Els que hem
crescut acostumats a tenir llibres al voltant, a
comprar-los (primer buscant totes les maneres de poder-los rebre, els
aniversaris, les festes, estalviant tot el possible, i finalment, ja d’una
manera quasi compulsiva), a anar-los passant d’aquí cap allà, a
classificar-los, acumular-los a les prestatgeries, a admirar-los per la
meravella de les cobertes, per la meravella de la tipografia, a odiar-los per
la sapastreria de les horroroses cobertes, per la tria desastrosa de la
tipografia, perquè l’editor no ha deixat espais, a estimar-los perquè es
lligaven a moments de la nostra història (llegia Hrabal quan mon pare era a la
sessió de quimioteràpia, no se m’acut millor manera d’intentar fer burlar la
mort, cada mort absurda), i acostumats a tenir-ne una radiografia de la seva
posició en totes les habitacions possibles, tots aquests, tots nosaltres que
després ens hem acostumat també a la lectura electrònica, al lector (que no a
la tauleta o a l’ordinador) i diem que sí, que és pràctic, i tot plegat, és
segurament perquè tenim encara en la ment la memòria física del llibre, de l’objecte.
I si aquesta memòria desapareix, potser no és l’objecte que tant es venera el que
es veurà afectat, sinó que en sortirem afectats nosaltres i aquesta porció de
la realitat que semblava formar part de nosaltres.
Vaig conèixer Stanka Hrastelj al Festival de Vilenica d’enguany. L’últim dia em va regalar el seu llibre de poemes Senyor, tenim alguna cosa per donar-vos (2009). I el viatge de retorn amb l’avió era com estar en dues esferes, en l’aire i en les profunditats d’aquest gran llibre. Aquest és un dels poemes que conté. UNA PETXINA DE LES VACANCES Les notícies tristes són com petxines, cada any algú en porta de les vacances i de sobte són per tot arreu. Canvien les imatges, canvien el pols dels dies i l’api obligatori al voltant vol influir en la nostra relació amb el món; però, mama, mai res no serà fàcil. El pa de pessic queda sense tocar i cessa la llum dels teus ulls. Ja tenim el vespre aquí, l’ocàs ens esbandirà del teu pit.
Comentaris
Sí són pràctics, sí. Però menys del que la gent es pensa. Els qui ens agradem de marcar els libres (amb tot de subratllats i notes) ben bé que ho sabem. Un llibre digital no es deixa subratllar amb facilitat i, després, els seus subratllats difícilment passen d'un lector a un altre, d'un sistema operatiu a un altre, etc. En fi, el llibre tradicional porta vint-i-cinc segles d'I+D+I -des de les tauletes pètries al llibre de butxaca-. I això es nota. Els e-reader d'ací a 25 segles, segur que hauran canviat. Si molt convé, abans i tot! Encara que ja veurem si, llavors, hi haurà lectors (de carn i ossos)...