TENACITAT
Com ho faig per perseverar davant dels arbres
a qui no confon la llum de neó?
Com ho faig per aturar-me davant dels ratpenats
quan es riuen del pànic que sentim?
Com ho faig per salvar-me davant dels pasts silenciosos
que no temen cap catàstrofe?
L’home sempre sap més i sempre amb més força
i amb tot el seu coneixement és buit
i s’ha de repetir, però les coses i els animals
saben la seva veritat un sol cop
i ja mai més no poden oblidar-la.
Tot el que és extrahumà confia, creu, estima,
en canvi l’home perd a l’acte la seva seguretat i
per això allarga amb artifici la vista i l’oïda
i el tacte i tots els sentits, i amb ells s’escurça
el temps i l’espai, l’univers esdevé terra,
la terra esdevé regió, la regió esdevé vall,
la vall, un poble amb cases, la casa esdevé llit,
el llit, bressol i jaç de mort.
El fèretre és tres coses: armari, cofre i urna.
L’òrgan per certificar la identitat ja no opera
en un únic lloc, l’home és tan sols una vella
paral·lela de noves coses que inventa
la seva desesperació.
Un poema del darrer llibre que ha publicat Jure Jakob . CAMPANETES Quan anàvem amb cotxe cap a casa, a poc a poc, tu vas mirar a la dreta el cap blanc de les campanetes i de les prímules, com mil dits alçats que assenyalen el cel, i quan vaig aturar-me, vas anar enmig d’elles, com si caminessis entre una pell blanca, com si lluitessis amb la tendresa dels mil dits que en aquell matí de primers d’abril van posar el cel a l’abast de la mà, i vas guanyar amb facilitat, sense derrotar ningú, i quan vam continuar, les campanetes als seients del darrere somreien i feien olor en lloc meu que era, quan vaig mirar cap endavant, a la carretera per on conduïa, en realitat mirava enrere, allí on una altra noia sortia del cotxe i en el batement de les branques glaçades d’un arbre enfonsava unes petjades profundes i fredes, sense girar-se.
Comentaris