Salta al contingut principal

Himne a l'arbre


Un poema de Marzena Broda, de qui ja vam tenir un tast temps enrere.


HIMNE A L'ARBRE

Queda't lluny de la llum freda, severa, a la nit,
al migdia, en una illa cansada, un caminoi ple
de molsa i falgueres, un espai desert, una clariana
on ha caigut una estrella glaçada, perdura en el pou
enfosquit de les valls, fins que no sentis l'alba
cridada de tan lluny. Que la fresca de la tardor
flueixi en tu per assecar-se abans que el sol
cremi les arrels arraulides en un cabdell,
que la pols del camí transitat et cobreixi,
sigues un refugi per a les ales, memòria oberta,
perquè, què pots ser al turó, al camí pla,
a la roca enfredorida per la neu i la pluja?
Sols ets un fragment del paisatge, on el temps
imposa els colors, i tu canvies les estacions
amb vestits tronats. Però no arrelis en una nova
superfície. Sigues tu mateix entre els arbres, és
la teva feina. Espera indiferent el reflex excessiu,
compta les fulles envellides, mira endavant
com unes busques, però el moviment no et transformarà
en una partícula d'una cosa que no ets. Et pansiràs
d'enyorança per l'altra banda i, en lloc de neu, carregaràs
un pes més gros, fins que minvarà la tristesa i tot d'una
et quedaràs sense fulles tot comprenent que estàs sol
en la llum. Esdevindrem no res per a nosaltres,
excepte una mirada, les nostres petjades desapareixeran,
tot i que no vulguis, atribuïdes a les partences.

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.
1 comentari
Més informació

Amor fati

Un altre poema d' Ivan V. Lalić . AMOR FATI Dos til·lers em xiuxiuegen amb força rere la casa: Tu n'ets el culpable; ets tu qui ens vas plantar en el fred, del nord, per protegir els fonaments de la casa enderrocada, i ja han passat molts anys; ara, esplendorosos, ens fem càrrec de la teulada i al juny sagnem una olor daurada, cruixen les fulles quan plou o quan ens acarona el vent, i tu n'ets el culpable: per tu creixem amb les arrels en el guaret urbà, en les ruïnes, en les roques. Em xiuxiuegen els til·lers, i jo els responc: ja està bé que sigui així, que existeixi la desproporció, quan la causa es toca amb la conseqüència. Us beneeixo, til·lers; i vosaltres beneïu-me a mi, depassant la meva obra, depassant la meva hora.
4 comentaris
Més informació

Fonaments

Amb el poema que presentem avui, acabem la segona sèrie de poemes de Leopold Staff . FONAMENTS Vaig construir en la sorra i s’esfondrà. Vaig construir en una roca i s’esfondrà. Ara començaré a construir pel fum de la xemeneia.
5 comentaris
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Amants

       Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt a...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Problemes

Encara ens queda al rebost una petita col·lecció de poemes de Staff . PROBLEMES Els problemes no se solucionen, els problemes es viuen. Com els dies, un cop passats ja deixen de ser. Com un vestit molt gastat, que ja ens va molt petit, ens cauen dels braços, i a la darrera porta entres nu i lliure com l’alba.  
2 comentaris
Més informació

Menjadora

Alojz Ihan (Ljubljana, 1961) és doctor en Immunologia i especialista en Microbiologia (relació que ens porta a la memòria directament la figura del poeta txec Miroslav Holub ). La seva poesia és de caire narratiu, explica petites històries en què moltes vegades, amb un cert humor surrealista, es reflecteix la conducta humana MENJADORA En ple hivern poses al jardí una menjadora per als ocells i veus que se l'han apropiada sols els grans i els forts, i no deixen que els dèbils s'hi apropin. Per això hi escampes més menjar perquè n'hi hagi prou per a tots, però els ocells petits segueixen passant gana, cauen a la neu i moren. Fas més menjadores, però els ocells grans se les reparteixen per a ells i en fan fora el ocells petits. Això et posa furiós i sempre que veus un ocell gran, intentes foragitar-lo, però sempre els que s'espanten més són els ocells petits, que s'envolen, i després no gosen tornar en molt de temps. Finalment, ja en tens prou, de tot plegat, agafes un...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Eco

Gregor Podlogar va néixer el 1974 a Ljubljana. Ha publicat en les revistes més importants d'Eslovènia, ha fet crítiques de literatura i ha publicat dos llibres. Acompanya sovint les seves lectures amb performances musicals, molt acostades a la música electrònica. ECO Era a l'hivern, a finals del segle vint, en algun lloc d'Àsia, a l'oest de la tristesa, marcat en el mapa de les meves mirades. Les hores s'esmunyien en temples antics i allí es trobaven amb la meva absència. No hi havia res més que pogués explicar. No recordo ni el lloc on era, tot era massa obert, massa viatges amb la sensació de distància. Els somnis han marxat junt amb gossos vagabunds. No hi havia ningú que pogués arribar a fregar el meu llindar d'amor, el meu llindar de solitud. Tan sols recordo la teva veu d'un antic auricular del telèfon, un eco que a través dels fils portà el desert.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació