Els que hem
crescut acostumats a tenir llibres al voltant, a
comprar-los (primer buscant totes les maneres de poder-los rebre, els
aniversaris, les festes, estalviant tot el possible, i finalment, ja d’una
manera quasi compulsiva), a anar-los passant d’aquí cap allà, a
classificar-los, acumular-los a les prestatgeries, a admirar-los per la
meravella de les cobertes, per la meravella de la tipografia, a odiar-los per
la sapastreria de les horroroses cobertes, per la tria desastrosa de la
tipografia, perquè l’editor no ha deixat espais, a estimar-los perquè es
lligaven a moments de la nostra història (llegia Hrabal quan mon pare era a la
sessió de quimioteràpia, no se m’acut millor manera d’intentar fer burlar la
mort, cada mort absurda), i acostumats a tenir-ne una radiografia de la seva
posició en totes les habitacions possibles, tots aquests, tots nosaltres que
després ens hem acostumat també a la lectura electrònica, al lector (que no a
la tauleta o a l’ordinador) i diem que sí, que és pràctic, i tot plegat, és
segurament perquè tenim encara en la ment la memòria física del llibre, de l’objecte.
I si aquesta memòria desapareix, potser no és l’objecte que tant es venera el que
es veurà afectat, sinó que en sortirem afectats nosaltres i aquesta porció de
la realitat que semblava formar part de nosaltres.
Li agradava, sobretot, el canvi, la transformació constant; les mil vicissituds a què estava sotmès l'univers. Tot canviava, i tot i així la natura romania. Res no era igual i tot seguia essent el mateix. Com més s'observa la natura, més difícil resulta descriure-la, va pensar; el llenguatge hauria d'ampliar-se i matisar-se per poder expressar totes les sensacions que la contemplació desperta. Cap llenguatge és capaç de donar a conèixer la bellesa, el moviment i la varietat; la multiplicitat de canvis que es succeeixen davant de la mirada atònita. Potser el llenguatge de la poesia va sorgir de la necessitat d'expressar aquesta experiència i les sensacions i els sentiments que el seu efecte desperta en la imaginació. Les metàfores, les analogies, les metonímies i trops devien sorgir de la necessitat de violentar el llenguatge per obligar-lo a anomenar el que la seva limitada disposició li impedeix de mostrar. ...
Comentaris
Sí són pràctics, sí. Però menys del que la gent es pensa. Els qui ens agradem de marcar els libres (amb tot de subratllats i notes) ben bé que ho sabem. Un llibre digital no es deixa subratllar amb facilitat i, després, els seus subratllats difícilment passen d'un lector a un altre, d'un sistema operatiu a un altre, etc. En fi, el llibre tradicional porta vint-i-cinc segles d'I+D+I -des de les tauletes pètries al llibre de butxaca-. I això es nota. Els e-reader d'ací a 25 segles, segur que hauran canviat. Si molt convé, abans i tot! Encara que ja veurem si, llavors, hi haurà lectors (de carn i ossos)...