Segona elegia per al final de l'hivern

Amb aquest poema de Tomasz Różycki, autor prou conegut en aquest espai, intento una nova estratègia de traducció. Seguint la idea de la forma en l’autor polonès, proposo una combinació de rima assonant i l’absència d’un patró rítmic determinat, tot i que sí és present una sèrie de cadències rítmiques. D’aquesta manera, podem tornar al debat de fins on podem tenir els límits de la traducció, o de fins a quin punt la tradició ens constreny i ens obliga a adoptar unes estratègies molt delimitades.

SEGONA ELEGIA PER AL FINAL DE L’HIVERN

Què quedarà d’aquest hivern? Una tetera cremada
que entona una elegia – un llobató de ferro
a la cuina, damunt la pila que com un eco
cobreix de cendres els cossos vora les tasses?

La nit s’acabarà abans que puguis trobar-te
en el camí al teu llit. Hauràs de posar els llençols
en les pàgines d’altri i entre les lletres, sol
aniràs al llit igual que una coma abans que la frase

expressi la foscor sobre nosaltres. En les baralles
amb la pantalla ha passat tot un mes – la juguesca
era mirar fixament sense por l’ull que crema
fins que un dels dos parpellegés. A la tarda

tenies duels famosos amb l’ombra que sempre
perdies de semblant manera. Es dispara una bala
un diumenge negre vers ell, fa una marrada,
una volta al món, i just ara el front t’encerta.

Comentaris

Clarissa ha dit…

"proposo una combinació de rima assonant i l’absència d’un patró rítmic determinat, tot i que sí és present una sèrie de cadències rítmiques"

¿?

(em sembla que dones massa importancia a la teoria. no dic que no hagis de tenir en compte aquestes coses com a traductor, però no sé... a mi em sembla un pel enrevessat. crec que un bon traductor s'ha de preocupar més per traduir bé les imatges. buscar ritmes i cadencies entre dues llengues tan diferents em sembla que només pot abocar a la frustració i la pérdua de significat) Tot i que les teves traduccions m'agraden molt com a poemes, ara, es clar, no puc entendre els originals i no puc putjar fins a quin punt i ets fidel. De totes maneres no m'agradaria que estiguessis sacrificant el significat per trobar rimes... Però en fi, tu mateix. Ets tu el que hi entens.

11 de setembre del 2009, a les 9:41

Clarissa ha dit…

(perdónem per opinar. jo mai no he traduït un poema. però encara que no hi entengui t'ho volia dir)

11 de setembre del 2009, a les 9:49

Xavier ha dit…

Clarissa,

Moltes gràcies pel teu comentari, i gràcies per llegir el blog. És molt interessant el que dius. En cap moment, la recerca d'una sèrie d'elements formals en la traducció no va en detriment de les imatges del poema, del missatge que transmet. No tinc tampoc la intenció de voler aplicar unes estructures rítmiques d'una altra llengua a la llengua que tradueixo, sinó que són unes estructures rítmiques que funcionen en aquesta segona, sigui per la tradició, sigui perquè les hi he buscades. Però el propòsit és que sonin naturals. En el poema que comentem, precisament he fet aquesta tria perquè em resultava un poema molt més natural, i que no s'allunyava de l'original. Si hagués volgut establir les rimes assonants i també una estructura fixa, com un decasíl·lab, aleshores sí que estaríem davant d'una modificació més àmplia. Tanmateix, cada poema és diferent, i el que es pot aplicar, com a traducció, en uns poemes, no serveix en altres.

Gràcies de nou, i t'animo a seguir amb la lectura del blog.

Xavier

11 de setembre del 2009, a les 14:21

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Més informació

Anys lluny de casa

Ahir es va presentar a Sabadell el nou número de Papers de Versàlia. Actualment, els llibrets que editen tenen una periodicitat anual, i es dediquen a un poeta concret. El primer número va ser per a Rainer Maria Rilke, i aquest segon, per a Emily Dickinson. Hi ha traduccions, assajos sobre la seva poesia, i poemes que parteixen o tenen com a element central la poeta d’Amherst i la seva increïble producció. He tingut la sort de poder col·laborar en aquest nou número, gràcies als amics de Papers de Versàlia, que estan fent més per la poesia en aquests país que no pas moltes editorials. Malauradament, no vaig poder assistir a l’acte de presentació. La distància que tinc de Cracòvia a Sabadell s’ha imposat. Des d’aquí, els envio de nou les meves felicitacions més sinceres. Tant per la presentació com per tota la feina feta fins ara. Deixo aquí un dels tres poemes que vaig escriure a partir de l’obra d’Emily Dickinson i que han sortit publicats en aquest darrer número: ...

Més informació

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe...

Més informació

Les veus del Pamano en polonès

Entro en una pàgina polonesa de llibres electrònics que cada dia recull totes les ofertes de les diferents plataformes . És una eina molt útil perquè no has d'entrar a cada una de les pàgines per separat. Ja en altres ocasions he comentat que el mercat polonès dels llibres electrònics està molt desenvolupat. Vaig mirant les ofertes i em trobo amb aquesta agradable sorpresa: L'any passat la novel·la Jo confesso de Jaume Cabré va ser un autèntic èxit, de vendes, de crítica, de lectors entusiasmats amb l'obra. I ara ja tenim Les veus del Pamano també en polonès. Felicitats a tots els que han contribuït a aquest èxit: l'editorial Marginesy , que va fer una gran campanya de promoció; la traductora, Anna Sawicka, que ha sabut reflectir el complex món de la novel·la amb una precisió envejable; la seva agent editorial, Cristina Mora. I després, la gran quantitat de reportatges als diaris, les entrevistes a la ràdio. I és clar, les felicitats al seu autor, per la s...

Més informació

Debats

Julia Fiedorczuk, autora del poema de l'entrada anterior, també es dedica a la crítica literària i últimament ha tingut un debat força interessant que va iniciar Andrzej Franaszek, biògraf de Czesław Miłosz i sembla ser que també aviat de Zbigniew Herbert, sobre l'estat de la poesia contemporània. Independentment de les postures que defensaven l'una i l'altre, força antagòniques, el que pot despertar més enveja és que aquest debat aparegués en el diari més important de Polònia. I que s'hi diguessin gairebé el nom del porc, amb una crítica ferotge bastida sobre arguments sòlids per rebatre les opinions amb les quals no estaven d'acord. És a dir, un exercici d'allò que hauria de ser en qualsevol cultura, allò que s'hauria d'allunyar dels discursos facebookians o twitterians del tot és meravellós, del "happy happy". Impossible que pugui passar una cosa semblant a casa nostra, on predomina aquest discurs que acabo d'esmentar, si més no, é...

Més informació

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa...

Més informació

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps. Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...

Més informació

En moltes ciutats

Estar en una ciutat ja diverses vegades, i ser-hi cada cop com si fos la primera, com si entremig no hagués passat quasi res, com si els records de les passes, dels carrers, dels edificis, fos una boirina que va entelant el pensament, que va confonent els camins i els moments i les imatges que no acaben de dibuixar-se mai. I voler recuperar aquests records, fer un esforç tan gran que saps que ja estàs en el procés d’iniciar el canvi, la modificació del record, de l’experiència que mai no ha estat experiència, perquè no saps si ja ets tu, si encara ets tu o si no ets tu, o si has estat mai en la ciutat. Conèixer és reconèixer? Reconèixer és fer avinent, que ens arribin més a prop, instants que ja no saps si han existit? Estar en una ciutat ja diverses vegades, repassar-ne els carrers, les olors, els colors i les llums que no il·luminen el record. Sentir-te estrany, com si fos en instants paral·lels, en una espècie d’allò ja vist però que saps del cert que no ha estat així. Hi ha ciutat...

Més informació

Al carrer Simplon

Entro a l'església ortodoxa sèrbia de París. La tinc molt a tocar del lloc on m'estic durant uns quants dies. L'església no és cap meravella, es veu clarament que no és un edifici com els que podem veure a tota l-Europa oriental, encara que faci la funció de catedral. És un lloc de pregària per a una comunitat no gaire gran, o així ho intueixo. Però sempre em sorprenen els iconòstasis, en aquestes esglésies. Potser perquè els catòlics occidentals, apostòlics i romans, no en tenim. Si hagués crescut veient-los sempre potser ara seria diferent. Ja no entreveuria aquell misteri que s'amaga en tot un món que m'és molt difícil de desxifrar. Segueixo la visita, tampoc no sé com he de comportar-me, com actuar davant de les imatges. Però trobo la comprensió de la persona (és el popa o no? No ho sembla pas) que passa per allà, sembla que s'ocupi també de la botiga dels records. Al cap d'una estona, em diu que ha de sortir, que si vull comprar un altar minúscul que...

Més informació

abcd xavier farré

Cercar en aquest blog