Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2007

Silenci

Pavle Goranović (1973). Neix a Nikšić (Montenegro). També es dedica a la investigació en el camp de la teoria literària. SILENCI De vegades, i pot durar moltes hores, m'embarco en eliminar tot discurs. No paro d'amagar mots, i m'allunyo, jo, aspirant a creador, juntament amb ells. Així renuncio a moltes enormes riqueses. Els meus sentiments, experiències i aventures terrenals romanen no dits: estic en silenci. Després d'aquest incident per un instant passa que no puc distingir l'estil de vida braman del silenci en la biblioteca municipal. (Certament, és a causa de la meva actitud fetitxista vers els llibres.) I cada silenci, tal com ha de ser, posseeix diferents significats. Aleshores, ¿quin consol ofereix la meva adoració de la mística? La gent diu que ja s'han explicat totes les històries. Però, ¿i si tots els silencis ja s'han esgotat? ¿si no ha quedat res que silenciar?

Ljubljana-Koper

Peter Semolić LJUBLJANA-KOPER Tants i tants vagons en el tren Ljubljana-Koper. Tants i tants vagons, i una persona en cada un. Tancada, closa. Què és el revisor, que en net uniforme crida els noms de les estacions? Què passa amb els viagers que baixen? Viatgem, viatgem. Aquí hi ha el volum de la metàfora de les capses de Jung. Viatgem. Pierrots, Arlequins, Colombines. Viatgem. Contents, tristos, indiferents. Viatgem. Un bassal negre. El mar, el mar. El reflux de la llum no ens uneix. Cadascú en la seva capsa del vagó. Cadascú amb la seva ferida. Cadascú amb el seu vespre.

M'han tallat l'aigua calenta

Tatiana Stxerbina (Moscou, 1959). Han aparegut cinc col·leccions de la seva poesia en samizdat . M'HAN TALLAT L'AIGUA CALENTA M'han tallat l'aigua calenta, el suc de l'amor, el corrent verbal. M'agradaria queixar-me a la nació, però em faran callar molt abans. Sense humitat, m'assecaré, junt amb els plats bruts i la bugada. Em floriré, em cobriré de molsa. Em podré llicenciar en un oblit perpetu.

Becherovka

Manuel de Freitas (1972) viu a Lisboa. Va publicar el seu primer llibre l'any 2000. Des d'aleshores el nombre ha augmentat fins a 18. BECHEROVKA Noruega, alta, d'un moreno dubtós, i somreia molt. Amb insistència em deia de no estar trist, com estava realment. I em va pagar, crec, l'última copa, abans de preguntar-me “a què em dedicava”. Escriure, sobre la mort, no és exactament una professió. Però va ser la meva resposta, mentre que en un tovalló qualsevol abreujava, sols per a ella, la meva “obra”. No sabré mai si n'entengué la lletra, si en va comprar els llibres, si va arribar a sentir el que amb un pèssim francès vaig intentar dir-li aquella nit, la més perduda. Els poemes són quasi sempre això: una mena inacceptable de dir que no toquem el cos que va estar, per un cop, tan a prop nostre – i que no ens ha deixat ni un breu nom.

Aquest lament nostre, aquest sanglot

Natalia Gorbanevskaia (1936). Poeta russa. Va ser un dels set membres que protestaren el 1968 a la Plaça Roja de Moscou en contra de la invasió soviètica de Txecoslovàquia. AQUEST LAMENT NOSTRE, AQUEST SANGLOT Aquest lament nostre, aquest sanglot aquest lament nostre, aquest sanglot aquest crit d'un pas dactílic aquest udol de la multitud pidolant sedegosos de Llàtzer s'anomena cançó és a dir, poesia, i s'alimenta de rovell i de vidre esmicolat.

Em despertaré més fosc

Jure Jakob neix a Celje (Eslovènia), el 1977. Ha publicat dos llibres de poemes. Probablement, el poeta més interessant de la jove poesia eslovena. EM DESPERTARÉ MÉS FOSC Jec i espero que s'enfosqueixi la meva pell. Aquí hi ha roques, pedres, sorra. Els meus pensaments xipollen com el mar, suaus, però els meus pensaments duren en el meu temps. Una gavina blanca s'enlaira i crida, però el seu crit no em diu res. Crec que el que veig és real: la claredat victoriosa i l'horitzó, ple a vessar d'aigua mòbil. Si em giro i mostro la panxa al sol és perquè m'agrada sentir-lo, i mentre els meus pensaments xipollin com el mar, suaus, tot seguirà funcionant. He esperat que s'enfosqueixi el dia, i que tot el que veig em digui com li agrada de ser al meu costat. I cada vespre, quan jec i espero que els meus pensaments s'enfosqueixin, sé que no me'n surto del tot: em despertaré més fosc.

Per què escric?

Kazimierz Wierzy ń ski (1894-1969). Va néixer a Drohobycz, la mateixa ciutat de Bruno Schulz. Durant la II Guerra Mundial va emigrar als Estats Units. Passà els últims anys a Europa. Va morir a Londres. PER QUÈ ESCRIC? Perquè alguna cosa es reveli bella, esdevingui un fet i ja no es pugui retirar, perquè d'ençà duri inaccessible per a la vilesa, perquè al seu costat l'odi i la violència esdevinguin impotents, perquè almenys aquesta llibertat tingui en algun lloc el seu asil i l'omnipotència del mal tingui almenys alguna oposició. Per això escric i si no estigués segur que tinc raó no sabria per què existeixo.

Ars Poetica

Witold Wirpsza (1918-1985). Va néixer a Odessa. Des de 1971 fins a la seva mort va viure a Berlín. ARS POETICA A Wis ł awa Szymborska Un quadre és una aparença. Un tros d'un quadre és menys enganyós. La tensió s'escola entre les aparences. Aparençar els quadres. Aparençar-se en si mateix l'evidència. Conduir la paraula a la ceguesa. Que la paraula no s'escoli enmig de les aparences (els quadres). Que la tensió esdevingui indefinible d'una altra manera.

Petita meditació

Edward Pasewicz (Poznań, 1971). Publica Dolna Wilda (nom d’un barri de la ciutat de Poznań) el 2002. A l’acte, la crítica considera que és un dels llibres més destacats de la poesia polonesa dels últims 5 anys. PETITA MEDITACIÓ Un gibrell d’esmalt amb aigua i sabonera bruts de rovell d’una planxa netejada. Ho porto a vessar en un arbre una massa escumosa d’allò que no ha viscut, tot i que potser no fins al final, aquesta aigua podia ser part d’algun cos, també ferro, o fins i tot sabó, en el fons, tot és tot alguna vegada. Això m’intimida i la vesso amb cura. Després miro a la finestra. Ombres sempre inclinades s’estenen per la cuina, cau la llum de dues làmpares. El vesc ple de mosques es gronxa rítmicament per l’aplic – El centre del món i el saber sobre el món.

Entrar en el viatge

Fa dies que no visitava el blog. El motiu n'ha estat el viatge, els viatges. No tan sols geogràfics. També per (re)descobrir que hi ha persones que un desitja no haver de perdre mai. Gràcies. ENTRAR EN EL VIATGE Entrar en el viatge. Avions, autobusos per recórrer pensaments. S'escolen com peixos en una xarxa massa foradada. Se'n van i tornen, un metrònom per marcar el nord, el sud, un centre inexistent. Entrar en el viatge. Buscar els límits en les fronteres que algú marca, algú esborra com en una pissarra vella. No hi ha res que tingui el seu límit, tan sols itinerari, ni inici ni final. Entrar en el viatge. Per trobar-te a tu mateix, per trobar-te en mi, per trobar-me en tu. Per trobar... Per sentir com la pols del temps mai no s'acumula. No deixa rastres. Entrar en el viatge. I no saber mai quan hi ha la tornada, el punt d'un signe d'interrogació. Mai no posat. Només un horitzó que no s'ateny. Una resplendor cobrint l'ob

Secret

Fernando Pinto do Amaral (1960) és poeta, professor a la Universitat de Lisboa i crític literari. Ha publicat cinc llibres de poemes, el darrer dels quals és una recopilació Poesia Reunida (1990-2000). SECRET Aquesta nit he mort moltes vegades, a l'espera d'un somni que vingués de sobte i a les fosques dansés amb la meva ànima mentre tu estiguessis conduint el seu ritme ombriu en les tenebres del cos, tota l'espiral de les hores que s'erigeixen en el pou dels sentits. Qui ets tu, promesa imaginària que m'ensenya a desxifrar les intencions del vent, la música de la pluja a les finestres en el fred de febrer? L'amor m'ha ofert el teu rostre absolut, ha projectat els teus ulls en el meu cel i ara em diu en secret una paraula: el teu nom: aquella última veu de l'última estrella a punt de morir poc a poc embeguda en la meva pròpia sang i la meva sang a la recerca del teu cor.

La dona de Lot

El tema de la dona de Lot és freqüent en la literatura. La relació, en la literatura catalana, del poema de Maria-Mercè Marçal que remet a Anna Akhmàtova és prou coneguda. El poema, en aquest cas, sempre actua com un símbol, i la identificació amb un personatge femení adopta unes dimensions universals. Aquesta és una visió del poeta suec Lars Gustafsson (1936). LA DONA DE LOT No és pas veritat que no m'avissessin. Al contrari, diversos cops em digueren de no mirar enrere. Se suposa que algú que pot veure el final no en veu l'inici, però jo ho vaig fer i sento com els peus comencen a pesar-me. Es tornen ara en vidre, la sal en mi, i tan sols podré continuar uns segons més. Per a alguns és difícil no dubtar a l'últim moment. Per a alguns és difícil no fer encara una mirada enrere i quedar-se per sempre en una ciutat que, per aquesta raó, no existeix.

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia. EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI Entre els murs d'arbres sens fi i les llunyanies fonent-se en la nit, entre el cel on espurnegen estrelles més clares que el foc i la força incommensurable sorgida de l'extinció del dia, passen les estacions de les nostres vides solitàries, i l'única consciència que tenim és la de ser viatgers cansats caminant tots junts en els meandres del temps. ¿On és el Llibre de l'Espai en què es consigna que les muntanyes es refugiaran en els cristalls dels grans de sorra?

Nou ull

Sibila Petlevska (Zagreb, 1964) és poeta, novel·lista, dramaturga. Una veu completament aliena a les tendències de la poesia croata contemporània. NOU ULL No hem esperat que la primera cigonya travessés la teulada ni tampoc hem posat el niu a la xemeneia. S'ha esvaït el temps de les sorpreses en què era vàlida la regla que tot és nou per al nou ull. Els morts s'alcen tranquils dels morts, la gent viu sense ídols, la llibertat es du com un penjoll, no es mor per ella més que per una altra cosa, de la sang s'obté aigua, i la brea natural protegeix les orelles dels mots i de la música. El temps i l'espai es presenten en un paquet. Tots els nostres sentits, enrotllats en una bola per la por, lentament es restableixen, igual com les corbes del cervell. La vida flueix com un corrent. Hi és o no hi és: una o zero. Hem après a compartir els sentiments que eren sols nostres com un reflex a l'aigua: tants gots, tantes llunes al got.

Meravella

Aquesta meravella és el que veig des de la finestra de casa. I un poema de quan enyorava aquest paisatge: SUITE DE QUATRE ESTACIONS Hivern L'estació de veritat, l'hivern mai no s'apropa per aquests entorns. Li queda massa lluny, i ja, cansat, no ens deixa ni les restes del menjar. Les fulles no es desprenen dels seus arbres (ben bé podria ser a l'inrevés). I t'és vedat imaginar figures ocultes, teies consumides, números en cerca de la forma original. Encara menys imatges com llençols després d'haver nevat tota la nit. Res d'això. El paisatge no canvia. Se't fa impalpable el cicle de la mort i de la vida. L'ull sap com la ment s'enganya, no li dóna cap visió. El nom d'hivern es converteix en llarg viatge, no pas físic, que la ment ha alimentat amb quadres plens de trampes, novel·les de germans traïts, batalles frustrades quan semblaven a l'abast. L'estació de veritat, l'hivern, altre cop ha tornat a escapolir-se. La primavera arrib

Plou en la negra nit

Edvard Kocbek (1904-1981), un dels més grans poetes eslovens del segle XX. Relacionat amb el moviment cristià d'esquerra i actiu políticament a Iugoslàvia. El 1951 se'l retirà de la vida política. El 1975, arran de la publicació d'una conversa amb Boris Pahor a Trieste, pateix una campanya de difamació que només es va veure alleugerida per la intervenció de Heinrich Böll. Es diu, però aquesta informació no l'he poguda comprovar enlloc, que era un dels candidats més ferms per guanyar el Premi Nobel de Literatura l'any que el rebé Czeslaw Milosz. PLOU EN LA NEGRA NIT Plou en la negra nit, el món es va fent més petit, estic dret, no em puc moure, no sé qui em salvarà. Arreu és igual de fosc, lluny, el meu cor ja no sent escalfor, tots m'han abandonat. Tan sols vosaltres, oblidats, em quedeu, us tasto lentament com una fruita amarga, menjaré i viuré.

Tan sols la neu

Ryszard Krynicki (1943) poeta polonès nascut a Àustria. Traductor de l'alemany (principalment, Paul Celan i Nelly Sachs). Integrant del grup de la Nova Ona. És el director de la prestigiosa editorial a5, especialitzada en poesia. POESIA VIVA La poesia és com una transfusió de sang per al treball del cor: encara que els donants ja han mort fa temps en inesperats accidents, la seva sang viu, i fa estrangeres circulacions consanguínies, i vivifica llavis estrangers. TAN SOLS LA NEU Tan sols la neu, tan sols l'aigua i el foc, tan sols la pesada terra i l'aire lleuger, tan sols els elements mortals, tan sols les coses mortes són independents de les seves obres i els seus actes

Part de la unitat

Igor Isakovski (Skopje, 1970), poeta macedoni. Director i fundador de la Institució Cultural Blesok, una de les més importants quant a la literatura dels països de l'antiga Iugoslàvia. PART DE LA UNITAT no hi havia fugida de la terra no hi havia signes, ni camins. teníem la mort al coll respirant com un gran ós famolenc i estàvem corrent descalços a través del desert a través de la terra. no hi havia fugida... així que vam començar a córrer endins de nosaltres allí et vaig trobar hi havia les paraules hi havia els sons de la pluja i del riure així que vam començar a córrer amb ells en els nostres cabells vaig trobar una paraula: “u.n.i.” part de la unitat hi havia un tren nocturn al meu cervell mentre pensava en tu i la pluja i el riure i u.n.i. no hi havia fugida fins que vam començar a córrer endins de nosaltres i lluny de la terra per decapturar les nostres fonts per alliberar la fe

Autoretrat feliç

Miron Bia ł oszewski (1922-1983) poeta polonès inclassificable. Se'l considera dins el moviment de la “poesia lingüística”, però fins i tot aquesta classificació li queda petita. AUTORETRAT FELIÇ No penseu que sóc infeliç. Estic content de pensar. Penseu que estic content. La consciència és un ball de l'alegria. La meva consciència balla davant una làmpara de pluja davant l'escorça de la paret davant una botiga de queviures amb una assemblea de cols davant els llavis dels amics que parlen davant la inesperada pròpia mà davant la imperforada escultura de la realitat - en la millor diversió en la pompa i en l'excelsíssima devoció del tot indivisible la meva consciència balla. i quan comenci el ball, amb el costum de cada cabdell, aniré al cel - on no se sent res, on he estat des de l'inici, abans de ser, on seré fins al final, on no seré. allí, una felicitat indescriptible. ........... Això és tot.

En el comiat

Slavko Mihali ć (1928, Karlovac – 2007, Zagreb) és un dels poetes més importants de la literatura croata contemporània. EN EL COMIAT Abans que baixis les persianes, abans que enviïs les coses al que fa barates, abans que llencis les pedres a la foguera, abans de posar-te la jaqueta a l'espatlla, passeja pel jardí i mira quantes flors han florit de cop, com s'han posat a refilar els pardals que no ens abandonaran mai. Abans que posis a la maleta les teves coses ridícules, abans de trencar la clau davant la porta tancada i barrada, pensa si aquest paisatge pot romandre en el mateix lloc sense tu, si no s'esfondrarà a la teva esquena quan n'arrenquis les teves arrels.

Clara Haskil

Vasco de Graça Moura (1942) és poeta, polític i traductor. A banda de la seva poesia, s'ha de destacar la seva ingent tasca de traducció (la Divina comèdia, Shakespeare, Petrarca, Rilke, Gottfried Benn...) CLARA HASKIL sempre hi ha una història de persones que ens diu el que som, una narració que prolonga l'acústica dels sons interiors, destins quan la tarda s'apaga, per exemple, als seixanta-cinc anys, clara haskil va caure a l'andana de l'estació de brussel·les. moriria de les complicacions de la caiguda. però ja abans havia tingut problemes de columna i de visió, ja va haver de fugir d'alemanya. aquestes notes són a la portada del disc en què ella, la intermediària de mozart, toca el concert en re menor, en una aura de greus densitats. tu ets asseguda al sofà llegint un llibre, quan et dic això. no sé si estàs atenta, o si somrius com la música requereix i haskil desitjaria. la música és sempre autobiogràfica per a qui l'esco

Exili

Boris A. Novak (1953) va néixer a Belgrad. Els seus pares eren d'origen eslovè. Estudià literatura comparada a Ljubljana, on resideix actualment. És un especialista en la lírica provençal, fet que determina la mestria formal absoluta en la seva poesia. EXILI Cap estrella ja no t'és cap ajut. Miro el fred cel del nord, el Sud m'és amagat. I les blanques ciutats en què he crescut moren rere estelats murs d'un horitzó meridional. Una escorça entre mi i jo que creix es fa espessa. Enmig de la boirina veig l'ombra de la meitat morta de mi mateix: com si fos davant d'un fons abismal tremolo i em palpo la fosca galta. Sols en la pròpia gola sóc a casa.

Dukszty, al vespre

Jacek Podsiad ł o (1964), va ser un autèntic fenomen els anys 90 a Polònia. Poeta excepcionalment prolífic. Ha publicat més de 20 llibres de poemes. La seva Poesia completa (1998) té més de 840 pàgines ben atapeïdes. DUKSZTY, AL VESPRE Durant tot el dia he mantingut les brases enceses. Ara enfonyo patates a la cendra, per l'esmorzar. El fum m'allunya els mosquits; el foc, els dimonis. Enmig del llac els lituans en barques immòbils esperen els seus peixos misteriosos. Els mugits de les vaques, forts com daudytes , instruments de vent. La llet avança en el pot enfonsat a l'aigua. Els somnis s'amaguen en l'herba, en els arbusts prests a apropar-se i ocupar un cap lliure. En una branca s'eixuga una tovallola i penja una campana de fang. No per emetre cap so. Per repetir el silenci.

L'ignorant

Philippe Jaccottet (Moudon, Suïssa, 1925), poeta d'expressió francesa. Ha traduït de l'italià i de l'alemany, principalment autors romàntics que, per altra banda, determinen quasi tota la seva poètica. L'IGNORANT Qui canta quan totes les veus callen? Qui canta amb aquesta veu sorda i pura un cant tan bell? Serà fora de la ciutat, a Robinson, en un jardí cobert de neu? O és ben a prop, algú que no sospitava que l'escoltaven? No siguem impacients de saber-ho perquè no d'altra manera el dia és precedit per l'invisible ocell. Però estiguem tan sols en silenci. Puja una veu, i com un vent de març als boscos envellits porta la seva força, ve sense llàgrimes, més aviat somrient davant la mort. Qui cantava quan s'ha apagat el nostre llum? No ho sap ningú. Però tan sols pot sentir el cor que no busca ni la possessió ni la victòria.

L'amor és

Nuno Júdice (1945) és un dels poetes portuguesos contemporanis més reconeguts. La seva primera etapa, fins el 1985, es basava en una metapoesia, i després va anar ampliant la seva poètica. Arribà a un punt de comunió entre la metapoesia i la poesia amorosa. Els poemes d'amor s'han convertit en un altre dels seus elements característics. L'AMOR ÉS Ferida que no fa mal, la paraula que no necessita ser dita, una mirada suspesa en els teus ulls, respirar l'aire en què respires, dir el teu nom i sentir en ell la teva veu, esperar-te a cada instant en què sé que m'esperes, donar-te l'alegria que em dónes, veure't arribar en un eco d'au, i deixar que m'agafis amb el més suau dels teus gestos, sentir-te, tot sol, a prop meu, i sentir-me tan sol lluny de tu, saber que existeixes en mi com sé que existeixo en tu, la flor de foc del teu cos, i besar aquella flor.

Un rèquiem alemany

James Fenton (1949) va ser corresponsal de guerra. És autor de dos llibres cabdals de la lírica anglesa contemporània: The Memory of War / Children in Exile (1984) i Out of Danger (1994). El poema presentat és la primera part d'un cicle de 9 poemes, una elegia per a les víctimes i els supervivents de la II Gran Guerra. Enguany ha rebut la Queen's Gold Medal for Poetry. UN RÈQUIEM ALEMANY No és el que construïren. És el que demoliren. No són les cases. Són els espais entre les cases. No són els carres que existeixen. Són els carrers que ja no existeixen. No són les teves memòries que t'obsessionen. No és el que has anotat. És el que has oblidat, el que has d'oblidar. El que has de seguir oblidant tota la teva vida. I amb sort, l'oblit descobrirà un ritual. Descobriràs que no ets sol en aquesta empresa. Ahir semblava que els mobles se t'apropaven. Avui tens el teu lloc en l'autobús de les vídues.

Un número despistat

Vasko Popa (1922-1991) poeta serbi d'origen romanès. Tal vegada, el poeta serbi més important del segle XX. La fama internacional li arribà gràcies a una antologia a l'anglès que prologà Ted Hughes. Presento el poema per dos motius, el primer, perquè em sembla un poema excel·lent; i el segon, perquè apareix un problema de traducció en els versos 2 i 3 de difícil solució. UN NÚMERO DESPISTAT Hi havia una vegada un número Pur i rodó com el sol Però que estava sol molt sol Va començar a calcular-se amb si mateix Es dividia multiplicava amb si mateix Es restava sumava amb si mateix I sempre es quedava sol Va deixar de calcular-se amb si mateix I es va tancar en la seva rodona I solar puresa A fora havien quedat les enceses restes dels seus càlculs Van començar a encalçar-se a través la foscor A dividir-se quan havien de multiplicar-se A restar-se quan havien de sumar-se Això és el que passa en la foscor I no hi ha ningú que pregunti Que atur

Un llaç i una aranya

Kornelijus Platelis (1951) és un dels poetes lituans més actius en l'actualitat. UN LLAÇ PER AL VENT Quan penso sobre la poesia em perdo entre el poema i jo mateix, que la percep. És possible d'aferrar la frontera entre ambdós, o no? La poesia és com el vent: no és clar d'on ve, no és clar on va. I no és clar què significa. Quina cosa més estranya i ingènua: un llaç per al vent! Quanta invenció i ingeni en els moviments de qui el posa. ARANYA El meu cor, com una mata en la panxa d'una aranya desenrotllant un fil resistent amb què tricoto una xarxa al teu voltant, amor meu, i sec arronsat en els esbarzers del meu cos fins que les rapaces retines dels meus ulls tremen, tocat per la cosa que desitjo, i mentre ataco la meva víctima m'adono que és tan sols la meva ombra.

El vi segellava el teu somni

Sebastiano Grasso (Sicília, 1947) EL VI SEGELLAVA EL TEU SOMNI La memòria mata de dia en dia. La sang, les cicatrius, el foc, les arrels, els trens, els capricis, centenars de versos reconstrueixen un Paradís que la memòria rebutja per inventat, com el mar de Sicíia que flagel·la Pantelleria, on el vi segellava el teu somni. Un cop, a Rialto, l'olor de l'enciam i de la canyella seguia les teves passes torbades, ara fermes, en ombra i en l'ombra. La nit devora les pedres del Canal i les processons de quilles negres i d'or.

Licentia poetica

Leszek Szaruga (1946) és el pseudònim d'Aleksander Wirpsza (fill del també excel·lent poeta i traductor Witold Wirpsza). La seva poesia s'inclou en el moviment de la Nova Ona a Polònia (amb autors com Ewa Lipska, Stanislaw Baranczak, Julian Kornhauser, Adam Zagajewski i altres). LICENTIA POETICA 1. El perill més gran és amagat a les biblioteques. S'han de cremar els antics diaris. S'han de cremar els diaris d'ahir. La previsió del temps d'ahir ha resultat veritat. Ha resultat falsa. Avui ja no sabem com va ser en realitat. Avui ja sabem que va ser com no havia de ser. Va ser d'una altra manera. Tan sols el temps present permet reproduir el passat. Tan sols avui podem preveure què va passar ahir. La memòria és una presumpció incomprobable. 2. El perill més gran és amagat en la poesia. S'han de prohibir totes les paraules. S'han d'excloure també les pause

Elegia bàltica

Ivar Ivask (1927-1992) poeta estonià. Va ser professor a la Universitat d'Oklahoma, on dirigia World Literature Today i també el Neustadt Literary Prize for Literature, anomenat el petit Nobel. d'ELEGIES BÀLTIQUES 3 Estranya cosa la de venir des de ribes quasi anònimes en una Europa solcada de banda a banda on el Bàltic amaga encara una cara de la lluna que s'il·lumina tan sols per les invasions, desannexions continuades sense descans segle rere segle. Tothom pot dir els noms dels països nòrdics d'Islàndia fins a Finlàndia, però els països del Bàltic, quin problema! És clar, allí només hi parlem la mateixa llengua, oi? Si no és el rus, aleshores alguna cosa semblant a l'alemany? Mai no ho endevinareu, a menys que desembrolleu la madeixa de les llengües indoeuropees i finoúgriques, meditant sobre Babel per esclarir el Bàltic, i qui té temps per uns mites tan marginals? La nostra durada és el sub

A taula

José Luis Peixoto (1974) és un dels joves escriptors més valorats actualment a Portugal. És poeta i narrador. Ha publicat cinc llibres de poemes i en prepara un altre. Ha publicat dues novel·les, la darrera de les quals El cementiri de pianos , ja compta amb diverses traduccions. Presento aquí una traducció en record de les hores compartides a Lituània. A causa de la proximitat, en el primer poema em permeto utilitzar els possessius que utilitzo sempre a casa. a l'hora de parar taula, érem cinc: mon pare, ma mare, mes germanes i jo. després, ma germana gran es va casar. després, ma germana petita es va casar. després, mon pare va morir. avui, a l'hora de parar taula, som cinc, menys ma germana gran que és a casa seva, menys ma germana petita que és a casa seva, menys mon pare, menys ma mare vídua. cada un d'ells és un lloc buit en aquesta taula on menjo tot sol. però sempre seran aquí. a l'hora de parar taula, serem sempre cinc. m

Europa

John Fuller (1937), fill del també poeta Roy Fuller, és poeta i novel·lista. Hereu de la tradició d'Auden, entre les seves obres cal remarcar la novel·la o tractat potser en vers The Illusionists , i també l'impressionant cicle de poemes “Europa”, del qual presentem el primer poema. Aquest remolí des d'Arkhànguelsk fins Gibraltar Assenyala el tipus de clima en què ens trobem. Sabem que els mapes, com les institucions, canvien I que els dies de xafogor donen pas a trons al vespre. El globus gira i els països canvien llurs fronteres, I els satèl·lits observen els tancs i els núvols. Tan sols la pluja no respondrà a les ordres. Tan sols el cel no es dissoldrà com multituds. La meravella és que Europa pot sobreviure: Com una enorme vaixella, escrostonada i esquerdada, Reconstituïda, perduda, ignorant del seu ús, Mentre tots els hostes s'aixequen després de les cinc, Conscients de la prioritat però no del tacte. La conversa, massa alta.

Perfils

Lucija Stupica neix el 1971 a Šmarje pri Jelšah (Eslovènia). Ha publicat dos llibres de poemes. PERFILS D'UNA HISTÒRIA La pluja grata la finestra. Delicada i persistent. Ningú no té pressa quan ella esclata entre els murs com una arrel que creix en el cos. Algú passa mentre alço la mà com a protesta. El vent és fràgil i no porta paraules o amor. Mentre jo penso en tu, el meu trepitjar del desig deixa de sonar en les ratxes del vent i el món fa un terrabastall en grans moviments. El record és com un jersei acabat de rentar, una mica encongit, els colors pàl·lids. El més fàcil seria donar la culpa al soroll de la raó per les paraules que et dec, i a l'agreujament que no s'ha sabut pronunciar. PARACAIGUDISTES Es massacra el pensament quan troba una falsa expressió. Mai no has entès com vomitar la llavor del teu origen, una prova estadística de la decadència, donada en el mateix naixement.

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habit

Amor després de l'amor

Què es pot dir de Derek Walcott (1930, Castries, Saint Lucia) que no sigui sempre massa poc? Quan penso en la seva poesia, la primera paraula que ve a la ment és “Festa”. La poesia de Walcott és una festa del llenguatge, de la imatge, una festa en tots els sentits. AMOR DESPRÉS DE L'AMOR Arribarà el temps quan, amb alegria, et saludaràs a tu mateix arribant a la teva porta, al teu mirall, i us somreireu per la vostra arribada. I et dirà, seu aquí. Menja. Tornaràs a estimar l'estranger que vas ser. Regala't vi. Regala't pa. Retorna't el cor a tu mateix, a l'estranger que et va estimar tota la vida, a qui has ignorat per un altre que et coneix de cor. Agafa les cartes d'amor de la lleixa, les fotografies, les notes desesperades. Desenganxa la teva imatge del mirall. Seu. Celebra la teva pròpia vida.

Novetat

Farem una mica d'autopromoció. Acaba de sortir el següent llibre: Com a mostra, presentem l'inici de la novel·la (en el fons, és una trilogia , i el que es publica n'és la primera part). L'estil tallat, ple d'imatges, poètic, amb els punts suspensius que es repeteixen constantment, segueix al llarg de les més de 290 pàgines. A sí dejamos Basilea. Gerbesgäsli… rue Helder… Steinenvorstadt… Nadelberg… rue de Bourg… Vino mucha gente a casa, sobre todo policías. Unos de uniforme, otros de paisano. Entre estos últimos, había algunos que parecían vendedores del mercado central, otros, con sus anchos sombreros de terciopelo negro, eran como bailarines de varietés. A través de la Luisenplatz dos policías uniformados nos acompañaron, con el equipaje esencial, a la estación. La gente se paraba y miraba. Pasamos por un puentecito sobre un riachuelo, donde apenas una hora y media antes había estado jugando con guijarros amarillos en una roca artificial. Finalmente, nos va

Arcs romànics

Que Tomas Tranströmer (1931) encara no hagi rebut el Premi Nobel de Literatura és un fet inexplicable. Potser perquè és suec? ARCS ROMÀNICS En l'interior d'una gran església romànica s'apinyaven els turistes. Sense obertures s'estenien les voltes, una rere l'altra. Les flames de les espelmes brillaven. M'abraçà un àngel sense cara i em xiuxiuejà per tot el cos: “No tinguis vergonya de ser un home, omple't d'orgull! En el teu interior, sense final s'obre una volta rere una altra. Mai no estaràs preparat i així és com ha de ser.” Les llàgrimes m'havien encegat i em van portar a la piazza que cremava del sol junt amb Mr. i Mrs. Jones, el senyor Tanaka i la Signora Sabatini i en l'interior d'ells s'obria una volta rere una altra. Sense final.

La porta

Miroslav Holub (1923-1998). Poeta txec. De professió immunòleg. Segons ell mateix, la literatura era un passatemps. És un dels poetes més rellevants del segle XX. LA PORTA Vés i obre la porta. Potser a fora hi ha un arbre, o un bosc, un jardí o una ciutat màgica. Vés i obre la porta. Potser furga un gos. Potser veuràs una cara, o un ull, o la fotografia d'una fotografia. Vés i obre la porta. Si hi ha boira s'esvairà. Vés i obre la porta. Fins si tan sols hi ha la foscor fent tic-tac, fins si només hi ha el vent buit, fins si no hi ha ningú, vés i obre la porta. Almenys hi haurà corrent.

Ristovic (II)

Encara dos poemes breus d'Aleksandar Ristovic. EL TACTE DE L'ABSÈNCIA Res no existeix, excepte un petit objecte, una cosa sense forma que tan sols de manera laxa es pot anomenar un objecte: sense duresa, color o moviment, sense amplada o llargària, o altres signes verificables de la seva presència. Existeix sols en la commovedora esperança que el veurem i l'utilitzarem, o que serà d'algun ús, fer amb ell el que la mà fa amb les claus, una llanterna, les alicates, o el meu llibre sempre obert, per exemple. CONJECTURES Moriré. No moriré. No, no moriré, tot i que veig àngels, tan a prop que els puc tocar amb el meu índex, tan sols les seves cares són esborrades com quan un nen fa servir la goma. Moriré. No moriré.

Ristovic (I)

Aleksandar Ristovi ć (1933-1994), poeta serbi que va publicar més de vint llibres de poemes. Poeta irònic, de situacions de vegades del tot absurdes. Vasko Popa doncs, no és un poeta del tot aïllat en la seva tradició. LA LLUM TREMOLOSA DE L'OR Ningú ja no llegeix poesia, doncs, qui coi ets tu que veig inclinant-te sobre aquest llibre? FELICITAT El ratolí és daurat, com també la tortuga i l'aranya, i fins i tot el centpeus, i el còdol del qual intentes desfer-te sense abandonar el teu banc, des d'on es poden veure moltres altres coses i criatures daurades.

Matxets i carrabines

Tomasz Ró ż ycki (1970) és un dels valors més prometedors de la poesia polonesa. Entre la seva producció hi ha fins un poema èpic Dotze estacions , una recreació del que podria ser l'èpica a través d'un llibre que és un autèntic viatge. El seu darrer llibre Colònies (2006) conté 77 sonets que basculen entre la realitat i la imaginació. Presentarem més poemes d'aquest llibre. MATXETS I CARRABINES Per a J. P. Des que la literatura va deixar d'interessar-me i va començar per fi la vida i tots els seus assumptes, divuit motius pels quals paga la pena aixecar-se, les quatre primeres paraules que dirà el nen, el teu nombre plural en relació amb el meu singular i el resultat d'aquesta acció al llit, que un que ha estat mort al paper pot seguir vivint a la vida, acampar entre la gentada a l'aeroport, viure en un túmul, al fons d'un mar sec, enmig de vaixells morts, en una tenda de pell de drac, mort a la nit sota un neó flamejant a la sortid

Ubykh

John Burnside neix a Dumferline (Escòcia) el 1955. Ha tingut diverses ocupacions, entre altres, va treballar deu anys com a enginyer de sistemes informàtics. Es dedica per complet a la literatura des de 1966. Ha publicat nou llibres de poemes i cinc novel·les. L'ÚLTIM HOME QUE PARLAVA UBYKH (El lingüista Ole Stig Andersen va voler buscar les traces que quedaven d'una llengua caucàsica occidental anomenada Ubykh. En sentir que només quedava un parlant va marxar per buscar l'home i va arribar al seu poble el 8 d'octubre de 1992. Malauradament, l'home, Tevfik Esenc, havia mort unes hores abans) De vegades, en aquells darrers mesos, pensava en una paraula i havia de recordar l'arbre, o els tipus de granotes, el so denotava: l'arbre en ell mateix, la granota, o l'estat de la ment i no la paraula equivalent en una altra llengua, aquell llenguatge que havia agafat els seus fills i la llum de la muntanya; les tombes que havia netejat i havia ras

Elegia

Avui es compleixen quinze anys. No penjaré cap de les elegies incloses a Retorns de l'Est (Tria de poemes 1990-2001), sinó un poema escrit fa uns tres anys que apareixerà pròximament en un volum que durà el títol de La disfressa dels arbres . A J. M. Farré (1940-1992), in memoriam El soroll del telèfon em desperta del meu ensonyament. A l’altra banda del fil crec recordar la teva veu, apagada després dels dotze anys passats. Configura un esbós immediat en el decurs d’una ràpida investigació en l’arxiu de les fesomies. Retrats robot que salten com diapositives, clac, clac. Canvis en les cares. No, aquí no. S’ha de buscar una imatge congelada. El temps només el palpem nosaltres, com una llosa que acumula el pes com un moble la pols, quasi imperceptible. I tot d’una la inevitabilitat. Però allà on ets tu, allà des d’on em truques, el temps, la imatge, els canvis, la veu, són negatius d’un record llunyà, o una llanterna màgica espatllada. Poden pass

Petit Tractat

Janusz Szuber (1947) és un cas insòlit en qualsevol literatura. Durant més de trenta anys escrivia i desava els poemes al calaix. Publica el primer llibre el 1995. I a partir d'aquí, el ritme és vertiginós. En dos anys publica el que és anomenat el Pentateuc. En aquests moments té publicats uns 17 llibres de poemes. És una poesia del concret, i les relacions directes amb Czeslaw Milosz no són pas gratuïtes. PETIT TRACTAT SOBRE LES ANALOGIES A Wilhelm Dichter Al cotxe, davant de la sinagoga a Lesko Tot esperant la senyora M. R., Observava una abella que des de dins Intentava forçar la superfície corba del vidre, Els seus esforços constituïen una simple Paràbola de l'existència en general. Vaig agafar un quadern, en què ara Escric el succés, i vaig ajudar L'insecte en direcció als arbres vinclats, Creient, però no del tot, que algun dia Algú actuaria igualment amb mi.

Paulo Teixeira

Potser encara no s’ha parat prou atenció a la poesia portuguesa, una de les més riques del panorama actual. Si mirem la nòmina d’autors traduïts (deixem de banda Pessoa) veurem que la selecció és molt minsa. Encara no hi ha una traducció dels poetes nascuts a finals de la dècada dels 40, entre els que hi ha figures cabdals com: Nuno Júdice, Vasco de Graça Moura o Luís Filipe de Castro Mendes. I és inútil de buscar poetes que han nascut més tard. Un dels fenòmens, per la seva singularitat, és Paulo Teixera, un poeta nascut a Maputo (Moçambic) l’any 1961, i que actualment viu a Lisboa. La seva poesia, cerebral, de vegades hermètica (amb una sola excepció, el llibre Autobiografia Cautelar ) planteja una profunda reflexió sobre la història, les seves repeticions. Una poesia de caràcter culturalista on les arrels de la cultura greco-llatina tenen una base important. Un exemple n’és l’ús de cites llatines en molts títols dels seus poemes. En aquests dos que presentem, el primer prové del

Aniversari

Una versió molt lliure d'un poema del poeta lituà Tomas Venclova (1937) en el seu 70 aniversari. Fa temps que no visc aquí i com una illa muda de maons cada día des de lluny passo per aquests buits voltants sense paviment, vidre, ni panys. Els fanals són plens de foscor. Les habitacions, de dies i son. Assignat entre les veus dels objectes és entre la veritat i la mentida, com un reflex, com un alter ego, com un cos descobert en un somni o notícies que arriben tard, esbaldit per diferents mars: és per això que tinc por de la seva forma, tamany, material. Qui romangui en aquesta casa ¿heretarà un perillós destí i guardarà una terra rebutjada d'un vespre a un vespre foscant per sobre del present i la buidor?

Dos poemes

Dos poemes amb elements molt similars, però amb resultats diferents. El primer és del poeta polonès Leopold Staff (1878-1957). Pertany a la seva darrera etapa, ja que el poema és de 1953-1954. El segon, del poeta suec Lars Gustafsson (1936). PONT No creia Estant a la riba d'aquell riu Ample i impetuós Que passaria aquest pont, Trenat de canya fràgil i prima, Lligat amb cordes. Vaig passar lleuger com una papallona I pesat com un elefant, Vaig passar segur com un ballarí I vacil·lant com un cec. No creia que passaria aquest pont, I quan sóc a l'altra riba No crec que l'hagi passat. Leopold Staff Un dia la vida es troba tot d'una amb un apunt de somrís a l'altra banda del rierol i et pregunta: com t'ho has fet, per arribar allà ? Lars Gustafsson

Viatge

Paolo Ruffilli (1949), demostra que la línia d'Ungaretti encara té camí per recórrer en la poesia italiana. VIATGE Així, al final, em poso en camí, malgrat la tentació de romandre en els llocs més propers d'allò que conec. Però, en compensació, marxo tan sols per tornar. Ni tan sols jo sé què és el que val i em convenç, sobre aquest pensament... una intuïció certa un sisè sentit que m'empeny, la consciència fulminant d'una descoberta paradoxal, que necessita perdre's per poder realment retrobar-se.

Record

El dia s'ha entristit, la pluja marca el compàs de les línies negres com en un pentagrama. Un pentagrama buit de notes, no hi ha rodones, ni blanques, negres, corxeres, semicorxeres, fuses, semifuses, bemolls, sostinguts. Tot suspès. Només hi ha aquestes paraules en el dia, gris com els coloms que ni s'acosten a la finestra. No tenen restes de menjar enlloc, només aigua. Les gotes que llisquen pel vidre. Creen el nou llenguatge on és difícil trobar recer. A tot dónes sentit. A tot. A les línies del pentagrama del dia, enmig de raigs esporuguits. La il·luminació fugaç. Un instant com una semicorxera perduda en el vidre. Veus com baixen les gotes, lentes. Lent és el record. El record de tu. Esvanint-se. Una semicorxera.

Peter Semolič

Peter Semolic (1968) és eslovè. La seva poesia és qualifcada com “nova simplicitat”. Poemes amb elements quotidians que ens transporten a l'essència d'un mateix. GRAN CIUTAT Em construeixo. Lentament. De mot a mot, de vers a vers. Els llençols ballen diferent en els cops de l'aire. És migdia passat. El meu estatus és de llogater, estranger. Què quedarà rere meu quan em traslladi? Taques d'oli bullent a la paret ran de la porta. Això és tot el que deixaré al meu successor? Dius: “Saps on rau la bellesa d'una gran ciutat? En la multitud de fets que passen com blens.” El poema és la meva única estrella fixa. Encara que sotmesa al temps, és com una pedra en l'herba, en la tardor inscrita, en el pansiment, en la mort.

Parada del tramvia

Els seus ulls, blaus, brillants, no s’adeqüen amb el cos, envellit i malgirbat. La seva fragilitat quan espera el tramvia recorda les revistes de moda (tan sols és un fingiment). Porta a la mà la bossa indispensable per a velles botigues de productes absents. I suporta amb resignació les temperatures que el poc mercuri (no en fa falta més) marca en el termòmetre. El vestit, com si fos un diferent patró, es prolonga en els guants i bufanda. Tot és una harmonia de colors grisos, com els núvols de la ciutat. La neu, o la pluja, contribueixen a mantenir el sentiment de nostàlgia. Arriba el tramvia, l’aire del segle dinou que encara és palpable. Hi puja. La cara contra el vidre, inexpressiva. I no sé on la transporta, potser al lloc del no res, o del mai més, on no hi cap ni una engruna de l’antiga esperança. De Retorns de l'Est (Tria de poemes 1990-2001) (2005)

El mar

Acabo de tornar de la infortunada aquests dies Grècia. Era al Dodecanès. Feia anys que no em trobava tan prop del mar. Cada dia, els gats, el mar, les fronteres, em feien recordar el poema XII de “Post Aetatem Nostram” de Joseph Brodsky. El transcric en la traducció castellana de Ricard San Vicente (Joseph Brodsky, No vendrà el diluvio tras nosotros. Antología poética 1960-1996 , Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2000). Com és que encara ningú no s’ha decidit a publicar Brodsky en català? Al proponerse cruzar la frontera, el griego consiguió un saco de gran tamaño, luego en los alrededores del mercado cazó hasta doce gatos (a cual más negro) y con la maullante y alborotada carga llegó de noche al bosque fronterizo. La luna brillaba, como siempre brilla en julio. Los perros guardianes cubrían, cómo no, cualquier barranco con su ladrar dolido: los gatos dejaron de armar escándalo en el saco y casi se calmaron. Y el griego pronunció en voz baja: “E

Ístria

Els territoris saben com adquirir els pòsits de la identitat. Són pacients i esperen anys. Com aquí a la península. En lloc de barreres per delimitar-se, les capes se superposen. Una petjada troba el seu model uns metres més avall. Se’n pot fer una prospecció. El pòsit és cada cop més rígid, un fòssil que no ens remet a cap origen (pobre Darwin ingenu). Un tall i hi veiem les imatges encastades. Hem de buscar un alfabet per desxifrar-les, o ja fou inventat. La terra desprèn una amargor de fel. A un cantó hi ha el mar, a l’altre, el mar. Ni la salabror podrà vèncer el pòsit que seguirà reposant a la península. De Inventari de fronteres (2006)

Marzena Broda

Marzena Broda (1966) va debutar l’any 1990 amb el llibre La llum de l'espai, que va rebre grans elogis dels crítics. L'any 1995 publica el segon llibre de poemes. Després d'un silenci de quasi deu anys, va tornar a reaparèixer, però aquest cop com a narradora. Des d'aleshores ha publicat dues novel·les. Ja no ha escrit cap altre poemari. L’EMBRIÓ DEL MÓN L’aire es redreça com un paper arrugat, aviat una llum, un pollet que dorm, cobert en l’apagat plomissol de la foscor, deixarà el niu, per ara dorm, somniant borrosament en l’obscuritat com en un cadell amb el qual es divertirà – terriblement sol, abans de convertir-se en resplendor i flamejant la terra s’apagui, per existir en nosaltres – terriblement sol.

Beethoven (Z. Herbert)

La traducció de la poesia completa de Zbigniew Herbert a l’anglès, publicada per Ecco/Harper Collins, és una notícia que s’ha de celebrar. Fins i tot a Polònia, en el diari més llegit del país, Gazeta Wyborcza, s’han fet ressò de la crítica que va aparèixer al New York Times (abans que el diari polonès, va ser el bon amic José Morella qui em va passar el link de la pàgina). Herbert és conegut sobretot per haver creat la figura de El senyor Cogito, però és també en molts altres poemes on podem veure la grandesa de la seva obra. Com a mostra, presentem una traducció. BEETHOVEN Diuen que va ensordir (però no és pas veritat els dimonis de la seva oïda treballaven incansablement i mai a les conquilles de les orelles no dormí un llac mort) otitis media i després acuta provocaren que a l’aparat auditiu es mantinguessin els tons cridaners dels xiulets el retrunyir el xiulet del tord la campana enfustada dels boscos els extragué com millor va saber (alts guitarro