Les rimes en una traducció de poesia són un dels elements sempre
subjectes a discussió. Com també el ritme, és clar. Els constituents d’un
poema, al cap i a la fi. Les tendències a l’hora de traduir un poema són
diverses, quant a les rimes. Es poden reduir a dues estratègies ben simples,
conservar-les o no conservar-les. Però això seria massa fàcil, i el que
comporta cada una de les dues estratègies ha deixat milers i milers de pàgines,
de reflexions sobre la traducció. Hi ha molts aspectes que s’han de tenir en
compte, si és una forma fixa o no - per exemple, un sonet -, si és habitual en
l’autor o no, si és un poema escrit fa quatre dies o fa quatre segles. I així
podríem continuar fent sèries d’unes dualitats que potser no acaben de ser-ho
del tot. Tampoc no podem deixar passar per alt un altre element, cabdal, com el
de la tradició. Cada literatura configura el seu concepte de rima, que no és ni
universal ni fix. Per exemple, en polonès el concepte de rima i tot allò que es
pot percebre com a rima és força diferent del que tenim en la nostra tradició.
La diferència entre rimes consonants i assonants no funciona de la mateixa
manera i, a més, es poden combinar dins d’un mateix poema. En traduir un poema
que tingui un concepte diferent de rima, doncs, haurem de fer prevaler el de la
nostra tradició? Si un poema en polonès té rimes assonants i consonants (i
utilitzo aquests termes que funcionen en la nostra tradició perquè ens puguem
entendre, ja que en polonès no es fan servir pas), haurem de fer-ho tot en
assonant o en consonant? I per què no intentem també combinar els dos tipus de
rima? Al cap i a la fi, la tradició també és la possibilitat d’integrar noves
vies d’expressió. I és així que la traducció ens amplia les tradicions, i
assoleix un dels objectius que hauria de perseguir.
EN UN PÀRQUING
BUIT LLUNY DE LA CIUTAT, POSANT EL FRE DE MÀ
En un pàrquing
buit lluny de la ciutat, posant el fre de mà,
pensa què es el
que realment l’ha portat fins a aquest estat
i per què a dir
veritat mai no ha sabut no capitular
al tòpic de la
tristesa que coneix qui practica la invisible habilitat
de l’exili.
Sempre en algun lloc hi haurà la pàtria de la suosa calçada
sota la fredor
dels alts fanals, la pàtria de les roges travesses
sota el vapor de
les vies – poden comptar amb una mútua trobada
tan sols en l’infinit;
la pàtria de la disgregació en revesses,
de l’embranzida, del
moviment cap endavant en un congost d’esquerdes
al terra ressec, en
un congost de llums en finestres alienes, en un congost
d’artèries, en un
congost d’una explosió galàctica. Quines pèrdues
el mantenen aquí,
l’immobilitzen, el tanquen en el perímetre angost
d’aquesta, i no
una altra, pell; d’aquest planeta, d’aquest pàrking remot.
I d’on li ve
aquest dret a l’exili, pretès i quimèric, com si no fos veritat
que ni avui al
vespre ningú no s’adorm a la seva Terra, no pot.
En algun lloc
passarà, un segon escollit, no pas per pròpia voluntat,
de despertar-se
en el moviment, una coma posada a cegues,
al revés, enmig
d’una confessió sense alè, per ara, per sempre.
Comentaris