Uroš Zupan m’envia un paquet amb els seus darrers llibres. Avui, dia de tempesta, de pluges sobtades i d’un cel que després adopta tota una varietat de colors, les paraules del poeta eslovè esdevenen una comunió del llenguatge amb la realitat palpable.
EL CEL DESPRÉS DE LA PLUJA
Ha parat de ploure. El paisatge
s’endinsa més profund en l’espai.
El vent respira silenciós. Tot i que és tarda
avançada, sura la llum d’un nou dia.
És un temps que ens abandonen els gestos,
viuen la seva vida. La sang que trafega
per les venes murmura una melodia
estranya que sols ella coneix. Els nostres
cossos naveguen en un entreson poc profund.
En els somnis ningú no odia ningú.
Els morts reviuen. Apareixen a la porta
amb les mateixes cares que abans.
Les seves vides han deixat
de consumir-se. Es conserven en herbaris
com flors seques.
Abans que el sol es pongui, els cims dels pujols
i les panxes dels núvols tornen a encendre’s.
El cel roman mut davant la nostra tornada,
apareix amb clivelles de blau,
amb finestres per on el temps ens observa.
La nit acabada d’arribar du música
a les mans. Quan ens atenyi,
tot existirà en una fosca celebració.
Abraçats ens aproparem al caire del món.
Comentaris