Salta al contingut principal

Czesław Miłosz viu al nostre barri

Presento dos poemes de caràcter més aviat irònic, tot i que no exempts d’una alta dosi de tendresa, sobre dos poetes relacionats amb Cracòvia. El seu autor me’ls va enviar fa un temps després d’una tarda-nit xerrant en un dels meus llocs preferits a Cracòvia, el Bunkier Sztuki. Una espècie d’hivernacle on el temps flueix lent. Des d’allí es pot veure la gent passejar per l’anell verd del centre que són els Planty (en podeu veure més fotografies en aquest fantàstic mapa, si cliqueu a l'apartat que diu Planty). I un no deixar de meravellar-se del paisatge que canvia segons l’època de l’any.
Dawid Dziedziczak va néixer en 1986. Actualment, estudia edició i història de l’art. El primer poema és sobre Czesław Miłosz. Alguns dels detalls que apareixen en el text no són reals, sinó imaginaris, com per exemple, que Miłosz vivia en el pis de dalt de l’edifici, ja que en realitat vivia al primer pis. Però al cap i a la fi, la veracitat dels fets no és important perquè un poema pugui funcionar de manera independent. Al vers final es fa referència a la Mare de Déu de la Misericòrdia que es troba a la Porta de l’Aurora a Vílnius (en polonès, Matka Boska Ostrobramska). A Cracòvia, se’n troba una còpia a l’església dels escolapis.


CZESŁAW MIŁOSZ VIU AL NOSTRE BARRI

Czesław Miłosz viu al nostre barri.
Cada dia torna a casa seva per un camí
marcat, on el fajol i el trèvol li fan pessigolles
als peus i li xiuxiuegen, “ets nostre, ets nostre”
Czesław Miłosz entra a l’escala,
on sempre hi ha nois ben rapats
amb samarretes marrons,
amb cigarrets
als seus llavis serrats.
Czesław Miłosz passa davant del porter
i la seva cara vermella de borratxo,
no es tenen confiança,
però el poeta sempre li dóna foc.
Czesław Miłosz puja les escales,
veu les parets escrostonades, trossos
d’enguixada pel terra, ningú no els escombra.
Agafa alè.
Czesław Miłosz segueix pujant,
a cada esglaó se li fa
més difícil
agafar alè.
Tots saben que viu
en el pis
de dalt de tot.
Czesław Miłosz entra al pis,
on en lloc de parets hi ha unes enormes
finestres. En una s’estén una vista fantàstica
a la badia de San Francisco.
Quan fa bon temps i surt el sol,
es veu la torre més alta de Santa Maria
on hi ha una còpia de la icona
de la Mare de Déu a la Porta de l’Aurora.

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Albert Lázaro-Tinaut ha dit…
Em sembla bé que, de tant en tant, la poesia pugui ser també un joc divertit de petits despropòsits calculats, com en aquest cas.
Jo també esbufegava mentre el vell poeta pujava les escales de casa seva fins dalt de tot... M'agrada molt el final surrealista del poema, amb Vílnius al fons...
Una abraçada.
7 de juny del 2010, a les 21:12
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Traducció i una metàfora

Robert Hass: Així, senyor Heaney, teniu alguna teoria sobre la traducció? Seamus Heaney: No, no en tinc cap, de teoria [...] No tinc cap teoria però sí una metàfora. Es basa en la relació dels Víkings amb l'illa d'Irlanda i l'illa de Bretanya. Hi va haver un període conegut com els Assalts, i després un altre període conegut com els Assentaments. Ara, un bon motiu per a la traducció és l'assalt. Entres -aquest és el mètode de Lowell- i assaltes l'italià, assaltes l'alemany, assaltes el grec, i acabes amb un botí que anomenes Imitations. Per altra banda, hi ha l'aproximament per mitjà dels assentaments: entres en una oeuvre , la colonitzes, te la fas teva, però t'hi quedes. La canvies i ella també et canvia a tu una mica. Robert Fitzgerald es va quedar amb Homer, Bob Hass, amb Milosz. Jo vaig quedar-me amb el Beowulf . Però també vaig assaltar Dante a finals dels anys 70... Seamus Heaney i Robert Hass en la conversa The Art of Translating Poetry .
5 comentaris
Més informació

Poema sobre el llindar de pedra

Aquest és el darrer poema de Gregor Strniša , va aparèixer per primera vegada pòstumament l’any 1987 en una revista. I ara és el poema que tanca les Poesies completes del gran poeta eslovè. POEMA SOBRE EL LLINDAR DE PEDRA Quan comença a créixer una pedra, primer ho fa a poc a poc, molt lenta, i quan creix, tu no te n’adones, penses en tu quan caminant la trobes. Llavors, la pedra del llindar sospira, creix molt ràpid, creix i s’enfila. Vols sortir fora per la pròpia porta, i al davant un mur de pedra s’imposa. Una cega, llagrimosa parpella pètria en terribles somnis t’observa, en els terribles somnis en desvetlles. És mitjanit: no hi ha la Terra, tu ja no hi ets, no hi ha la pedra, no hi ha el món, hi ha una cova negra. Ja arriba l’alba, el món és com abans, no hi ha la paret, pots marxar. Ara pots marxar a tot arreu, tan sols això, tu ja no ets tu.
1 comentari
Més informació

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe...
3 comentaris
Més informació

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice , A matéria do poema . Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui. D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice. EL PAS DEL TEMPS ...
2 comentaris
Més informació

Amor fati

Un altre poema d' Ivan V. Lalić . AMOR FATI Dos til·lers em xiuxiuegen amb força rere la casa: Tu n'ets el culpable; ets tu qui ens vas plantar en el fred, del nord, per protegir els fonaments de la casa enderrocada, i ja han passat molts anys; ara, esplendorosos, ens fem càrrec de la teulada i al juny sagnem una olor daurada, cruixen les fulles quan plou o quan ens acarona el vent, i tu n'ets el culpable: per tu creixem amb les arrels en el guaret urbà, en les ruïnes, en les roques. Em xiuxiuegen els til·lers, i jo els responc: ja està bé que sigui així, que existeixi la desproporció, quan la causa es toca amb la conseqüència. Us beneeixo, til·lers; i vosaltres beneïu-me a mi, depassant la meva obra, depassant la meva hora.
4 comentaris
Més informació

Et busco

Kazimierz Przerwa-Tetmajer (1865-1940). Va estudiar llengües clàssiques i filologia a la Universitat Jagiello ń ski, de Cracòvia. És un dels integrants del moviment Jove Polònia. ET BUSCO... Et busco, i quan et veig, fingeixo que no et veig. T'estimo, i quan et trobo, fingeixo que no t'estimo. Moriré per tu, abans de morir cridaré que moro de casualitat...
9 comentaris
Més informació

Aquest hivern

Fa uns dies, vaig rebre a casa el llibre New & Collected Poems del poeta George Szirtes . Tota una revelació, la consciència europea de la història amb la serenitat de la poesia anglesa. Szirtes va néixer a Budapest en 1948. L’any 1956, fruit dels esdeveniments de la Revolució Hongaresa, ell i la seva família es traslladen a Anglaterra. Adopta l’anglès com a llengua literària, i després d’una visita a Budapest, l’any 1984, la seva poesia pren un tombant, on la consciència de l’origen i de la història agafen més protagonisme. També és a partir d’aquell moment que comença a traduir literatura hongaresa a l’anglès. El poema d’avui pertany al cicle "El fotògraf a l’hivern", que forma part d’un llibre publicat en 1986 amb el mateix títol. Els cicles de poemes de Szirtes representen un punt àlgid en la poesia contemporània. *** Aquest hivern no és metafòric. El sol s’ha esmicolat en peces minúscules i continua esquerdant-se mentre allibera més i més llum que decora les parets...
2 comentaris
Més informació

Llàntia

Michał Sobol va néixer en un poble a prop de Cracòvia en 1970. Ha estudiat Història de l’Església i Filosofia. Ha publicat dos llibres de poemes, el primer, Planys, publicat l’any 2001 va rebre un premi al millor debut poètic de l’any. LLÀNTIA Als anys setanta a casa nostra encara teníem una llàntia, una ampolla en forma de pera, de vidre fi encaixada en un pot, amb el seu diafragma, el ble, el mirallet. Però no és això el que importa ara. Hi ha coses semblants, fins i tot més antigues, als museus. La devoció pel detall creix quan moren els vincles. Tenir una llàntia estava lligat a la cura, avui oblidada, que posàvem a fer sortir bé la flama, a netejar la pantalla de manera que no es trenqués, a no vessar el querosè, i a proveir-nos-en a fi que ens pogués durar per tot l’hivern.
4 comentaris
Més informació

Fidelitat (2)

Quant a la fidelitat, cada poeta (o fins i tot, cada poema) exigeix les estratègies al traductor. Aquest ha de conèixer a fons l'obra del poeta, n'ha d'haver fet una lectura en profunditat. Sí, l'altre dia parlàvem de modificació i no de mala traducció. Però una traducció pot equivocar-se quant a l'estratègia de la fidelitat. Posem-ne un exemple, no concebo la traducció de Mandelxtam que no intenti conservar elements com la rima. D'això en depèn la sort d'un poeta en la nova cultura que l'acull. W. H. Auden s'estranyava de la importància de Mandelxtam en la poesia russa, i així li ho digué a Joseph Brodsky. El problema raïa en la traducció. Segurament, molts lectors espanyols de Mandelxtam pensen avui com Auden quan aquest es trobà amb aquell fenomen poètic que duia per nom Brodsky.
4 comentaris
Més informació