Passa al contingut principal

Adéu a Josep M. Güell

Acabo de rebre un correu en què m’anuncien la mort del gra traductor del rus Josep M. Güell. El vaig conèixer personalment fa uns 8 anys, en ocasió d’una trobada que li organitzava l’Associació d’escriptors de Tarragona. Vaig estar xerrant diverses vegades amb ell, em delia per escoltar totes les anècdotes que enfilava sobre les seves experiències amb els llibres, i amb les persones, a l’antiga Unió Soviètica. I ara, ens queden les paraules en els llibres de Dostoievski, principalment, però també de molts altres autors russos. Un grandíssim traductor que, malauradament, ha estat una mica oblidat.
Per a aquella trobada vaig escriure dos textos sobre Josep M. Güell, penjo aquí el més breu (no acostumo a penjar textos llargs al blog) com a homenatge al gran traductor, a la meravellosa persona que va ser Josep M. Güell. Ens veurem de nou a les pàgines que desxifraran els nostres ulls.


***
“En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostra ciutat, ben poc notable fins aleshores, em veig obligat, per manca de capacitat meva, a començar des d’un bon tros endarerre, és a dir, de començar amb alguns detalls biogràfics sobre el molt honorable i talentós Josep M. Güell. Que aquests detalls serveixin de pròleg a la crònica que proposo, ja que la història que tinc intenció de descriure ja vindrà després.
Ho diré francament: en Josep M. Güell ha representat, entre nosaltres, un paper essencial, un paper modèlic, m’atreviria a dir, que ha motivat l’especial interès de tots aquells que, amb més o menys fortuna, s'han volgut dedicar al servil exercici de la traducció. I tanmateix, ens haurem de fer ressò d’aquesta actitud seva, que sempre ha mantingut amb una envejable fermetat, de no voler convertir-se en una figura pública, d'apartar-se, des de la seva jovenesa, d'aquest món d'ornaments daurats amb què vestim les nostres figures.”
 

* * *
Segurament, el personatge a què fem referència en aquest text que acabeu de llegir no estarà massa d'acord amb les lloances que li tornem a través de les seves pròpies paraules. Encara que l’heroi que apareix en l'obra és Stepan Trofímovitx Verkhovenski, Josep M. Güell és l'autor de tot el primer paràgraf. No pas de la seva versió original, és cert, però això no és cap motiu per treure-li importància, ans al contrari. A nosaltres, lectors que només podem rebre aquestes obres en català, el fet de poder llegir les més de 600 pàgines de Dimonis de Dostoievski es converteix en una experiència de primer ordre. Hom no pot menystenir la figura del traductor perquè "tan sols" trasllada una obra literària d'una llengua a una altra. El traductor, que acaba convertint-se sempre en un creador, encara que amb un model ja establert, és el responsable d'aquell autor que tradueix, el responsable de les llengües que serveix, i també de les respectives cultures.
Imaginem per un moment que arribem a casa després d’una dura jornada de treball (imaginem que és rere el taulell d'una botiga, imaginem que és una ferreteria). Què fem? Podem reflexionar-hi llargament, però segur que no imaginarem pas que tenim la disposició de posar-nos davant d'un text escrit en una llengua estranya, rodejar-nos de muntanyes de diccionaris, i començar a alinear mots perquè aquests ens dictin l’ordre en què s’han de situar. Una feina silenciosa, pacient i anònima. Una batalla entre llengües en un camp tan vast com la pàgina en blanc. No hi ha morts, només romanen les ferides dels diccionaris.
Així treballava el nostre personatge, lliurant batalles en què sempre sortia vencedor. I nosaltres també ens sentim vencedors, perquè quan ens endinsem en les seves traduccions ens convertim en còmplices de la seva victòria. I podem assaborir aquesta victòria diverses vegades, sempre diferent. Josep M. Güell ha traduït del rus fins al dia d’avui més de 50 obres (si comptem les traduccions al català i al castellà).
De la seva tasca ingent hem de destacar tres grans novel·les de Dostoievski, i a banda, obres de Gógol, Txèkhov i La guàrdia blanca de Bulgàkov. Solament amb la traducció d'aquests autors que portem a col·lació, Josep M. Güell ja podria figurar en els annals de la nostra història literària.
Ara que s'està debatent contínuament la llengua de les traduccions, i l'urgent necessitat de refer-ne o revisar-ne algunes existents, us recomano que llegiu L’idiota, Dimonis, o L’adolescent a través de la ploma de Josep M. Güell. L'estil del gran autor rus hi és viu; la sintaxi, dúctil; el lèxic, ric i precís. I en acabar la lectura, encara absorts per l’experiència d'haver descendit fins a l'interior de l'ànima humana, serem conscients que la llengua ens hi ha menat amb gran destresa.

Comentaris

Em sorprèn aquesta notícia a Andorra, on acabo d'arribar per a una estada breu. Jo també vaig conèixer en J. M. Güell, fa molts anys, quan traduir directament del rus era encara un luxe i els editors no estaven disposats a pagar tarifes més altes que per a l'alemany o l'anglès. No vaig poder donar-li feina, com m'hauria agradat, perquè no m'ho van permetre. Ell va ser molt sincer, ho va acceptar com suposo que ho va haver d'acceptar molt sovint.
Ens queda, com dius, la seva obra. Diria que va ser el "nou pioner" de la traducció de literatura en rus després del primer, l'Andreu Nin.
La seva persona quedarà en el nostre record.
Laura Dalmau ha dit…
Gràcies per aquests apunts literaris oblidats i donar-ne ressó en el blog
Jordi Casanovas ha dit…
Vaig llegir fa molt de temps els Dimonis de Dostoievski en traducció castellana del gran Cansinos Assens, publicada originalment els anys 30 del segle passat per Aguilar i rescatada mig segle més tard pel rei dels rescats de la feina d'altri, l'editorial Planeta, en un volum de la col·lecció Clásicos Universales, que és el que vaig llegir jo.

Han passat els decennis i de cop i volta, tornant a llegir El fred (1981) de l'estimat Thomas Bernhard, he reviscut el despertar de la seva vocació literària al sanatori antituberculós de Grafenhof (Àustria): "[...] Vaig llegir Els dimonis, no havia llegit abans en la meva vida un llibre d'aquella insaciabilitat i radicalisme [...] La monstruosidad dels Dimonis m'havia donat forces [...] Havia estat afectat per una obra literària salvatge i gran", escriu Bernhard.

Vaig sentir, doncs, que m'havia arribat el moment de fer la segona i definitiva lectura dels Dimonis, i que naturalment havia de ser en català. La Viquipèdia em va dir que existia aquesta traducció: del 1987, a Edhasa, per Josep M. Güell. El vostre blog em va informar sobre en Güell i la seva feina i en vaig quedar encisat.

Permeteu-me un experiment. Copio el primer paràgraf d'aquest article, que reprodueix l'inici de l'obra de Dostoievski-Güell:

“En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostra ciutat, ben poc notable fins aleshores, em veig obligat, per manca de capacitat meva, a començar des d’un bon tros endarerre, és a dir, de començar amb alguns detalls biogràfics sobre el molt honorable i talentós Stepan Trofímovitx Verkhovenski. Que aquests detalls serveixin de pròleg a la crònica que proposo, ja que la història que tinc intenció de descriure ja vindrà després."

I ara el comparo amb el text de Cansinos Assens: "Al emprender la descripción de recientes y algo extraños acontecimientos ocurridos en nuestra hasta aquí apacible ciudad, créome obligado a tomar el hilo de mi narración un poco lejos, empezando por mencionar algunos pormenores biográficos del talentudo y honorabilísimo Stepán Trofímovich Verjovenskii. Sirvan estos pormenores de introducción a la referida crónica y a la historia que yo tenía intención de describir hace tiempo".

Vet aquí, concentrada, una lliçó sobre allò que s'anomena "l'esperit de l'idioma", us en adoneu? Cansinos ens ofereix una gran mostra d'un gran idioma foraster, exhuberant com un pastís atapeït de tota mena de requisits; Güell, clar i català, una delícia subtil i digestiva de la nostra estimada llengua, que permet fer un camí igual de substanciós però sense trencar-se el cap (o l'estòmac).

Havia de trobar aquesta versió, doncs; era necessari, imprescindible. Però, ai las, la versió està exhaurida i descatalogada i enlloc no se'n troba referència, ni en llibreries de segona mà; només la tenen en biblioteques. Però un llibre que un vol i estima no es pot simplement anar a buscar a la biblioteca per tornar-lo un cop llegit; i pel que fa a les versions digitals, suposant que n'hi hagi, ja se les poden BEN confitar. Un llibre estimat s'ha de poder posar damunt del cor o a la polsegosa prestatgeria de casa, per criar amor i memòries, i també pols i bitxos si cal. "Y lo demés són cuentus".

Tant de bo us trobi algun dia, Dimonis d'en Güell!

Entrades populars d'aquest blog

El piano de Chopin

Faré una petita excepció a les entrades d'aquest blog. Fins ara, he presentat autors contemporanis. En aquest cas, l'excepció és un autor força particular: Cyprian Kamil Norwid (1821-1886), un dels poetes més importants de la poesia polonesa. Considerat molt sovint com el quart i darrer dels grans poetes romàntics, en realitat era un poeta que, en molts aspectes, s'allunyava dels postulats d'aquell moviment que tan important fou per a la literatura polonesa. Norwid enllaça més aviat una línia que recorre la poesia de caràcter reflexiu, on combina magistralment el pensament, la filosofia, amb la lírica. Va ser incomprès en vida, i després sempre s'ha destacat la dificultat de la seva poesia. Per tant, no es pot afirmar que en l'actualitat sigui molt més comprès que abans, tot i ser més modern que altres poetes, tant coetanis com posteriors a ell. Un dels seus poemes més coneguts és El piano de Chopin. He traduït aquest poema per a la celebració de l'any Ch

Colonias, de Tomasz Różycki

Ja fa uns dies, just abans d’aquesta fira de vanitats que és Sant Jordi, va aparèixer aquest llibre del poeta polonès Tomasz Różycki, Colonias , a Vaso Roto, que ja és una editorial de referència per a tots els seguidors de la poesia i també de l’assaig de grans escriptors (impagables, per exemple, les obres completes que estan editant d’Hugo Mújica). Tomasz Różycki és, al meu parer, un dels grans poetes europeus de la seva generació. Si pensés en un petit cercle de poetes nascuts entre 1970 i els 70 pocs, el posaria en un grup que inclou l’eslovè Primož Čučnik, l’alemany Jan Wagner, el macedoni Nikola Madžirov, portuguesos, com Luis Quintais o Pedro Mexia, i també, una mica més joves, el romanès Dan Coman o l’estimat Petar Matović, de qui ja he parlat en aquest blog. Evidentment, nom és he esmentat alguns noms que són molt interessants en la poesía actual, però n’hi ha molts i molts altres. Różycki es troba en una cruïlla dins el panorama poètic en la seva llengua, ha sabut entro

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe

Habitació

Com anunciava en l’entrada anterior, presentem el nou llibre d’ Anna Piwkowska , La tintorera , publicat en la prestigiosa editorial Znak. És un llibre un pèl irregular, conté alguns poemes interessants, però no assoleix la força d’altres poemaris anteriors, com Po (Després) . Encara que hagi sortit publicat en una editorial de renom, altres llibres, com el que ja vam presentar de Marzena Broda , publicat en una editorial molt més petita i amb una distribució molt més deficient, conté uns poemes molt més ben treballats i aconseguits. El que més em sorprèn d’aquesta edició del llibre són les paraules de l’editor amb què s’intenta vendre el llibre (allò que fan contínuament els americans amb els llibres de poemes, o les faixes que cada cop són més presents en les nostres edicions). Les paraules són les següents: “Tot llegint aquests poemes bells i sensuals, he sentit de manera ben clara que la poesia és de gènere femení. Feia temps que una dona no m’agradava tant”. Realment, no és la mil

Arnstadt (i Mon plaisir)

ARNSTADT (I MON PLAISIR ) No es pot marxar de cap ciutat sense haver passat abans pel seu cementiri. El cementiri vell d’Arnstadt es torba en un estat irreprotxable perquè el manté l’ajuntament, la qual cosa sembla demostrar i remarcar amb intensitat la tristesa d’aquests llocs. Hi ha unes plaques que marquen la direcció vers les tombes de Willibald Alexis i Eugenie Marlitt, que al segle XIX dirigia una manufactura literària i cada mes publicava una nova novel·la d’una sèrie d’un mal gust espantós i alhora de gran èxit. Mentre d’una banda les novel·les d’Eugenie Marlitt, que com més romàntiques eren, més llòbregues eren les condicions en què vivia l’autora, han estat descobertes darrerament per la televisió, que evidentment no pot passar cada diumenge de l’any una pel·lícula basada en les novel·les de Rosamunde Pilcher, de l’altra Alexis no tan sols està enterrat sota una bella làpida de granit, que van pagar fa més de cent anys els seus admiradors, sinó que a més descansa en la t

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice , A matéria do poema . Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui. D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice. EL PAS DEL TEMP

Sobre la forma en la traducció de poesia

 A l’últim número de la revista eslovena Literatura, apareix una entrevista amb Vid Snoj, poeta i traductor, i professor de Literatura comparada a la Universitat de Ljubljana. Quant a la traducció, es dedica principalment a la poesia i a l’assaig, d’aquest segon ha traduït Auerbach, George Steiner o el llibre clau sobre Paul Celan de John Felstiner. Pel que fa a la poesia, ha traduït Hölderlin o Gregori Nazianzè. Al principi, quan vaig començar a llegir aquest fragment, em vaig posar les mans al cap, no veia on volia anar a parar realment l’autor amb les seves afirmacions. No creia que un traductor de poesia arribés a afirmar que era molt millor tan sols traduir el significat i abandonar completament la forma. Encara que aquesta sigui la primera sensació que es té, després canvia la visió, en el moment oportú, en el moment en què ja estàvem quasi desesperats del tot. Dona la clau de tot al darrer paràgraf, i hi podem estar o no d’acord, però és una visió que pot aportar solucions a

Mapes (i III)

Aquest és el darrer poema del cicle de "Mapes" al llibre de Michał Książek. MAPES III Els mapes són tanmateix literatura. El quart gènere junt amb l’èpica, la lírica i el drama. En cap novel·la, poema o comèdia l’espai no ha estat copsat tan bé com en un mapa. Mai no han atrapat el temps amb les mans al plat, tal com en els plànols d’una ciutat que ja no existeix. Observo els mapes quasi com el Creador – una mica totpoderós, una mica omnipresent. Així com transcendental.

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania , de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquest

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa