Salta al contingut principal

Retorn

Acabo de tornar a la que és, ara per ara, la meva ciutat, a Cracòvia. Cada cop que torno sento com m’amaro d’estranyesa, i els miralls retornen imatges molt diferents de les que espero veure. Una estranyesa barrejada amb la familiaritat, tot m’és proper i llunyà a la vegada. Però ja no només a Cracòvia, sinó també en altres ciutats a les quals també puc donar el qualificatiu de familiars, com ara Barcelona. He passat un temps a casa, si és que hi ha alguna casa pròpia. Ens entestem a anomenar casa el lloc on hem nascut, el lloc d’on prové el nostre llenguatge, la nostra infantesa que, encara que llunyana i encara que en ella érem uns altres del tot diferents, segueix en nosaltres, i a través dels records ens segueix moldejant.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Anònim ha dit…
Envege la sofisticació de Cracòvia. I pel que fa a la casa, fixa't com quasi sempre la portem a sobre.

T'envege.
14 de setembre del 2009, a les 21:42
Xavier ha dit…
Sí, és cert, és com en el poema de Kavafis de la ciutat. Sempre és amb nosaltres. I també és cert que Cracòvia és una ciutat fantàstica.
15 de setembre del 2009, a les 16:51
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Conversa

SET POEMES HIVERNALS 5. Conversa Una conversa de dues dones sobre el temps. Estan tranquil·les, mouen les mans enlaire com en un objecte sagrat, amb devoció. Les mans bellament clivellades. En elles trobem, traïts pel temps, ells ulls d'unes nenes amb llargues trenes i cintes blaves en un llaç. S'atansa el vespre i el fred reclama respecte fent pessigolles a les soles de les botes. Les dones encara parlen (les paraules es barregen amb les estrelles) i en la llunyania passa un gat negre. El camí d'elles no necessita cap superstició, perquè ja és una paràbola.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Becherovka

Manuel de Freitas (1972) viu a Lisboa. Va publicar el seu primer llibre l'any 2000. Des d'aleshores el nombre ha augmentat fins a 18. BECHEROVKA Noruega, alta, d'un moreno dubtós, i somreia molt. Amb insistència em deia de no estar trist, com estava realment. I em va pagar, crec, l'última copa, abans de preguntar-me “a què em dedicava”. Escriure, sobre la mort, no és exactament una professió. Però va ser la meva resposta, mentre que en un tovalló qualsevol abreujava, sols per a ella, la meva “obra”. No sabré mai si n'entengué la lletra, si en va comprar els llibres, si va arribar a sentir el que amb un pèssim francès vaig intentar dir-li aquella nit, la més perduda. Els poemes són quasi sempre això: una mena inacceptable de dir que no toquem el cos que va estar, per un cop, tan a prop nostre – i que no ens ha deixat ni un breu nom.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe...
3 comentaris
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Descoberta

Fa un dia que sóc a casa (si és que hi ha algun lloc que sigui casa nostra). Tinc el paisatge, que m’atreu i rebutjo a la vegada (acostumat al verd del nord, bé, ara les diferents tonalitats que adopta el gris), però el que em fa sentir més a prop és el llenguatge. Avui, dinant, la mare ha dit una paraula que m’ha activat tota una sèrie de records, i ha establert un lligam directe amb el meu jo que és i no és el mateix d’ara (ni el mateix d’aleshores). En la memòria tot queda difuminat com una boira permanent. Era la paraula “rostar”. Després, la meva ment ja deformada per la recerca constant de les paraules, ha volgut trobar els equivalents en les llengües que més o menys conec. I sí, els corresponents, els tinc, però sense cap càrrega, o amb una càrrega diferent. Al tren, direcció a Barcelona, llegia una selecció d’assajos sobre el viatge de Claudio Magris publicada a Polònia. Confrontava les dues llengües, el xoc a què em sotmeto diàriament. En l’excel·lent pròleg, Magris fa una exh...
1 comentari
Més informació

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.
1 comentari
Més informació

Una porta en la foscor. A Seamus Heaney I. M.

Rebo una trucada que m’anuncia la mort de Seamus Heaney. Encara sense creure-m’ho clico per comprovar-ho als diaris en línia. Comencen tots a penjar la notícia. Avui ens ha deixat un dels poetes més grans que ha donat el segle XX, i no podem dir que hagi estat un segle pobre de poesia, sinó tot el contrari. I això, malgrat les terribles desgràcies que han assolat diferents pobles, dues guerres mundials i infinites guerres d’un abast geogràfic més petit, però igualment de cruentes. En aquest segle XX, un segle de terror, també hem tingut l’oportunitat de llegir i sentir poetes que ens retornaven la fe, o les fes, a cadascú la seva. Seamus Heaney ha estat lligat a la meva vida de lector de poesia, no el puc separar d’altres noms claus que han format el meu món poètic. Començant pels poetes polonesos que Heaney admirava, de fet va ser un dels seus grans valedors en el món anglosaxó, l’altre va ser un altre dels grans de la poesia, Ted Hughes. I seguint amb els poetes que formava una es...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Presentació de Punt rere punt

El divendres d­ ’aquesta setmana, 21 de febrer, seré a Barcelona, a la llibreria Laie, per presentar el meu darrer llibre de poemes: Punt rere punt . Aquí en teniu la informació. Hi sou tots convidats.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz , i especialment que Wis ława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible. Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada , que va aparèixer fa un any. Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació