Salta al contingut principal

Signes

Com es pot veure en l’entrada anterior, acabo de rebre el darrer llibre de Derek Walcott, White Egrets. Una autèntica meravella, com tots els llibres de l’autor. El poeta antillà no m’ha decebut en cap moment. La seva poesia és plena de nivells de significat que s’entrellacen. La història, la identitat, la reflexió sobre ser fora i dins d’un imperi a través de la llengua són elements que apareixen un i altre cop en tots els llibres, tot combinat amb un domini de la forma i de la llengua magistral. Llegir Derek Walcott, o llegir molts altres autors que no formen part de les meves tradicions literàries que m’han format des de petit a través de les institucions i a causa del lloc on he nascut i m’he criat m’ha fet pensar moltes vegades en la recerca que faig constantment d’una tradició absolutament pròpia, independentment de les llengües en què els diversos llibres hagin estat escrits. I també moltes vegades retorno a la pregunta, per què la meva tradició, les meves tradicions, no acaben de convèncer-me, no m’aporten la capacitat de reflexió i de goig que em donen aquests altres autors? Seguiré amb aquesta reflexió en entrades posteriors.
El poema que presento, de Derek Walcott, no pertany a aquest darrer llibre, sinó a The Bounty, publicat en 1997. Forma part d’una seqüència que té per títol Signes. Trio aquest poema per dos motius, tot el cicle, l’autor el dedica a Adam Zagajewski, un altre dels grans poetes contemporanis amb qui tinc un lligam encara més directe a través de les traduccions que he fet d’ell. I el segon motiu és la ciutat. Apareix la meva estimada Cracòvia, i Walcott hi troba uns ressons que molts habitants de la ciutat volen foragitar.

SIGNES (iii)


Les llambordes s’apinyen com caps rapats, les teulades s’inclinen
per murmurar vers un carrer, parets plenes de grafits, signes
que condemnen l’estrella de David. Cares grises que s’oculten
mútuament (com la lluna que corre unes primes cortines
als sorolls de les botes altes, mentre una pluja de vidre esmicolat
diamanta el paviment). Un despietat silenci
s’ha endut els vells estadants; ara hi ha signes
que els carrers no gosen pronunciar, i menys encara entendre,
per què van tenir lloc, però avui les repeticions,
la boira, enlloren les llambordes, la neteja ètnica.
Arriben llums d’arc voltaic, i amb ells, escenaris de pel·lícula,
ombres d’esvàstiques, i els llums de gas que puntuen
la interminable frase d’un carrer. Corren fulles de til·lers
enllà de l’Òpera tancada, i uns extres d’ensutjats ulls esperen
la seva intervenció en el repartiment de la caritat. La presa
es dol elegíacament i la seqüència avança amb l’orquestració
de la consciència al voltant dels racons expressionistes del barri antic.
Amb una exacta parafernàlia, els signes repetits
d’una seqüència, el cant del xantre, fins que l’antiga llengua
que prohibí les imatges esculpides adquireix un sentit indiferent.

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Laura Dalmau ha dit…
Com sempre Xavier és una meravella la cultura que ens obres amb un català poètic d'autors desconeguts a la nostra terra... la sort que estiguis entre dues terres és nostra, la dels teus lectors.
Espero que aviat poguem gaudir d'un llibre teu.
Una abraçada
17 de juny del 2010, a les 9:18
Albert Lázaro-Tinaut ha dit…
Un poema magnífic, Xavier, i una traducció excel·lent, com sempre. Gràcies!
17 de juny del 2010, a les 12:40
Xavier ha dit…
Benvolguts amics, moltes gràcies pels comentaris.
El nou llibre, Laura, potser de cara a l'any vinent, o l'altre, depèn encara del ritme que segueixi. A poc a poc.
23 de juny del 2010, a les 23:35
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Fonaments

Amb el poema que presentem avui, acabem la segona sèrie de poemes de Leopold Staff . FONAMENTS Vaig construir en la sorra i s’esfondrà. Vaig construir en una roca i s’esfondrà. Ara començaré a construir pel fum de la xemeneia.
5 comentaris
Més informació

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe...
3 comentaris
Més informació

Amb crítics així, no cal...

Entro al facebook després d’uns dies d’inactivitat. I veig que un bon nombre de coneguts i de desconeguts fa un enllaç a un article sobre poesia catalana , sobre una espècie de cànon contemporani d’aquesta, publicat a El País, a l’edició nacional, el dia 17 d’abril. Hi entro i em cau l’ànima als peus. Entre els coneguts i desconeguts d’abans veig que el punt en què es fixen és si han sortit o no en la llista, en el cànon. És a dir, passa el mateix que, salvant totes les distàncies, amb el llibre famós o infaust de Harold Bloom. Es parla dels noms però no es parla del contingut del llibre. Aquí ningú no parla de l’article. I l’article ben de debò que és de traca, de traca, a més, ben humida. El ressenyador es dedica a engalzar tot un seguit d’afirmacions i frases d’altres crítics de renom i de solvència contrastada tretes de context. I el resultat és nefast. El lector espanyol que no segueix gaire la poesia catalana pot tenir la impressió que aquesta va una mica a la deriva, trenca mas...
4 comentaris
Més informació

Vespre

Com ja vaig anunciar en una entrada anterior, tornem a una petita sèrie de poemes de Leopold Staff corresponents a la seva darrera etapa. En aquest mes que acabem d'encetar, i quan finalment sembla que la primavera s'ha instal·lat a les nostres contrades, quan el sol es queda molt més temps i dibuixa els seus arabescs a les teulades inclinades, es pot arribar a casa al vespre, quan la llum es va difuminant i la plenitud del dia s'acaba en imatges com aquesta. VESPRE Jec a la barca en el silenci del vespre. Estrelles sobre meu, estrelles sota meu, i estrelles en mi.
6 comentaris
Més informació

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.
1 comentari
Més informació

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia. EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI Entre els murs d'arbres sens fi i les llunyanies fonent-se en la nit, entre el cel on espurnegen estrelles més clares que el foc i la força incommensurable sorgida de l'extinció del dia, passen les estacions de les nostres vides solitàries, i l'única consciència que tenim és la de ser viatgers cansats caminant tots junts en els meandres del temps. ¿On és el Llibre de l'Espai en què es consigna que les muntanyes es refugiaran en els cristalls dels grans de sorra?
6 comentaris
Més informació

Volia dir-t'ho

Traduir a partir d'una tercera llengua (o terceres, ja que en aquest cas concret era a través del polonès i de l'anglès) és una activitat habitualment condemnable pels traductors. És clar, l'opció desitjable seria que el traductor del text que publica (sigui on sigui) tingués coneixement tant de la llengua de sortida com de la llengua d'arribada, sobretot d'aquesta darrera. Ara bé, fins a quin punt podem parlar de fidelitat, d'acostament en el poema que ens ocupa? S'han realitzat directament consultes amb l'autor, evidentment sobre qüestions lingüístiques i culturals, no pas sobre la recepció del text, ja que la visió del propi autor és, tan sols, una de tantes interpretacions que podem extreure del text. Els textos que s'han agafat com a base, a banda de l'original letó, han estat traduïts, aquests sí, directament de l'original. I el resultat segur que no expressa tots els matisos de l'original. Però cap traducció fa això, ja que estem ...
2 comentaris
Més informació

Problemes amb el cafè

Paweł Marcinkiewicz m'envia el seu darrer llibre de poemes, Dies , que es va publicar en una nova editorial de poesia. En aquest darrer llibre apareixen una sèrie de poemes intercalats, que es diferencien de la resta perquè van en cursiva, on sembla que Marcinkiewicz vulgui esborrar la frontera entre poesia i prosa o, com si fos una posada en pràctica dels avantguardistes, un llenguatge de diari en forma de poema (recordem tan sols aquells versos de l’esplèndid poema Zone d’Apollinaire). Tots tenen com a base una sèrie d’instruccions, o una sèrie de consells que dóna l’autor, carregats sempre amb una bona dosi d’humor. PROBLEMES AMB EL CAFÈ Beus tres tasses grans de cafè cada dia i a la nit dones tombs al llit sense poder dormir? Recorda que una tassa de cafè conté fins a 100 mg de cafeïna. El teu organisme no pot funcionar quan n’hi ha un excés. A més, al cafè hi ha una gran quantitat de greixos nocius, per exemple, cafestol, que fa pujar els nivells de colesterol dolent. Per ll...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Llàntia

Michał Sobol va néixer en un poble a prop de Cracòvia en 1970. Ha estudiat Història de l’Església i Filosofia. Ha publicat dos llibres de poemes, el primer, Planys, publicat l’any 2001 va rebre un premi al millor debut poètic de l’any. LLÀNTIA Als anys setanta a casa nostra encara teníem una llàntia, una ampolla en forma de pera, de vidre fi encaixada en un pot, amb el seu diafragma, el ble, el mirallet. Però no és això el que importa ara. Hi ha coses semblants, fins i tot més antigues, als museus. La devoció pel detall creix quan moren els vincles. Tenir una llàntia estava lligat a la cura, avui oblidada, que posàvem a fer sortir bé la flama, a netejar la pantalla de manera que no es trenqués, a no vessar el querosè, i a proveir-nos-en a fi que ens pogués durar per tot l’hivern.
4 comentaris
Més informació

Adéu a Josep M. Güell

Acabo de rebre un correu en què m’anuncien la mort del gra traductor del rus Josep M. Güell. El vaig conèixer personalment fa uns 8 anys, en ocasió d’una trobada que li organitzava l’Associació d’escriptors de Tarragona. Vaig estar xerrant diverses vegades amb ell, em delia per escoltar totes les anècdotes que enfilava sobre les seves experiències amb els llibres, i amb les persones, a l’antiga Unió Soviètica. I ara, ens queden les paraules en els llibres de Dostoievski, principalment, però també de molts altres autors russos. Un grandíssim traductor que, malauradament, ha estat una mica oblidat. Per a aquella trobada vaig escriure dos textos sobre Josep M. Güell, penjo aquí el més breu (no acostumo a penjar textos llargs al blog) com a homenatge al gran traductor, a la meravellosa persona que va ser Josep M. Güell. Ens veurem de nou a les pàgines que desxifraran els nostres ulls. *** “En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostr...
3 comentaris
Més informació