Tadeusz Dąbrowski acaba de guanyar un dels premis més prestigiosos de la literatura polonesa, i el més prestigiós amb diferència per als autors joves, el premi Kościelskich. El concepte de jove cada cop és més relatiu, com ja va mostrar Stefan Zweig en El món d’ahir, és una idea que ha sofert un gran canvi, i com més va més extensible es fa. Amb tot, Tadeusz Dąbrowski, que va néixer en 1979, encara pot entrar dins aquesta categoria, i el premi accepta autors fins als 40 anys (amb algunes excepcions). Tots els grans noms de la literatura polonesa actual han rebut aquest premi.
A Polònia hi ha un sistema bastant racional de premis, que és a anys llum del caos i la canseixanteria que hi ha per a les obres literàries en català. No hi ha gairebé premis a obres inèdites, i els premis que compten són tan sols els que es donen a una obra ja publicada. És clar que al darrere hi ha una sèrie d’editorials que no tenen cap por a publicar poesia. I la qualitat no se’n ressent, sinó tot el contrari. És un sistema que tal vegada es podria començar a traslladar per a les nostres publicacions.
Pensava que havia ja publicat alguns poemes de Dąbrowski per al blog, i estic del tot segur que n’he traduït alguns. Però els he buscats i res, s’han fos en les carpetes. O potser tan sols hi havia la intenció que després no es va materialitzar. En qualsevol cas, aquí en tenim un poema. La poesia de Dąbrowski és bastant heterogènia, amb línies d’expressió bastant allunyades entre si. En podeu veure una mostra més àmplia en l’esplèndid blog de l’Abel Murcia.
***
El bé i el mal han deixat de barallar-se en mi, són adults,
han madurat, s’han tornat seriosos, s’han traslladat
de l’habitació que tenien comuna, han format una família,
un i altre han comprat una casa amb garatge, amb un jardí
assolellat, amb la gespa i la bardissa tallades de manera
ideal, els seus fills juguen junts, salven
papallones i marietes, maten aranyes,
quan se senten millor és quan es poden fer enrabiar,
no saben que abans que es puguin devorar
de debò, ja tindran les seves cases pròpies. Passo
per la casa buida, gairebé no recordo
l’olor, les rialles, els plors dels nens que hi van viure.
De vegades, truquen, o jo em truco a mi mateix
del mòbil al fix i a l’inrevés. De vegades
sento com si jo fos
una casa buida.
A Polònia hi ha un sistema bastant racional de premis, que és a anys llum del caos i la canseixanteria que hi ha per a les obres literàries en català. No hi ha gairebé premis a obres inèdites, i els premis que compten són tan sols els que es donen a una obra ja publicada. És clar que al darrere hi ha una sèrie d’editorials que no tenen cap por a publicar poesia. I la qualitat no se’n ressent, sinó tot el contrari. És un sistema que tal vegada es podria començar a traslladar per a les nostres publicacions.
Pensava que havia ja publicat alguns poemes de Dąbrowski per al blog, i estic del tot segur que n’he traduït alguns. Però els he buscats i res, s’han fos en les carpetes. O potser tan sols hi havia la intenció que després no es va materialitzar. En qualsevol cas, aquí en tenim un poema. La poesia de Dąbrowski és bastant heterogènia, amb línies d’expressió bastant allunyades entre si. En podeu veure una mostra més àmplia en l’esplèndid blog de l’Abel Murcia.
***
El bé i el mal han deixat de barallar-se en mi, són adults,
han madurat, s’han tornat seriosos, s’han traslladat
de l’habitació que tenien comuna, han format una família,
un i altre han comprat una casa amb garatge, amb un jardí
assolellat, amb la gespa i la bardissa tallades de manera
ideal, els seus fills juguen junts, salven
papallones i marietes, maten aranyes,
quan se senten millor és quan es poden fer enrabiar,
no saben que abans que es puguin devorar
de debò, ja tindran les seves cases pròpies. Passo
per la casa buida, gairebé no recordo
l’olor, les rialles, els plors dels nens que hi van viure.
De vegades, truquen, o jo em truco a mi mateix
del mòbil al fix i a l’inrevés. De vegades
sento com si jo fos
una casa buida.
Comentaris