Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2009

Estiu al llac Małszewskie

Agnieszka Ćwieląg (1977). Ha debutat i després ha publicat altres poemes als "Quaderns Literaris". Viu a Cracòvia. ESTIU AL LLAC MAŁSZEWSKIE Un lloc igual des de fa segles. Les boquetes obertes dels peixos que emergeixen en el llac tremolós enterbolit sols pel moviment dels seus lliscadissos cossos atrets per una ratlla de boira cada cop més gruixuda. A aquestes hores cada cop més fosca (aviat ja serà negra). Les arrels dels arbres s’endinsen en les càlides aigües del llac de vegades intactes com si tot hagués de romandre igual per a sempre. Excepte jo.

Pèrfida imaginació

Zbigniew Dmitroca (1962) és poeta, contista, satíric, dramaturg i traductor. Ha publicat quatre llibres de poemes, 18 poemaris per a nens, i obres de teatre. Quant a la traducció, es dedica principalment a la poesia russa, de la qual ha traduït autors com Akhmàtova, Nikolaj Gumilov, Vladyslav Khodasèvitx o Michail Kuzmin.  PÈRFIDA IMAGINACIÓ De nou últimament en el somni no podia arribar a casa El camí que em sabia de cor em conduïa vers un camp Els autobusos eren plens com quan era jove i semblava com si de manera expressa en veure’m canviessin la seva ruta perquè no pogués arribar a temps a la parada Fins i tot un paisà meu de Niewirków em va aixecar la camisa tot assenyalant que no hi havia lloc per a mi Amb pedres em vaig desfer d’una gossada que es multiplicava i s’agegantava Transformant-se als meus ulls en criatures diabòliques dels judicis finals a l’Edat Mitjana Quan la pèrfida imaginació dels pintors amb el pretext d’una humil devoció impunement traspassava els lí

Neu al febrer

Un poema de Mirosław Dzień no publicat en llibre. Va aparèixer a la revista Zeszyty Literackie. NEU AL FEBRER Altre cop neu. Neva tota la nit i al matí. S’endinsa als narius, s’empara de l’oïda, amb milions de partícules convenç del seu poder sobre l’herba, la branca, la teulada de la torre. En blanc dibuixa les ànimes en la sorra. (Un àngel segella la inscripció per al temps fixat). Diuen que és una taca inesperada en el color, un vestit blanc de la innocència, un llençol que cobreix les pedres, les coves i les fonts, i també un pressentiment de l’apogeu, un anunci de l’acord, la unió dels elements en el seu punt definitiu.

Urartu

Jacek Dehnel acaba de treure un nou llibre de poesia. 28 anys i una producció al darrere que causa impressió: 4 volums de poemes (més un cinquè on es recullen els dos primers i alguns poemes que no s’havien publicat), dues novel·les, dos llibres de contes, la traducció dels poemes de Philip Larkin. Realment, un cas atípic de joventut, escriptura (i publicació) constant i qualitat. En el darrer llibre de poemes, Carta d’ajust , l’autor sembla que cedeixi en moltes ocasions a la moda d’altres joves poetes polonesos, a la línia d’una poesia de la quotidianitat amb un discurs fragmentari i de vegades amb associacions inconnexes (en el fons, com en moltes altres literatures, una mala lectura de la poesia americana). Però quan torna als seus temes, i al seu discurs coherent, aconsegueix poemes excel·lents com el que segueix.   URARTU Qui ha sentit parlar d’Urartu? Algun professor polsós en una venerable universitat. Les ciutats arrasades fins el silenci, a les cases visqué la neu i l’arr

Successió (IV)

Amb aquest poema es clou el cicle Successió del poeta eslovè Uroš Zupan . SUCCESSIÓ IV Naveguem entre els anells dels planetes. Un final és el que ens dóna escalfor. Després d’un alè esqueixat hem tornat a la immensitat. Hores tranquil·les  que embassen la misericòrdia, la destrucció del pròxim i del desconegut, l’odi, voluntari o involuntari, l’espera no acomplerta, rebre i donar amor, tot això està escrit en el nostre projecte i fixen la direcció i la rapidesa de la navegació. Vénen mestres, deixen acostar-nos-hi, en els moments d’èxtasi ens deixen olorar allò que ens espera. Aleshores comencen a col·locar les seves cartes geogràfiques en la sang i nosaltres els empenyem, cauen en la galàxia, on esperaran la trobada d’un nou cos que respiri. Els que són sota nostre, que encara s’aferren als límits del seu Nom, en la mort canviaran material, potser ens atraparan algun dia. L’hemorràgia dels segons s’ha glaçat a l’esfera de les hores que mesura l’estat de l’amor. Han sobreviscut als

Successió (III)

SUCCESSIÓ   III Els colors de l’edat d’or empal·lideixen  en el record. Els imperis, que en punts determinats s’apropien de la història, s’enfonsen. La seva antiga glòria adorna els espais intermedis entre les tapes dels llibres, les parets de sales fredes i despista el present. En sorgeixen nous, amb el mateix somni sobre les eleccions i les forces, amb el mateix somni sobre una llengua conformen la seva variant del mite i, com els seus predecessors, imiten els grans sistemes mítics de manera desviada, Les seves errònies interpretacions i lectures literals canvien els espais interns de l’ànima per la sang d’aquells que veneren Déu, amagat sota un altre nom. Una espècie inferior d’organismes, ràpida en desenvolupar nous sistemes de defensa, maten els superiors, més intel·ligents. El pes del mal lliure i secret de nou torna sota la mateixa forma, que ja hauria de ser passada. Ja fa segles que dura el procés, sense possibilitat de redempció. Tan sols els noms dels botxins i les víctime

Successió (II)

Segon poema del cicle de poemes d'Uroš Zupan que vam iniciar ahir . SUCCESSIÓ II La tardor comença al juliol. Els palaus del cel s’abismen al fons del mar que respira dintre nostre. Els animals dormen murallats fins als ulls amb la pluja. En els camps creix el silenci. Al graner d’una vida ja passada guardem la darrera collita. Una passió ardent xerrica quan es vessa una paraula freda. El carro es ret i la humitat s’acumula als llavis per ofegar totes les veus en la blancor que ha d’arribar. Cap estació no té res a veure amb el calendari, tan sols hi ha un trasllat de l’estat intern cap a fora. Vivim així. Sempre preparats per al somni salvador en què les velles successions esdevinguin noves. Cada naixement és en el mateix instant de ser concebut un somni de la mort. En l’endemig, només un riu fangós, perseverant, que sempre va vers una altra direcció buida un rierol a través de somnis oblidats, mesurant humilment el temps, el nostre i el diví.

Successió (I)

Un dels poetes eslovens més interessants de la seva generació és Uroš Zupan . Una afirmació que té un pes afegit si tenim en compte que els poetes nascuts durant la dècada dels 60 a Eslovènia són nombrosos i de gran qualitat. Zupan es troba entre un discurs que reprèn dels beat poets, amb versos llargs i cabalosos com rius, i un discurs més contingut, però d’un caràcter més fosc, de vegades quasi críptic. El poema que presento (un cicle de quatre parts) forma part d’aquesta segona tendència.  De vegades podem pensar que allò que no entenem d’un poema escrit en una llengua que no és la nostra és a causa que se’ns escapen alguns elements d’aquesta. Matisos. Connotacions que només pot copsar un nadiu. Però quan comentem aquests elements més aviat foscos amb un nadiu ens adonem que no és ben bé així, que allò que no enteníem és fruit d’un ús determinat que el poeta fa del llenguatge. És una estranyesa que també intenta reflectir la traducció. SUCCESSIÓ I Una sèrie de reflexos és la nos

Llàntia

Michał Sobol va néixer en un poble a prop de Cracòvia en 1970. Ha estudiat Història de l’Església i Filosofia. Ha publicat dos llibres de poemes, el primer, Planys, publicat l’any 2001 va rebre un premi al millor debut poètic de l’any. LLÀNTIA Als anys setanta a casa nostra encara teníem una llàntia, una ampolla en forma de pera, de vidre fi encaixada en un pot, amb el seu diafragma, el ble, el mirallet. Però no és això el que importa ara. Hi ha coses semblants, fins i tot més antigues, als museus. La devoció pel detall creix quan moren els vincles. Tenir una llàntia estava lligat a la cura, avui oblidada, que posàvem a fer sortir bé la flama, a netejar la pantalla de manera que no es trenqués, a no vessar el querosè, i a proveir-nos-en a fi que ens pogués durar per tot l’hivern.

Paisatge, estiu de 2001

Aquest divendres comença el Festival Miłosz . Després d’estires i arronses, que ara no detallaré, finalment es farà a Cracòvia. Presenta un programa molt interessant. La lectura poètica inaugural reunirà tres grans noms. Wisława Szymborska, Seamus Heaney i Tomas Venclova. Dos premis Nobel i un altre poeta que se’l mereix igualment. De tots tres, en el fons, qui em fa més il·lusió veure és el poeta lituà. Molt em temo que tots els que ens dediquem a la poesia hem passat per una època “heaneyana”. Em van captivar els seus primers llibres (i ho segueixen fent), potser fins a North . Després, la recerca de noves veus em van portar a poetes que, actualment, tenen més pes en el meu panteó poètic personal. Sense sortir de la lírica irlandesa, posaria primer Derek Mahon . No cal dir que, quant a la poeta polonesa, la segueixo amb molt interès, i és indubtable que té poemes excepcionals (celebro des d’aquí l’aparició de la traducció del seu darrer llibre, Aquí , publicat a Bartleby i traduït d

Cinc minuts després de despertar-se

El darrer llibre de Marek Wojdyło , publicat ara fa dos anys en una de les editorials més prestigioses de Polònia, va rebre diverses crítiques des d’alguns sectors, qüestionant-ne la qualitat. Amb tot, considero que és un llibre notable, i que conté poemes en què deté perfectament l’instant, com el que segueix.  CINC MINUTS DESPRÉS DE DESPERTAR-SE Ha vingut. Ha passat. I no res. Ni més lluny. Ni més a prop. Sense àncores. Sense dolor. Una nova habitació deserta. Un grinyol de les portes tancades. De nou ha passat. S’ha fet enrere. Estem sols. Encara un altre pont, una riba, un sol cosmos. Una finestreta brilla en una torre alta, doncs és. Se senten passes. La nit ensenya les dents. Doncs endavant. Conduïts per un gest de sorpresa de l’aranya del sostre, per la cadira que s’arronsa d’espatlles, pel rústec silenci del parquet, per la niciesa del mirall, per la impertinència de la bombeta. Amb arrogància badalla la finestra mig oberta.

Solcs blancs

Piotr Szewc (Zamość, 1961) va començar publicant un llibre de poemes, que sortí en 1983, i després es dedicà a la prosa, on ha excel·lit amb un estil ben propi. També ha escrit un llibre sobre Julian Stryjkowski, autor considerat, al costat del gran I. B. Singer, com un dels últims creadors d’una èpica sobre la societat jueva a Polònia. Szewc ha publicat aquest any un altre poemari. Aquesta darrera producció poètica és un desafiament a la gramàtica, les relacions entre les paraules són quasi inexistents, i el que presenta és una associació d’idees perquè el lector en pugui extreure un sentit.  SOLCS BLANCS Fulls solts en ells poemes començats també correus electrònics telèfons afegeixo ratllo em traspapero en tot això somriu em dic tinc un desordre terrible la vida personal sota un control parcial i què amb l’ànima també un desori segurament per això noto la Teva mirada faig miques i llenço a la tassa aquests poemets retalls de metàfores naveguen desapareixen em troben s’adreça un p

Principium identitalis

Mirosław Dzien PRINCIPIUM IDENTITALIS Un toll, un espai tèrbol en què la pluja ha trobat la realització. La unió de dos elements foscos, l’acord per damunt de les contradiccions com l’amor d’una dona vers un home (i molt més a l’inrevés); i papers, un bitllet picat va a la deriva per la vora amb l’encant d’un valuós atrezzo. Així tot el món en el camp de la teva visió, retallant-se estretament en la ment amb la seguretat d’un acord incontrolable entre els objectes i els elements.

La primera neu

Avui ens ha sorprès, de bon matí, la neu. Sí, els meteoròlegs, aquests xamans del nostre temps, ens ho varen anunciar. Però era difícil creure que arribaria amb aquesta intensitat. Sembla ser que no pararà fins el divendres. En polonès (i també en altres llengües) existeix un fraseologisme que és “això m’importa tant com la neu de l’any passat”, és a dir, no res. Però clar, enguany també hem tingut neu al maig. Així, es fa difícil no oblidar-la. Encara que sigui massa aviat, celebrem la primera neu. Com en el següent poema d’ Urszula Kozioł . LA PRIMERA NEU La primera neu no cobreix res. Deixa el temps obert de sota els munts de neu treu enfora retrats nostres d’anys tan llunyans que són quasi irreals. A l’oïda sonen les campanes de trineus d’antany i la borla acolorida de la bufanda o de la gorra cau amb el reflex d’un patí en una bola de neu. La blancor ens sorprèn. Romanem en silenci i entrem en nosaltres com en una casa recuperada després d’un llarg viatge on algú ens retorna

Pedra incandescent

Feia temps que no apareixia algun poema de Marzena Broda . PEDRA INCANDESCENT Quan l’impetuós vent esclata a viure, escapa Més amunt de la muntanya eterna, si a la Terra, Que és rodona i no té massa camins, No hi ha ningú que et protegeixi: amor meu. Siguis el que siguis, alba, posta de sol, Sortida del sol, pluja que colpeja En l’hivernal i tancat llac, escapa On els camins no tenen ni principi ni final. Aquí sense motiu la foscor t’arrabassa l’oïda, La vista, el peix a la sorra, el somriure de la cara, El doll de sang en la mà encetada, la pedra Incandescent, que et dóna calor i tranquil·litat. Tot.

Al final del dietari

Gregor Podlogar AL FINAL DEL DIETARI Al meu amic viatjar per la Índia li ha canviat la via, ara jo furetejo pels llibres sants i encara em pregunto: per què? De vegades quedem per fer un te. Xarrupem sentiments i recordem en veu alta com destrossàvem la individualitat i desapareixíem en les tapes dels Upanishad. Pel dietari desxifro que tenia por, però no sempre. No he escrit, ni tampoc no he dit quan era el pitjor. Per això, al final del dietari han quedat pàgines en blanc.

Albada tardoral

Un altre poema de Jarosław Iwaszkiewicz. Sembla com el dia que s'ha despertat avui, recorrent el vidre de les finestres amb la humitat. ALBADA TARDORAL                                                                                      Du Doppelgänger...                                                                                      H. Heine Les oques criden rere el bosc. Em desperto de matinada. Una boira lletosa cobreix el món i penja dels arbres, el sol encara està amagat, el crit s’apaga i de nou esclata tan planyívol com uns arpegis nocturns. A la nit, cal tancar ja les finestres. Fa fred. La tardor torna al bosc, a la casa, a la gent, ens tranquil·litza. En la boira silenciosa de lluny se sent tan sols com passen normalment els trens. Fa encara no res (però també pot ser fa molt temps) era en una passarel·la lleugera sobre l’aigua verda i he sentit un alè que amb el camí ha eixamplat el pit. He abraçat el cos agradable, encara que ja no jove, i ara, quan surt de

Herba

Un altre poema de Mira Kuś . Parla en un moment dels mètodes per endevinar, i el primer és la cera en l’aigua. És un procediment que es fa a Polònia el 29 de novembre, la vigília de Sant Andreu, i consisteix a vessar cera calenta en aigua, normalment a través del forat d’una clau. I d’aquesta manera, amb la forma de la cera, o quan aquesta fa ombra en una paret, es pot formar la figura de la futura persona estimada. HERBA Un cec que pren el ratllador per un llibre en Braille: del tot com jo quan intento endevinar per la cera en l’aigua del pòsit del cafè o també de la forma dels núvols com li va exactament a l’herba el llenguatge de l’herba sé que en silenci l’herba em cobreix els peus d’amagat s’enfila pel cos fins que al final diu el que ha de dir: directament a l’orella.

duchesse anne

Marcello Potocco va néixer en 1974 a Ljubljana. Va estudiar Teoria de la literatura i actualment ensenya a la Universitat del Litoral Eslovè. Ha traduït poesia anglosaxona, i reconeix com una de les seves influències fonamentals el poeta canadenc John Newlove. duchesse anne La ciutat se separa. Els llums s’allunyen, fins que al final es limiten a una cinta nebulosa. Després també desapareix la cinta. Queda aquesta esmolada llum blanca que il·lumina els plecs del ferro, l’olor de benzina. La gent que s’enfonsa en el somni. Som en un vaixell. Naveguem enmig d’una completa foscor. Naveguem per una foscor que no ens pot eludir, per una negror que ens ha estat donada com el bitllet que hem pagat al port. Ens porta un autopilot, el capità i la tripulació són aquí tan sols per comprovar el començament i el final de la maniobra. També ells dormen a la nit.                                      També ells com els viatgers segurament somnien que aquest és un viatge del previst. Somniem que de

En llegir poemes de Wallace Stevens

Krzysztof Lisowski (1954, Cracòvia), va treure el seu primer llibre l’any 1975. D’aleshores ençà ha publicat més de 20 llibres. Escriu poesia i assaig. EN LLEGIR POEMES DE WALLACE STEVENS Quan llegia aquests poemes De sobte vaig recordar una antiga escena D’un gebrat bosc de muntanya, Baixo amb el trineu amb la meva filla Dos embulls de vapor ens obren el camí Com dos fars que ablaneixen l’aire endurit Al final del camí Quan l’embranzida és més gran De l’ombra ens surt a l’encontre un gossot Que ensenya els seus ullals de gos llop I xoquem amb ell Sense voler li donem un cop al musell I després no passa ja res més El gos desapareix els nostres respirs En una rècula de vapor ens lliga amb el cel De les branques rellisca un ram de flors de saüc Tan silenciosament Com tan sols sap fer La neu en el silenci                                                                                          22 de setembre de 2008

Cementiri de poble

Mira Kuś va néixer a Gorlice,va acabar Física. Els seus poemes es poden trobar en revistes prestigioses de Polònia i ha publicat cinc llibres de poemes. Viu a Cracòvia.  CEMENTIRI DE POBLE Com si estigués ple de vida és aquest cementiri de poble. Bardanes silenes i tramussos campestres cascalls capblaus marduixins assutzenes i violers alegren l’ull i l’olfacte. Els ocells refilen en els til·lers, crien pollets, els talps excaven forats, els ratolins de camp corren als camps veïns marcant el camí amb grans de civada i de blat. Les moixeres de guilla donen llum i resplendor. Descanso aquí, agafo ganes de viure.

Tunbridge Wells

La corporació "ha!art", de Cracòvia, una iniciativa cultural alternativa, ha iniciat una nova sèrie poètica. Entre els nous llibres, sorprèn la solidesa del darrer lliurament de Robert Król. Król neix en 1981, ha acabat filologia polonesa a Cracòvia, ciutat on viu. Ha publicat tres llibres de poemes. La seva poesia és un desafiament al sentit comú, de vegades cau massa en la quotidianitat, i en la poesia deutora d’Ashbery o Frank O’Hara que té tants seguidors en la jove poesia polonesa. D’altres vegades, aconsegueix transmetre tot un món de sensacions gairebé palpables, tot i seguir un discurs fragmentat, com en el poema que he triat. TUNBRIDGE WELLS Mai no havia pensat tan clarament en cap dels elements coneguts. Hi havia moltes altres qüestions: neu sota zero i el fred fins als genolls. Jo no havia deformat res. No se sabia què queia, ni què tallava la cara. El Nadal s’encallà a l’entrada d’un congost, xiulant i trencant-se de riure. Va desaparèixer en els plecs de núvo

El so significa i el significat sona

EL SO SIGNIFICA I EL SIGNIFICAT SONA … La llengua no és un mitjà, sinó més aviat l’espai de la poesia. La llengua és el cos de la poesia i la poesia és l’ànima de la llengua. Per això, no escric els meus poemes, sinó que diguem-ne que els orquestro. Sento les consonants i les vocals i componc les síl·labes. Els biòlegs investiguen l’osmosi com un procés fonamental de la vida; jo investigo la infiltració osmòtica del significat en el so i del so en el significat com un procés fonamental de la vida de la llengua, com un procés fonamental de la poesia. I no deixo mai de sorprendre’m: de quina manera el so de les paraules significa i el significat de les paraules sona! Per tant, hi ha un joc. Però no és un joc que no sigui ni obligatori ni autàrquic, sinó que és un joc que demana un plantejament i una obligació. Un joc que dóna a llum un poema, un joc que construeix un món invisible i imperceptible. Per tant, la poesia no és un simple mirall, sinó un mirall màgic del món. Un mirall que fa

Objectiu

Fa poc va sortir el darrer llibre de Piotr Matywiecki , Aire i negror, i a banda del poema que obre el llibre i que he traduït per al blog, la resta m’ha decebut bastant. El problema de molts llibres de poesia que llegim rau en les expectatives que ens havíem creat. OBJECTIU Volia compondre un àlbum de fotos dels animals urbans: coloms, gossos, gats, escarabats, rates, pardals, que abans eren tants i ara tan pocs. Fer-ho de manera que els animals inconscients de la seva espècie i fins i tot de la seva existència – existissin. Per això somniava en fotografies de l’aire, dels animals per un dia de l’aire, però no serien ocells, les seves veus signifiquen massa. Somniava en els animals de l’aire sense cos sense ànima en els carres i sobre la ciutat. Volia l’existència