abcd xavier farré

L’any 2001 es va publicar a Polònia un llibre inclassificable, El rei de les formigues . La mitologia serveix de punt de partença per crear històries poètiques que esdevenen un mirall dels temors que assalten l’home contemporani. Una autèntica delícia literària que es va paladejant lentament. Com també la ironia que destil·len els textos. El seu autor és Zbigniew Herbert. H. E. O. - És necessari? – pregunta Eurídice. Hermes somriu i calla. Caminen. I la foscor s’obre davant d’ells i a l’acte es torna a tancar. Passen així per incomptables portes. - És realment necessari? – pregunta Eurídice. – Orfeu és vell – diu – per tant, no viure massa temps amb ell. He oblidat del tot de quines herbes es fa la infusió que li guareix la gola adolorida de cantar. Què significa llevar-se a l’alba, i què vol l’home quan toca la meva panxa. - Ho recordaràs tot – li diu Hermes, dolçament i sense convicció. - És molt maco que em consolis – diu Eurídice. El camí porta cap amunt. No és pas un camí, sinó u

Tadeusz Dąbrowski acaba de guanyar un dels premis més prestigiosos de la literatura polonesa, i el més prestigiós amb diferència per als autors joves, el premi Kościelskich. El concepte de jove cada cop és més relatiu, com ja va mostrar Stefan Zweig en El món d’ahir, és una idea que ha sofert un gran canvi, i com més va més extensible es fa. Amb tot, Tadeusz Dąbrowski, que va néixer en 1979, encara pot entrar dins aquesta categoria, i el premi accepta autors fins als 40 anys (amb algunes excepcions). Tots els grans noms de la literatura polonesa actual han rebut aquest premi. A Polònia hi ha un sistema bastant racional de premis, que és a anys llum del caos i la canseixanteria que hi ha per a les obres literàries en català. No hi ha gairebé premis a obres inèdites, i els premis que compten són tan sols els que es donen a una obra ja publicada. És clar que al darrere hi ha una sèrie d’editorials que no tenen cap por a publicar poesia. I la qualitat no se’n ressent, sinó tot el contrari.

Un altre poema de Maciej Cislo , autor que vaig presentar fa uns mesos. EN L’ESPAI INTERIOR La papallona és per a si mateixa una qüestió important; un noi és adult, Mig-Tot. L’home és a la vegada un estúpid i Sòcrates que diu de si mateix: “Sé que no sé res”. En l’espai interior l’oïda i la veu és tempten mútuament, invoquen de la inexistència amb el mateix ardor; la imatge ha vist un ull, la idea acut al pensament. No hi ha entre ells, ni entre res i res, cap diferència.

Bronisław Maj va ser un dels poetes més importants de la dècada dels 80. Un autor de la malaurada generació que es trobava entre la Nova ona i els nous corrents que s’imposaren un cop derrocat l’antic sistema. Per desgràcia, fa més de 15 anys que no publica cap nou llibre de poemes.  *** Aquest lloc en què he estimat: un bosc jove, corríem mentre veiem els nostres caps sobre els arbres – és un bosc alt. És fosc. No hi veig: sortir, sortir com més aviat millor. Al sol, a la carretera que està del tot davant meu, tan sols el seu principi quedà allí. “He estimat” significa: “estimaré”, res més. Res més davant els arbres joves que creixen: estimar. I tornar: sense temor, aturar-se al bosc que serà cada cop més alt, ple d’una ombra humida, cada cop més ple de les ombres d’aquells que he estimat com mai després no he estimat ningú.

Prefereixo la producció anterior de Piotr Sommer a l’actual. En aquella, els petits detalls, la vida quotidiana, recobra un rerefons gairebé metafísic. No hi ha cap banalització de la realitat, terreny en què s’endinsaran els poemes posteriors. AMNÈSIA M’he oblidat de l’altre món. Em llevo amb els llavis serrats, rento la fruita amb la boca tancada, amb un somriure la porto a l’habitació. No sé per què recordo l’oli de fetge de bacallà, els anys de turment, el pontet de pany al soterrani, pel terra, la veu de l’àvia, autàrquica. Però si aquest no és pas un altre món. I de nou sec a taula amb la boca tancada i tu em portes unes prunes esberlades boníssimes i parlo com algú a qui també he oblidat: no hi ha un altre món.

Sempre s’ha relacionat el text de Gombrowicz "En contra dels poetes" (que es troba en el seu Dietari ) amb la resposta de Czesław Miłosz "Carta a Gombrowicz", agrupats sota el títol comú de "Diàleg sobre la poesia". Segurament el poema següent, de Stanisław Baliński també parteix del text del gran narrador polonès. Stanisław Baliński (1899-1984) va néixer a Varsòvia. Ben aviat, se l’enquadrà dins del grup literari Skamander. Skamander, moviment creat en 1919, expressava la fascinació per la vida, i en el llenguatge, al contrari del moviment anterior, Jove Polònia, va introduir la parla del carrer, fins i tot vulgarismes, en la poesia. Baliński, com els altres membres del grup (amb l’única excepció de Jarosław Iwaszkiewicz ) va emigrar en 1939 i ja no tornà a Polònia. Gombrowicz fa una crítica ferotge de la poètica dels skamandristes. COMENTARI A Witold Gombrowicz Un poema no és una obra d’art, sinó un comentari a les qüestions que no volem expressar fora d

Clou el diàleg aquest poema, que segueix el mateix itinerari que ahir. CARRER MIODOWA A CRACÒVIA Només les fulles us parlen, sempre molt baix, per no despertar-vos. I després s’endinsen fins a vosaltres, quan la pàtina de la neu, en el seu silenci, toca les hores eternes. Només tardor i hivern per visitar-vos, en les fosques hores d’una humitat densa. Quan la frontera entre la llum i la foscor s’enteranyina. Desapareix amb una bufada. Només pedres trobem en aquests carrers desorientats. Desitjos que s’acumulen en papers fràgils. En la pluja, les paraules s’estiren i formen un punt d’arribada impossible. Només algú us recorda, algunes passes que cruixen en les fulles, i en la neu. I els guardians-corbs que grallen, uns sons que lluiten amb el fred de fora. I de dins. Només uns metres ens separen. I capes de silenci. Neu i fulles. Una pètria eternitat.

Amb aquest poema de Janusz Drzewucki s’acaba el diàleg que vaig encetar fa uns dies. El carrer Miodowa és troba al barri de Kazimierz, l’antic barri jueu, que no pas gueto. En aquest carrer, avui dia hi ha una de les sinagogues més belles de Cracòvia, la sinagoga Tempel , i també es troba un dels dos cementiris jueus que hi ha a la ciutat. Es coneix com a nou cementiri. És a partir d’aquest darrer lloc que situem el poema de Drzewucki (i de retruc, el meu de demà). Aquí es poden veure fotografies del cementiri nou del carrer Miodowa .  CARRER MIODOWA A CRACÒVIA Izaak Peiper i Ignatz Frey dormen fa temps. Només els parlen les cendres, els ossos i la terra podrida, embullada en l’espessor dels gemecs. No hi ha ningú que els vulgui visitar, ajupir-se davant del seu recer petri, la seva sòbria cova de pedra sorrenca.                                          Una nit encesa fins al blanc i el dia perforat per la foscor d’un abisme sobtat, en què ganyolen les ànimes dels assassins morts t

Boris A. Novak és un dels poetes europeus més importants que hi ha en l’actualitat. I tanmateix, del tot desconegut entre nosaltres. L’aparició del seu volum de poemes escollits, publicat a Eslovènia en 2006, és un dels millors llibres que he pogut llegir últimament. CONFESSIÓ Viatger. De tot el que estimo, m’allunyo, ben lluny, al final del món, a l’immens horitzó, on m’entotsolo segur: a l’estranger. El meu cor és curiós en extrem. I aquí no hi ha res més. Tot esborrat. Només hi ha un buit vertiginós: per sempre congelades les imatges estimades i un granís de tactes recordats, dolorosament presents. Qui sóc jo? Un assassí. Sóc sistemàtic, i per tant, molt cruel. Per necessitats incomprensibles, però internes. Fujo de tot el que m’és conegut i habitual. Per això, l’estranger m’amaga del tot. Del meu lloc natal tinc sol un llenguatge ric, aquest ganivet amb què tallo el pitjor. Ara escric amb ignomínia una carta aïllada a vosaltres, a que estimo i assassino, que no som. Qui sóc jo? Un

Passo molt poc pel carrer Reformacka , però sí que ben a prop hi ha el carrer Sławkowska . Un carrer que surt de la plaça central de Cracòvia per dur-me cap a casa. Agafo aquest carrer per continuar el diàleg amb Janusz Drzewucki .  CARRER SŁAWKOWSKA A CRACÒVIA Penso en els meus familiars en la distància d’aquesta ciutat. Abans uns confins, ara una memòria esquerdada. Penso en els meus amics, aquells que em definien en la meva infantesa, en un poble de pocs carrers que ja no visito mai. Hi he deixat encara arrels que algú podrà cremar, assecades ja sense aigua. Juntament amb les imatges, les cases deshabitades. On són ara, els carrers i els amics? En la meva vida de nòmada involuntari he anat deixant massa llast. El que sembla un pes esdevé més feixuc en llençar-lo. Et deixa, profundes, les seves petjades. Com un ós en la neu. En la seva visió es descobreixen totes les pors amagades. Passo per aquest carrer i veig una cara als aparadors, estranya, un conegut que no veus de fa molt tem

Aquest és el segon poema, i el segon carrer , de Janusz Drzewucki que segueix el diàleg iniciat fa un parell de dies . CARRER REFORMACKA A CRACÒVIA Penso en els meus propparents, en el pare i la mare que sempre            es preocupen de mi i per als quals segueixo sent un noi desorientat. Penso en Grzesio Gajewski,           amic meu i en Włodek Szturc, a qui la felicitat           abandonà. Ara naveguen per un mar de canyella           i no senten la meva crida. Fins on navegaran, veuran la riba salvadora d’una illa nua           sense casa o el llum del far sadollat d’amor? A Włodek el va seduir en un somni trivial la celestial Helena Tuzet           i només a ella li pertany. Per tant, oblida d’enviar-me cartes, oblida les perdudes nits doloroses i la seva mirada apagada. Vull recordar-los          l’esperança de cada dia que desapareix           i el pètal brutalment arrencat de la rosa.

CARRER ŚWIĘTEGO JANA A CRACÒVIA He agafat un altre camí, el tramvia no acabarà el seu recorregut. Dues parades abans baixo. Canvia tota la perspectiva. Els edificis familiars desapareixen com en una boira espesseïda. Em saluden noves finestres, nous ulls al darrere, l’església silenciosa en aquest matí gèlid. Tot són veus esmorteïdes, acaben de posar els carrers, i els netegen a consciència. He triat un altre camí, ara sé que els edificis em parlen també, i no sé si els enyoro jo o ells enyoren les meves passes. Miro aquests nous estranyat. Potser algú també pren la decisió. Ens intercanviem els papers, però les passes ressonen diferent en l’empedrat encara moll. Comencen les finestres a desglaçar-se, surten els dibuixos de petit, en passar els dits al fred. Lentament, perfilen un destí, sóc jo darrere els vidres, amb cinc anys? Si em miro, no em reconeixeré. Agafo massa cares, i massa destins. Comença a treure vapor per la boca i esborra. Esborra les passes, esborra els dibuixos, les

L’altre dia, vaig topar amb una sèrie de poemes de Janusz Drzewucki en què apareixien llocs de la ciutat de Cracòvia. Quant als llocs de la ciutat, un dels referents dels últims anys és Retorn d’Adam Zagajewski, del qual es va fer una tria per publicar-la juntament amb el volum Antenas . Vaig pensar de fer-ne una mena de diàleg, i escriure poemes partint d’algun element, per petit que sigui, dels poemes de Drzewucki. No són variacions, ja que els temes que plantegen els poemes de l'autor polonès i els meus són, de vegades, força diferents. Avui presento el primer poema de Janusz Drzewucki. El títol és d’un carrer de Cracòvia . I aquí es presenta ja un problema de traducció. S’ha de traduir el nom, quan el referent existeix en la llengua a què es tradueix? En aquest cas, és el carrer Sant Joan. Les opcions són diverses, i no crec que arribem a un acord definitiu. Però ara mirem-ho des d’un altre punt de vista. El poema que jo vaig escriure per al diàleg tenia el mateix títol, per

"En l ’emigració també es pot observar un fenomen curiós, que anomeno el retorn de les paraules. Les paraules oblidades, que ja no utilitzem en la nostra vida actual, tornen a la consciència en forma de records. En realitat, només n’ha quedat el contingut sonor; el sentit usual ja fa temps que se n’ha evaporat. Una paraula així ja no és la veu de la vida, sinó el seu eco. És una conquilla buida en què de vegades es pot sentir el bramul de la vida. Ens l’acostem a l’orella: evidentment, sona. De vegades fins i tot amb molta més bellesa que abans, quan era un organisme viu ple. La paraula-record sovint també significa una cosa diferent que antany, en el país d’origen. I així, els records omplen la imaginació de l’emigrat. No tan sols els records dels llocs abandonats, de les persones que hi deixàrem, sinó els records de coses moltes vegades banals, que en la llunyania han cobrat importància. Aquesta imaginació també l’omplen les paraules que només s’han sentit abans d’emigrar. Aques

Acabo de tornar a la que és, ara per ara, la meva ciutat, a Cracòvia. Cada cop que torno sento com m’amaro d’estranyesa, i els miralls retornen imatges molt diferents de les que espero veure. Una estranyesa barrejada amb la familiaritat, tot m’és proper i llunyà a la vegada. Però ja no només a Cracòvia, sinó també en altres ciutats a les quals també puc donar el qualificatiu de familiars, com ara Barcelona. He passat un temps a casa, si és que hi ha alguna casa pròpia. Ens entestem a anomenar casa el lloc on hem nascut, el lloc d’on prové el nostre llenguatge, la nostra infantesa que, encara que llunyana i encara que en ella érem uns altres del tot diferents, segueix en nosaltres, i a través dels records ens segueix moldejant.

Jakub Kornhauser va néixer l’any 1984 a Cracòvia. Ha publicat dos llibres de poemes. El segon, Vagues existències, està estructurat a partir de poemes en prosa. D’aquest darrer llibre prové el poema d’avui. CADA COP MENYS TEMPS He recorregut la ciutat d’una punta a l’altra. Ho he fet tantes vegades que persones estranyes de cares desconegudes em saludaven amb un somriure maliciós, però no em donaven la mà. Els gossos em coneixien per l’olor. Amb el temps, cada cop tardava menys per anar d’una punta de la ciutat a l’altra, i això em permetia afirmar que existia tan sols una punta. Però la gent amb qui topava eren una i la mateixa persona. Al cap de poc vaig descobrir que la ciutat era un fred i fosc atzucac del qual no hi havia manera de sortir.

Amb aquest poema de Tomasz Różycki , autor prou conegut en aquest espai, intento una nova estratègia de traducció. Seguint la idea de la forma en l’autor polonès, proposo una combinació de rima assonant i l’absència d’un patró rítmic determinat, tot i que sí és present una sèrie de cadències rítmiques. D’aquesta manera, podem tornar al debat de fins on podem tenir els límits de la traducció, o de fins a quin punt la tradició ens constreny i ens obliga a adoptar unes estratègies molt delimitades.  SEGONA ELEGIA PER AL FINAL DE L’HIVERN Què quedarà d’aquest hivern? Una tetera cremada que entona una elegia – un llobató de ferro a la cuina, damunt la pila que com un eco cobreix de cendres els cossos vora les tasses? La nit s’acabarà abans que puguis trobar-te en el camí al teu llit. Hauràs de posar els llençols en les pàgines d’altri i entre les lletres, sol aniràs al llit igual que una coma abans que la frase expressi la foscor sobre nosaltres. En les baralles amb la pantalla ha passat to

Janusz Szuber és un autèntic mestre del vers. El seu llenguatge és tan precís que esdevé un autèntic repte, tant per al lector com també per al traductor. Un repte que requereix un esforç de recerca per l’univers dels diccionaris. Però sempre és un esforç que paga la pena. EL PRIMER VERS Llargues vesprades, quan a fi d’estalviar es tallava l’electre a barris sencers i a casa s’encenia un quinqué de petroli: el musell de llautó de l’estri i la flama fumejant del ble que sortia, una galerieta de randa on es col·locava el tub de vidre i la meva mirada en la claredat, viva, bategant, el bleix de la matèria cremant, la lleugera filassa de l’estalzí i la història del pàmpol esquerdat, d’un verd lletós amb un diafragma gofrat, així, l’olor de la nafta i el gust de les galetes de gingebre especiades cada cop més pronunciats en contra de la mort amb el seu rellotge negre, un breviari amb què pregàvem humilment i vergonyosa – vine, frase, lluent o aspre, indiferent, primer vers, a fi que pugui

Un poema del darrer llibre publicat d’ Artur Szlosarek . De vegades, el traductor es troba amb un problema de caire moral, en trobar-se en textos que no encaixen del tot en els seus valors morals, o amb la seva visió d’enfocar i nomenar la realitat. Amb tot, és positiu que el traductor pugui oferir la possibilitat al lector de desxifrar-los. CARTA A LA PARET I Si deixem de parlar-nos, començarem a entendre’ns millor? Sobre San Marino mussita la llum dels neons que alguns cops ungeix amb pau el nostre descans. Al Bar Etoile entren àngels caiguts per pagar les filles dels homes. És tard. Però hi ha un pensament tardà sobre tu i sobre mi. Vull creure de debò que qui desitja pa no li pagaran amb una pedra. Vull saber que les culpes aconseguiran separar-nos, és a dir: la felicitat. II “Quan tot és difícil, els inicis són encara més difícils” Podria començar així, però el que percebo intenta no afectar-me encara molt més. Els observats interrompen a mitja paraula, com si preguntés sobre un

Jacek Gutorow A YORKSHIRE, ESTIU DE 2004 4 Knaresborough: reflexos, refraccions. Aigua caient dels arbres, de calcàries poroses, boges; el votum separatum matinal de la riba esquerra, quan la dreta s’eleva sense final avui quasi igual com un núvol. Les imatges fluïdes passen al so: un viaducte labial, una cova d’esquerdes. Els cercles a l’aigua imiten la pròpia perfecció. Entre els roures i els faigs hi ha una tristesa on et veig millor, on és més fàcil trobar una paraula (en la mà tancada hi ha el paisatge que ha durat no més que un tancar i obrir d’ulls.

Jacek Gutorow A YORKSHIRE, ESTIU DE 2004 3 York. La llum tallada en rosasses i en criptes plenes d’un aire compost, ossificat. La catedral emergeix de cada paisatge i troba la seva magnànima extensió en carrerons grocs. David i Christine parlen de l’estiu que han passat a Auzon, i jo miro les tres carabasses roges a un cantó de la fotografia. Hi ha una certa tristor en els angles de la llengua on ningú gairebé no mira, perquè resulta que la mirada s’encalla en els detalls solts: una baula en forma de serp, una orla de marbre, la gleva calcària en una placa porosa.

Jacek Gutorow A YORKSHIRE, ESTIU DE 2004 2 Cap senyal de l’imperi. Una lluna plena bàsica. Un jardí estadístic. Un paisatge amb un codi d’accés, amb milers de models, de rierols. I noms com campanades a morts: Poppletone, Cattal. Com una formació de brases ardents, la cendra vessada a la mà. Al matí, col·lisió de boires, roses mig marcides en un gerro d’un victorià tardà. La mirada domina els voltants, benèvola, divideix i regna.

Els últims dos llibres que ha tret Jacek Gutorow l'han consolidat com una de les figures més interessants en l'actual poesia polonesa. Al meu parer, el penúltim, La línia de la vida , és un llibre més reeixit. N'extrec un poema que presentaré successivament en les seves 4 parts. A YORKSHIRE, ESTIU DE 2004 1 Aquest franja de tigre no presagia res. Tan sols és el cel commogut per un moment abans de la tempesta sobre les escoles de bruguerars i de pròdigs somnolents encarnats en papallones. La línia del tren al fons del pujol i una sèrie de reflexos: de sobte l’estratificació d’aquesta sola perspectiva que has descobert, amb la qual, fet i fet, has topat en ser al límit d’un camp clar, en començar a caure gotes, i les teules quadrades han format una llum humida d’una rara estació i densitat.

Els títols dels poemes sempre juguen un paper fonamental. En alguns casos, com en aquest poema de Jarosław Klejnocki ens creen unes expectatives a partir de les quals la construcció del poema es veu des d'un angle concret. I la llum pot apuntar en una altra direcció. VERMEER PINTA Ah, com t’envegen les teves amigues Vermeer personalment et pinta en el seu estudi clar ple d’estris estranys així que t’hi sents incòmoda: tantes hores en la mateixa postura sota un immens mapa de disset províncies en silenci amb una fanfàrria un pesat llibre i una corona que t’estreny les temples. Sol et sap greu que no et permeten quedar-te aquestes vestidures blaves tan maques, però no hi pateixis per sempre ja és teva, fins a la fi del món. I milions d’ulls t’observaran, et miraran embadalits indiferents distrets amb impaciència amb enyorança amb amor. Encara no ho saps però però realment ho notes després de tancar els ulls tímidament noia que et meravelles. Quina tranquil·litat quina innocència enc