Roman Honet (1974) ha publicat tres llibres de poemes, col·labora en moltes revistes literàries, tant convencionals com les més alternatives. També va preparar, juntament amb Mariusz Czyżowski una “Antologia de la nova poesia polonesa”.
l’eco d’una veu
el temps no coneix cap crueltat,
excepte el silenci que deixem. cada estiu
una allau de senyals passats crema
la terra, el riu neteja els llavis inflats
de trencar atzeroles i les fosques lletres
a les ribes d’un escrit esquinçat en silenci.
seguim pertanyent als incendis precedents,
als esclats purs com del comte pàl·lid st. ives
tornant d’anglaterra. les setmanes sadollen
la sang amb ossos espumosos, en sorprendre’ns
als ascensors, als hospitals, als miralls. la foscor,
cercles d’aigua i unes profunditats cargolant-se.
fins que arribarem aquí
Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps. Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...
Comentaris