Passa al contingut principal

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski.



DESPRÉS

Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati
esperava un camió ja a punt de marxar.
Al mig, restes de ciment, cadenes embullades,
drapots, papers greixosos, mantes.

Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa.
Paisatges capgirats de miralls, un bufet
amb capes de pintura que s’han esquerdat
com el fons d’un riu quan baixen les aigües,
CC0 Creative Commons
un comptador que ell va comprovar el dia abans
que vingués el cobrador. I altres coses. Després
vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos
per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos

de la paret despresos. Després, en una altra
ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes
d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora,
maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Comentaris

Marcos Tenesa ha dit…
com deixalles dins la pell , els objectes hibridant-nos metafòricament ; deixar la brossa , les deixalles... i deixar-se convertir en runa : imatge de la tragedia de realisme brut , la tragedia comuna, anònima. No sempre es així sortosament.

Entrades populars d'aquest blog

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice , A matéria do poema . Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui. D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice. EL PAS DEL TEMP

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia. EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI Entre els murs d'arbres sens fi i les llunyanies fonent-se en la nit, entre el cel on espurnegen estrelles més clares que el foc i la força incommensurable sorgida de l'extinció del dia, passen les estacions de les nostres vides solitàries, i l'única consciència que tenim és la de ser viatgers cansats caminant tots junts en els meandres del temps. ¿On és el Llibre de l'Espai en què es consigna que les muntanyes es refugiaran en els cristalls dels grans de sorra?

Signes d'aigua

Jan Kasper (1952) és un poeta que no fa soroll. No apareix als mitjans de comunicació, no forma part de cap escola, de cap generació. Passa desaparcebut en els manuals. I tanmateix, té un lloc indiscutible en la poesia polonesa contemporània. Ha publicat sis llibres de poemes. SIGNES D'AIGUA Des del pont de fusta a Wyszogród miràvem inclinats l'aigua. Llambrejava com un altar, plena de fosca solemnitat. Ens parlava en la seva llengua muda. Han passat tants anys. Les ombres nostres encara són al pont, cegues. No copsen les coses terrenals, les divines.

El nostre I.

Artur Szlosarek va publicar un nou llibre de poemes a finals de l'any passat, El llapis del carnisser , en què fa un canvi de rumb en la seva poètica, cada cop més propera a l'associació inconnexa d'elements (de nou, l'ombra de John Ashbery es va fent més i més gran, i més perillosa). En aquest poema conservo el joc de pronoms personals de l'original que aporten una visió molt particular per arribar al desenllaç del poema. EL NOSTRE I. El nostre veí (diuen que està sonat) ho sap tot. Especialment el que el seu tu no sap. Però és difícil saber si pels poemes. Aquests els llegeix jo, per matar el temps, sense cap esperança que ajudin a copsar la bondadosa confusió en una foscor sobtada. Per damunt nostre, el dia d'enfredorits colors llença una ona anònima a la riba, despulla una sirena xopa; aspira les llimadures i fa públiques les debilitades forces.                            - El nostre idèntic és com un cos excitat. Com si necessités amb

Metre

Un poema del primer llibre que va publicar Agnieszka Kuciak , el 2001. El poema, però, està datat el novembre de 1996. Bon senyal. O no? En aquesta qüestió no ens serveix de res cap recepta. Hi ha autors que no tarden gens en escriure llibres de poemes, i que els publiquen un rere l’altre. Sembla que funcionin com una olla exprés, que va traient el vapor a una velocitat increïble, perquè a dins la condensació és massa alta. D’altres, en canvi, són poetes de cocció lenta, van esperant que els textos facin xup-xup i després els treuen. Tant en un cas com en l’altre, trobem plats al punt de cocció, passats o encara un pèl crus. En el cas de la poeta i excel·lent traductora polonesa, em declino per assaborir-los al punt. METRE De vegades, això és com una tornada. Abans de travessar el llindar, els gossos amb la cua aparten els anys d’absència. De nou podem amanyagar les seves grenyes, la taula vella, la granellor de la paret estimada amb el regle – mapes de dates i de noms on ens mesura

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Martinet blanc

En la crítica polonesa es té assumit que Leopold Staff és un poeta que pertany a la Mloda Polska, que equival a dir al Modernisme. Com a tot arreu, intentar encasellar un autor acaba sent en alguns casos molt mes perjudicial que no pas útil. En el cas de Staff, això ho podríem elevar al quadrat, al cub, al... Staff és un dels poetes polonesos més grans del segle. Oblidat, clar, per estar encasellat a un moviment de principis del segle XX. I en canvi, Staff anava sempre un pas més endavant que els seus contemporanis. Després de la II guerra mundial, s’adonà perfectament dels canvis de sensibilitat poètica que s’apropaven, i va ser un dels primers que abandonà la rima i les formes tradicionals per donar una nova dimensió al poema. En aquests casos, l’autor sempre dóna mostres dels canvis al llarg de tota la seva producció. En Staff, res més evident que buscar en un llibre de poemes (de traduccions que va fer) publicat el 1921 i titulat La flauta xinesa on trobem molts elements de la sen

El lament d'Orfeu

Nuno Júdice EL LAMENT D'ORFEU Vull arribar a l'idea, tocar el seu cos abstracte, i sentir en la seva pell els mots formant la frase musical de l'esperit. Per a això, la meva mirada busca el camp de les sensacions, el recorre com la làmina acerada de la seva llum, i retalla d'entre el magma dels sentiments la figura exacta de l'amor. He de trobar la pura expressió del so, l'acord més alt d'entre els que envolten la seva veu, i demanar als déus que em deixin un vocabulari de núvols perquè la seva boira baixi fins al fons dels meus ulls i enfosqueixi la línia de la raó. La ceguesa de l'ànima em restituirà la visió que tan sols els dits presenten, quan et trobi; i tornaré a veure, per entre les ombres, el rostre estimat.