Salta al contingut principal

Tenacitat

Edvard Kocbek

TENACITAT

Com ho faig per perseverar davant dels arbres
a qui no confon la llum de neó?
Com ho faig per aturar-me davant dels ratpenats
quan es riuen del pànic que sentim?
Com ho faig per salvar-me davant dels pasts silenciosos
que no temen cap catàstrofe?
L’home sempre sap més i sempre amb més força
i amb tot el seu coneixement és buit 
i s’ha de repetir, però les coses i els animals
saben la seva veritat un sol cop
i ja mai més no poden oblidar-la.
Tot el que és extrahumà confia, creu, estima,
en canvi l’home perd a l’acte la seva seguretat i
per això allarga amb artifici la vista i l’oïda
i el tacte i tots els sentits, i amb ells s’escurça
el temps i l’espai, l’univers esdevé terra,
la terra esdevé regió, la regió esdevé vall,
la vall, un poble amb cases, la casa esdevé llit,
el llit, bressol i jaç de mort.
El fèretre és tres coses: armari, cofre i urna.
L’òrgan per certificar la identitat ja no opera
en un únic lloc, l’home és tan sols una vella
paral·lela de noves coses que inventa
la seva desesperació.

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Anònim ha dit…
Excellent poema
19 d’abril del 2009, a les 1:17
Xavier ha dit…
Moltes gràcies. Edvard Kocbek és un altre dels grans poetes desconeguts que tenim a tocar.
23 d’abril del 2009, a les 21:38
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Poema sobre el llindar de pedra

Aquest és el darrer poema de Gregor Strniša , va aparèixer per primera vegada pòstumament l’any 1987 en una revista. I ara és el poema que tanca les Poesies completes del gran poeta eslovè. POEMA SOBRE EL LLINDAR DE PEDRA Quan comença a créixer una pedra, primer ho fa a poc a poc, molt lenta, i quan creix, tu no te n’adones, penses en tu quan caminant la trobes. Llavors, la pedra del llindar sospira, creix molt ràpid, creix i s’enfila. Vols sortir fora per la pròpia porta, i al davant un mur de pedra s’imposa. Una cega, llagrimosa parpella pètria en terribles somnis t’observa, en els terribles somnis en desvetlles. És mitjanit: no hi ha la Terra, tu ja no hi ets, no hi ha la pedra, no hi ha el món, hi ha una cova negra. Ja arriba l’alba, el món és com abans, no hi ha la paret, pots marxar. Ara pots marxar a tot arreu, tan sols això, tu ja no ets tu.
1 comentari
Més informació

Nova antologia poètica

Ahir mateix va sortir a la venda el llibre Poesía a contragolpe (Antología de poesía polaca contemporánea. Autores nacidos entre 1960 y 1980) , un dels darrers projectes en què he tingut la sort de col·laborar. En podeu veure més informació i la història de l’antologia en el blog d’Abel Murcia . És una selecció de 61 poetes i 8 poemes de cada poeta. Ara, després del camí recorregut, fa la sensació de ser un llibre imponent. Però quan l’estàvem preparant el que vèiem era moltes vegades un esforç que ens arribava a exasperar. Però ha arribat a bon port. I puc subscriure perfectament el que diu Abel Murcia en el blog: "Si alguien la disfruta una décima parte de lo que a nosotros nos costó acabarla, estoy seguro de que nos daremos por satisfechos." També us deixo amb la portada del nou llibre. 
8 comentaris
Més informació

Traducció i una metàfora

Robert Hass: Així, senyor Heaney, teniu alguna teoria sobre la traducció? Seamus Heaney: No, no en tinc cap, de teoria [...] No tinc cap teoria però sí una metàfora. Es basa en la relació dels Víkings amb l'illa d'Irlanda i l'illa de Bretanya. Hi va haver un període conegut com els Assalts, i després un altre període conegut com els Assentaments. Ara, un bon motiu per a la traducció és l'assalt. Entres -aquest és el mètode de Lowell- i assaltes l'italià, assaltes l'alemany, assaltes el grec, i acabes amb un botí que anomenes Imitations. Per altra banda, hi ha l'aproximament per mitjà dels assentaments: entres en una oeuvre , la colonitzes, te la fas teva, però t'hi quedes. La canvies i ella també et canvia a tu una mica. Robert Fitzgerald es va quedar amb Homer, Bob Hass, amb Milosz. Jo vaig quedar-me amb el Beowulf . Però també vaig assaltar Dante a finals dels anys 70... Seamus Heaney i Robert Hass en la conversa The Art of Translating Poetry .
5 comentaris
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Palimpsest

Predrag Bogdanović Ci (1944) ha estudiat Teoria de la literatura a la Universitat de Belgrad. Els seus poemes acostumen a aparèixer en les antologies de poesia sèrbia contemporània, tant al seu país com a l’estranger. PALIMPSEST En el meu rostre uns monjos van esculpir el seu. Les arrugues van ser esborrades. Una boira se m’incrustava. Destrament, van escriure la teva vida en les meves formes. Un riure inesperat, sense motiu, et recorda que encara visc.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 
8 comentaris
Més informació

Maneres d'enviar cartes

Gossos silenciosos és el títol del darrer llibre de Roman Honet, que els darrers anys sembla que hagi revifat amb la seva producció poètica, amb un ritme de quasi un llibre per any. MANERES D’ENVIAR CARTES el viatge des de la mort es diferencia per la tornada i la manera d’enviar cartes. com si no passessin ni la vida ni el temps, si ha de ser així. la frontera rau en l’espera, a diferenciar les mesures entre traçar un recorregut i posar la darrera paraula: he mort en molts llocs, hauria estat millor si hagués mort només en un, almenys sabries on m’has de plorar. o: me’n vaig, tornaré demà. per tant, si és que ha de ser així, les cartes del viatge tenen un llarg camí, les cartes de la mort mai no s’acaben
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Visita

VISITA La temperatura empata amb el termòmetre, no per massa temps. Sol, surto quan s’instal·la la foscor, tasca fàcil a Cracòvia, quan a les cinc ja toquen les hores negres. Passejo uns vint minuts per arribar fins al cementiri. Ja des de lluny es pot veure el mar de petites flames que s’estén, i la gent, afluents crescuts que hi desemboquen. M’endinso també en aquest mar, i la memòria em du lluny d’aquí. Penso en les persones properes que ja no hi són, el meu pare, l’Eloi, en Paweł. Els he dut fins aquí jo també. Perquè vegin la llum reflectida d’aquest mar. Al meu voltant, sento les converses en uns sons massa familiars, ja no sé on rau la veritable llengua, la pròpia. Però no vull parlar amb la gent. Ja he encetat una altra conversa. La combustió de les flames es barreja amb el fum fred en respirar, creant imatges de companyies inexistents. Un miratge. Els fonaments per definir-me que trasllado amb mi constantment.
1 comentari
Més informació

Nit

Wojciech Bonowicz NIT El poema primer fa tancar-te. No vol que miris al voltant busquis altres paraules en altres poemes. Seus al racó d'una pedra embolicada  com un full de paper. Indefens resignat no respires. El poema no t'ho permet. A la pedra un no es pot moure fer servir el llit el rellotge el mapa i tota la resta de la imaginació. El poema té la seva imaginació. L'ha bastida en tu i després s'ha tancat per alliberar-se. Has d'esperar al raco de la pedra en que algun cop lluu la pols daurada de l'esperança. Finalment el poema s'obre. La pedra et deixa anar: un full de paper que comença a respirar.
1 comentari
Més informació

Apunts d'un matí (3)

*** Passo cap a una altra llibreria. Cracòvia és una ciutat amb força llibreries, però totes són petites petitetes, i encara que cap d’elles no s’acaba d’especialitzar, ja he pogut orientar-me d’on puc comprar uns llibres o uns altres. No és gaire fàcil, però s’acaba sabent quan una editorial treu un llibre en quina llibreria concreta el podrem trobar. Evidentment, no parlo del que publiquen les grans editorials, sinó de les editorials d’abast més reduït. A Cracòvia, no hi ha cap llibreria com LaCentral , on pots entrar a una hora determinada i mai no saps quan en sortiràs, ni tampoc amb quants llibres. Una llibreria on l’apartat de poesia ja és prou com perquè tinguis rodaments de cap. No, a Cracòvia entres a les llibreries, saps el que busques, i aviat en surts. Avui no buscava poesia. Buscava un llibre de W. G. Sebald, Austerlitz . L’última edició en polonès és de 2007, així que és impossible de poder-la trobar enlloc. Però no, vaig recordar que havia vist llibres de Sebald reb...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació