Urartu

Jacek Dehnel acaba de treure un nou llibre de poesia. 28 anys i una producció al darrere que causa impressió: 4 volums de poemes (més un cinquè on es recullen els dos primers i alguns poemes que no s’havien publicat), dues novel·les, dos llibres de contes, la traducció dels poemes de Philip Larkin. Realment, un cas atípic de joventut, escriptura (i publicació) constant i qualitat. En el darrer llibre de poemes, Carta d’ajust, l’autor sembla que cedeixi en moltes ocasions a la moda d’altres joves poetes polonesos, a la línia d’una poesia de la quotidianitat amb un discurs fragmentari i de vegades amb associacions inconnexes (en el fons, com en moltes altres literatures, una mala lectura de la poesia americana). Però quan torna als seus temes, i al seu discurs coherent, aconsegueix poemes excel·lents com el que segueix.  


URARTU

Qui ha sentit parlar d’Urartu? Algun professor
polsós en una venerable universitat. Les ciutats
arrasades fins el silenci, a les cases visqué la neu
i l’arrel del pinyoner, l’arada transformà la terra

en una altra terra. Tenien els seus sacerdots, cabdills
i savis. El general tramava contra l’eunuc, l’eunuc
conspirava amb els profetes. El sabater tota la vida
va sotjar el taller del sastre. El forner era ambiciós.

De l’art culinari d’Urartu, no n’ha quedat
ni un manat de raves. Els seus cants s’han extingit,
cap antologia no conserva les seves rondalles.

Fins i tot només sabem el seu nom per cròniques
en una llengua estrangera que no pot reproduir
el so de les vocals suaus i les consonants aspres d’”Urartu”.

Per tenir-ne un coneixement profund ens ha de bastar
una pedra: una estàtua maldestra amb un cap un pèl massa gran,

uns quants estris vidriats amb formes enfilades.
Què diríeu, si fóssiu representats per un Sant Josep

de guix, per mig got esquerdat d’Ikea, per un parrac
de poliamida que s’ha conservat en la sorra?