abcd xavier farré

TORNADES (III) Oliveres, oliveres, aquí i allà us dreceu. I vosaltres, ceps que repteu pel terra i us afilereu en una formació de combat per poder resistir la calorada que ens embat aquests dies de juliol. Palmeres, en vosaltres mai no m'havia fixat abans. He hagut de marxar, i en la distància m'han parlat de vosaltres. Ells, els altres, les altres veus, les altres mirades han fet que torni i us vegi ara, quasi omnipresents en tot el trajecte. I els pins, que m'heu acompanyat cada estiu. Sou molt més clars, molt més plens que les palmeres, però en la llunyania no sou tan exòtics. Tot un món que redescobreixo sota aquesta llum tan intensa a què m'he de tornar a acostumar. Com també m'he d'acostumar a la meva imatge aquí. Ara us miro a tots com si us veiés per primer cop. I aquests colors terrosos, àrids, aquesta mínima vegetació que s'arrapa i sap com créixer en una canícula que esdevé un altaveu de cada moviment. El sol és silenci, i les poques herbes que...

TORNADES (II) El tren sempre ha estat el mitjà de transport que he preferit per desplaçar-me entre ciutats. Et permet veure el paisatge d'una manera diferent, no tens l'asfalt que s'estén en diversos carrils i que sempre segueix endavant, i que talla la vegetació per poder existir. Al tren veus tot el que t'envolta a un pam, a tocar, tens la sensació que formes part del que veus, i no que te'n separen metres i metres de construccions.  Però no sempre ha estat així. Temps enrere, quan encara no havia marxat dels sons que em defineixen, del paisatge que em marca la pell amb el sol roent, el tren era el lloc de les lectures. He passat temporades més o menys llargues fent el trajecte diari Tarragona-Barcelona, o també molt sovint, de L'Espluga a Barcelona. I aleshores, en pic pujava al tren treia el llibre que duia i ja no el deixava. De vegades, alçava el cap, però no veia el paisatge, ja que estava en el món de la imaginació o del pensament. La resta era ...

TORNADES (I) Sempre que torno s 'esdevé una trobada amb mi mateix. Quan és més perceptible és en el viatge, en el moviment. En fer el trajecte a Barcelona, normalment des del Sud, pot ser Reus, Tarragona, o El Vendrell, que és on faig parada ara sempre que vinc. Un lloc que no sé si pot ser anomenat casa, perquè la casa es tanca en moltes menys parets. Fins i tot en un sol objecte. En el meu cas, en el canterano que tenia a la meva habitació. Aquell canterano recull tot el meu món. Però no és del canterano de què parlàvem, no del lloc estàtic sinó del moviment. Del tren. Del trajecte. És sempre que faig aquest trajecte cap a Barcelona que em trobo amb el meu altre jo, que potser havia estat amagat sota les capes de neu en la meva altra casa que és a Cracòvia. O és Cracòvia. Perquè la casa també pot deixar de ser un objecte, i pot ser una ciutat, un paisatge i fins i tot un imaginari. Així que ens trobem tots plegats en aquest tren en direcció a Barcelona, els meus jos, les mev...