Els que hem crescut acostumats a tenir llibres al voltant, a comprar-los (primer buscant totes les maneres de poder-los rebre, els aniversaris, les festes, estalviant tot el possible, i finalment, ja d’una manera quasi compulsiva), a anar-los passant d’aquí cap allà, a classificar-los, acumular-los a les prestatgeries, a admirar-los per la meravella de les cobertes, per la meravella de la tipografia, a odiar-los per la sapastreria de les horroroses cobertes, per la tria desastrosa de la tipografia, perquè l’editor no ha deixat espais, a estimar-los perquè es lligaven a moments de la nostra història (llegia Hrabal quan mon pare era a la sessió de quimioteràpia, no se m’acut millor manera d’intentar fer burlar la mort, cada mort absurda), i acostumats a tenir-ne una radiografia de la seva posició en totes les habitacions possibles, tots aquests, tots nosaltres que després ens hem acostumat també a la lectura electrònica, al lector (que no a la tauleta o a l’ordinador) i diem que sí, que