Passa al contingut principal

Fonaments

Amb el poema que presentem avui, acabem la segona sèrie de poemes de Leopold Staff.

FONAMENTS

Vaig construir en la sorra
i s’esfondrà.
Vaig construir en una roca
i s’esfondrà.
Ara començaré a construir
pel fum de la xemeneia.

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Albert Lázaro-Tinaut ha dit…
D'això jo en diria "concisió del sentit comú poètic" fruit, segurament, d'una llarga experiència vital. Extraordinari, en Leopold Staff! Doscobrir-nos aquest poeta ha estat una magnífica idea, Xavier.
15 d’abril de 2009, a les 0:28
Xavier ha dit…
Sí, Albert, Staff és un també dels grans poetes per descobrir. Intentaré treballar també per presentar alguns poemes d'altres èpoques de la seva producció. Moltes gràcies pels comentaris.
16 d’abril de 2009, a les 19:44
Ferran Cerdans Serra ha dit…
molt bo aquest poema, quan s'encerta de ple, el dard a la diana parla per si sol,
19 d’abril de 2009, a les 21:59
Jesús M. Tibau ha dit…
t'informo que he inclòs aquest post a la secció Blogs degustació d'avui.
19 d’abril de 2009, a les 22:23
Xavier ha dit…
Moltes gràcies pels darrers comentaris. I perdoneu que hagin aparegut tard. Ara ja hi són. I espero seguir en contacte directe amb vosaltres.
23 d’abril de 2009, a les 21:40
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habit
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe
3 comentaris
Més informació

En la mort de John Ashbery

 Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czes ław Miłosz, un ja pensa que seran sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap mena de dubte, John Ashbery. He de reconèixer que
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 
8 comentaris
Més informació

Boira i fred

Fa un parell de dies va aparèixer aquest nou article a la revista electrònica La Náusea. En aquell moment, la boira em tenia corprès per uns dies. Ara, amb un cap de setmana que hem estat a -16/-18 graus durant quasi tot el dia, em reafirmo encara molt més en dir que el clima determina bona part de la creació (i no tan sols literària) en aquestes zones d'Europa, que tenen el nom segons cada observador, Europa Central (amb el terme que ha fet fortuna de Mitteleuropa), Europa de l'Est, vés a saber que més. I la determina molt més que no pas en l'Europa del Sud. Per altra banda, que ningú es presti a error, en cap moment concebo el concepte d'Europa Central com un concepte climatològic. Una afirmació que sí va fer Peter Handke, i que després Drago Jančar va respondre en un sensacional assaig. I a partir d'aquell assaig vaig escriure aquest poema, inclòs al cicle “Elegies centreeuropees?” 10 La blava superfície, estesa com uns llençols massa amples per a l
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Pensa com donar sentit

Jan Kasper *** Pensa com donar un sentit a les runes que romanen: l’herba agostejada, la maculatura de paraules elevades, el turment de la vellesa. Cada instant nostre, una palleta a l’aigua. No hi podem fer massa; cap saber, ho saps bé, no és cap salvació. Probablement només durarà el que ens supera, el que nosaltres, mortals, aconseguim estimar. Les mosques brunzeixen als vidres. Miro com omples a la cuina pots de cireres sucoses. La teva mà cada vegada quan es troba amb el vidre descobreix l’impossible; també es converteix en vidre. Per sota de la pell transparent s’estenen camps, camins, rius i ciutats. El sol surt, el sol es pon. Ben bé igual com aquí, obedient a una regla eterna. 
3 comentaris
Més informació

Aquest hivern

Fa uns dies, vaig rebre a casa el llibre New & Collected Poems del poeta George Szirtes . Tota una revelació, la consciència europea de la història amb la serenitat de la poesia anglesa. Szirtes va néixer a Budapest en 1948. L’any 1956, fruit dels esdeveniments de la Revolució Hongaresa, ell i la seva família es traslladen a Anglaterra. Adopta l’anglès com a llengua literària, i després d’una visita a Budapest, l’any 1984, la seva poesia pren un tombant, on la consciència de l’origen i de la història agafen més protagonisme. També és a partir d’aquell moment que comença a traduir literatura hongaresa a l’anglès. El poema d’avui pertany al cicle "El fotògraf a l’hivern", que forma part d’un llibre publicat en 1986 amb el mateix títol. Els cicles de poemes de Szirtes representen un punt àlgid en la poesia contemporània. *** Aquest hivern no és metafòric. El sol s’ha esmicolat en peces minúscules i continua esquerdant-se mentre allibera més i més llum que decora les par
2 comentaris
Més informació

Neu a les sabates

Ana Ristović (1972) és poeta, assagista i traductora. Els seus llibres han estat molt ben acollits a Sèrbia. Ha guanyat diversos premis, tant a Sèrbia com a l'estranger, com el premi Hubert Burda a Alemanya. Els últims anys, ha viscut entre Ljubljana i Belgrad.  NEU A LES SABATES Una casa no es construeix acumulant coberts, encara que una cullera de més algun cop va bé. Una casa no es construeix de cortines noves, tot i que algun cop hem de protegir-nos amb teles de les mirades dels altres. Perquè una casa sigui una casa necessites moltes coses a les que puguis renunciar de grat. Escolta el que diuen els esquimals: per construir un bon iglú has de dur durant molts anys neu a les sabates. I una agulla de cap, oblidada al coll de l'abric, ben a prop de l'artèria.
2 comentaris
Més informació

La memòria d'un lloc

“Escric sobre un lloc, o sobre la memòria d'un lloc. Escric sobre una ciutat anomenada Alexandria que diuen que he hagut d'estimar, i sobre altres ciutats que em recorden un món desaparegut al qual crec que desitjo tornar. Escric sobre l'exili, el record, i el pas del temps. Escric -així m'ho sembla- per reconquerir, per conservar i tornar al passat, tot i que pot ser perfectament que escrigui per oblidar i per posar el passat rere meu”.                                                                                             André Aciman
1 comentari
Més informació