Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2008

Himne a l'arbre

Un poema de Marzena Broda , de qui ja vam tenir un tast temps enrere. HIMNE A L'ARBRE Queda't lluny de la llum freda, severa, a la nit, al migdia, en una illa cansada, un caminoi ple de molsa i falgueres, un espai desert, una clariana on ha caigut una estrella glaçada, perdura en el pou enfosquit de les valls, fins que no sentis l'alba cridada de tan lluny. Que la fresca de la tardor flueixi en tu per assecar-se abans que el sol cremi les arrels arraulides en un cabdell, que la pols del camí transitat et cobreixi, sigues un refugi per a les ales, memòria oberta, perquè, què pots ser al turó, al camí pla, a la roca enfredorida per la neu i la pluja? Sols ets un fragment del paisatge, on el temps imposa els colors, i tu canvies les estacions amb vestits tronats. Però no arrelis en una nova superfície. Sigues tu mateix entre els arbres, és la teva feina. Espera indiferent el reflex excessiu, compta les fulles envellides, mira endavant com unes busques, però el moviment no e

Tallant els paisatges

Janusz Szuber TALLANT ELS PAISATGES A Pawel Sawicki D'acord. Ho hauria d'haver fet, però no ho vaig fer. I ara sóc qui sóc. Podria haver estat d'una altra manera. Com? No et facis l'orni, no t'enganyis. Una forta olor de gat a les escales. Una antena fluixa colpeja la xemeneia, L'albereda s'estén en una glorieta amb un roure al mig i un banc de ferro. La gespa fumeja de males herbes no segades, per a corroborar el seu ergo sum . Els sentits en donen prova, la llengua la ratifica xerricant amb una sorra gruixuda sota la sola. Tot això havia de quedar tancat i forrellat. Debades donar-se cops contra la pared. Un repte? Bé, diguem que és un repte. La matèria. La materialitat. I el pecat de la descurança. Per als preceptors, l'agraïment. Lliçons de cal·ligrafia i de paciència. Sí, ben entrenat sobretot en la segona. Per suportar-ho. Altres també ho han suportat. De dia en dia. De generació en generació. Sembla mentida. I amb tot: es vivia, com s

Primavera (II)

Guy Goffette II Però demà és un mot que no té pas futur en l'escala del vent. Mira el teu gos lànguid a l'herba: està a punt de morir i en els seus ulls velats la llum immòbil fa estremir, una carícia del present que passa. El temps per a ell és una casa buida que flota en l'escudella del gat. Obre la porta: ell aplaudeix amb tot el seu cos deforme i lleig. Ja no espera res fora de la teva ombra, sense posseir res, excepte aquesta imatge de tu que amplia de cop l'espai i fa rebotar la terra a la teva crida.

Primavera (I)

Feia temps que no podia entrar en la poesia francesa contemporània, una poesia que havia deixat de formar part del cànon dels grans corrents, d'aquelles llengües que poden enorgullir-se de tenir més de quatre poetes que puguin ser de primera fila. Però un autor em fa retornar-hi, Guy Goffette. Curiosament, com un altre dels grans poetes actuals en llengua francesa, Philippe Jacottet, un autor nascut fora de França. No sé si serà casualitat, però al meu parer és força indicatiu. Guy Goffette neix a Jamoigne (Lorena belga) el 1947. Gran viatger i emprenedor d'aventures en revistes de poesia. Ha publicat més de deu llibres de poemes, i també novel·les, assaigs, contes i àlbums en col·laboració amb altres artistes. PRIMAVERA I Recomençar, néixer de nou, heus aquí el que deia el Mestre, allò que nosaltres no havíem entès. Miràvem el ventre de la terra, els núvols, el cel i restàvem cecs, mentre que l'oreneta tornava al seu lloc exacte, reprenia possessió del vent. I nosa

Sobre la poesia...

Tot poema, tot poema important és tan sols una repetició, tan sols una reiteració, tan sols un comentari de textos que ja han estat escrits. Un poema que no és una repetició d'un model, el temps el destrueix ràpidament i amb efectivitat. L'organisme de l'art no suporta creacions alienes i el nou teixit, si no es veu reviscolat per altres teixits, està condemnat a mort. [...] Un poema que no és la repetició d'un model que no troba el seu lloc en l'organisme de l'art és un teixit callós que no paga ni la pena d'analitzar. [...] Per a un poeta que renova un model que ja ha estat escrit, tot l'art existeix en un temps present: la renovació i allò que és renovat, el model i la interpretació, són dos teixits del mateix organisme connectats entre si a través de milers de filaments, uns teixits entre els quals s'esdevé un procés continu de transfusió de sang. El poeta, en repetir una experiència d'un temps passat, la renova a fi de trobar el seu lloc e

Dos

Un poema del darrer llibre de Lucija Stupica. DOS El parc s'enfarina de neu. Envelleix amb les seves cicatrius, traces en els troncs commemoratius. Una lluïssor buida com un eco. Amb empedrades passes marxem de manera reticular a l'estranger. Ambdós en el silenci blanc de la nit marxem a l'estranger, l'única estrella fixa en l'horitzó del nostre món. Cadascú s'obre pas per les profundes parets, pels espais que són tan sols en elles, alumnes del transcurs tornem vers el Jardí, la neu porta pensaments, els desitjos mai no són innocents. Reconciliacions, plaers, mentides, commocions, traïcions: la història de l'home sempre ens colpeja. Per a les dates hi ha les paraules i les imatges, més importants que les mateixes dates, paraules que cremen i s'apaguen, quan estan tristes i soles. Cadascú s'obre pas en les seves paraules: amb rostres de vidre i ulls d'aigua que vessen en els matins, que s'alcen amb el nom. Amb el nom d'ella. Amb el n

A casa i a fora

Rachel Wetzsteon (Nova York, 1967) és autora de tres llibres de poemes. Des del primer, lligada a la col·lecció Penguin Poets i també un estudi sobre W. H. Auden. En el seu segon llibre: Home and Away , també té una esplèndida elegia per a aquest gran mestre de la poesia en llengua anglesa: In Memory W. H. Auden. A CASA I A FORA xiii Cada any casen la mar i el cel, però tu ho pots veure cada nit, quan la foscor ajunta els dos elements: l'apogeu sosté el nadir com un amant. Tothom ho considera un costum per copiar; hi ha parelles que vénen des de molt lluny per modificar el mite conjugal; però una mirada sòbria al crepuscle fa que el cínic o el romàntic que hi ha en mi juri refusar l'efecte d'anivellament que transforma els núvols en humitat i les ones ferotges en silents, puntegudes mates de color, fa que em pregunti què se n'ha fet, dels límits que importen: del cel llunyà, de l'horitzó impossible d'enfonsar.

Volta Celest

Tomaž Šalamun VOLTA CELEST Amb la teva mà silenciosa i prima apagues les estrelles. Distribueixes el meu nom com les abelles la mel. Mossega'm! M'encens els ulls. Al lluny un mar de búfals en un vent cendrós, verd. El gust és canviable, jo no en sóc. A la creu estic clavat i malbarato els teus fruits. Mira: cada gota del meu record és un batec de la volta, ara encara quallada en el miracle que el cel viu. L'animal s'inclina, s'agenolla, és perfecte. T'espolses el plomissol blanc de les llumetes i la inscripció en el teu pit no resplendeix per a ningú. En els teus llavis silenciosos i suaus has encès el meu coll.

Poema II

Seweryn Pollak POEMA II Ja fa cinquanta anys que escric poemes, i no sé com escriure'ls. Encara espero que un tema important em justifiqui i així poder seure per escriure, perquè la trama decideixi sobre el poema, perquè només calgui trobar el moment adient per traspassar-lo al paper. Mentre, anit he somiat un conill. Era blanc, amb el pèl suau, i tremolava, posant les orelles roses per tot el llom. No he fingit que m'agradava el conill, al contrari, no tenia gens de tirada al seu pèl suau, a la seva por, quan tremolava. Però m'he posat als braços aquell petit cos càlid, ple de por, perquè me l'havia donat la mare, i amb la calidesa del conill notava amb els dits la calidesa de la mà d'ella. És el poema un excés o una insuficiència?