Passa al contingut principal

Discurs pronunciat l'octubre de 2005

Seguim amb els poetes de la trobada a Ventspils. Un taller organitzat per Literature Across Frontiers i amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull.
Artūras Valionis va néixer a Druskininkai (Lituània, 1973). Es va llicenciar en sociologia. Actualment viu a Vilnius. Ha publicat un llibre de poemes, i n’està preparant el segon perquè surti aviat. La seva poesia presenta de vegades un diàleg lúdic amb les convencions que de vegades ens lliguen en excés. És en aquests poemes on l’humor de Valionis destaca especialment. També juga amb les notes a peu de pàgina, que formen part del poema i, de vegades, fins i tot es constitueixen com a altres poemes autònoms.


DISCURS PRONUNCIAT L’OCTUBRE DE 2005 A DRUSKININKAI
EN REBRE EL III PREMI PER UN POEMA ANÒNIM (*)

Jo també he matat.

Una granota.

És ella qui m’ho deixà fer, potser tenia la pell dura,
o potser no hi havia aigua a la font,
quina és la diferència, en què consisteix, en la forma com
jeu al sol, sobre les pedres?

La distància maliciosament ho tergiversa tot,
ara no trobaria ni un sol motiu –
per quina raó, o potser, per què:

abans que res, perquè ella ho va permetre,
perquè no es va moure quan queien les pedres,
ni tan sols quan la vaig tocar
(penso que tots sabeu com fot això),

I seguim, com que estava jaient,
noli pica res, ves, no ha de gratar-se

tota l’estona,

tot li era absolutament igual,

cap so quan vaig encertar el primer cop

semblava que no havia de sentir-se culpable:
quin retret més viu
(i per això, del tot innocent)
ni tan sols s’esmerçava en apartar-se,

com que tant li fotíem, nosaltres i les pedres,
ens l’havíem de treure del damunt
(i com més aviat millor?)

com que no hi havia aigua a la font,
es va assecar,

i com ja he dit abans,

tant la calor i el fred ens torben el cervell.

Però amb tot, si mirem tot aquest lamentable afer
des d’una altra perspectiva,
quan jo tenia sis anys era un demòcrata:

la granota morta, encara que algú li donés un petó,
ho tindria molt malament per transformar-se
en una figura noble

(a dir veritat, no ens fem il·lusions: avui dia
ningú no fa petons als gripaus o a les granotes.
Si algú ho volgués fer, no els importaria:
la majoria de gent li té menys por a la monarquia
que a les ampolles que surten als dits).

Bé, és igual això, és igual com va ser,
ja per acabar, voldria aportar
una mica de claredat
i remarcar que no és que no tingués cor,
o que no en tingui ara, tan sols que passà així:
i al cap i a la fi, era només una granota.

Tot el contrari, us puc ensenyar un cardiograma,
força recent encara:
s’hi veu un cor, i funciona.

(A més, quantes vegades us ho he de dir:
no hi havia aigua a la font.)

(*) I per què només el tercer premi, preguntareu?
- Potser no hi havia prou talent, o temps,
ara que hi ha tantes temptacions, com concentrar-nos?
Tot i que, si he de ser sincer, si les necessités podria trobar altres
característiques, ni més ni menys genials:
irritabilitat (de vegades); d’altres, desconsideració (és així),
la llista es podria ampliar
i ampliar, però tal com ho veig,
ningú parà atenció a aquestes qualitats.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Contaminació

  Ahir es va n entregar els premis de literatura de la ciutat de Gdynia , un dels més importants de Polònia. Recordem que els premis a Polònia, com ja he esmentat més d’un cop en aquest blog, són a obra publicada. Ningú no dona cap mena d’importància als premis que s’atorguen en un concurs sense publicació prèvia. No només això, estan molt mal vistos i són tan sols per als aficionats. Per a la majoria de concursos literaris que es tenen en compte a Polònia, amb força antelació es coneix el jurat, i es fa una prèvia selecció d’entre cinc i set obres (en funció del premi) que són les que passen a la final. Els dies abans de donar el veredicte final, tots els autors nominats tenen trobades i lectures amb els lectors, es fa promoció dels llibres i es fan debats. I ja en el moment de donar el premi, així com també després, el jurat exposa una justificació de la seva tria, quins són els motius que han fet que hagin donat el premi a una obra determinada. I el dia següent, hi ha una una a...

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...

En algun lloc de la història

Veselko Koroman EN ALGUN LLOC DE LA HISTÒRIA Al matí, la família, el cel al voltant. A la meva taula hi ha textos manuscrits, Catul, fulles de paper no escrites. Ho sé, demà serà tot això. Un nou mes, gener, un nou dissabte. Paraules meves en sentits tot just desperts. I algú dubtarà que algun cop he somiat, jo, molt més fresc que el gebre, quasi una gota, d’on floreix la voluntat, més clara que l’orgull. I algú proper, per a mi irreal, també pensarà: joves són els nostres avantpassats, la llengua, el llinatge, l’herència lírica. Qui l’ha de plorar, si encara no ha passat? És encara aquí, ple, en les seves paraules, alegre i etern, càlid com la semença.

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska. LLIÇONS DE NATACIÓ No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac. Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.

Poesia (Tomaž Šalamun)

Un altre poema de Tomaž Šalamun. Un amic de Ljubljana l'ha posat en una entrada a Facebook, i de cop i volta me l'ha fet recordar, ja que forma part del llibre Balada para Metka Krašovec . Aquest poema és més llarg en la traducció que en la seva versió original, i el lector podrà veure immediatament per què. La base es troba que cada vers té una sola paraula, i si pensem que l'eslovè no té articles, ja aquí tot queda clar. Els darrers versos són del tot escaients per a aquests dies. POESÍA Es un placer mayor perder mujeres que dinero. El mayor placer es perder la propia muerte.

Amor després de l'amor

Què es pot dir de Derek Walcott (1930, Castries, Saint Lucia) que no sigui sempre massa poc? Quan penso en la seva poesia, la primera paraula que ve a la ment és “Festa”. La poesia de Walcott és una festa del llenguatge, de la imatge, una festa en tots els sentits. AMOR DESPRÉS DE L'AMOR Arribarà el temps quan, amb alegria, et saludaràs a tu mateix arribant a la teva porta, al teu mirall, i us somreireu per la vostra arribada. I et dirà, seu aquí. Menja. Tornaràs a estimar l'estranger que vas ser. Regala't vi. Regala't pa. Retorna't el cor a tu mateix, a l'estranger que et va estimar tota la vida, a qui has ignorat per un altre que et coneix de cor. Agafa les cartes d'amor de la lleixa, les fotografies, les notes desesperades. Desenganxa la teva imatge del mirall. Seu. Celebra la teva pròpia vida.

Una llista personal

Arribem ja a les  acaballes de l'any i tots els mitjans ens emprenyen amb les seves llistes insuportables. Amb les de llibres, assoleixen el deliri absolut, sí, senyor, no heu fotut gens de cas a la literatura durant tot l'any, i ara voleu dir-nos quins són els llibres més importants de l'any. Exceptuant-ne alguna, la majoria em semblen fluixes, molt fluixes, amb uns criteris absolutament mercantilistes. Que lluny que són d'algunes que es veuen en algun mitjà anglosaxó. En algun mitjà en castellà es dignen a posar la llista de poesia, (i) encara. Els catalans potser ho han fet, però jo no ho he sabut veure [1] . Ja he dit anteriorment que hi ha alguna excepció, però només de veure que un llibre com el darrer de Houellebecq, fluix, fluixot, molt fluixot, i amb una bateria de tòpics que ens hauria d'alarmar (en tots els sentits, com a lectors, com a europeus, com a cristians, com a catòlics, com a protestants, com a musulmans, com a jueus, com a ateus...), acapara e...

Arcs romànics

Que Tomas Tranströmer (1931) encara no hagi rebut el Premi Nobel de Literatura és un fet inexplicable. Potser perquè és suec? ARCS ROMÀNICS En l'interior d'una gran església romànica s'apinyaven els turistes. Sense obertures s'estenien les voltes, una rere l'altra. Les flames de les espelmes brillaven. M'abraçà un àngel sense cara i em xiuxiuejà per tot el cos: “No tinguis vergonya de ser un home, omple't d'orgull! En el teu interior, sense final s'obre una volta rere una altra. Mai no estaràs preparat i així és com ha de ser.” Les llàgrimes m'havien encegat i em van portar a la piazza que cremava del sol junt amb Mr. i Mrs. Jones, el senyor Tanaka i la Signora Sabatini i en l'interior d'ells s'obria una volta rere una altra. Sense final.

En la història

Un poema del darrer llibre que he publicat, Punt rere punt (ed. Meteora, 2014). Per a un dia com avui, potser. EXCURSIÓ Vinc d’un lloc on es desaprèn la història, aquí on es respira en els porus de la pell, de la terra. Inicieu una conversa i ella, hoste invisible, no convidat, torna a aparèixer, s’arrapa com les paparres que ens poden amenaçar a cada passa. En aquest bosc a la frontera, aquí Polònia, allí Eslovàquia, una franja de sons entremig per poder navegar, per travessar rius i muntanyes. Consciències. I la història que surt de nou, ulla i plana com els voltors en la ressolada del migdia. Potser més a prop d’ells que de les paraules que m’assalten sense parar. D’ells i de les paparres. També m’arrapo a altres pells, i en busco les restes de què alimentar-me. Per donar sentit als buits d’oblits, com sargir-los, les colzeres i les genolleres que sempre es desgasten. Perquè caic si no em sostenen les paraules. Les vostres que destil·len els fets, les dat...

A casa i a fora

Rachel Wetzsteon (Nova York, 1967) és autora de tres llibres de poemes. Des del primer, lligada a la col·lecció Penguin Poets i també un estudi sobre W. H. Auden. En el seu segon llibre: Home and Away , també té una esplèndida elegia per a aquest gran mestre de la poesia en llengua anglesa: In Memory W. H. Auden. A CASA I A FORA xiii Cada any casen la mar i el cel, però tu ho pots veure cada nit, quan la foscor ajunta els dos elements: l'apogeu sosté el nadir com un amant. Tothom ho considera un costum per copiar; hi ha parelles que vénen des de molt lluny per modificar el mite conjugal; però una mirada sòbria al crepuscle fa que el cínic o el romàntic que hi ha en mi juri refusar l'efecte d'anivellament que transforma els núvols en humitat i les ones ferotges en silents, puntegudes mates de color, fa que em pregunti què se n'ha fet, dels límits que importen: del cel llunyà, de l'horitzó impossible d'enfonsar.