Passa al contingut principal

El bé i el mal

Tadeusz Dąbrowski acaba de guanyar un dels premis més prestigiosos de la literatura polonesa, i el més prestigiós amb diferència per als autors joves, el premi Kościelskich. El concepte de jove cada cop és més relatiu, com ja va mostrar Stefan Zweig en El món d’ahir, és una idea que ha sofert un gran canvi, i com més va més extensible es fa. Amb tot, Tadeusz Dąbrowski, que va néixer en 1979, encara pot entrar dins aquesta categoria, i el premi accepta autors fins als 40 anys (amb algunes excepcions). Tots els grans noms de la literatura polonesa actual han rebut aquest premi.

A Polònia hi ha un sistema bastant racional de premis, que és a anys llum del caos i la canseixanteria que hi ha per a les obres literàries en català. No hi ha gairebé premis a obres inèdites, i els premis que compten són tan sols els que es donen a una obra ja publicada. És clar que al darrere hi ha una sèrie d’editorials que no tenen cap por a publicar poesia. I la qualitat no se’n ressent, sinó tot el contrari. És un sistema que tal vegada es podria començar a traslladar per a les nostres publicacions.

Pensava que havia ja publicat alguns poemes de Dąbrowski per al blog, i estic del tot segur que n’he traduït alguns. Però els he buscats i res, s’han fos en les carpetes. O potser tan sols hi havia la intenció que després no es va materialitzar. En qualsevol cas, aquí en tenim un poema. La poesia de Dąbrowski és bastant heterogènia, amb línies d’expressió bastant allunyades entre si. En podeu veure una mostra més àmplia en l’esplèndid blog de l’Abel Murcia.



***

El bé i el mal han deixat de barallar-se en mi, són adults,
han madurat, s’han tornat seriosos, s’han traslladat
de l’habitació que tenien comuna, han format una família,
un i altre han comprat una casa amb garatge, amb un jardí
assolellat, amb la gespa i la bardissa tallades de manera
ideal, els seus fills juguen junts, salven
papallones i marietes, maten aranyes,
quan se senten millor és quan es poden fer enrabiar,
no saben que abans que es puguin devorar
de debò, ja tindran les seves cases pròpies. Passo
per la casa buida, gairebé no recordo
l’olor, les rialles, els plors dels nens que hi van viure.
De vegades, truquen, o jo em truco a mi mateix
del mòbil al fix i a l’inrevés. De vegades

sento com si jo fos
una casa buida.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Contaminació

  Ahir es va n entregar els premis de literatura de la ciutat de Gdynia , un dels més importants de Polònia. Recordem que els premis a Polònia, com ja he esmentat més d’un cop en aquest blog, són a obra publicada. Ningú no dona cap mena d’importància als premis que s’atorguen en un concurs sense publicació prèvia. No només això, estan molt mal vistos i són tan sols per als aficionats. Per a la majoria de concursos literaris que es tenen en compte a Polònia, amb força antelació es coneix el jurat, i es fa una prèvia selecció d’entre cinc i set obres (en funció del premi) que són les que passen a la final. Els dies abans de donar el veredicte final, tots els autors nominats tenen trobades i lectures amb els lectors, es fa promoció dels llibres i es fan debats. I ja en el moment de donar el premi, així com també després, el jurat exposa una justificació de la seva tria, quins són els motius que han fet que hagin donat el premi a una obra determinada. I el dia següent, hi ha una una a...

La mente cautiva

Ja fa  més d'un mes que ha aparegut aquesta nova traducció , però encara no havia tingut temps de poder-la penjar aquí al blog. Sí, sembla autopromoció, bé, no ho sembla, ho és, ras i curt. Però malament aniríem si no estiguéssim contents d'allò que fem, del que es publica. I tenir l'oportunitat de seguir traduint un llibre de Czes ław Miłosz, qualsevol llibre d'aquest gran autor, una de les figures més grans que ha donat la literatura del s. XX, és sempre un bon motiu per celebrar-ho. Encara que el llibre sigui d'un pensament fred, que penetra com un bisturí, i que et deixa glaçat a moments. La ment captiva, és cert, la ment que cau sota la influència del poder, de la manipulació, un encanteri difícil de trencar. I passen els anys, han passat els anys, i nosaltres només fem petites passes seguint un cercle invisible que ens du un cop i un altre al mateix lloc. Aquest llibre va aparèixer en castellà per primer cop l'any 1981, en una traducció indirecta par...

En algun lloc de la història

Veselko Koroman EN ALGUN LLOC DE LA HISTÒRIA Al matí, la família, el cel al voltant. A la meva taula hi ha textos manuscrits, Catul, fulles de paper no escrites. Ho sé, demà serà tot això. Un nou mes, gener, un nou dissabte. Paraules meves en sentits tot just desperts. I algú dubtarà que algun cop he somiat, jo, molt més fresc que el gebre, quasi una gota, d’on floreix la voluntat, més clara que l’orgull. I algú proper, per a mi irreal, també pensarà: joves són els nostres avantpassats, la llengua, el llinatge, l’herència lírica. Qui l’ha de plorar, si encara no ha passat? És encara aquí, ple, en les seves paraules, alegre i etern, càlid com la semença.

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska. LLIÇONS DE NATACIÓ No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac. Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.

Poesia (Tomaž Šalamun)

Un altre poema de Tomaž Šalamun. Un amic de Ljubljana l'ha posat en una entrada a Facebook, i de cop i volta me l'ha fet recordar, ja que forma part del llibre Balada para Metka Krašovec . Aquest poema és més llarg en la traducció que en la seva versió original, i el lector podrà veure immediatament per què. La base es troba que cada vers té una sola paraula, i si pensem que l'eslovè no té articles, ja aquí tot queda clar. Els darrers versos són del tot escaients per a aquests dies. POESÍA Es un placer mayor perder mujeres que dinero. El mayor placer es perder la propia muerte.

Abans de la frase

Jacek Dehnel acaba de publicar un nou llibre de poemes, Llengües estrangeres . Un exercici de gran poesia, de formes que emmotlla als textos amb gran destresa. El llibre està editat amb la pulcritud i la sobrietat de Biuro Literackie, de Wrocław, que és, tal vegada, l’editorial polonesa que més poesia publica a l’any. La portada, la descoberta d’Antínous a Delfos, és del tot encertada amb el títol, ambdós transmeten la reinterpretació constant que posen en joc els poemes. Tradueixo el poema pòrtic del llibre. ABANS DE LA FRASE Hem buidat dues habitacions, la cuina, el rebedor i el bany, no tenen fi, les coses dels morts. En estripar les seves postals, en llegim paraules soltes i allí hi són de nou, més joves, més vius, absorbits pel món. tremola la terra – diu Boa Sr, la darrera andamanesa que parlava una llengua que tenia seixanta mil anys – quan cau un arbre amb gran estrèpit                    ...

Amor després de l'amor

Què es pot dir de Derek Walcott (1930, Castries, Saint Lucia) que no sigui sempre massa poc? Quan penso en la seva poesia, la primera paraula que ve a la ment és “Festa”. La poesia de Walcott és una festa del llenguatge, de la imatge, una festa en tots els sentits. AMOR DESPRÉS DE L'AMOR Arribarà el temps quan, amb alegria, et saludaràs a tu mateix arribant a la teva porta, al teu mirall, i us somreireu per la vostra arribada. I et dirà, seu aquí. Menja. Tornaràs a estimar l'estranger que vas ser. Regala't vi. Regala't pa. Retorna't el cor a tu mateix, a l'estranger que et va estimar tota la vida, a qui has ignorat per un altre que et coneix de cor. Agafa les cartes d'amor de la lleixa, les fotografies, les notes desesperades. Desenganxa la teva imatge del mirall. Seu. Celebra la teva pròpia vida.

Una llista personal

Arribem ja a les  acaballes de l'any i tots els mitjans ens emprenyen amb les seves llistes insuportables. Amb les de llibres, assoleixen el deliri absolut, sí, senyor, no heu fotut gens de cas a la literatura durant tot l'any, i ara voleu dir-nos quins són els llibres més importants de l'any. Exceptuant-ne alguna, la majoria em semblen fluixes, molt fluixes, amb uns criteris absolutament mercantilistes. Que lluny que són d'algunes que es veuen en algun mitjà anglosaxó. En algun mitjà en castellà es dignen a posar la llista de poesia, (i) encara. Els catalans potser ho han fet, però jo no ho he sabut veure [1] . Ja he dit anteriorment que hi ha alguna excepció, però només de veure que un llibre com el darrer de Houellebecq, fluix, fluixot, molt fluixot, i amb una bateria de tòpics que ens hauria d'alarmar (en tots els sentits, com a lectors, com a europeus, com a cristians, com a catòlics, com a protestants, com a musulmans, com a jueus, com a ateus...), acapara e...

Vasko Popa

Branislav Prelević (1941) va estudiar a Belgrad. És poeta, narrador, assagista i traductor. Ha publicat diversos volums de poemes i tradueix poesia del portuguès i de l’espanyol. He triat el poema per l’homenatge que fa l’autor a un dels poetes més importants del segle XX, de qui encara no tenim ni una sola traducció (com de tants i tants altres excel·lents, i fins i tot m’atreviria a dir imprescindibles, poetes). VASKO POPA Aquesta llengua és transparent: hi resplendeix el cel, expressat, copsat en la paraula. El seu passat és misteriós. Els seus records, el cap d’un llumí que encén una mà invisible. Tot ja ha estat escrit. Les cobertes d’aquest llibre giren incessantment al voltant de l’eix del seu propi llom. Seria de doldre posar un dit a la paraula, interrompre la lectura, capgirar el curs del sol. En aquesta posta s’amaguen totes les albades que no es veuen quan l’ombra del silenci es projecta en el sol. Aquesta llengua es completa en si mateixa sense deixar cap altra petjada for...

Arcs romànics

Que Tomas Tranströmer (1931) encara no hagi rebut el Premi Nobel de Literatura és un fet inexplicable. Potser perquè és suec? ARCS ROMÀNICS En l'interior d'una gran església romànica s'apinyaven els turistes. Sense obertures s'estenien les voltes, una rere l'altra. Les flames de les espelmes brillaven. M'abraçà un àngel sense cara i em xiuxiuejà per tot el cos: “No tinguis vergonya de ser un home, omple't d'orgull! En el teu interior, sense final s'obre una volta rere una altra. Mai no estaràs preparat i així és com ha de ser.” Les llàgrimes m'havien encegat i em van portar a la piazza que cremava del sol junt amb Mr. i Mrs. Jones, el senyor Tanaka i la Signora Sabatini i en l'interior d'ells s'obria una volta rere una altra. Sense final.