Salta al contingut principal

Novetat


Farem una mica d'autopromoció. Acaba de sortir el següent llibre:


Com a mostra, presentem l'inici de la novel·la (en el fons, és una trilogia, i el que es publica n'és la primera part). L'estil tallat, ple d'imatges, poètic, amb els punts suspensius que es repeteixen constantment, segueix al llarg de les més de 290 pàgines.


Así dejamos Basilea. Gerbesgäsli… rue Helder… Steinenvorstadt… Nadelberg… rue de Bourg… Vino mucha gente a casa, sobre todo policías. Unos de uniforme, otros de paisano. Entre estos últimos, había algunos que parecían vendedores del mercado central, otros, con sus anchos sombreros de terciopelo negro, eran como bailarines de varietés. A través de la Luisenplatz dos policías uniformados nos acompañaron, con el equipaje esencial, a la estación. La gente se paraba y miraba. Pasamos por un puentecito sobre un riachuelo, donde apenas una hora y media antes había estado jugando con guijarros amarillos en una roca artificial. Finalmente, nos vamos… ¡Adiós Basilea!


Viajamos desde la una de la tarde… Iba de aquí para allá, entrando y saliendo… Las ventanas a ambos lados del vagón ofrecían una vista interesante de las casas y de la gente… En el pasillo tenía todas las ventanas para mí. De vez en cuando mamá me gritaba que no me apoyara demasiado, porque me ensuciaría, y entonces volvía al compartimento con ella y con Vati, que estaban sentados con Gisela. A ella no la escuchaba, me daba vergüenza… apreté la oreja contra el vidrio para apagar su voz… Era mi primer viaje de verdad en tren… En realidad mi primer viaje en tren lo hice cuando tenía cinco años y fui con Vati al balneario de Urach y de vuelta a Basilea, pero sólo lo recuerdo por la tapicería dorada del vagón de primera… Era ahora cuando veía cómo era Basilea al entrar en un auténtico vértigo. Primero como una gruesa serpiente de color verde grisáceo que corre hacia atrás medio por la tierra, medio por el aire… hacia una inmensa trompeta succionadora allí detrás… un auténtico despedazamiento, una tormenta, un huracán. Después miré la bola de cristal que navegaba lentamente por el cielo. No podía asegurar si era la cúpula de Mustermesse o la estación central de tren. Debajo del tren serpenteaban las casas… reconocí algunas, pero solamente de la parte de la calle. Lo que dejábamos atrás era más interesante que lo que se aproximaba. Por eso giré la cabeza… El tejado estrellado de Porte St. Alban golpeó en el aire. Por allí debajo había corrido como mínimo mil veces de acá para allá… Adieu, adieu… después apareció ante mí una calle larga, quizás la rue della Courrone… con sus casas, todo envuelto en un color amarillo de gas o de sulfuro… Una reja se levantaba cada vez más alta en la ventana hasta que ocupó toda la vista con numerosas pistas rojas de tenis… Alguna vez había venido aquí con Vati por un hondo camino y en la sombra contemplábamos a las parejas jugando al tenis… Las imágenes en la ventana se alternaban rápidamente, como si yo tuviera cada vez más ojos… Las copas de los árboles empezaban a multiplicarse y antes de haber visto claramente que estaban en un terreno negro, lleno de bicicletas y de bancos, oí gritos, chillidos, un murmureo de chapoteo mientras el vagón seguía adelante sobre el blanco muro de Eglisee. Estaba lleno de nadadores con gorros, de pelotas en el agua y de bañistas en las escaleras, a lo largo del muro… No veía la gran pelota blanca con agarraderas con la que aprendí a chapotear en el agua, cuando venía con Margrit… Alcancé a verla precisamente en un rincón, en la hierba y con un montón de brazos que se esforzaban por cogerla… Apareció un campanario del que pendían unas cuerdas con pequeñas banderas… aunque el vagón ya había pasado el tejado de Eglisse con su ancho arco, divisé todavía algunas piernas en el tejado, los pies de un hombre… Después los árboles con sus copas cubrieron la bulliciosa cuenca.

http://www.siruela.com/catalogo/catalogo.php3?ficha=1095&secc=tec&site=col

http://www.siruela.com/catalogo/catalogo.php3?ficha=1095&secc=sinop&site=col


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania , de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquest...

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Les veus del Pamano en polonès

Entro en una pàgina polonesa de llibres electrònics que cada dia recull totes les ofertes de les diferents plataformes . És una eina molt útil perquè no has d'entrar a cada una de les pàgines per separat. Ja en altres ocasions he comentat que el mercat polonès dels llibres electrònics està molt desenvolupat. Vaig mirant les ofertes i em trobo amb aquesta agradable sorpresa: L'any passat la novel·la Jo confesso de Jaume Cabré va ser un autèntic èxit, de vendes, de crítica, de lectors entusiasmats amb l'obra. I ara ja tenim Les veus del Pamano també en polonès. Felicitats a tots els que han contribuït a aquest èxit: l'editorial Marginesy , que va fer una gran campanya de promoció; la traductora, Anna Sawicka, que ha sabut reflectir el complex món de la novel·la amb una precisió envejable; la seva agent editorial, Cristina Mora. I després, la gran quantitat de reportatges als diaris, les entrevistes a la ràdio. I és clar, les felicitats al seu autor, per la s...

Pensa com donar sentit

Jan Kasper *** Pensa com donar un sentit a les runes que romanen: l’herba agostejada, la maculatura de paraules elevades, el turment de la vellesa. Cada instant nostre, una palleta a l’aigua. No hi podem fer massa; cap saber, ho saps bé, no és cap salvació. Probablement només durarà el que ens supera, el que nosaltres, mortals, aconseguim estimar. Les mosques brunzeixen als vidres. Miro com omples a la cuina pots de cireres sucoses. La teva mà cada vegada quan es troba amb el vidre descobreix l’impossible; també es converteix en vidre. Per sota de la pell transparent s’estenen camps, camins, rius i ciutats. El sol surt, el sol es pon. Ben bé igual com aquí, obedient a una regla eterna. 

Sobre llibres electrònics (i sant tornem-hi)

Em comença a cansar aquest debat dels llibres electrònics i els llibres tradicionals de paper. Aferrissats defensors del llibre de paper que esgrimeixen arguments tot citant la perfecció de l’invent del llibre (o sigui, argument Umberto Eco) o també les meravelloses sensacions de passar els fulls, de sentir el tacte del paper i d’olorar-lo. Aspectes aquests que tenen molt poc a veure amb la literatura. Per una banda, s’està arribant a un fetitxisme de l’objecte, un fetitxisme que negaran tots els defensors del llibre de paper. Per l’altra, dubto que tots aquests defensors, especialment els que argüeixen les virtuts del paper, hagin tingut l’oportunitat de passar una setmana sencera amb un lector electrònic. I no dic toquetejar els botonets, o la pantalla i ja està en uns grans magatzems de la informàtica que no saben ni què venen. No, em refereixo a passar tota una setmana sencera, com a mínim, amb una sèrie de llibres al lector, i que passin per l’experiència de lectura. No negaré pa...

Canyella

Els trasllats dels llibres de vegades comporten felices troballes. Treure’ls de les capses per deixar-los a les lleixes en un ordre que sempre és diferent obliga la memòria a perdre l’orientació. De cop, trobem un llibre i apareix una relació de seqüències. No recordava que tenia el tercer llibre que Mirosław Dzień havia publicat. Però va voler sortir, amagat entre altres autors que intentava endreçar. El títol sembla que aparegui en el moment oportú: Paciència . CANYELLA Canyella a la meva boca, un diumenge que lentament s’esmuny en la història, un núvol, tendrum d’una metàfora. Ara l’intento conciliat amb la natura de les coses (però Brodski va morir a Nova York, en un gener que reflectia el llustre a les finestres dels gratacels, en avingudes seques com talc. Els seus poemes pengen en llocs no anomenats, en un temps inabastable, esmicolat, pansit. Després cauen i modelen boles de preguntes, cèrcols de dubtes, trenquen pactes i acords, fan befa dels ingenus). Els poetes haurien de v...

Tantes melodies

Un altre poema del darrer llibre de Natalia de Barbaro. *** S’ acomplirà tot el que ens han promès. La carretera que semblava sense final. Els mantres de neu pels boscos, l’enfosquiment de les muntanyes. Tantes melodies, tot trenat, fosc i clar. I això també: que no hi ha i no hi ha resposta. I tu tu tu – tu a qui no s’ha aconseguit tocar. Es fa de dia. I aquest paisatge calla, com callava entenebrit. Vaig tant temps en cotxe que la mà que dibuixa la carretera, si hi és, ja s’acosta cap a les vores del mapa. Això és com un nou tipus de submissió, cap a qui? Es fa de dia, i allà segur que és de nit – aquesta llum, aquella foscor ja van cap a l’encontre. No estan lluny. Sí? Digues.

Debats

Julia Fiedorczuk, autora del poema de l'entrada anterior, també es dedica a la crítica literària i últimament ha tingut un debat força interessant que va iniciar Andrzej Franaszek, biògraf de Czesław Miłosz i sembla ser que també aviat de Zbigniew Herbert, sobre l'estat de la poesia contemporània. Independentment de les postures que defensaven l'una i l'altre, força antagòniques, el que pot despertar més enveja és que aquest debat aparegués en el diari més important de Polònia. I que s'hi diguessin gairebé el nom del porc, amb una crítica ferotge bastida sobre arguments sòlids per rebatre les opinions amb les quals no estaven d'acord. És a dir, un exercici d'allò que hauria de ser en qualsevol cultura, allò que s'hauria d'allunyar dels discursos facebookians o twitterians del tot és meravellós, del "happy happy". Impossible que pugui passar una cosa semblant a casa nostra, on predomina aquest discurs que acabo d'esmentar, si més no, é...