i els alemanys, els jueus, els polonesos, i les multituds a les estacions. Ha mort Schulz, Roth ha mort. D'ençà que la literatura ha abandonat els espectres dels carrers, dels barris, dels jardinets, ha llençat els uniformes i ha viscut en el buit, allí on sempre tenia el seu lloc, des del principi. Finalment, ha an...

Més informació

Lectura a RUSC

Per si us abelleix, el dijous 24 seré a L'Espluga de Francolí (ves per on, el poble on vaig néixer), al Festival de poesia RUSC, on llegiré alguns poemes acompanyant grandíssims poetes, com podeu veure en el cartell de l'acte.

Més informació

Devil's fruits

Les entrades al blog no sempre responen a tots els criteris estètics que jo vull aportar, que vull fer conèixer, dels poetes principalment polonesos, per bé que també de poetes d'altres llengües. Per això, es poden trobar a faltar noms que dins la seva pròpia tradició ja fa temps que són ben coneguts, i també n’hi poden haver de molt menys coneguts però que tenen algun poema, o tot un llibre que m’han cridat l’atenció. Marta Podgórnik pertany a la primera categoria, és una de les autores que ja tenen una llarga trajectòria, i que ha publicat llibres que han rebut premis o han estat nominats a premis prestigiosos; per exemple, ha estat nominada dos cops al premi Wislawa Szymborska. Va néixer l’any 1979 i ha publicat nou llibres de poemes. Treballa en una de les editorials de poesia amb més presència del país, Biuro Literackie. Aquest poema d’avui pertany al seu darrer llibre, Zimna ksi ążka (El llibre fred). DEVIL’S FRUITS I si t’ acabo estimant, no acabarà bé, ...

Més informació

abcd xavier farré

Cercar en aquest blog