abcd xavier farré

Primož Čučnik (Ljubljana, 1971) és un dels poetes més destacats de la seva generació. Ha publicat quatre llibres de poemes en solitari, i alguns experiments en col·laboració amb altres poetes i/o músics. Tradueix poesia de l'anglès i del polonès. És el redactor en cap de la prestigiosa revista eslovena Literatura i porta l'editorial Lud Serpa. MAL TEMPS Això que passa en les petites gotes (ja portem tres dies), no ho esclareix. I no ho pronosticarà. Totes s'equivoquen a llarg termini, i a curt termini arriben tard, perquè ens parlen d'allò que ja sabíem. No sé per què, però ho diem així. Mai no ens acostumarem al temps invariable, altrament parlaríem altrament. Si existeix algun altre món, diferent, ho aconseguiríem. Però no ho arribarem a saber, com se sap sols en un pressentiment. Amb el seu tacte setinat. Si existeix algun món així, de fet, ho podríem aconseguir. Sense mentides ni amenaces. Així. Voldria fer-te un regal que he guardat per a tu, però no sé si aniré e

Té dret el traductor a introduir arbitrarietats, canvis, modificacions, en altres paraules, a corregir l'autor? I on és la frontera entre el dret a la interpretació individual en la traducció i una arbitrarietat interpretativa? En un principi, no està permès corregir l'autor. Mai, sota cap circumstància. I tanmateix, en les traduccions de poesia gairebé sempre s'imposa la necessitat de la tria, el fet d'establir una jerarquia de les coses més importants, i de les coses que ho són menys, les que podem obviar. A diferència de la prosa la necessitat d'aquest tria està condicionada per força exigències formals, amb molta freqüència els preceptes del ritme, i de vegades fins i tot, l'imperatiu del ritme. Seweryn Pollak : En defensa de la impossibilitat o sobre la traducció de poesia

Seweryn Pollak (1907-1987). Poeta polonès, va publicar 8 llibres de poesia. Per a la crítica, encara segueix sent primer traductor i després poeta, malgrat que és un dels principals exponents de l'acmeisme traslladat a la poesia polonesa. S'especialitzà en la traducció de poesia russa. També va antologar un volum de poesia búlgara. POEMA I Aquests esforços fixos per escriure un poema: gronxejar, dissociar la imaginació, i després recollir trossos esmicolats lluint com trossos d'un mirall en l'empedrat, trossos de cel, de cases, de cares desfigurades: un nas aïllat, després doble en el trenc, els ulls, que de sobte veieren el seu futur, sols la manca de la veu, tot i que aquests trossos criden amb la seva totalitat deforme – com el poema, com cada un dels seus mots que res no signifiquen.

Elaine Feinstein 6 Recordo els cossos esquinçats a bord de podrits vaixells bolcats pels britànics: com els joves nedaven vers la riba, i els vells preferiren ofegar-se. He begut te verd amb el meu amant marroquí, mirant Jerusalem a través del filat espinós. Al final d'aquell carrer hi havia pistoles jordanes. Ningú esperava que Israel sobreviuria. A Gesher Ha-Zeev vaig quedar plena de picades de mosquit, i amb por per les aranyes que vivien en els bananers, però a la nit ballàvem i jo portava plata filigranada dels iemenites. Cinc guerres més tard, Iehuda Amikhai em va dir en aquesta casa a Iemen Moshe: sóc del tot incorregible. Per què hauria de sentir-me culpable per ser aquí escrivint poemes i esperant encara la pau? He de confessar que a Londres, la mateixa gent que abans enviaven els seus fills a un kibbutz, han començat a qüestionar el dret d'Israel a existir.

Elaine Feinstein 5 Quan Herman Melville va visitar Palestina veié un erm paisatge blanquejat com ossos, sense molsa, tan sols les pedres nues i la calç que les envolta. Als comerços els jueus venien sol arròs, o un sucre brut i pesca salada. Hi havia dones d'expressió pàl·lida, nuoses com oliveres i portaven nens malaltissos. Arreu veia sorra i cactus. Tan sols el beduí de roba folgada al desert amb camells li va remoure la sang. Quant a la resta, la terra no era seductora, convidava poc a l'assentament, fins i tot per als que havien atrapat a Kixiniov, i encara menys a Europa occidental, abans de la condemna del capità Dreyfus.

Izet Sarajlić (1930-2002) neix a Doboj, una ciutat de Bòsnia, en l'administració actual de la República Sèrbia. Ha publicat quinze llibres de poemes, i també llibres d'assaig. Ha traduït poesia del polonès i del rus, i ha estat traduït per poetes com Enzensberger o Brodsky. Aquests dos poemes pertanyen a un volum titulat Llibre de guerra de Sarajevo, 1992-1995. SORT A LA SARAJEVA A Sarajevo la primavera de 1992 tot és possible: ets a la cua del pa i acabes a traumatologia amb una cama tallada. I dius: quina sort que he tingut. PER A BORA SPASOJEVIĆ (arquitecte, amic) Abans de la guerra et vaig prometre un poema sobre Sarajevo. El dia que vaig veure com davant de la càmera et lamentaves per la ciutat destruïda tu mateix el vas escriure. A mi només em restava signar-lo.

Elaine Feinstein 4 Tampoc era fàcil a les terres d'Askenaz. Hivern. Neu. Arbres. Una olor acre de pólvora en l'aire. No hi havia massa jueus en el districte 1 de Viena: els banquers pagaven impostos molt alts pel privilegi. Els barbats, amb caftans, venien a les fires i, quan els temps eren magres, tenien parades prop de Leopoldstrasse i venien quincalla, coses de segona mà o cócs de patates amb cogombres fermentats. L'emancipació els permeté ser redactors als diaris, embrutapapers i soldats. En l'imperi dels Habsburg, des de Budapest fins a Galítsia els jueus en totes les ambigüitats, eren lleials. L'assimilació, en aquella època, hauria estat honrosa, si hagués estat possible. No parlem d'Alemanya. La més estimada, la més mortífera...

Els crítics molt sovint s'entesten que certs atributs del poema han de ser transvassats per la barrera lingüística, i en conseqüència, condemnen immediatament la traducció que no acompleix aquests criteris apriorístics. Però si la meva analogia del retrat és encertada, les condicions apriorístiques que determinen les similituds no existeixen: a l'essencialisme platònic contraposo les “similituds de família” de Wittgenstein. Evidentment, no hi ha cap analogia que sigui exhaustiva, per tant no pot tenir la força de l'argument; en el cas d'una analogia exhaustiva els objectes confluirien en una identitat. L'analogia tan sols pot revelar els aspectes amagats de la qüestió. La relació de la persona amb el retrat no es pot comparar de cap manera amb la relació entre l'original i la traducció, encara que només sigui perquè la persona, a diferència del poema, no és una obra d'art. Però fins i tot aquesta llacuna en l'analogia esclareix alguna cosa [...] Però, le

Elaine Feinstein 3 En terres musulmanes, els refugiats foren benvinguts. Maimònides al Caire, mercaders a Bagdad, convidats a Istambul, venien catifes turques en una plaça que el Soldà construí per a ells. Hi havia gots de te dolç per als clients. A casa, les taules parades amb prunes inflades i herbes aromàtiques, mobles amb marqueteria de mareperla, i les xemeneies amb teules blaves d'Iznik. Composicions matemàtiques, i un culte simple : jueus i musulmans visqueren a tocar en l'Imperi Otomà tot i que els jueus eren ciutadans de segona. D'Esmirna vingué el fals messies, Shabtai Tzvi. Va seduir els fidels des d'Amsterdam fins als shtetls de Lituània, fins que vengué la seva pròpia vida amb apostasia. Molts dels seus seguidors es convertiren a l'Islam; alguns d'ells eren donmeh, cripto-jueus. I inventaren noves històries per a Karagoz, l'astut titella d'ombra en un teatre de fantasmes.

Elaine Feinstein 2 I aquells que no marxaren? Van convertir-se a la Santa Creu, tot i que alguns el divendres a la nit encenien espelmes sense recordar per què, i cuinaven amb oli, i no amb llard; altres esdevingueren fervents Nou Cristians, i es casaren en les millors famílies; fins que la Inquisició començà a indagar amb més urgència sobre els seus antics costums, per exemple, si no encenien un foc els dissabtes del fred hivern. Els veïns van donar-ne proves en contra dels rics. Admetien els seus pecats sota tortura, com fa la gent, i alguns culparen companys conversos per les seves pràctiques. Però no els ajudà a escapar de les flames. Ni l'ignorant és qui pateix menys. Observa com Elvira del Campo suplicà, mentre li trencaven els braços, tan sols entendre: Digueu-me què he fet perquè pugui confessar.

Un altre exemple sobre la poesia moral(itzant), sobre el fet d'on podem traçar la frontera. Tant per a l'autor com per al lector. Aquest poema, el primer d'un cicle de 6, pertany al darrer poemari d' Elaine Feinstein , Talking to the death . DISPERSIÓ 1 A les terres de Sefarad, a la vora del Tajo: una ciutat color de galeta, un horitzó llunyà, muntanyes nues, suaus, i rere aquestes el desert i el tall blanc de la lluna. És la ciutat calcària de Toledo, on s'assentaren els jueus vinguts de Jerusalem - argenters,comerciants, cistellers, savis - i Espanya al principi era feliç de rebre'ls. En una Edat d'or d'una esperança restablerta: es construïen cases amb fonts als patis; els homes en els seus estudis folrats de llibres eren traductors que portaren els grecs a través dels àrabs a Europa. Però quan van haver de marxar, amb els ulls espantívols, barataven una casa per un ase, la vinya per una peça de tela, i els malnoms els seguiren, com si fossin espies.

Elaine Feinstein (1930) Poeta, novel·lista, dramaturga i traductora britànica. La seva poesia s'enquadra sota l'empremta de la poeta russa Marina Tsvietàieva, a qui ha traduït. És coneguda sobretot per la seva biografia d'Anna Akhmàtova, Anna de totes les Rússies. També té altres biografies sobre Marina Tsvietàieva o Ted Hughes, entre altres poetes. Publica el primer llibre de poemes el 1966, i des d'aleshores ha publicat més de 14 poemaris. ARBRES AL GENER On trobaré la resistència dels arbres? Els envejo el coratge. En la primera càlida pluja les branques dels àlbers s'inflen amb la insinuació de nous brots. Fins i tot són puntes grogues. Han oblidat la tardor, amb les fulles dels castanyers de l'any passat podrint-se en l'herba? No és fàcil. Deixeu-me estudiar l'aguant del meu eucaliptus els ovals del qual han tremolat al vent tot l'hivern.

Jan Kasper A DALT, A BAIX T'han sortit cabells blancs, és tan sols ara que me n'adono. A la cuina, que recorda una sala de dissecció buida. Un clau ben endins la templa, un dolor intens, de fa unes quantes hores. Una pastilla es desfà al got amb un xiulet. La bec d'un glop. La teva tos. Puges les escales, tot parant-te per agafar alè, a cada replà. En l'objectiu de la càmera, rere teu, lluny, lluny, uns figurants indolents d'aquest matí. Dues Torres s'esfondren amb estrèpit.

Curiosament, aquest poema i el del post següent es presenten de manera acarada en el darrer llibre de Jan Kasper , Terra per a les aloses . Moral / moralitzant? DIJOUS, 15 DE JULIOL DE 2004 Iwajlo Kepow, conductor búlgar segrestata pels terroristes a Iraq, espera la mort. La nit del dimarts al dimecres, els segrestadors mataren el seu col·lega, Georgi Lazowa. Kepow havia de morir 24 hores més tard. Amor, per dinar escalfa' t la carn que és a la nevera. Mengeu sense mi. No sé quan tornaré. Petons.

Poesia moral, poesia moralitzant. Qüestió per discutir llargament. La poesia no aconsegueix res. Com l'art. La divisió entre l'estètica i l'ètica és contemplada des de diversos punts de vista. I tanmateix, hi ha poemes que ens incomoden, per la càrrega moralitzant que contenen, perquè han traspassat les fronteres de la nostra intimitat, i ens intenten alliçonar. Però, on és aquesta frontera?

En el cas d'un retrat, reconeixem a l'acte la similitud o també ens podem queixar de la seva mancança. Però suposem per un moment que tenim davant les següents similituds: una fotografia en blanc i negre, una fotografia en color, un esbós al carbó, un gravat i un retrat a l'oli. Suposem que cada una d'aquestes formes conté una semblança ben aconseguida. En aquest exemple es veu immediatament que cap d'aquestes semblances no conté totes les característiques; cada una d'elles està condicionada per les particularitats de cada matèria, per tant cada una presenta els trets de la persona en qüestió de manera un pèl diferent. Per tant, no podem somiar en un retrat ideal, si per ideal entenem la imatge que uneix totes les particularitats de la fotografia, l'esbós, el gravat i el pinzell. Una cosa similar passa amb la traducció. N'hi ha prou que l'original es reconegui en la còpia, és a dir, en la traducció. La semblança pot existir fins i tot en el dibuix qu

SET POEMES HIVERNALS 7. Camp de túmuls blancs La nit de Nadal la neu cobreix el cementiri. No queden epitafis, flors, lloances marmòries als ulls dels coneguts. Un camp de túmuls blancs fins a l'horitzó. Ocells amb ales negres s'arramben als avets. Els morts avui somien amb contes blancs en què cacen l'eternitat a cavall, en selles platejades, envoltats de perdiguers clars fins a un extrem.

SET POEMES HIVERNALS 6. Et rentes la cara amb l'aigua nítida d'un forat al gel. A l'altre cantó del riu les astes primes dels joncs s'alcen enmig la neu. No hi ha animals ni persones. El silenci del blanc, el blanc del silenci. El teu peu comprova el gel. S'esquerda el mirall i els talls s'espesseixen creant una reixeta de corredors, un laberint que s'ordeix fora de l'aigua empresonada, fora de la prada i de la ciutat rere el tossal, on llampurnen els llums artificials de la central elèctrica. Ara els teus pensaments s'arrombollen. Però dels llavis oberts només es pot veure, en un fons de cel d'hivern, un núvol pàl·lid.

SET POEMES HIVERNALS 5. Conversa Una conversa de dues dones sobre el temps. Estan tranquil·les, mouen les mans enlaire com en un objecte sagrat, amb devoció. Les mans bellament clivellades. En elles trobem, traïts pel temps, ells ulls d'unes nenes amb llargues trenes i cintes blaves en un llaç. S'atansa el vespre i el fred reclama respecte fent pessigolles a les soles de les botes. Les dones encara parlen (les paraules es barregen amb les estrelles) i en la llunyania passa un gat negre. El camí d'elles no necessita cap superstició, perquè ja és una paràbola.

SET POEMES HIVERNALS 4. Punt Nit de desembre. Del cel baixa una negra neu. Una pesada cortina als llums dels cotxes, en l'espès fum de la nit ni el volant ni els seients no es veuen. Només el punt vermell intermitent de l'alarma atrau l'ull.

Mirosław Dzień SET POEMES HIVERNALS 3. La màquina llevaneus abans de l'alba, en un carrer silenciós i abandonat. La ciutat en el somni es gira cap a l'altre cantó. El motor treballa apesarat. Alguns, en l'ensopiment, contreuen els dits, les galtes s'arrapen amb més força al coixí. Per un moment, l'acer que brilla a l'asfalt sembla ser una resolució.