Signes

Com es pot veure en l’entrada anterior, acabo de rebre el darrer llibre de Derek Walcott, White Egrets. Una autèntica meravella, com tots els llibres de l’autor. El poeta antillà no m’ha decebut en cap moment. La seva poesia és plena de nivells de significat que s’entrellacen. La història, la identitat, la reflexió sobre ser fora i dins d’un imperi a través de la llengua són elements que apareixen un i altre cop en tots els llibres, tot combinat amb un domini de la forma i de la llengua magistral. Llegir Derek Walcott, o llegir molts altres autors que no formen part de les meves tradicions literàries que m’han format des de petit a través de les institucions i a causa del lloc on he nascut i m’he criat m’ha fet pensar moltes vegades en la recerca que faig constantment d’una tradició absolutament pròpia, independentment de les llengües en què els diversos llibres hagin estat escrits. I també moltes vegades retorno a la pregunta, per què la meva tradició, les meves tradicions, no acaben de convèncer-me, no m’aporten la capacitat de reflexió i de goig que em donen aquests altres autors? Seguiré amb aquesta reflexió en entrades posteriors.

El poema que presento, de Derek Walcott, no pertany a aquest darrer llibre, sinó a The Bounty, publicat en 1997. Forma part d’una seqüència que té per títol Signes. Trio aquest poema per dos motius, tot el cicle, l’autor el dedica a Adam Zagajewski, un altre dels grans poetes contemporanis amb qui tinc un lligam encara més directe a través de les traduccions que he fet d’ell. I el segon motiu és la ciutat. Apareix la meva estimada Cracòvia, i Walcott hi troba uns ressons que molts habitants de la ciutat volen foragitar.

SIGNES (iii)

Les llambordes s’apinyen com caps rapats, les teulades s’inclinen

per murmurar vers un carrer, parets plenes de grafits, signes

que condemnen l’estrella de David. Cares grises que s’oculten

mútuament (com la lluna que corre unes primes cortines

als sorolls de les botes altes, mentre una pluja de vidre esmicolat

diamanta el paviment). Un despietat silenci

s’ha endut els vells estadants; ara hi ha signes

que els carrers no gosen pronunciar, i menys encara entendre,

per què van tenir lloc, però avui les repeticions,

la boira, enlloren les llambordes, la neteja ètnica.

Arriben llums d’arc voltaic, i amb ells, escenaris de pel·lícula,

ombres d’esvàstiques, i els llums de gas que puntuen

la interminable frase d’un carrer. Corren fulles de til·lers

enllà de l’Òpera tancada, i uns extres d’ensutjats ulls esperen

la seva intervenció en el repartiment de la caritat. La presa

es dol elegíacament i la seqüència avança amb l’orquestració

de la consciència al voltant dels racons expressionistes del barri antic.

Amb una exacta parafernàlia, els signes repetits

d’una seqüència, el cant del xantre, fins que l’antiga llengua

que prohibí les imatges esculpides adquireix un sentit indiferent.