Passa al contingut principal

Tenacitat

Edvard Kocbek

TENACITAT

Com ho faig per perseverar davant dels arbres
a qui no confon la llum de neó?
Com ho faig per aturar-me davant dels ratpenats
quan es riuen del pànic que sentim?
Com ho faig per salvar-me davant dels pasts silenciosos
que no temen cap catàstrofe?
L’home sempre sap més i sempre amb més força
i amb tot el seu coneixement és buit 
i s’ha de repetir, però les coses i els animals
saben la seva veritat un sol cop
i ja mai més no poden oblidar-la.
Tot el que és extrahumà confia, creu, estima,
en canvi l’home perd a l’acte la seva seguretat i
per això allarga amb artifici la vista i l’oïda
i el tacte i tots els sentits, i amb ells s’escurça
el temps i l’espai, l’univers esdevé terra,
la terra esdevé regió, la regió esdevé vall,
la vall, un poble amb cases, la casa esdevé llit,
el llit, bressol i jaç de mort.
El fèretre és tres coses: armari, cofre i urna.
L’òrgan per certificar la identitat ja no opera
en un únic lloc, l’home és tan sols una vella
paral·lela de noves coses que inventa
la seva desesperació.

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Anònim ha dit…
Excellent poema
19 d’abril del 2009, a les 1:17
Xavier ha dit…
Moltes gràcies. Edvard Kocbek és un altre dels grans poetes desconeguts que tenim a tocar.
23 d’abril del 2009, a les 21:38
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Antiga fortalesa

Aquests dies hem tingut una molt grata visita a Cracòvia, la del poeta i amic Martín López-Vega . Passejant per la ciutat, en sopars i en trobades, la poesia ha estat molt present. Entre els noms que han aparegut, ha sortit el de Tomasz Różycki , un dels poetes amb més projecció en aquests moments. En record de les converses, en record de Brodski i de tants altres, aquest poema. Tomasz Różycki ANTIGA FORTALESA S'ha acabat el segle vint i la literatura ha abandonat les ciutats, les seves càlides cendres, les habitacions oblidades, les profundes esglésies, les veus als soterranis, els cireres i els dies d'examen, l'arqueologia i els alemanys, els jueus, els polonesos, i les multituds a les estacions. Ha mort Schulz, Roth ha mort. D'ençà que la literatura ha abandonat els espectres dels carrers, dels barris, dels jardinets, ha llençat els uniformes i ha viscut en el buit, allí on sempre tenia el seu lloc, des del principi. Finalment, ha an...
3 comentaris
Més informació

De camí a Delft

Jaroslaw Klejnocki DE CAMÍ A DELFT Els núvols se'n van i aviat es farà clar mentre tot esdevé una obra del moment: daurades gotes de pluja sense assecar-se brillen en un sol tímid una noia llegeix una carta les dones escombren el carrer una puntaire concentrada com un cirurgià inclina el cap amb compte. Aquesta ciutat no existeix però jo la veig del tot carrega les seves teulades descansa com cansats animals la gent viu tranquil·la inconscient les barques salpen toquen les campanes quan cal fins i tot el crim madura en algun lloc en algun carreró. I ens separa l'aigua l'eternitat el silenci de les vistes la immortalitat i ens separa una lluïssor intocable la terra s'arruga tremola flueixen les barques flueix un doll de llet flueix una llàgrima una gota de cera una gota de sang una gota de suor reneix la ciutat per un segon abans de morir abans de l'ascensió abans s'enlairi la pols abans que l'ombra llenci la seva xarxa encara lluita encara resplendeix. Esti...
2 comentaris
Més informació

El silenci del món abans de Bach

Ahir, Jordi Cornudella publicava a Núvol aquest article sobre Bach a partir d'una citació de Cioran. Immediatament, el text m'havia portat la referència d'un poema (i també títol d'un llibre de poemes) de Lars Gustaffson, El silenci del món abans de Bach , que, sembla ser, fou l'element que després reprengué Pere Portabella per a la seva pel·lícula El silenci abans de Bach . I després, no vaig poder resistir la temptació de traduir aquest poema, encara que fos a través d'altres llengües. EL SILENCI DEL MÓN ABANS DE BACH Havia d'existir un món abans de la Sonata en re menor , un món abans de la Partita en la menor , però quin món? Una Europa d'enormes espais buits, insonors, arreu instruments adormits, on l' Ofrena musical i El clavecí ben temperat mai no havien recorregut les tecles. Esglésies aïllades en què el soprano de la Passió segons Sant Mateu mai no s'entrellaçava en un amor impossible amb els suaus moviments de la ...
2 comentaris
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Signes

Vivim en un món de signes. I tot és interpretable, a cada moment, des que ens aixequem i en totes les nostres activitats quotidianes. I desxifrar-los no sempre correspon a una activitat col·lectiva. D'altres, si no pertanyem a una col·lectivitat, no els podrem arribar mai a desxifrar, o tindran un significat del tot diferent. La qüestió és arribar a un acord, amb l'altre, amb el signe. Amb nosaltres. Reflexions que sorgeixen en llegir poemes com aquest de  Kārlis Vērdiņš .  SIGNES Només que alguna cosa no t’agradi, digues-m’ho sense dubtar: assenyala-m’ho baixant el front i arrufant les celles, no facis que em rebolqui en intuïcions i dubtes. Que quan giris ràpid el cap i un lleu tremolor dels llavis siguin una clara  al·lusió: el planeta hermafrodita està en perill, el Petit Príncep busca infructuosament el seu horitzó esfèric, per aferrar-s’hi, mantenir-s’hi per no volar de nou a les òrbites negres. Que els punys serrats i el cap a...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Czesław Miłosz viu al nostre barri

Presento dos poemes de caràcter més aviat irònic, tot i que no exempts d’una alta dosi de tendresa, sobre dos poetes relacionats amb Cracòvia. El seu autor me’ls va enviar fa un temps després d’una tarda-nit xerrant en un dels meus llocs preferits a Cracòvia, el Bunkier Sztuki . Una espècie d’hivernacle on el temps flueix lent. Des d’allí es pot veure la gent passejar per l’anell verd del centre que són els Planty (en podeu veure més fotografies en aquest fantàstic mapa , si cliqueu a l'apartat que diu Planty). I un no deixar de meravellar-se del paisatge que canvia segons l’època de l’any. Dawid Dziedziczak va néixer en 1986. Actualment, estudia edició i història de l’art. El primer poema és sobre Czesław Miłosz. Alguns dels detalls que apareixen en el text no són reals, sinó imaginaris, com per exemple, que Miłosz vivia en el pis de dalt de l’edifici, ja que en realitat vivia al primer pis. Però al cap i a la fi, la veracitat dels fets no és important perquè un poema pugui funci...
1 comentari
Més informació

Alçava barricades (1)

Anna Świrszczyńska (1909-1984). Publica el primer llibre l'any 1936: Poemes i prosa . Els poemes que presentem pertanyen a un dels seus reculls més coneguts: Alçava barricades , publicat en 1974, en què relata els fets de l'Alçament de Varsòvia a través d'una recerca en la forma poètica. Segons Czesław Miłosz, el seu gran valedor tant a Polònia com als Estats Units, aquest llibre “és un testimoni que ningú més ha lliurat, amb l'excepció de Miron Białoszewski al Diari de l'Alçament de Varsòvia . Tant en la poesia polonesa com en la poesia mundial aquest poemari ocupa un lloc d'excepció com un reportatge poètic dels fets que han constituït una de les grans tragèdies del segle XX”. PENSAVEN QUE HAVIA MORT Pensaven que era jo qui havia caigut a la cantonada del carrer per les bales. Es posaren a plorar. Vaig córrer vers la que havia caigut, me la volia endur, però ja havia marxat. Va quedar un cos que s'assemblava una mica al meu, i que ja no tenia por de les b...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Davant de la placeta

Aleksander Wat (1900-1967), poeta, prosista, traductor. Un dels creadors del futurisme polonès i redactor de revistes d'avantguarda a Polònia en el període d'entreguerres. Després, abandonà les tendències avantguardistes i va escriure llibres tan importants com Poemes mediterranis (1962). També mereix una menció especial el seu llibre de converses El meu segle . *** Davant de la placeta. Els nens juguen a la xarranca. Mares de llet fan mitja. Una sageta travessa aquest paisatge, però ningú no la veu. Excepte un vell, tot i que va amb el cap cot, que mira la sorra, en compta els grans, escolta com d'una planxa allí a prop goteja. Una aigua que li fa recordar una altra – gran, ben gran. Que banya els continents. Que antany una gota d'amargor contaminà.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

A taula

José Luis Peixoto (1974) és un dels joves escriptors més valorats actualment a Portugal. És poeta i narrador. Ha publicat cinc llibres de poemes i en prepara un altre. Ha publicat dues novel·les, la darrera de les quals El cementiri de pianos , ja compta amb diverses traduccions. Presento aquí una traducció en record de les hores compartides a Lituània. A causa de la proximitat, en el primer poema em permeto utilitzar els possessius que utilitzo sempre a casa. a l'hora de parar taula, érem cinc: mon pare, ma mare, mes germanes i jo. després, ma germana gran es va casar. després, ma germana petita es va casar. després, mon pare va morir. avui, a l'hora de parar taula, som cinc, menys ma germana gran que és a casa seva, menys ma germana petita que és a casa seva, menys mon pare, menys ma mare vídua. cada un d'ells és un lloc buit en aquesta taula on menjo tot sol. però sempre seran aquí. a l'hora de parar taula, serem sempre cinc. me...
3 comentaris
Més informació

Platja

Robert Miniak va néixer a Łódź (1969). Els seus poemes apareixen freqüentment en diverses revistes literàries. Ha publicat el llibre de poemes Noces negres (2008) PLATJA una olor entre nosaltres, però encara tens por, encara mires a un costat, comptes cada paraula llençada a l’espai, al temps, en les engrunes dels còdols quan caminem per la platja. l’ordre és l’important: sorra, vidre i una rosa. el meu peu deixa una petja més profunda al costat. l’aigua neteja les petjades abans de convertir-se en un gerro, en vidre, les sabates col·locades en un racó, en la coneguda olor de la pell, i potser fins i tot alguna inscripció comuna en la llosa de pedra? però ara no pensis, deixa-ho per a més tard, demà vindrà per si mateix, potser fins i tot abans; inventa ara el mar, el traç d’una gavina allà dalt, conquilles, el cel desllustrat per l’aigua, m’agrada quan rius, quan et reculls els cabells, els pensaments són com petjades al davant. et poses la mà a la boca i es fa el silenci, sols entre ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació