Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2013

Trencar mites

Ho sabem per Joseph Roth, que ho retrata en les seves obres, i especialment en la meravellosa La marxa de Radetzky . I no obstant, el mite de Galítsia segueix present en una nostàlgia que transforma en ficció esdeveniments o una història que mai no ha tingut lloc.  El cost de la vida a Galítsia és més elevat, i els sous molt més baixos que en els altres països de la monarquia. La pobresa i l’atur conformen la quotidianitat de Galítsia, el percentatge d’analfabets és el més alt de tot l’Imperi Austrohongarès. Els camperols viuen en cabanes primitives, cobertes de palla, amb una llar oberta sense xemeneia, famílies nombroses s’amunteguen en un únic espai de finestres petites (per poder-lo escalfar més fàcilment), i molt sovint amb el bestiar, els ànecs, les gallines. Si un vedell neix a l’hivern, se’l porta a l’habitació i se’l posa al costat de la llar perquè pugui sobreviure aquesta estació de l’any. La higiene es limita habitualment a agafar amb la boca l’aigua que es treu

El mar de la realitat

Sovint penso en tot el que només jo recordo, sé, veig. Com sempre amb cada món que tota persona porta dins de si mateixa. Divers, ric, pobre, però sempre un món personal i únic. Una persona vella és cada cop més conscient del moment que de jove és la seva pròpia realitat. Després, es va fonent, i és cada cop més inassolible. El mar de la realitat (?) inunda el moment present. No puc arribar a ser què passa en aquest moment, ni prendre consciència de la quantitat de punts que he viscut i he passat, la revelació dels quals contínuament m’assalta, corregint i manipulant tot el que vaig viure i el que no vaig veure en 1920, en 1940. [...] Un instant. Encara un instant. Ja fa molt temps que sé que no el copsaré pas, ni amb el pensament ni amb el sentiment. Així, doncs, d’on sorgeix aquest moment en què un té la sensació que ja ha arribat, que ho sap, ho sent i fins i tot ho podria expressar? [...] Els meus antics i estimats mestres, van tenir moments similars? O el decandiment, qu

Carrer

Amb un poema així, no cal fer cap comentari. CARRER Després de passejar per aquell carrer llarg i recte vaig voler descansar en un banc d’alguna de les parades i tornar amb autobús al cap del carrer, a casa. Però un borratxo roncava al banc, i me’n va fer allunyar, vaig continuar endavant. La parada següent estava sota un núvol de pols perquè l’escombrava una dona del servei de neteja força grollera. La tercera parada – sense gent – feia por. Al cap d’uns centenars de passes el darrer autobús em va passar pel davant, casa meva em va passar pel davant, em va passar pel davant el meu propi cos. I ara les ganes de tornar són encara més fortes que ell lloc on vull tornar! En seguir cap endavant, torno.

Col·lectivitat

Entre el desenvolupament individual i el desenvolupament de la col·lectivitat hi ha una sèrie de relacions, així, en les plantes, les flors, les fulles, les branques, el tronc, les arrels, un tot que conjuntament anomenem arbre. Quant a les persones, estem molt lluny d’una forma col·lectiva que ens pugui amenaçar amb la imatge terrible d’un eixam, d’un formiguer, d’un termiter. Precisament, la manca d’aquesta imatge col·lectiva permet el desenvolupament de la consciència que ens diferencia en gran manera dels animals.                                                                                                                                    Zygmunt Mycielski

Gall fer

Érem a les muntanyes, de sobte un de nosaltres va assenyalar un punt a la llunyania. Apareixia un animal, un gran ocell. I qui ens acompanyava va dir un mot en la seva llengua, i ens va preguntar com era en la nostra llengua. Gall fer, vaig dir. Ah, no, perquè és un pèl diferent, és tal vegada un gall de cua forcada. O potser sí que és un gall fer. Com que jo no en coneixia la diferencia, vaig callar. I com sempre, vaig continuar la travessa amb aquell neguit que ja t’acompanya sempre, quan ja voldries arribar a casa, o a un lloc amb connexió a internet, per comprovar-ho (ah, ara ja no hem d’esperar tant temps, els diccionaris són a mà en qualsevol moment). Va resultar ser un gall fer. Mai no n’havia vist cap. Ara, el gall fer i el gall de cua forcada ja van junts. Ells i una trobada a la muntanya. Com un punt en què havia començat un camí. Després, a casa, trobo un poema de Marzena Broda amb el títol de Gall fer, i sense pensar-m’ho dos cops, el començo a traduir. GALL FER

A la finestra juguen dos coloms

Edvard Kocbek A LA FINESTRA JUGUEN DOS COLOMS A la finestra juguen dos coloms, després volen cap als castanyers. I quan s’apaivaga el vent  la brisa solar fa resplendir l’aigua a les conques. Els objectes en silenci reclamen companyia, Xiuxiuegen les ales en la bandada. El gronxador segueix aturant-se, ja no sé jugar amb mi mateix.

Rorschach

Els poemes que ens fan copsar la realitat de manera diferent, que posen en qüestió els conceptes establerts, són aquells que ens ajuden a obrir els ulls per veure un món que potser no és tal com ens l'imaginem. Com en aquest poema de Jerzy Jarniewicz. RORSCHACH No és veritat, ja veus que és tan sols cafè vessat sobre la taula. Un cafè que no és obsessivament de ningú, en aquesta prova d’imitar el test clàssic en què es pot veure tot de manera aproximada, només volent mirar qualsevol persona. Els seus mandrosos afluents, els estuaris fingits que es componen en un mapa del tot més present que aquestes paraules que sorgeixen de bon matí, i que potser amb un regust de cafè diuen exactament que ens arronsem d’espatlles, que aixequem les celles, que fem uns ulls com unes taronges i que seguim vivint, per molt que sigui en allò desconegut, abans que al marbre la taca del cafè vessat adopti als teus ulls la figura d’un cervell o d’una aranya.

En un pàrquing...

Les rimes en una traducció de poesia són un dels elements sempre subjectes a discussió. Com també el ritme, és clar. Els constituents d’un poema, al cap i a la fi. Les tendències a l’hora de traduir un poema són diverses, quant a les rimes. Es poden reduir a dues estratègies ben simples, conservar-les o no conservar-les. Però això seria massa fàcil, i el que comporta cada una de les dues estratègies ha deixat milers i milers de pàgines, de reflexions sobre la traducció. Hi ha molts aspectes que s’han de tenir en compte, si és una forma fixa o no - per exemple, un sonet -, si és habitual en l’autor o no, si és un poema escrit fa quatre dies o fa quatre segles. I així podríem continuar fent sèries d’unes dualitats que potser no acaben de ser-ho del tot. Tampoc no podem deixar passar per alt un altre element, cabdal, com el de la tradició. Cada literatura configura el seu concepte de rima, que no és ni universal ni fix. Per exemple, en polonès el concepte de rima i tot allò que es pot pe

No hem d'utilitzar la paraula "exili"

Un altre poema d'aquest gran autor que és Stanisław Barańczak. NO HEM D'UTILITZAR LA PARAULA “EXILI” Tenir els dos peus a la terra ferma d’aquest moment, quan el turmell de la calçada ve fent esses, dóna un cop dur a la planta, i reduint la velocitat, i tustant amb les vambes la motxilla, et desvies fent un arc a la vorera (tres passes, tres passes exactes) i el disset arrossega els seus grinyols verd fosc per l’altra corba de les vies a la cantonada de Mielżyńskiego i Fredry. Amb tota la mà aferrar-se obstinadament sobre la maneta a l’estació de Nojewo, en un estiu que flaira a pluja i a femta de vaca, prémer tot el temps aquell gruixut cilindre de fusta, polit per mans d’aquí, notar el moment que afluixa i la tensió de la molla. I no hem d'utilitzar la paraula “exili”, perquè és indecent i no té sentit. Es pot mirar la qüestió des de dos punts de vista intensa. O ningú no t’ha fet fora de la calçada, i hi segueixes encara corrent, per