Passa al contingut principal

Wrocław neix...

Estic acabant de llegir el darrer llibre de Jan Polkowski. Fascinació. Encantament. És un dels millors llibres de poesia que he llegit els dos darrers anys. Ha valgut la pena esperar que el poeta trenqués el seu llarg silenci. Val la pena reconciliar-se amb la poesia després de molts i molts llibres que no aporten res, que són només una mostra dels seus autors de les seves capacitats (o limitacions) i per poder seguir sonant com a noms en aquest difícil món de la literatura. Però és molt millor fer una reentrada com la del poeta polonès. I sembla que tindrà continuïtat. En el darrer número dels Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris) apareixen alguns poemes posteriors a Cantus. I del llibre, també aportaré alguna altra traducció.
El poema fa referència a Wrocław, que serveixi també aquí per desitjar que no es vegi massa afectada per les inundacions dels últims dies.


***

Wrocław neix de l’entumida llengua de desembre, de la guerra
de la boira, mig despert observa una escaramussa de famolenques
cornelles amb un xot altiu per una llesca de pa. Alemanys
jubilats pugen a la terrassa del Panorama de Racławice
afermant-se amb bastons i també mútuament. Les seves dones
s’alleugen en no trobar uniformes alemanys a la tela. El sol
despietat d’abril de 1794 il·lumina delicadament els russos
ferits que continuen lluitant. Els magnetòfons bramen
una descripció de la batalla en alemany. El matí de diumenge
les nacions es tracten amb cautela. Els pintors de batalles
després d’una tarda llarga al bar El cérvol travessen les fronteres
suprimides de casa seva i empassen la pols d’una llarga nit.
Els paisatgistes estenen un blanc pesant sobre la tela indiferent.
La llum entra rere la cortina d’un vidre trencat. Europa
es tapa fins el cap vol dormir una mica més. O també
fingir davant els de casa que dorm. No és fins al dilluns
que l’ombra dels suburbis surt a la recerca de menjar,
colpeja l’àvida neu, brilla la pantalla del continent.
Cornelles, tsarines de la boira, endueu-vos
la meva pedra i el meu dubte, envolteu el somni de palissades,
envoleu per damunt de la boira les plomes salades de l’elegia.

Comentaris

merce lloret ha dit…
Hola,
em sap greu interrompre la dinàmica del que escrius. sobretot pel comentari que acabes de fer de Jan Polkowski. He estat mirant el llarg llistat que hi ha a la dreta de poetes. Em podries dir si hi ha algun que siga ucrainés que escriga amb ucrainés?. Tinc un veí ucrainés i m'agradaria poder regalar-li un llibre de poemes. No si n'hi ha de traduits al català.
Mercè
Xavier ha dit…
Hola, Mercè,
Res de greu, encantat amb el comentari. La qüestió que em planteges, però, ja no és tan fàcil. Sí que hi ha autors ucraïnesos a la llista que tinc a la dreta, però no tenen cap obra de poesia publicada ni en català ni en castellà. Hi ha Iuri Andrukhòvitx, de qui sí que hi ha un parell de llibres,de narrativa, a Acantilado. Et recomano la fantàstica Doce anillos, en bella traducció d'Oksana Gollyak i Frederic Guerrero. Entre els altres poetes ucraïnesos de la llista que tinc a l'esquerra, hi ha Emma Andrijewska, Halyna Petrosaniak, Ivan Lutxuk i Natalka Bilocerkivec. Però com et comentava abans, no tinc cap constància d'alguna antologia de poesia ucraïnesa editada en català o castellà.
Salutacions,
Xavier
merce lloret ha dit…
Xavier,
moltes gràcies. Ja em mire amb deteniment tots aquests noms que m'has donat. Si em sorgeix algun altre dubte ja t'ho faré saber.
Per cert que estic estudiant-me la cartilla de les primeres lletres de l'abecedari ucrainés que el meu veí ha fet servir per ensenyar a la seua filla, Yulia, a llegir. Amb les seues indicacions i el meu coneixement de fonètica i fonologia, almenys aprendré a llegir encara que, de moment, no entenc res.
Salutacions,
Mercè
merce lloret ha dit…
Hola, una altra vegada ací. Els poetes que m'has donat escriuen tots en ucrainés o en alguna de les llengues del país en què viuen?
Una altra cosa. Acabe de mirar els noms dels poetes que m'havies escrit i només he trobat uns poemes en català, faltaria la llengua d'origen. Això també ho vaig notar a faltar en Travessant fronteres de Czeslaw Milosz. Em sembla que el llibre hauria quedat molt gros.
Salutacions,
Mercè
Xavier ha dit…
Hola, Mercè,
t'agraeixo molt tots els comentaris. Tots els poetes que t'he indicat escriuen en ucraïnès, i no escriuen en cap altra llengua. Sí que és cert que estaria molt bé poder donar també la versió original. Però en el blog, això portaria molta més feina. Per altra banda, considero moltes d'aquestes traduccions com provatures, la qual cosa no vol dir que no siguin publicables, és clar. Quant a l'antologia de Milosz, aquí ja són decisions en què el traductor hi té poc a dir, ja que és l'editorial la que estableix com serà el format del llibre. Sí que hauria estat molt bé una edició bilingüe, però aleshores, com molt bé dius, hauria sortit un volum força més gruixut. Amb tot, jo sóc sempre partidari de publicar les traduccions de poesia en edició bilingüe. Per cert, l'alfabet, ciríl·lic és molt pràctic, ja que correspon una grafia a un so. I per a les llengües eslaves, és molt encertat. Però no nego que per a nosaltres, l'alfabet llatí ens és molt més còmode (encara que això només són qüestions de tradició cultural).
Salutacions,
Xavier
merce lloret ha dit…
Moltes gràcies Xavier pels aclariments,
Intentaré fer l'esforç d'ensenyar-me a llegir l'ucrainés a pesar de la complicació de l'alfabet cirilic. Que correspon amb l'interés del meu veí Igor i la seua familia en aprendre, català, castellà amb el nostre alfabet.
Si algun dia estic preparada m'agradaria fer una lectura poètica de poetes ucrainesos, en què un llegira el poema en ucrainés i a continuació un altre la traducció en català. Que et sembla? Penses que és factible?
Salutacions,
Mercè
Xavier ha dit…
Hola, Mercè,
La idea que proposes és molt interessant. I sí, és clar que és factible. Posa't en contacte amb La casa de l'Est, segur que els encantarà ajudar-te.
Salutacions,
Xavier

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora

Caure en l'oblit

Fa pocs dies ha mort el poeta rus Evgueni Evtuixenko. Uns mesos abans, vaig escriure i publicar aquest article per a la revista Caràcters. 

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice , A matéria do poema . Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui. D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice. EL PAS DEL TEMP

Ments captives

L'amic Víctor Mañosa em comunica que ha sortit una ressenya de Tierra inalcanzable al Babelia . Entro en l'enllaç . I en llegeixo el contingut. Només hi voldria fer una petita matisació. El crític comenta que bona part de l'obra narrativa i assagística de Miłosz ja s'havia publicat anteriorment en espanyol. Bé, potser la narrativa sí, ja que són molt pocs llibres. Però no pas l'assagística. Sembla que això hagi esdevingut un lloc comú, igual com el fet de pensar contínuament en esquemes polítics, i pensar que Milosz era només l'autor de La ment captiva , o que aquest és el seu llibre més important.  Evidentment, no culpo el crític. Ell mostra la informació de què disposa. El que es coneix en espanyol de l'obra assagística de Miłosz no arriba ni a un 10% de tot el que va arribar a publicar. No hi ha llibres d'una profunditat intel·lectual com La terra d'Ulro , o llegidors i a la vegada precisos per analitzar els signes del nostre temps com Visions

Successió (IV)

Amb aquest poema es clou el cicle Successió del poeta eslovè Uroš Zupan . SUCCESSIÓ IV Naveguem entre els anells dels planetes. Un final és el que ens dóna escalfor. Després d’un alè esqueixat hem tornat a la immensitat. Hores tranquil·les  que embassen la misericòrdia, la destrucció del pròxim i del desconegut, l’odi, voluntari o involuntari, l’espera no acomplerta, rebre i donar amor, tot això està escrit en el nostre projecte i fixen la direcció i la rapidesa de la navegació. Vénen mestres, deixen acostar-nos-hi, en els moments d’èxtasi ens deixen olorar allò que ens espera. Aleshores comencen a col·locar les seves cartes geogràfiques en la sang i nosaltres els empenyem, cauen en la galàxia, on esperaran la trobada d’un nou cos que respiri. Els que són sota nostre, que encara s’aferren als límits del seu Nom, en la mort canviaran material, potser ens atraparan algun dia. L’hemorràgia dels segons s’ha glaçat a l’esfera de les hores que mesura l’estat de l’amor. Han sobreviscut als

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 

El piano de Chopin

Faré una petita excepció a les entrades d'aquest blog. Fins ara, he presentat autors contemporanis. En aquest cas, l'excepció és un autor força particular: Cyprian Kamil Norwid (1821-1886), un dels poetes més importants de la poesia polonesa. Considerat molt sovint com el quart i darrer dels grans poetes romàntics, en realitat era un poeta que, en molts aspectes, s'allunyava dels postulats d'aquell moviment que tan important fou per a la literatura polonesa. Norwid enllaça més aviat una línia que recorre la poesia de caràcter reflexiu, on combina magistralment el pensament, la filosofia, amb la lírica. Va ser incomprès en vida, i després sempre s'ha destacat la dificultat de la seva poesia. Per tant, no es pot afirmar que en l'actualitat sigui molt més comprès que abans, tot i ser més modern que altres poetes, tant coetanis com posteriors a ell. Un dels seus poemes més coneguts és El piano de Chopin. He traduït aquest poema per a la celebració de l'any Ch

Tots junts

TOTS JUNTS Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han com

Amants

       Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia p

En la mort de John Ashbery

 Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czes ław Miłosz, un ja pensa que seran sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap mena de dubte, John Ashbery. He de reconèixer que