Acabo de tornar a la que és, ara per ara, la meva ciutat, a Cracòvia. Cada cop que torno sento com m’amaro d’estranyesa, i els miralls retornen imatges molt diferents de les que espero veure. Una estranyesa barrejada amb la familiaritat, tot m’és proper i llunyà a la vegada. Però ja no només a Cracòvia, sinó també en altres ciutats a les quals també puc donar el qualificatiu de familiars, com ara Barcelona. He passat un temps a casa, si és que hi ha alguna casa pròpia. Ens entestem a anomenar casa el lloc on hem nascut, el lloc d’on prové el nostre llenguatge, la nostra infantesa que, encara que llunyana i encara que en ella érem uns altres del tot diferents, segueix en nosaltres, i a través dels records ens segueix moldejant.
Vaig conèixer Stanka Hrastelj al Festival de Vilenica d’enguany. L’últim dia em va regalar el seu llibre de poemes Senyor, tenim alguna cosa per donar-vos (2009). I el viatge de retorn amb l’avió era com estar en dues esferes, en l’aire i en les profunditats d’aquest gran llibre. Aquest és un dels poemes que conté. UNA PETXINA DE LES VACANCES Les notícies tristes són com petxines, cada any algú en porta de les vacances i de sobte són per tot arreu. Canvien les imatges, canvien el pols dels dies i l’api obligatori al voltant vol influir en la nostra relació amb el món; però, mama, mai res no serà fàcil. El pa de pessic queda sense tocar i cessa la llum dels teus ulls. Ja tenim el vespre aquí, l’ocàs ens esbandirà del teu pit.
Comentaris
T'envege.