Passa al contingut principal

Amnèsia

Prefereixo la producció anterior de Piotr Sommer a l’actual. En aquella, els petits detalls, la vida quotidiana, recobra un rerefons gairebé metafísic. No hi ha cap banalització de la realitat, terreny en què s’endinsaran els poemes posteriors.


AMNÈSIA

M’he oblidat de l’altre món.
Em llevo amb els llavis serrats,
rento la fruita amb la boca tancada,
amb un somriure la porto a l’habitació.
No sé per què recordo l’oli de fetge de bacallà,
els anys de turment, el pontet de pany al soterrani,
pel terra, la veu de l’àvia, autàrquica.
Però si aquest no és pas un altre món.
I de nou sec a taula amb la boca tancada
i tu em portes unes prunes esberlades boníssimes
i parlo com algú a qui també he oblidat:
no hi ha un altre món.

Comentaris

Anònim ha dit…
Sempre trobe poemes bellíssims i tan a prop del món d'imatges que m'agrada, que sempre em sorprén!
No hi ha cap altre món, però jo me n'alegre.
Xavier ha dit…
Celebro que t-agradin els poemes. Moltes gràcies per ser allí, a l'altra banda, i seguir llegint el blog.

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és...

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Diàlegs i dates

El temps passa. Una evidència que no caldria ni dir. El temps passa i de nou ens trobem en un punt per on hem passat. Vénen records. I es fa un recompte del que un ha aconseguit o ha deixat d'aconseguir. En literatura, les efemèrides, qualsevol efemèride, ens serveixen sempre per tornar a un autor. Per llegir-lo. És el millor regal que li podem fer. Avui fa 9 anys va morir Czesław Miłosz. Per a mi, una de les figures més importants del segle XX. Sense ell, sense la seva obra, la meva vida hauria estat molt diferent. Potser no m'hauria encaparrat a estudiar polonès, a endinsar-me en una literatura que per a mi, acabat de llicenciar, encara era tota una illa desconeguda. I no hauria anat a viure a Polònia, també per veure que la idea que m'havien format la literatura i la història era molt diferent del que em trobaria. He dedicat a Miłosz uns quants anys, i li dedicaré encara més anys perquè la seva obra no pot ser oblidada. Perquè quan el llegeixo em torna a sorprendre com ...

Errata (Ghost version)

El tercer poeta polonès que va participar en el cicle de "Veus Paral·leles" és Bianka Rolando. Va néixer el 1979, es dedica també a les arts visuals, de fet, és la principal professió en la seva vida diària (també de professora de Belles Arts). Ha publicat dos llibres de proses, i quatre llibres de poemes fins al moment present. La seva poesia és altament conceptual, hermètica i que juga contínuament amb la forma, des de les més tradicionals fins a variacions que ella introdueix, cosa que fa que qualsevol poema d’ella sigui un repte per al traductor. Presento dos poemes en què es veu la seva escriptura. El primer, amb rimes internes, i jocs d’associacions, el que interessa més és la sensació que es provoca en la lectura, i no tant construir un sentit, un missatge del poema (que, evidentment, també hi és). I en el proper poema que presenti hi haurà un joc de rimes que em va fascinar fins a un extrem. ERRATA (GHOST VERSION) Em giro i dibuixo un tros de la teva e...

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar ...

Pensa com donar sentit

Jan Kasper *** Pensa com donar un sentit a les runes que romanen: l’herba agostejada, la maculatura de paraules elevades, el turment de la vellesa. Cada instant nostre, una palleta a l’aigua. No hi podem fer massa; cap saber, ho saps bé, no és cap salvació. Probablement només durarà el que ens supera, el que nosaltres, mortals, aconseguim estimar. Les mosques brunzeixen als vidres. Miro com omples a la cuina pots de cireres sucoses. La teva mà cada vegada quan es troba amb el vidre descobreix l’impossible; també es converteix en vidre. Per sota de la pell transparent s’estenen camps, camins, rius i ciutats. El sol surt, el sol es pon. Ben bé igual com aquí, obedient a una regla eterna. 

El silenci del món abans de Bach

Ahir, Jordi Cornudella publicava a Núvol aquest article sobre Bach a partir d'una citació de Cioran. Immediatament, el text m'havia portat la referència d'un poema (i també títol d'un llibre de poemes) de Lars Gustaffson, El silenci del món abans de Bach , que, sembla ser, fou l'element que després reprengué Pere Portabella per a la seva pel·lícula El silenci abans de Bach . I després, no vaig poder resistir la temptació de traduir aquest poema, encara que fos a través d'altres llengües. EL SILENCI DEL MÓN ABANS DE BACH Havia d'existir un món abans de la Sonata en re menor , un món abans de la Partita en la menor , però quin món? Una Europa d'enormes espais buits, insonors, arreu instruments adormits, on l' Ofrena musical i El clavecí ben temperat mai no havien recorregut les tecles. Esglésies aïllades en què el soprano de la Passió segons Sant Mateu mai no s'entrellaçava en un amor impossible amb els suaus moviments de la ...

Joc i diversió a l'aire lliure

Jerzy Jarniewicz va treure l’any passat el seu darrer llibre, Nits buides , i fa un parell de setmanes es va saber que havia guanyat el premi de poesia de la ciutat de Gdynia. És un gran llibre, un dels millors dels darrers anys en la literatura polonesa, i el que m’estranya és que no hagi estat nominat a més premis. JOC I DIVERSIÓ A L’AIRE LLIURE Això va ser el dia que va córrer cap a ella: andana tres, via sis, la ciutat en ple migdia, amb aigua per al viatge, però havia triat viatge sense aigua. Un cel sense núvols. Un torrent sense pedres. I una finestra amb vistes als camps daurats de blat, tots en el foc del sol, infinits, fins a les fronteres de Varsòvia.

Carrer Świętego Jana a Cracòvia

L’altre dia, vaig topar amb una sèrie de poemes de Janusz Drzewucki en què apareixien llocs de la ciutat de Cracòvia. Quant als llocs de la ciutat, un dels referents dels últims anys és Retorn d’Adam Zagajewski, del qual es va fer una tria per publicar-la juntament amb el volum Antenas . Vaig pensar de fer-ne una mena de diàleg, i escriure poemes partint d’algun element, per petit que sigui, dels poemes de Drzewucki. No són variacions, ja que els temes que plantegen els poemes de l'autor polonès i els meus són, de vegades, força diferents. Avui presento el primer poema de Janusz Drzewucki. El títol és d’un carrer de Cracòvia . I aquí es presenta ja un problema de traducció. S’ha de traduir el nom, quan el referent existeix en la llengua a què es tradueix? En aquest cas, és el carrer Sant Joan. Les opcions són diverses, i no crec que arribem a un acord definitiu. Però ara mirem-ho des d’un altre punt de vista. El poema que jo vaig escriure per al diàleg tenia el mateix títol, per...