Passa al contingut principal

Novetat


Farem una mica d'autopromoció. Acaba de sortir el següent llibre:


Com a mostra, presentem l'inici de la novel·la (en el fons, és una trilogia, i el que es publica n'és la primera part). L'estil tallat, ple d'imatges, poètic, amb els punts suspensius que es repeteixen constantment, segueix al llarg de les més de 290 pàgines.


Así dejamos Basilea. Gerbesgäsli… rue Helder… Steinenvorstadt… Nadelberg… rue de Bourg… Vino mucha gente a casa, sobre todo policías. Unos de uniforme, otros de paisano. Entre estos últimos, había algunos que parecían vendedores del mercado central, otros, con sus anchos sombreros de terciopelo negro, eran como bailarines de varietés. A través de la Luisenplatz dos policías uniformados nos acompañaron, con el equipaje esencial, a la estación. La gente se paraba y miraba. Pasamos por un puentecito sobre un riachuelo, donde apenas una hora y media antes había estado jugando con guijarros amarillos en una roca artificial. Finalmente, nos vamos… ¡Adiós Basilea!


Viajamos desde la una de la tarde… Iba de aquí para allá, entrando y saliendo… Las ventanas a ambos lados del vagón ofrecían una vista interesante de las casas y de la gente… En el pasillo tenía todas las ventanas para mí. De vez en cuando mamá me gritaba que no me apoyara demasiado, porque me ensuciaría, y entonces volvía al compartimento con ella y con Vati, que estaban sentados con Gisela. A ella no la escuchaba, me daba vergüenza… apreté la oreja contra el vidrio para apagar su voz… Era mi primer viaje de verdad en tren… En realidad mi primer viaje en tren lo hice cuando tenía cinco años y fui con Vati al balneario de Urach y de vuelta a Basilea, pero sólo lo recuerdo por la tapicería dorada del vagón de primera… Era ahora cuando veía cómo era Basilea al entrar en un auténtico vértigo. Primero como una gruesa serpiente de color verde grisáceo que corre hacia atrás medio por la tierra, medio por el aire… hacia una inmensa trompeta succionadora allí detrás… un auténtico despedazamiento, una tormenta, un huracán. Después miré la bola de cristal que navegaba lentamente por el cielo. No podía asegurar si era la cúpula de Mustermesse o la estación central de tren. Debajo del tren serpenteaban las casas… reconocí algunas, pero solamente de la parte de la calle. Lo que dejábamos atrás era más interesante que lo que se aproximaba. Por eso giré la cabeza… El tejado estrellado de Porte St. Alban golpeó en el aire. Por allí debajo había corrido como mínimo mil veces de acá para allá… Adieu, adieu… después apareció ante mí una calle larga, quizás la rue della Courrone… con sus casas, todo envuelto en un color amarillo de gas o de sulfuro… Una reja se levantaba cada vez más alta en la ventana hasta que ocupó toda la vista con numerosas pistas rojas de tenis… Alguna vez había venido aquí con Vati por un hondo camino y en la sombra contemplábamos a las parejas jugando al tenis… Las imágenes en la ventana se alternaban rápidamente, como si yo tuviera cada vez más ojos… Las copas de los árboles empezaban a multiplicarse y antes de haber visto claramente que estaban en un terreno negro, lleno de bicicletas y de bancos, oí gritos, chillidos, un murmureo de chapoteo mientras el vagón seguía adelante sobre el blanco muro de Eglisee. Estaba lleno de nadadores con gorros, de pelotas en el agua y de bañistas en las escaleras, a lo largo del muro… No veía la gran pelota blanca con agarraderas con la que aprendí a chapotear en el agua, cuando venía con Margrit… Alcancé a verla precisamente en un rincón, en la hierba y con un montón de brazos que se esforzaban por cogerla… Apareció un campanario del que pendían unas cuerdas con pequeñas banderas… aunque el vagón ya había pasado el tejado de Eglisse con su ancho arco, divisé todavía algunas piernas en el tejado, los pies de un hombre… Después los árboles con sus copas cubrieron la bulliciosa cuenca.

http://www.siruela.com/catalogo/catalogo.php3?ficha=1095&secc=tec&site=col

http://www.siruela.com/catalogo/catalogo.php3?ficha=1095&secc=sinop&site=col


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Quan Homer es va adormir

Urszula Kozioł *** Quan Homer es va adormir va somniar en Shakespeare però quan es despertà no tenia ni idea de qui era aquell Shakespeare a més no podia ser Shakespeare perquè en aquell temps encara no era al món. Després de molt temps però quan ja pogué adormir-se aquell tal Shakespeare va somniar en Homer i allò ja era lògic així que en despertar-se va poder badallar bé i digué aaahh aquest Homer que ha entrat en el meu somni alguna cosa va escriure que era digna d'atenció sols no sé com s'ho va fer si estava més cec que el talp en les ortigues que tinc a la tanca.

Wisława Szymborska ensenya naturals a l'institut de Piła

Aquest és el darrer poema del cicle Vides paral·leles de Jacek Dehnel . Acaba amb aquest tríptic dels tres grans poetes polonesos del segle XX. W. Szymborska, la darrera, encara segueix publicant llibres. El darrer, titulat Tutaj (Aquí) es va presentar fa uns dies a Cracòvia, al nou edifici de l'Òpera. Només hi van poder assistir 700 persones, perquè era necessari tenir invitació. WISŁAWA SZYMBORSKA ENSENYA NATURALS A L'INSTITUT DE PIŁA Amb una ona al front, amb un jerseiet amb borles, quan torna pel carrer Świerczewski d'escola a casa és l'amor i l'admiració de totes les fadrines del poble. S'acosten als alts miralls de les petites habitacions inclinen el cap, es posen una mà al pit, es pentinen, s'acontenten que encara no està malament. La seva existència es podria posar totalment en dubte si no fos pels setze toms d'herbaris amb comentaris lacònics als marges com si algú hagués escampat sorra negra pels fulls. Varsòvia, 3. V. 1903

Nova revista

Acaba de publicar-se a la xarxa una nova revista sobre la cultura i la literatura dels països eslaus, és la revista Est, que gestiona un grup d’estudiants de la Universitat de Barcelona. La podeu trobar aquí . Per al primer número he escrit una sèrie de petits apunts o reflexions sobre la traducció de poesia. L’article en concret és en aquest enllaç .

Traducció filològica

Després d'un període d'absència al blog, el reprenc en aquest nou any (de passada, deixeu-me desitjar a tots els lectors un molt feliç 2012). I reprenc el blog amb un poema de Piotr Sommer, un poeta sense el qual no es pot entendre el canvi poètic que s'ha produït a Polònia els últims 25 anys. Per edat, pertany a la mateixa generació que autors com Adam Zagajewski , Ewa Lipska o Ryszard Krynicki . Però estèticament, els seus postulats són força diferents. El principal canvi que representa és la introducció de la poesia de l'escola de Nova York en l'àmbit polonès. El poema que presento pertany a un llibre de 1997. M'interessa com presenta el joc amb el títol, que esdevé un detonant de tota la interpretació del poema, i no tan sols del poema. TRADUCCIÓ FILOLÒGICA He somiat que parlaves amb el General. T'explicava els seus problemes i la política vers la Unió Soviètica i a grans trets s'esforçava a mostrar simpatia. Jo no prenia part en aquella ...

Augsburg

Paulo Teixeira AUGSBURG Escrivim el soliloqui de les nostres vides, mentre els anys duplicaven una ombra als passeigs, per carrers amb noms de dinasties familiars i cases d'estil renaixentista. Sols amb el nostre neguit, enmig d'aquesta confusa reunió. En el temps que necessita una ordre de captura. Ell ens deixà i a aquelles hores mesurades pel dring de les monedes en una balança de precisió, bescanviant mots murmurats amb l'oblit, contra el cantó més fosc de les cases. El temps en què l'horitzó congregava els raigs de llum destil·lats de la tarda a la façana del Rathaus i es tancaven els accessos al Fuggerei una bandera groga deixava veure al lluny els Alps... Cada passatge assidu per aquests carrers, la muda formació de les cases contra el temps, serà com un desert davant el qual el tu i el jo són afins i comparteixen una mateixa certesa. L'home està fet per recelar.

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania , de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquest...

Cada cop menys temps

Jakub Kornhauser va néixer l’any 1984 a Cracòvia. Ha publicat dos llibres de poemes. El segon, Vagues existències, està estructurat a partir de poemes en prosa. D’aquest darrer llibre prové el poema d’avui. CADA COP MENYS TEMPS He recorregut la ciutat d’una punta a l’altra. Ho he fet tantes vegades que persones estranyes de cares desconegudes em saludaven amb un somriure maliciós, però no em donaven la mà. Els gossos em coneixien per l’olor. Amb el temps, cada cop tardava menys per anar d’una punta de la ciutat a l’altra, i això em permetia afirmar que existia tan sols una punta. Però la gent amb qui topava eren una i la mateixa persona. Al cap de poc vaig descobrir que la ciutat era un fred i fosc atzucac del qual no hi havia manera de sortir.

Cançó d'any nou II

En el blog del poeta Jarosław Jakubowski , de qui fa molt poc vaig presentar un poema, trobo aquest poema. CANÇÓ D’ANY NOU II Morts arbres de Nadal a les finestres, les seves llumetes centellegen com balises quan passes per davant de portals, familiars però desconeguts, i dels seus habitants sumits en la febre d’un temps ampli com abocadors de carbó en un ramal, ensalgats amb una neu tímida. Què és la teva poesia davant d’aquests aquaris en finestres, il·luminats de baix, apilats, fileres completes com una instal·lació d’un altre món, potser ja mort? Què és davant la foscor que s’estén pels aquaris com una balena venjativa adobada en un fum fred. Dorms. Recolzes el cap al vidre fred (els arbres de Nadal fan olor de bosc, el primer goig); t’obres pas en el temps, el seu projectil adormit per la febre (al vidre creixen aspretes, licopodis, falgueres, tan reals com la foscor rere la finestra). Algú et disparà al cel, però et vas esmicolar. Resplendint.