abcd xavier farré

Veselko Koroman (1934) és poeta, prosista i assagista. Va néixer a Herzegovina, es va llicenciar a Mostar i a Sarajevo. Ha publicat més de deu llibres de poemes.  ALLÍ, ON TU NO HI ETS Has vist com passaven els anys: fruites plenes de sol. Ara hem de seguir endavant, allí, on tu no hi ets. Què es pot dir  de l’herba que creix? És aquí. Viu tota tranquil·la. Tu segueixes endavant, allí, on tu no hi ets. Beses una fulla, una ombra que ressona. Desapareixes rere la capçada, allí, on tu no hi ets. I uns cent anys s’han acumulat, no falta res en aquest món. 

Andrzej Babaryko (1952-2006) poeta, periodista i crític de teatre polonès. Va publicar quatre llibres de poemes. *** Amor, salut, feina. Les tres potes trencades a la vegada. No  mires avall, perquè ho saps. Amunt no hi ha manera d’aixecar les parpelles. Tan sols ens queda una il·lusòria fe que naixem per alguna cosa. Per algun motiu aguantem aquest dolor insuportable. Però fins i tot l’hivern més rigorós deixa pas als vents de la primavera. Ells  són les herbes, els draps humits al front febrós, el moment de repòs, i de vegades l’olor i el gust de la fruita fresca. 

M'adono que Aleš Šteger , un dels poetes més importants en la literatura eslovena contemporània, i un excel·lent editor, feia més d'un any que no apareixia pel blog. La poesia eslovena té en l'actualitat una força que la situa entre les més interessants. D'uns anys ençà, el que podríem qualificar com a perifèries s'han revelat molt més interessants que el que consideràvem centres. MIL PORTES Et despertes en una habitació de mil portes. Rere cada porta hi ha un llarg passadís fosc. Et decideixes potser per una de les portes, i quan l’obres d’entre les altres i mires la foscor, algú et diu que si passes a l’altra banda no sortiràs a fora. Això et passa amb cada una de les portes i sempre et gires i tornes i de nou esperes que es decideixi algú altre. Aquest altre ve cada nit. Ve i encén amb un foc fosc totes les mil portes. Una rere l’altra. Cremen les mil portes, i al cap de no res creixen, davant dels teus ulls, mil portes noves, més terribles. Així tot al teu volta...

Un altre autor dels que desapareixen, Robert Adamczak. Queda un llibre, o dos; queda un nom; i queden moltes preguntes que segurament mai no podrem formular. 3A/14 Un altre trasllat. Ja fa uns quants anys que dura, però ara per més temps (no hi ha res que desitgi més). El mateix armari, la taula, el llit, la rentadora, la nevera, la tauleta, dues butaques, un cistell de vímet amb joguines, alguns trastos i capses de cartró amb roba interior enmig de la qual vaig posar els llibres que no tenien lleixes pròpies. Entre ells, hi ha els contes de Nabokov, el seu viatge  de Sant Petersburg fins als Estats Units passant per Europa, i després de tornada al vell continent. Un viatge llarg, curiós, important. El meu, més curt,  dins d’una sola ciutat, potser acabarà aquí, diferentment del seu, un altre. Però per a mi és curiós, i important. 

Alguns poetes inicien el seu camí, adquireixen una certa notorietat (si és que això és possible entre els poetes, sobretot si són joves) i després desapareixen del mapa literari. A partir d’aquest moment, s’envolten de diferents aures. I mai cap no acaba d’aclarir els motius de la desaparició. El que queden són els poemes. Com en el cas de Wojtek Szumowski, d’un llibre publicat en 1995.  *** Existeix un cert tipus d’error els diumenges a la tarda després de llargues parades amb la memòria embotida en la tranquil·litat amb un costum imposat mostro la meva confiança enmig de les pastes del te sempre hi ha algun silenci simètric i fred com el vidre de les meves ulleres que porto sempre quan vull estar del tot segur de mi mateix. 

Coincidim, sense haver-ho comentat abans, l' Abel Murcia en el seu excel·lent blog i jo en la tria d'un poeta, com en el cas de l'entrada anterior de Mariusz Grzebalski. Les coincidències moltes vegades ens ratifiquen en les eleccions que un fa.  També feia temps que no posava res d' Edward Pasewicz . Tot i que el poema és tot en polonès, quant al títol i a la frase que es repeteix, he decidit remetre'm a la versió original provençal, ja que l'autor hi fa referència directa. Prové del poema d'Arnaut Daniel "Ab gai so". IEU SUI ARNAUTZ Ieu sui Arnautz, que canta i plora, et predic el futur de les venes a les mans, perquè la cendra ha florit quan he tirat els daus, de la tassa d’estany m’ha sortit un riure dels números. Ieu sui Arnautz, recordo com el vent del nord  trencava les branques. Una cridòria dels pardals em parlava; Arnautz, aquests són sons que no havies de conèixer, quarts de to, arena, l’esvolotec, migdia, quan s’acaba el temps perquè l...

Què em mou realment a seleccionar els poemes que presento? Per què d'alguns autors poso una sèrie de poemes seguits i d'altres han d'esperar temps a tenir una segona oportunitat? Sóc jo mateix qui moltes vegades em trobo formulant aquesta pregunta. No sé quina és la mà o la voluntat que em mou d'aquesta manera. Feia més d'un any que no apareixia un poema de Mariusz Grzebalski . VISTA DES DEL PATI A CAN JUEU L’avi va morir assegut a la butaca, els seus ulls no es volien tancar. Mirava sense vida el vagó de mercaderies que l’herba anava cobrint als ramals de la fàbrica de Łódź. Ara solca al fons de la terra, tancat en l’estoig esculpit del fèretre, com un instrument valuós que unes invisibles mans van passant cap al lluny. En aquella casa viu gent estranya. Han saldat els plats i olles, han fotut a la garjola el lladre de bicicletes, vermells segells de totxos a la porta de les cotxeres. I darrere una font, sense vida, però plena de brossa i de fulles podrides. Miro l...

Jovan Hristić (1933-2002) va néixer a Belgrad. Poeta, dramaturg i assagista. Va ser professor d’Art dramàtic a la Universitat de Belgrad.  FEDRE I també vull que sàpigues això, estimat Fedre: visquérem en un temps de desesperació total. De la tragèdia hem fet una comèdia; de la comèdia, una tragèdia. I el que és adient: la gravetat, la mesura, una saviesa elevada, una elevació sàvia, sempre se’ns escapa. Hem estat en la terra d’algú, no pas nosaltres sols, ni tampoc uns altres, sempre a penes una passa o dues d’allò que érem nosaltres, d’allò que havíem de ser. Oh, estimat Fedre meu, quan passegis per l’illa dels benaventurats amb les ànimes honestes, recorda de tant en tant el nostre nom: que el seu so es dispersi en l’aire cristal·lí, que almenys s’envoli vers el cel que mai no atenyerà, que almenys en les vostres converses se’ns escalfin les ànimes.

M'acaba d'arribar la nova plaquette de Papers de Versàlia , excel·lentment editada , com ja ens tenen acostumats. Aquest cop, el tema que vehiculava totes les creacions eren els homenatges, a un pintor, a un escultor, a un músic, a una obra, a un escriptor. Hi vaig col·laborar amb dos poemes. Podeu baixar-vos tot el número en .pdf aquí . CLAUDE MONET. LA GARSA Un matí esplendorós, una llum del nord que es filtra per tots els racons, entra pels bastons de l’escala, i deixa l’ombra de la imminència. La neu té un silenci profund, més profund, com estar abocat hores en un pou per intentar veure’n el fons. Els arbres callen, qualsevol moviment queda ensordit a l’acte, la neu dirigeix els ulls, el tacte, el so, els mots, els crits. Els corbs, les garses pressenten el silenci i l’únic que els queda és observar. Tot és silenci, tot és una mirada, vers l’interior dels objectes, vers els talls de les plantes que suren per buscar l’oxigen, com un nedador massa temps sota l’aigua. Per torn...

Els trasllats dels llibres de vegades comporten felices troballes. Treure’ls de les capses per deixar-los a les lleixes en un ordre que sempre és diferent obliga la memòria a perdre l’orientació. De cop, trobem un llibre i apareix una relació de seqüències. No recordava que tenia el tercer llibre que Mirosław Dzień havia publicat. Però va voler sortir, amagat entre altres autors que intentava endreçar. El títol sembla que aparegui en el moment oportú: Paciència . CANYELLA Canyella a la meva boca, un diumenge que lentament s’esmuny en la història, un núvol, tendrum d’una metàfora. Ara l’intento conciliat amb la natura de les coses (però Brodski va morir a Nova York, en un gener que reflectia el llustre a les finestres dels gratacels, en avingudes seques com talc. Els seus poemes pengen en llocs no anomenats, en un temps inabastable, esmicolat, pansit. Després cauen i modelen boles de preguntes, cèrcols de dubtes, trenquen pactes i acords, fan befa dels ingenus). Els poetes haurien de v...

Magdalena Bielska (1980) és una jove poeta de Cracòvia que va publicar el seu primer llibre, Animals lletjos , en una de les editorials de poesia més prestigioses de Polònia, a5 dirigida pel també poeta Ryszard Krynicki. *** En vesprejar, a l’agost, nedes al llac. No fa xafogor, tampoc no hi ha gent, tan sols la canalla es crida lluny de la riba. Emergeixes de l’aigua freda i nedes vers on el sol s’estén vers la tranquil·la superfície, i no penses en el que ha passat ni en el que passarà. Aturat, aquest instant de la infantesa tan sols et du a la ment una aversió vers el que alguns anomenen la benedicció de la memòria humana. Sembla ser que això no és cap benedicció. I sols importava l'instant, tant se val si el recordem.

Roman Honet (1974) ha publicat tres llibres de poemes, col·labora en moltes revistes literàries, tant convencionals com les més alternatives. També va preparar, juntament amb Mariusz Czyżowski una “Antologia de la nova poesia polonesa”.  l’eco d’una veu el temps no coneix cap crueltat, excepte el silenci que deixem. cada estiu una allau de senyals passats crema la terra, el riu neteja els llavis inflats de trencar atzeroles i les fosques lletres a les ribes d’un escrit esquinçat en silenci. seguim pertanyent als incendis precedents, als esclats purs com del comte pàl·lid st. ives tornant d’anglaterra. les setmanes sadollen la sang amb ossos espumosos, en sorprendre’ns als ascensors, als hospitals, als miralls. la foscor, cercles d’aigua i unes profunditats cargolant-se. fins que arribarem aquí

Edvard Kocbek TENACITAT Com ho faig per perseverar davant dels arbres a qui no confon la llum de neó? Com ho faig per aturar-me davant dels ratpenats quan es riuen del pànic que sentim? Com ho faig per salvar-me davant dels pasts silenciosos que no temen cap catàstrofe? L’home sempre sap més i sempre amb més força i amb tot el seu coneixement és buit  i s’ha de repetir, però les coses i els animals saben la seva veritat un sol cop i ja mai més no poden oblidar-la. Tot el que és extrahumà confia, creu, estima, en canvi l’home perd a l’acte la seva seguretat i per això allarga amb artifici la vista i l’oïda i el tacte i tots els sentits, i amb ells s’escurça el temps i l’espai, l’univers esdevé terra, la terra esdevé regió, la regió esdevé vall, la vall, un poble amb cases, la casa esdevé llit, el llit, bressol i jaç de mort. El fèretre és tres coses: armari, cofre i urna. L’òrgan per certificar la identitat ja no opera en un únic lloc, l’home és tan sols una vella paral·lela de noves co...

Momčilo Nastasijević (1894-1938) va néixer a Gornji Milanovac. Poeta, prosista i assagista. Una de les individualitats més fortes de la literatura sèrbia del període d’entreguerres. La seva influència és visible en poetes com Vasko Popa o Oskar Davico. GRIS INSTANT I de sobte s’engrisà, com si s’hagués cremat, però tot viu. Amic meu en secret, escolta, el cor dolorós s’allunya de qualsevol por. I tu, que em segueixes i en el desconeixement passes per un camí estrany: Allí és gris, la grisor travessa l’ésser, grisos són els ulls del secret. I quan moren els arbres ni la tristesa  ni la reprensió, sols una fulla seca consola amb un estrany silenci el front de qui pateix.

Marcin Baran va néixer el 1960 i va començar a publicar a partir de 1990. És considerat un dels representants més destacats de la generació bruLion (esborrany) que determinà un nou tipus de poesia a Polònia en què els elements ètics de les generacions de poetes anteriors desapareixen en favor d’una immediatesa a l’hora d’expressar la realitat en el poema.  UNA CONSTANT APARENÇA... Una constant aparença de la invariabilitat de la vida.  L’home encara té dues mans i un cap. De dia lluu el sol, a l’hivern neva. Les bicicletes tornen a estar de moda. El blat i els cabells canvien de color perquè no desaparegui la pulsació rítmica dels segons. Als teatres, obres clàssiques i Shakespeare. La memòria àvida d’ordre transforma el passat en somnis. Una multitud es desespera perquè el dictador-assassí ha mort. Un pecat que molts repeteixen es considera una virtut. Uns respirs breus, inhàbils, s’uneixen a cada moment amb un aire podrit. No se sent la veu del Senyor, però de vegades per les olors d...

Amb el poema que presentem avui, acabem la segona sèrie de poemes de Leopold Staff . FONAMENTS Vaig construir en la sorra i s’esfondrà. Vaig construir en una roca i s’esfondrà. Ara començaré a construir pel fum de la xemeneia.

Leopold Staff RETRAT Sempre era el mateix, tot i que amb un rostre diferent i un nom diferent cada cop. I la successió dels seus anys no encaixava amb el temps. Cap artista no podia reflectir la seva imatge en una roca. Així que la seva figura passà de mà en mà, com una torxa pels fanalers. Un mestre antic el representà  com un atleta fort, nu, que en una postura inclinada estreny un disc vers el futur; però va clavar la mirada en un destí tan llunyà que el disc fa dos mil anys que no se separa de la seva mà (va quedar fixada en un estèril objectiu no acomplert). Després l’esculpí Donatello, el Cavaller d’Orsanmichele, on ja no era nu, sinó cobert amb un arnès es recolza en l’escut marcat amb una creu. Però al braç li va créixer una pica girada cap amunt amb la flama del tall, quan als seus peus, a terra, es recargolava el mal a la gola del drac. I finalment Miquel Àngel ho aconseguí triturant amb el martell les engrunes del cos cadavèric que a la seva falda sosté la Mare de Déu dels D...

Leopold Staff LA MARE A entrada de fosc vora la finestra una mare empeny amb el peu els petges del bressol on dorm el nen. Però ja no hi ha bressol, però ja no hi ha cap nen. Ha marxat entre les ombres. La mare, sola, seu a entrada de fosc, amb el peu bressola els records.

Leopold Staff EXCAVACIONS Esgratinyem ben profunda la terra, en recollim valuosos testos de gerros i d’olles de nacions oblidades, ja fa més de tres mil anys. Jeuen en les profunditats de la terra sota les runes d’antigues ciutats derruïdes pels veïns que de nou construïren ciutats, de nou van fer atuells, a fi que nous veïns els transformessin en valuosos testos. Tingueu cura de la nostra memòria, bombes atòmiques, bombes d’hidrogen, perquè de nosaltres per als segles futurs en quedin valuosos testos. 

Leopold Staff FES ALGUNA COSA D’arreu unes vistes tan estretes. És difícil eixamplar l’horitzó, per tant, arrodoneixo l’horitzó! L’arrodoneixo!

Leopold Staff PERJUDICI El meu assenyat gos ha passat la seva curta vida sense ni arribar a saber que el món és un enigma.

Com ja vaig anunciar en una entrada anterior, tornem a una petita sèrie de poemes de Leopold Staff corresponents a la seva darrera etapa. En aquest mes que acabem d'encetar, i quan finalment sembla que la primavera s'ha instal·lat a les nostres contrades, quan el sol es queda molt més temps i dibuixa els seus arabescs a les teulades inclinades, es pot arribar a casa al vespre, quan la llum es va difuminant i la plenitud del dia s'acaba en imatges com aquesta. VESPRE Jec a la barca en el silenci del vespre. Estrelles sobre meu, estrelles sota meu, i estrelles en mi.

Vasko Popa CENDRES Unes són nits altres estrelles Cada nit encén la seva estrella I balla una dansa negra al seu voltant Fins que l’estrella no cremi Després les nits es reparteixen Unes són estrelles I les altres romanen nits De nou cada nit encén la seva estrella I balla al seu voltant una dansa negra Fins que l’estrella no cremi La darrera nit serà estrella i nit Sola s’encendrà a si mateixa Sola ballarà al seu voltant una dansa negra