Salta al contingut principal

Novetat


Farem una mica d'autopromoció. Acaba de sortir el següent llibre:


Com a mostra, presentem l'inici de la novel·la (en el fons, és una trilogia, i el que es publica n'és la primera part). L'estil tallat, ple d'imatges, poètic, amb els punts suspensius que es repeteixen constantment, segueix al llarg de les més de 290 pàgines.


Así dejamos Basilea. Gerbesgäsli… rue Helder… Steinenvorstadt… Nadelberg… rue de Bourg… Vino mucha gente a casa, sobre todo policías. Unos de uniforme, otros de paisano. Entre estos últimos, había algunos que parecían vendedores del mercado central, otros, con sus anchos sombreros de terciopelo negro, eran como bailarines de varietés. A través de la Luisenplatz dos policías uniformados nos acompañaron, con el equipaje esencial, a la estación. La gente se paraba y miraba. Pasamos por un puentecito sobre un riachuelo, donde apenas una hora y media antes había estado jugando con guijarros amarillos en una roca artificial. Finalmente, nos vamos… ¡Adiós Basilea!


Viajamos desde la una de la tarde… Iba de aquí para allá, entrando y saliendo… Las ventanas a ambos lados del vagón ofrecían una vista interesante de las casas y de la gente… En el pasillo tenía todas las ventanas para mí. De vez en cuando mamá me gritaba que no me apoyara demasiado, porque me ensuciaría, y entonces volvía al compartimento con ella y con Vati, que estaban sentados con Gisela. A ella no la escuchaba, me daba vergüenza… apreté la oreja contra el vidrio para apagar su voz… Era mi primer viaje de verdad en tren… En realidad mi primer viaje en tren lo hice cuando tenía cinco años y fui con Vati al balneario de Urach y de vuelta a Basilea, pero sólo lo recuerdo por la tapicería dorada del vagón de primera… Era ahora cuando veía cómo era Basilea al entrar en un auténtico vértigo. Primero como una gruesa serpiente de color verde grisáceo que corre hacia atrás medio por la tierra, medio por el aire… hacia una inmensa trompeta succionadora allí detrás… un auténtico despedazamiento, una tormenta, un huracán. Después miré la bola de cristal que navegaba lentamente por el cielo. No podía asegurar si era la cúpula de Mustermesse o la estación central de tren. Debajo del tren serpenteaban las casas… reconocí algunas, pero solamente de la parte de la calle. Lo que dejábamos atrás era más interesante que lo que se aproximaba. Por eso giré la cabeza… El tejado estrellado de Porte St. Alban golpeó en el aire. Por allí debajo había corrido como mínimo mil veces de acá para allá… Adieu, adieu… después apareció ante mí una calle larga, quizás la rue della Courrone… con sus casas, todo envuelto en un color amarillo de gas o de sulfuro… Una reja se levantaba cada vez más alta en la ventana hasta que ocupó toda la vista con numerosas pistas rojas de tenis… Alguna vez había venido aquí con Vati por un hondo camino y en la sombra contemplábamos a las parejas jugando al tenis… Las imágenes en la ventana se alternaban rápidamente, como si yo tuviera cada vez más ojos… Las copas de los árboles empezaban a multiplicarse y antes de haber visto claramente que estaban en un terreno negro, lleno de bicicletas y de bancos, oí gritos, chillidos, un murmureo de chapoteo mientras el vagón seguía adelante sobre el blanco muro de Eglisee. Estaba lleno de nadadores con gorros, de pelotas en el agua y de bañistas en las escaleras, a lo largo del muro… No veía la gran pelota blanca con agarraderas con la que aprendí a chapotear en el agua, cuando venía con Margrit… Alcancé a verla precisamente en un rincón, en la hierba y con un montón de brazos que se esforzaban por cogerla… Apareció un campanario del que pendían unas cuerdas con pequeñas banderas… aunque el vagón ya había pasado el tejado de Eglisse con su ancho arco, divisé todavía algunas piernas en el tejado, los pies de un hombre… Después los árboles con sus copas cubrieron la bulliciosa cuenca.

http://www.siruela.com/catalogo/catalogo.php3?ficha=1095&secc=tec&site=col

http://www.siruela.com/catalogo/catalogo.php3?ficha=1095&secc=sinop&site=col


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania , de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquest...

Lenta navegació

Hauria de viatjar més en avió. No, no és una activitat que m'agradi massa. No em fa ni fred ni calor. I, a més, m'exasperen algunes coses. La llarga espera des que entres i no embarques. La conducta d'algunes persones (és en aquests casos quan surt la faceta més asocial – o insociable, gairebé misantròpica – de la meva personalitat. Com ara, que sóc a la biblioteca intentant escapar del bat de sol, i algú al meu costat agafa el telèfon mòbil i comença a parlar tranquil·lament). Així doncs, per què hauria de viatjar més en avió? Abans llegia sempre un llibre, n'agafava dos o tres perquè no sabia si la primera opció acabaria satisfent-me. Potser un es torna més exigent amb el pas del temps. Ara ja he adoptat una altra estratègia, aposto per un autor segur. Els poetes preferits m'acompanyen, sigui en format de llibre o directament a l'ordinador. Treus l'ordinador, i sense internet (aquest és el punt clau), puc llegir o puc agafar un poema i traduir-lo. És l...

Regions llunyanes

Tres anys després del llibre que el va situar entre les noves promeses de la poesia polonesa, i del qual ja vaig traduir un poema , Łukasz Jarosz ha publicat el seu tercer llibre, Mimetisme , molt més ben treballat i prometedor que l'anterior. REGIONS LLUNYANES He estat en tants llocs que ja no recordo quines són les meves petjades. A cada moment es pot començar o deixar-ho estar. Recordar els talls, les separacions que et fan ser qui ets. He estat en tants llocs. He somrigut a l’objectiu, he picat de mans en veure el joc de focs al damunt d’un pastís de noces. En un full tenia dibuixat com arribar a la tomba dels besavis. Aquí, liles; allà, un avet. S’esmorteeix l’estàtua del dia. Creix la novel·la sense heroi. Un paisatge amb la llera seca d’un riu que s’ha begut la mina. I com creix el dia. Com fumeja la sopa. Com es desfà el greix, el moll tou. Com el plat de la bici estreba el camall, una bufada arrenca la creu. Com roden les boles llençades a la ribella, l’aigua freda del lla...

Platja

Robert Miniak va néixer a Łódź (1969). Els seus poemes apareixen freqüentment en diverses revistes literàries. Ha publicat el llibre de poemes Noces negres (2008) PLATJA una olor entre nosaltres, però encara tens por, encara mires a un costat, comptes cada paraula llençada a l’espai, al temps, en les engrunes dels còdols quan caminem per la platja. l’ordre és l’important: sorra, vidre i una rosa. el meu peu deixa una petja més profunda al costat. l’aigua neteja les petjades abans de convertir-se en un gerro, en vidre, les sabates col·locades en un racó, en la coneguda olor de la pell, i potser fins i tot alguna inscripció comuna en la llosa de pedra? però ara no pensis, deixa-ho per a més tard, demà vindrà per si mateix, potser fins i tot abans; inventa ara el mar, el traç d’una gavina allà dalt, conquilles, el cel desllustrat per l’aigua, m’agrada quan rius, quan et reculls els cabells, els pensaments són com petjades al davant. et poses la mà a la boca i es fa el silenci, sols entre ...

Pensa com donar sentit

Jan Kasper *** Pensa com donar un sentit a les runes que romanen: l’herba agostejada, la maculatura de paraules elevades, el turment de la vellesa. Cada instant nostre, una palleta a l’aigua. No hi podem fer massa; cap saber, ho saps bé, no és cap salvació. Probablement només durarà el que ens supera, el que nosaltres, mortals, aconseguim estimar. Les mosques brunzeixen als vidres. Miro com omples a la cuina pots de cireres sucoses. La teva mà cada vegada quan es troba amb el vidre descobreix l’impossible; també es converteix en vidre. Per sota de la pell transparent s’estenen camps, camins, rius i ciutats. El sol surt, el sol es pon. Ben bé igual com aquí, obedient a una regla eterna. 

Un pati escolar

Un poema del segon llibre de Magdalena Bielska , publicat enguany. En aquest llibre segueix la tendència de l’anterior, la barreja de la quotidianitat amb allò que és intangible i l’intent d’embocadura en una revelació, en una epifania. La traducció que presento és més aviat una versió força adaptada. En el vers “Al pati abans hi havia terra i pols”, en l’original segueix “pols al pati”. En polonès es distingeix la pols que fa la terra de la pols que trobem a les cases, la brutícia. I també es diferencia el lloc (el pati, amb dos noms diferents en polonès) de l’acció de sortir a esbargir-se quan hi ha una pausa entre les classes. Així com esbargir-se és una paraula que em remet directament a la meva infantesa, “esbarjo” el percebo com una de les paraules que després hem afegit al nostre vocabulari. Quan anava a escola, mai no anava a esbarjo, o mai no tenia l’hora d’esbarjo, el que dèiem era “anar al pati” o “l’hora del pati”. Com que el tema del poema remet a moments de la infantesa, ...

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

 PARADA OBLIGATÒRIA Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho...

El nostre I.

Artur Szlosarek va publicar un nou llibre de poemes a finals de l'any passat, El llapis del carnisser , en què fa un canvi de rumb en la seva poètica, cada cop més propera a l'associació inconnexa d'elements (de nou, l'ombra de John Ashbery es va fent més i més gran, i més perillosa). En aquest poema conservo el joc de pronoms personals de l'original que aporten una visió molt particular per arribar al desenllaç del poema. EL NOSTRE I. El nostre veí (diuen que està sonat) ho sap tot. Especialment el que el seu tu no sap. Però és difícil saber si pels poemes. Aquests els llegeix jo, per matar el temps, sense cap esperança que ajudin a copsar la bondadosa confusió en una foscor sobtada. Per damunt nostre, el dia d'enfredorits colors llença una ona anònima a la riba, despulla una sirena xopa; aspira les llimadures i fa públiques les debilitades forces.                    ...