Salta al contingut principal

Signes

Com es pot veure en l’entrada anterior, acabo de rebre el darrer llibre de Derek Walcott, White Egrets. Una autèntica meravella, com tots els llibres de l’autor. El poeta antillà no m’ha decebut en cap moment. La seva poesia és plena de nivells de significat que s’entrellacen. La història, la identitat, la reflexió sobre ser fora i dins d’un imperi a través de la llengua són elements que apareixen un i altre cop en tots els llibres, tot combinat amb un domini de la forma i de la llengua magistral. Llegir Derek Walcott, o llegir molts altres autors que no formen part de les meves tradicions literàries que m’han format des de petit a través de les institucions i a causa del lloc on he nascut i m’he criat m’ha fet pensar moltes vegades en la recerca que faig constantment d’una tradició absolutament pròpia, independentment de les llengües en què els diversos llibres hagin estat escrits. I també moltes vegades retorno a la pregunta, per què la meva tradició, les meves tradicions, no acaben de convèncer-me, no m’aporten la capacitat de reflexió i de goig que em donen aquests altres autors? Seguiré amb aquesta reflexió en entrades posteriors.
El poema que presento, de Derek Walcott, no pertany a aquest darrer llibre, sinó a The Bounty, publicat en 1997. Forma part d’una seqüència que té per títol Signes. Trio aquest poema per dos motius, tot el cicle, l’autor el dedica a Adam Zagajewski, un altre dels grans poetes contemporanis amb qui tinc un lligam encara més directe a través de les traduccions que he fet d’ell. I el segon motiu és la ciutat. Apareix la meva estimada Cracòvia, i Walcott hi troba uns ressons que molts habitants de la ciutat volen foragitar.

SIGNES (iii)


Les llambordes s’apinyen com caps rapats, les teulades s’inclinen
per murmurar vers un carrer, parets plenes de grafits, signes
que condemnen l’estrella de David. Cares grises que s’oculten
mútuament (com la lluna que corre unes primes cortines
als sorolls de les botes altes, mentre una pluja de vidre esmicolat
diamanta el paviment). Un despietat silenci
s’ha endut els vells estadants; ara hi ha signes
que els carrers no gosen pronunciar, i menys encara entendre,
per què van tenir lloc, però avui les repeticions,
la boira, enlloren les llambordes, la neteja ètnica.
Arriben llums d’arc voltaic, i amb ells, escenaris de pel·lícula,
ombres d’esvàstiques, i els llums de gas que puntuen
la interminable frase d’un carrer. Corren fulles de til·lers
enllà de l’Òpera tancada, i uns extres d’ensutjats ulls esperen
la seva intervenció en el repartiment de la caritat. La presa
es dol elegíacament i la seqüència avança amb l’orquestració
de la consciència al voltant dels racons expressionistes del barri antic.
Amb una exacta parafernàlia, els signes repetits
d’una seqüència, el cant del xantre, fins que l’antiga llengua
que prohibí les imatges esculpides adquireix un sentit indiferent.

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Laura Dalmau ha dit…
Com sempre Xavier és una meravella la cultura que ens obres amb un català poètic d'autors desconeguts a la nostra terra... la sort que estiguis entre dues terres és nostra, la dels teus lectors.
Espero que aviat poguem gaudir d'un llibre teu.
Una abraçada
17 de juny del 2010, a les 9:18
Albert Lázaro-Tinaut ha dit…
Un poema magnífic, Xavier, i una traducció excel·lent, com sempre. Gràcies!
17 de juny del 2010, a les 12:40
Xavier ha dit…
Benvolguts amics, moltes gràcies pels comentaris.
El nou llibre, Laura, potser de cara a l'any vinent, o l'altre, depèn encara del ritme que segueixi. A poc a poc.
23 de juny del 2010, a les 23:35
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Fidelitat (1)

Què és la fidelitat en una traducció de poesia? Com podem mesurar-la? No hi ha, en el fons, una sola fidelitat, n'hi ha moltes, de vegades s'exclouen en una traducció, d'altres, no. Fidelitat al to, a la forma, al contingut, a la veu poètica. I cada cop que el traductor s'enfronta a un poema, busca l'estratègia que, com a lector que és, creu que és més adient. Un poema és un conjunt d'elements indissolubles i, en fer una traducció, els modifiquem, i en destaquem alguns que potser no es trobaven en la intenció inicial de l'autor. Però això no vol dir que sigui una mala traducció. Hi ha una manipulació diferent dels diversos constituents del poema.
9 comentaris
Més informació

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia. EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI Entre els murs d'arbres sens fi i les llunyanies fonent-se en la nit, entre el cel on espurnegen estrelles més clares que el foc i la força incommensurable sorgida de l'extinció del dia, passen les estacions de les nostres vides solitàries, i l'única consciència que tenim és la de ser viatgers cansats caminant tots junts en els meandres del temps. ¿On és el Llibre de l'Espai en què es consigna que les muntanyes es refugiaran en els cristalls dels grans de sorra?
6 comentaris
Més informació

Et busco

Kazimierz Przerwa-Tetmajer (1865-1940). Va estudiar llengües clàssiques i filologia a la Universitat Jagiello ń ski, de Cracòvia. És un dels integrants del moviment Jove Polònia. ET BUSCO... Et busco, i quan et veig, fingeixo que no et veig. T'estimo, i quan et trobo, fingeixo que no t'estimo. Moriré per tu, abans de morir cridaré que moro de casualitat...
9 comentaris
Més informació

A taula

José Luis Peixoto (1974) és un dels joves escriptors més valorats actualment a Portugal. És poeta i narrador. Ha publicat cinc llibres de poemes i en prepara un altre. Ha publicat dues novel·les, la darrera de les quals El cementiri de pianos , ja compta amb diverses traduccions. Presento aquí una traducció en record de les hores compartides a Lituània. A causa de la proximitat, en el primer poema em permeto utilitzar els possessius que utilitzo sempre a casa. a l'hora de parar taula, érem cinc: mon pare, ma mare, mes germanes i jo. després, ma germana gran es va casar. després, ma germana petita es va casar. després, mon pare va morir. avui, a l'hora de parar taula, som cinc, menys ma germana gran que és a casa seva, menys ma germana petita que és a casa seva, menys mon pare, menys ma mare vídua. cada un d'ells és un lloc buit en aquesta taula on menjo tot sol. però sempre seran aquí. a l'hora de parar taula, serem sempre cinc. me...
3 comentaris
Més informació

Vespre

Com ja vaig anunciar en una entrada anterior, tornem a una petita sèrie de poemes de Leopold Staff corresponents a la seva darrera etapa. En aquest mes que acabem d'encetar, i quan finalment sembla que la primavera s'ha instal·lat a les nostres contrades, quan el sol es queda molt més temps i dibuixa els seus arabescs a les teulades inclinades, es pot arribar a casa al vespre, quan la llum es va difuminant i la plenitud del dia s'acaba en imatges com aquesta. VESPRE Jec a la barca en el silenci del vespre. Estrelles sobre meu, estrelles sota meu, i estrelles en mi.
6 comentaris
Més informació

Wrocław neix...

Estic acabant de llegir el darrer llibre de Jan Polkowski . Fascinació. Encantament. És un dels millors llibres de poesia que he llegit els dos darrers anys. Ha valgut la pena esperar que el poeta trenqués el seu llarg silenci. Val la pena reconciliar-se amb la poesia després de molts i molts llibres que no aporten res, que són només una mostra dels seus autors de les seves capacitats (o limitacions) i per poder seguir sonant com a noms en aquest difícil món de la literatura. Però és molt millor fer una reentrada com la del poeta polonès. I sembla que tindrà continuïtat. En el darrer número dels Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris) apareixen alguns poemes posteriors a Cantus . I del llibre, també aportaré alguna altra traducció. El poema fa referència a Wrocław, que serveixi també aquí per desitjar que no es vegi massa afectada per les inundacions dels últims dies. *** Wrocław neix de l’entumida llengua de desembre, de la guerra de la boira, mig despert observa una escaramussa de fa...
7 comentaris
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Comparació

Aleksandar Ristovič . Un altre poema d'aquest excel·lent autor. COMPARACIÓ Es diu que Ulisses no estimava la mar, i que per això va ser captiu de les brises marines, de les tempestes i de les onades que són com cobrellits amb randes. El mateix en mi. No estimo la poesia però hi sóc complaent, en sóc captiu seu i al lector només puc oferir-li jo mateix. Com algú que sense parar es mou dels rems a la vela i en torna, arriscant-ho tot en una història en què no es reconeixerà enmig de les imatges triades amb cura: Jo sóc aquell porc. Jo sóc aquella maduixa a l'hort. Jo sóc el fum d'aquella pipa. Jo sóc aquella escuma a la boca. Jo sóc aquella roda. Jo sóc aquella mà per on passa la roda com si molinés la graveta paral·lela a una altra roda.
7 comentaris
Més informació

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 
8 comentaris
Més informació

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe...
3 comentaris
Més informació