abcd xavier farré

Zbigniew Dmitroca (1962) és poeta, contista, satíric, dramaturg i traductor. Ha publicat quatre llibres de poemes, 18 poemaris per a nens, i obres de teatre. Quant a la traducció, es dedica principalment a la poesia russa, de la qual ha traduït autors com Akhmàtova, Nikolaj Gumilov, Vladyslav Khodasèvitx o Michail Kuzmin.  PÈRFIDA IMAGINACIÓ De nou últimament en el somni no podia arribar a casa El camí que em sabia de cor em conduïa vers un camp Els autobusos eren plens com quan era jove i semblava com si de manera expressa en veure’m canviessin la seva ruta perquè no pogués arribar a temps a la parada Fins i tot un paisà meu de Niewirków em va aixecar la camisa tot assenyalant que no hi havia lloc per a mi Amb pedres em vaig desfer d’una gossada que es multiplicava i s’agegantava Transformant-se als meus ulls en criatures diabòliques dels judicis finals a l’Edat Mitjana Quan la pèrfida imaginació dels pintors amb el pretext d’una humil devoció impunement traspassava els límits de la p...

Stanisław Barańczak (1945) és un dels membres de la Nowa Fala (Nova Ona). Encara que més endavant va tendir vers una poesia de caire molt més formal i lúdic, es pot dir que mai no va abandonar els elements que caracteritzaven els inicis de la poesia d’aquesta generació. Un llenguatge directe que intentava contrarestar el llenguatge del poder, la Nova Parla. On més ha excel·lit Barańczak ha estat en el camp de la traducció de poesia. Entre nosaltres, potser és més aviat conegut per les seves versions a l’anglès (juntament amb Clare Cavanagh) de la poesia de Wisława Szymborska. També ha traduït un dels grans monuments literaris polonesos, Les complantes del gran poeta renaixentista Jan Kochanowski. Però la nòmina de poetes que ha traduït és impressionant. Des dels anglesos, de qualsevol època (amb tota l’obra de Shakespeare inclosa) fins als russos, com Mandelxtam, Akhmàtova, i molta part de la poesia de Josif Brodsky, passant també pel lituà Tomas Venclova. A banda, també s’ha dedicat a...

Segueixo encara traduint alguns poemes del darrer llibre de Marzena Broda . En presento un altre, i anuncio que més endavant apareixerà una sextina d'aquesta autora. Quan la llegeixo, no puc deixar de pensar en altres poetes, és inevitable la relació amb autores del que podríem dir una mateixa esfera lingüística o de proximitat cultural, com seria la poeta russa Anna Akhmàtova. Però també, amb freqüència en traduir-la és com si pensés en Maria Mercè-Marçal. POEMA DE LA PARTENÇA Aquest poema és sobre el que mai hi haurà entre nosaltres. Litorals, on el clima humit humiteja les paraules seques que segueixen caminant fins a la ferida amagada sota la pell per finalment instal·lar-se en les cavitats de la mucositat i l'os, plenes d'esgarrapades microscòpiques per on sagnen les genives, però arrossegant aquesta imatge a la parpella no sanglotis. Qui hi confiarà abans que a la posta de sol surti l'oceà i noti que estic caient, perdent el pols com la rapidesa i el somni que em ...

Fa temps que pensava en aquest aspecte. Moltes vegades m'havia semblat que en la poesia de Tsvietàieva, principalment, però també en Akhmàtova, el component emocional era de vegades massa marcat. El pensament es diluïa per deixar pas a una efusió que trobava perillosa dins de certs esquemes poètics que havia assimilat. "Algú pregunta: En realitat, tu vas ser el primer que et vas alliberar de la tradició poètica russa. Entre aquesta i la tradició occidental sempre hi va haver un abisme. Joseph Brodsky: No és ben bé així. Sí és cert que la poesia russa frena l'evolució del pensament, a Rússia hi ha una predisposició a les petites obres mestres. Però la poesia russa s'inicià amb Kantemir. En regles generals, era un poeta dialèctic, presentava diversos punts de vista, i al final, el seu propi. Boratynski i Tsvietàieva sabien fer construccions similars. La població poètica russa és immensa i, en el fons, hem aconseguit algunes fites. Però a occident també són “emociona...

Anna Akhmàtova (1889-1966) DESPERTAR-SE A TRENC D'ALBA Despertar-se a trenc d'alba, perquè ens omple la joia, mirar per l'ull de bou les ones verdejants o un dia rúfol a la coberta, ben abrigada, escoltar com la màquina bramula, i no pensar en res més sinó pressentir la trobada amb el que s'esdevingué la meva estrella, i pel vent i els esquitxos salats a cada moment que passa rejovenir, rejovenir.

El tema de la dona de Lot és freqüent en la literatura. La relació, en la literatura catalana, del poema de Maria-Mercè Marçal que remet a Anna Akhmàtova és prou coneguda. El poema, en aquest cas, sempre actua com un símbol, i la identificació amb un personatge femení adopta unes dimensions universals. Aquesta és una visió del poeta suec Lars Gustafsson (1936). LA DONA DE LOT No és pas veritat que no m'avissessin. Al contrari, diversos cops em digueren de no mirar enrere. Se suposa que algú que pot veure el final no en veu l'inici, però jo ho vaig fer i sento com els peus comencen a pesar-me. Es tornen ara en vidre, la sal en mi, i tan sols podré continuar uns segons més. Per a alguns és difícil no dubtar a l'últim moment. Per a alguns és difícil no fer encara una mirada enrere i quedar-se per sempre en una ciutat que, per aquesta raó, no existeix.