Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2008

Tornada (Joan Brossa)

Tota traducció és sempre un homenatge, un homenatge a l'autor que per un o altre motiu ens ha captivat. Moltes traduccions d'altres poetes sorgeixen d'aquesta manera. Un acte d'admiració, d'agraïment, d'amor. Hi ha molt pocs poetes catalans traduïts al polonès. I potser només n'hi ha un que tingui un llibre sencer de poemes en aquesta llengua. I és Joan Brossa. Marcin Kurek, professor de la Universitat de Wrocław, va quedar enlluernat per la poesia de Brossa, i aquest va ser el seu acte d'homenatge. Un volum que es titula 62 poemes, i que ha sortit publicat en la col·lecció de literatura catalana que sàviament dirigeix la professora de la Universitat Jaguellònica i especialista en literatura catalana Anna Sawicka. L'esforç és de tots dos, i aquest és el seu particular homenatge en el dia d'avui. TORNADA Estic a l 'encreuament dels camins, fora poblat. Les tisores són un instrument que

Pròpia presència

Ja he comentat en alguna altra entrada la bona collita de la poesia polonesa durant l'any 2008. El fet més destacable és la tornada de noms que foren rellevants fa 10 anys, quan van començar a publicar les seves primeres obres. Malauradament, la crítica polonesa s'ha convertit en aquest lapse de temps en el que és arreu, una connivència d'interessos i d'amistats. Així, llibres com el darrer de Marzena Broda han passat quasi desapercebuts. Dol veure com altres llibres d'una qualitat molt inferior els arrabassen el lloc en les revistes i els diaris. La poesia de Broda és molt sòbria, amb poques i efectives imatges, amb un gran domini de la construcció poètica. Potser són aquests els motius pels quals no crida l'atenció. PRÒPIA PRESÈNCIA Com de difícil és pensar que tot acaba morint i seure aquí al marge, en un sol tòrrid, i en algun lloc algú s'acomiada d'allò que li és car. Això potser no és res més que una vella postal d'un paisatge marítim, on

El pintor Caroto

Piotr Matywiecki neix el 1943 a Varsòvia. Ha publicat 7 llibres de poemes. És autor també d'assajos i d'una monografia sobre el poeta polonès Julian Tuwim EL PINTOR CAROTO (1480-1555) Va apartar la tela. Al cap dels segles un color s'assecà, un altre es va atiar. Algun dia el calent serà glaçat i el glaçat esclatarà i així, entre els pèls del pinzell i els segles viu el pintor. Va pintar un noi que té un dibuix a la mà, gargots infantils, esbossos de figures. I la mirada del noi lloant la seva obra, una mirada alegre, segurament d'un pillet que tindrà la seva correspondència, passats mil anys! Va pintar aquell quadre ràpidament per poder veure ben aviat l'alegria en la cara del noi en reconèixer el seu retrat. Avui aquell noi segurament es riuria dels gargots. I segurament es divertiria transformant els colors en la vella tela, una transformació eterna de la seva cara. L'ànima del nen es diverteix amb la data de naixement, la data de mort del pintor Caroto

3 x P

Jarosław Mikołajewski 3 x P Sandro Penna es desfasà el gener de 1977: un desfasament tan exacte l'ha d'agrair a la fe que el pas del temps entre l'experiència i el poema no pot ser més llarg que mig minut un minut va ser un compromís però això fou catorze anys després del darrer intent d'experiència així doncs, es desfasà milers de vegades i si no hagués estat per aquell acte de fe s'hauria desfasat com altres fins avui o molt abans de morir com altres amb l'excepció de Pasolini que sobtadament com visqué es desfasà en el moment del desig tot confessant - tan sols estimar, tan sols conèixer compta, no pas si conegueres o estimares i també de Pavese, aquest sí que es desfasà radicalment, perquè quan no hi ha experiència i tan sols queda l'espera aleshores no hi ha descans no hi ha cap respir i això ja és una insuportable unió de la poesia i la vida

El nen va baixar del gronxador

Jerzy Kronhold és un dels membres fundadors de la generació de la Nova Ona. Va néixer en 1946 a Cieszyn, un poble que fa frontera amb Txèquia i que és un de tants símbols que Europa crea com a límits de terrenys, de llengües, de cultures. Una part polonesa i una part txeca. Actualment, Kronhold és cònsol a Ostrava. EL NEN VA BAIXAR DEL GRONXADOR El nen va baixar del gronxador que durant una estona va seguir en moviment xerricant i grinyolant en les juntures metàl·liques s'abocava vers el futur que ningú no coneixia, se sumia en la foscor amb riure i tristesa.

Ara, quan tot està tranquil

Dušan Šarotar SENSACIÓ DE VENT I Ara, quan tot està tranquil, com entre germans, i els últims ocells ja han volat vers l'interior, tot sembla molt més irreal. Les roselles floreixen enmig dels camps no segats d'acàcies, la pedra crema en el sol matinal de l'estiu, les abelles s'han nodrit en les flors dels saücs i l'aigua en un rierol oblidat flueix constantment vers el desconegut. Tot és com sempre, i amb tot, en aquell mateix menut núvol gris que sura en la calma del migdia hi ha alguna cosa que ha de molestar l'ull atent. Tota aquesta aparent elevació, falsa absència, que estava marcada en aquest bell paisatge evidencia el dolor, el fet que l'home, creador d'aquests colors plens, està sol.

En el somni he trobat

Wiktor Woroszylski (1927-1996) és un dels grans traductors de la poesia russa al polonès. Després de la intervenció soviètica en la revolució hongaresa de 1956 va trencar tot lligam amb el comunisme. Va patir la censura i el van tancar durant l'estat de setge que s'imposà a Polònia el 13 de desembre de 1981. A banda de les traduccions, va publicar cinc llibres de poemes. EN EL SOMNI HE TROBAT En el somni he trobat algú que coneixia Després ja n'eren dos Però no recordo de què els conec, a tots plegats Ni dormint ni en despertar-me quan encara tenia a la memòria les seves cares i les veus no podia recordar de què els conec Per què de la vida no pas Segur Així de què? Potser d'un altre somni Potser d'una altra vida Potser del futur que s'ha tombat per rebotar en el meu somni? Potser dels seus somnis en què jo existia sense somiar? Potser tots tres de les tres dimensions més autèntiques de la meva existència: de la vida desconeguda, del futur, del somni d'al

Signes

Vladimir F. Reinhofer (1937, Vinkovci) Va acabar Formació Professional (mecànica) i també Educació pedagògica a Zagreb. Durant un temps treballà a Austràlia en diversos oficis. Després col·laborà a Ràdio Zagreb. SIGNES Un signe d'interrogació serà tan sols un signe. Envoltat de signes. Un crit. Així, també ho puc fer? M'envolta tota una cosmogonia de signes. Segueix les meves empremtes. No me'n puc alliberar. De tant en tant perden el seu sentit, s'enfonsen en una aigua fosca i de nou tornen a aparèixer. Un espai gastat limitat pels signes.

Assaig sobre la identitat

Janusz Szuber ASSAIG SOBRE LA IDENTITAT Floriren els cirerers, les pereres i els prunellers. Als pastius encara hi havia neu. Fagedes roges amb un punt de violeta. Un blau intens. Una ona curta a la cala Va colpejar un dels trossos del pont de fusta. Un local de peix fregit. Un cercle de fusta al sostre. Una zona silenciosa per als làrixs i bedolls joves. En desfer-se els negres cinturons de seguretat anaren separats, perfectament, tallant la claror, lliures, carregaven les estacions passades. En el lligament va grinyolar el vaixell de plaer. La identitat de la xapa, el vernís, el formigó i l'aigua.

Tens el vent de la capçada al vidre

Primož Čučnik TENS EL VENT DE LA CAPÇADA AL VIDRE De la terrassa ha entrat a casa i ha tornat altre cop per netejar la taula. Cada inclinació l'ha dut a la mútua influència. Ha netejat la taula per un lent progrés del sedentarisme. Sense sedentarisme no hi ha progrés, aquesta n'és la manera més exemplar, més simple. Seus, i ja al cap de no res t'aixeques i dius algunes frases amb les coses que ha deixat a la casa. Per exemple, a la pols. De sobte, veus bufades de vent per la finestra, però bé es cuidarà que el sentis a través de l'esquerda. Entraràs per la porta i netejaràs la fressa autèntica.

El metro de Praga

Cezary Geroń va néixer el 1960 a Jasło, va estudiar filologia italiana, i va traduir al polonès poetes com Eugenio Montale, Alfonso Gatto, Mario Luzi i Umberto Saba. Va morir sobtadament el 1998. EL METRO DE PRAGA La línia del metro passa sota el cementiri I sembla que ja no es pot anar més avall: de vegades pensem en les darreres estacions en l'aigua que poleix lentament els ossos i els botons, en el silenci que no afecta cap oïda però que domina la gola. I a sota hi ha mines d'aire, llum, els rellotges silenciosos mesuren el temps fins i tot dos coloms hi viuen i no poden tornar o potser no ho volen. I ni penso en mi mateix, encara arrenco per al somni aquests trossos d'ombres plens de veus, de visions, un despertar i així descansem: però el cansament n'és la clau, tan sols cal esperar.

Alçava barricades (2)

Anna Świrszczyńska UNA VEÏNA LI DIU AL SEU VEÍ Una veïna li diu al seu veí: - Des que mataren el meu home, no dormo, quan sento trets, m'amago sota el cobrellit, tota la nit tremolo sota el cobrellit. Em tornaré boja si avui em quedo sola, m'han quedat cigarretes del meu home, si us plau, vingui aquesta nit. UN NEN TÉ POR Agotzonat a la porta per la banda on hi ha ombra, aterrit perquè no pot convertir-se en una ombra, escolta sense respirar com s'apropen amb estrèpit sobre l'empedrat dues botes d'un soldat alemany VIU UNA HORA MÉS A la memòria de Stanisława Świerczyńska El nadó té dos mesos. El metge diu: morirà si no beu llet. La mare passa el dia pels soterranis fins a l'altra punta de la ciutat. A Czerniaków el flequer té una vaca. S'arrossega a bocaterrosa enmig de la runa, el fang, els cadàvers. Porta tres culleradetes de llet. El nadó viu una hora més.

Alçava barricades (1)

Anna Świrszczyńska (1909-1984). Publica el primer llibre l'any 1936: Poemes i prosa . Els poemes que presentem pertanyen a un dels seus reculls més coneguts: Alçava barricades , publicat en 1974, en què relata els fets de l'Alçament de Varsòvia a través d'una recerca en la forma poètica. Segons Czesław Miłosz, el seu gran valedor tant a Polònia com als Estats Units, aquest llibre “és un testimoni que ningú més ha lliurat, amb l'excepció de Miron Białoszewski al Diari de l'Alçament de Varsòvia . Tant en la poesia polonesa com en la poesia mundial aquest poemari ocupa un lloc d'excepció com un reportatge poètic dels fets que han constituït una de les grans tragèdies del segle XX”. PENSAVEN QUE HAVIA MORT Pensaven que era jo qui havia caigut a la cantonada del carrer per les bales. Es posaren a plorar. Vaig córrer vers la que havia caigut, me la volia endur, però ja havia marxat. Va quedar un cos que s'assemblava una mica al meu, i que ja no tenia por de

Antiga fortalesa

Aquests dies hem tingut una molt grata visita a Cracòvia, la del poeta i amic Martín López-Vega . Passejant per la ciutat, en sopars i en trobades, la poesia ha estat molt present. Entre els noms que han aparegut, ha sortit el de Tomasz Różycki , un dels poetes amb més projecció en aquests moments. En record de les converses, en record de Brodski i de tants altres, aquest poema. Tomasz Różycki ANTIGA FORTALESA S'ha acabat el segle vint i la literatura ha abandonat les ciutats, les seves càlides cendres, les habitacions oblidades, les profundes esglésies, les veus als soterranis, els cireres i els dies d'examen, l'arqueologia i els alemanys, els jueus, els polonesos, i les multituds a les estacions. Ha mort Schulz, Roth ha mort. D'ençà que la literatura ha abandonat els espectres dels carrers, dels barris, dels jardinets, ha llençat els uniformes i ha viscut en el buit, allí on sempre tenia el seu lloc, des del principi. Finalment, ha an

Mavraki (I)

Stephanos Papadopoulos va néixer a Carolina del Nord en 1976. D'origen grec, ha traduït Derek Walcott al grec i Iannis Ritsos o Costas Cariotakis a l'anglès. Comparteix la sensibilitat del llenguatge i la imatgeria rica del gran poeta antillà Derek Walcott, el seu valedor. MAVRAKI (I) En la llum roent de la tarda a Kouzi Mavraki seu amb els vells, les botes de pell s'assequen al sol. Les guerres passen ràpid, per això hi ha la memòria. El sol passa a través del mur pigotat on les taques de rovell gotegen de les reixes, marques llagrimoses del ferro vuitanta anys exposat. L'edifici s'alça com un cavall malalt, les parets s'escrostonen en tocar-les, els fonaments contrafets ara ja són pols de calcària, i la memòria de les canonades surt a la superfície com venes. Mavraki empeny el seu bolquet pels carrers que sospiren amb massa història, un vell intentant oblidar una memòria embalada amb sal.

Davant de la placeta

Aleksander Wat (1900-1967), poeta, prosista, traductor. Un dels creadors del futurisme polonès i redactor de revistes d'avantguarda a Polònia en el període d'entreguerres. Després, abandonà les tendències avantguardistes i va escriure llibres tan importants com Poemes mediterranis (1962). També mereix una menció especial el seu llibre de converses El meu segle . *** Davant de la placeta. Els nens juguen a la xarranca. Mares de llet fan mitja. Una sageta travessa aquest paisatge, però ningú no la veu. Excepte un vell, tot i que va amb el cap cot, que mira la sorra, en compta els grans, escolta com d'una planxa allí a prop goteja. Una aigua que li fa recordar una altra – gran, ben gran. Que banya els continents. Que antany una gota d'amargor contaminà.

La creació del món

Marzena Broda LA CREACIÓ DEL MÓN El vent va fer esclatar una conquilla a la pedra i el silenci S'endinsà a la riba. Això és el preludi del món. La vida arrombollada dormia a la sorra abans que el mot S'estremís amb el silenci, en aquell moment el mar Entrà en la Terra i els rius van giravoltar, El moment s'allargà en dies, mesos i anys, Engrunes aïllades en aquesta esfera anomenada rellotge. El cel separat de l'aigua va engendrar un ocell, El sol, blat amb restes de gust a les llavors. L'home, que havia definit la forma amb el color de terra, Va anunciar: el dia és clar. Sobre el planeta penjà Les estrelles, va estendre a les vergues grises lones de núvols, Perquè les plantes beguessin la pluja que els donava l'aire. Desferrant les muntanyes, en les cavitats hi havia una casa. La gent multiplicà els nens, els jardins de pomes lluents, I les truites atapeïren els rierols espantívols. Dels milions de coses que tocava la mà de l'home Irradiava alegria, fin

Línia espatllada

Piotr Sommer (1948) va néixer en un poble prop de Varsòvia. A la capital polonesa estudià filologia anglesa. Actualment, és un dels poetes més valorats per les noves generacions. La seva poesia representa una de les primeres vies d'introducció a Polònia d'autors com James Schuyler o John Ashbery. Dirigeix la revista Literatura na Świecie (Literatura en el món) , revista dedicada exclusivament a presentar la literatura universal en traduccions al polonès. LÍNIA ESPATLLADA Recordes el poema sobre l'oreneta? Per un moment era com una petita bola negra que algú havia deixat anar al cel. Després es va fondre en l'espai, en el gris espai, sense rastres de núvols. Així doncs, d'on va caure la pluja? Les gotes colpejaven la superfície del mar que mai no he vist malgrat que retrunyia tan sols unes quantes milles d'aquí i de vegades sentia l'olor de peix dels pesquers d'arrossegament podrits. Aquesta oreneta es transformà en una gavina, una gavina blanca en

Notes sobre el retard (II)

Artur Szlosarek (1968) ha publicat sis llibres de poemes. Des del seu primer llibre, que el caràcter obscur i metafísic de la seva poesia va ser celebrat per la crítica polonesa. NOTES SOBRE EL RETARD (II) tan sols canten els radiadors encesos, quan bevem una menta: oh, mai no ens han servit fidelment els mots, mai no ens han agradat, com la polpa d'un vegetal sota la pell del raïm portat amb esforç, tan rarament autèntica era la seva claredat, perquè vam permetre'ns enganyar-nos mútuament; i avui, quan sé que de la mentida dels mots flueix la veritat del meu món, no crec més que abans en la crida de la gent: els llavis aspirant la llengua d'altres boques, la vermellor radiant de les teulades, les espines d'una suor freda mossegant els bulbs de les temples; avui sec aquí i penso que la faula és l'elegia més propera, que dels ossos en sang s'alcen els cors consagrats per tu, que moc les mans perquè els ulls veuen exèrcits de conques,

El laberint

Edvard Kocbek EL LABERINT Mai no havia vist una foscor tan confusa, el dia s'anuncia amb dos matins, i entre ells apareix una nova amplitud que era amagada en la matèria, ara s'ha revelat entre la foscor i la llum, altera els meus presagis i mescla els sentiments, es mou en totes direccions, estima la desraó, i no fa res sense el meu turment, la lluna té quatre milions anys, però la data del seu suïcidi no la sabem encara, ningú no la revela, el laberint còsmic és cada cop més intricat i tortuós.

I la neu, el testimoni

Jarosław Mikołajewski (1960) és poeta i traductor. Ha publicat sis llibres de poemes. Tradueix poesia italiana, tant clàssics antics (Dante, Petrarca) com clàssics contemporanis (Montale, Ungaretti). Actualment, viu a Roma. I LA NEU, EL TESTIMONI Des de la finestra del replà és difícil percebre les cares dels qui van a la feina. Aquestes passes seques en el lívid fred permeten suposar la mateixa concentració per a tots: jo sóc, l'única inconstància és la llum i els graus segons l'estació, les figures dels núvols i les petjades que deixo a la vorera: en decorats mòbils sempre em desperto el mateix. El matí és el moment d'una fidelitat despietada: l'allarg del costum, la renovació de la promesa. L'home es fixa el seu horari i no s'ha d'aixecar tan aviat, però li agrada sentir-se com els altres als qui l'aspre fred els talla la cara afaitada. A l'home li sembla que és un nen absort en el coll del pare que va a la feina, presta orella en la respira

Passes

Fernando Pinto do Amaral PASSES Em fan mal les passes que dono per camins incerts de fang i d'asfalt, les petjades dels mesos més antics. He tornat al verd-blau-cendrós del pendís, al so dels automòbils, als tan poc retrats que em donares i em deixaren la mirada en les ruïnes. El temps d'un somni acompanya el moviment dels astres, el color de les tardes com aquesta. Llum que fuig, octubre que comença i no em porta cap nova estrella. La boirina de l'horitzó és feta d'aquestes tristeses: un dia que passà i que ja no tornarà, cap misteri per desxifrar.

El nostre interior

Slave Gjorgjo Dimoski (1959, Ohrid) ha publicat vuit llibres de poemes. També ha escrit poesia per a infants. EL NOSTRE INTERIOR Que tranquil·la, la manera com brilla i s'apaga La manera com consola ens aixopluga ens protegeix molt sovint lluny del jardí originari dissortat que ens ajuda en el món tan abandonat a si mateix esdevé una emanació incomprensible Com corre pel cel cada cop que el gos udola i s'afanya a alçar tot el que cau Gemega igual com la badia Cobra vida en les branques en què pengen els nostres cossos.

Pugerups Gård

Paweł Marcinkiewicz (1969). Poeta i traductor, principalment de poesia nord-americana. Ha publicat dos llibres de poemes en els circuits habituals. El darrer, Tivoli , on apareix el poema traduït, es va publicar l'any 2000. L'any 2004 edita per compte propi el llibre Real . Actualment, viu a Opole. PUGERUPS GÅRD Altes veles de juliol sobre els cimals dels arbres, quan l'ombra tapa el tanoca del taller i feixos de llum moren en el camí vers Eslöv, i els estols d'orenetes esborren els contorns dels graners, i se senten els lladrucs llunyans dels gossos, el brunzit d'un helicòpter, i més enllà un murmuri delicat, com un mecanisme que colla les coses que perduren serenament, i la ràpida memòria s'endú el cos per tots els juliols, fins a la multitud a la morta estació i la platja esbocinada pel filferro espinós, i finalment un ble rosat resplendeix sobre les teulades negres i avança pur i celestial a la trobada de la nit, una línia clara que queda de tot dolor.

El viatge

José Alberto Oliveira (1952) és cardiòleg, i ja va sorprendre la crítica portuguesa amb el seu primer llibre, ple de lirisme. Aquest poema pertany al seu quart llibre: Mais tarde (2003). Ha traduït a Frank O'Hara, W. H. Auden o Charles Simic . EL VIATGE Quan s'ateny el punt en què no hi ha retorn, el que ha de venir és tan insondable com el que s'ha deixat - un túnel en el cor de la màquina, un secret que es descobreix banal, o no es descobreix, entre la resignació i el remordiment. NÚM. 47 A quantes coses no renuncià per ser feliç! -- fins que descregué de la felicitat i trobà un gust dolç en la renúncia.

El tomb circular

El poema de l'entrada anterior també l'hauria pogut traduir canviant passejada per tomb, molt més habitual en el llenguatge quotidià. Les interpretacions i els jocs es dispararien, tomb amb el cercle, el nostre darrer tomb en el vers final com si fos en una corba i després hi ha el canvi. (tot i que aquí es perd en certa manera part del significat de passejada, la resta del text ens ajuda a reconstruir-lo amb aquest sentit). S'entrellacen els nivells interpretatius per fer esclatar més i més significats. Algú pot veure aquí el paper que té el traductor en molts textos. Al cap i a la fi, tot acaba amb una manipulació (recordant els comentaris d'entrades anteriors sobre la traducció en aquest blog), una manipulació del llenguatge, del text, del context. EL TOMB CIRCULAR Tard després de mitjanit faig un tomb amb un amic de la infantesa al voltant de la plaça Graben a Viena Després de tants anys de separació ens adonem que un i altre ens descobrim les mat

La passejada circular

Vasko Popa LA PASSEJADA CIRCULAR Tard després de mitjanit passejo amb un amic de la infantesa al voltant de la plaça Graben a Viena Després de tants anys de separació ens adonem que un i altre ens descobrim les mateixes coses Parlem de la forma de la llibertat Parlem del cercle que es tanca que s'ha de tancar del tot Per alliberar-se del seu inici i del seu final Com puc dir després de tot això que aquella va ser la nostra darrera passejada

Pedra

El gran poeta Charles Simic amb un poema sobre el tema de la pedra, ja apuntat al blog. PEDRA Entrar en una pedra, això sí m'escauria. Deix que algú altre sigui un colom o carrisquegi amb unes dents de tigre. Jo sóc feliç de ser una pedra. Des de fora la pedra és un enigma: ningú no en sap trobar la resposta. Però a dins, s'hi ha d'estar fresc, tranquil Fins i tot si la trepitja una vaca amb tot el seu pes, fins i tot si un nen la llença al riu; la pedra s'enfonsa, lentament, impassible fins al fons del riu on els peixos s'hi arriben piquen i escolten. He vist com en sortien espurnes, en refregar dues pedres, per tant, potser no és tan fosc a dins, potser hi ha una lluna que lluu des d'algun lloc, com rere un turó. Prou llum com per resseguir els jeroglífics, els mapes de constel·lacions en els murs de l'interior.

Poblenou

Un altre poema del cicle de Barcelona d' Edward Pasewicz . POBLENOU El fang parla, xipolla, les posts gotegen. Què diu el fang, no ho sé pas. Potser ni gosaria saber què em diuen les coses, sols ho conjecturo, això és un enigma, això un model, i això traducció. Què és aquí el so, què el signe, un bastonet vora una ampolla és una nota? Un arbret en una esquerda de formigó, brossa molla que s'ha escampat de la ferrada. Què diu la pluja? Li ha vingut la dèria amb mi, vol que ho sàpiga, que tremoli i senti. Aquesta és la llengua que copso més ràpid, la frescor que recorre clatell avall, després la seguretat que no canviaré res, i la consciència (ja més enllà dels mots), que no és ni un udol, ni un avalot, alguna cosa entremig, ben bé entremig.

Por

Charles Simic POR La por passa d'una persona a una altra sense adonar-se'n. Com una fulla, que passa el tremolor a les altres fulles. I tot d'una, l'arbre sencer tremola i no hi ha cap rastre del vent.

El Prat express

Edward Pasewicz em va enviar fa uns dies les proves del seu darrer llibre perquè comprovés els noms catalans que hi apareixen. Fruit d'una breu estada a Catalunya, va escriure un cicle poètic on apareixen llocs i personatges que ha conegut. És complicat quan un es troba amb noms tan genuïns com el títol d'aquest poema. El to és, com no podia ser altrament, propi i característic de la poesia pasewicziana. EL PRAT EXPRESS Sembla que es diu Jaume, així ho afirma la Maria: aquí tots es diuen o Josep o precisament Jaume. Un català, mortal com jo, amb un monopatí sota l'aixella. Segur que per als que hi ha per allí no és ningú especial. Tots som poc especials, costelles i tendons, i pell, i ossos, sense trets especials, sense sentit, sense contingut, ves, cadascú és un prat tot empantanat, o un mur, una portalada, una arrel, o el que coi vulgueu.

Paisatge en bemoll (V)

Dušan Šarotar PAISATGE EN BEMOLL (V) El cinquè dia s'obre la porta i escric in memoriam, per a aquell que no conec. Sé que va ser un dia del tot normal, un dia capritxós d'abril, el quaranta-quatre, encara que el meteoròleg va predir Zyklon B. Tal vegada l'orquestra tocà a ple aire, després amb ells hi va haver segur aquell petit, o algú que s'assemblava molt al que un cop es trobà al passeig. Va sentir com fluïa la música, ja que no hi ha res més trist que el silenci. Tan sols un compàs trencat i s'alçaren papallones de filferro trenades, allí, vers les xemeneies al lluny, on un fum blanc s'aixeca i després llargament cau a la plana com neu tova. Sent que algú li diu, només l'amor, per consol dels no nats, pot fer un ninot de neu.

Petits mestres (2. de Hooch)

Krzysztof Karasek PETITS MESTRES 2. de Hooch Precisament, una finestra. Comença un recorregut vers l'interior. Vers l'interior de la casa, o l'interior de la finestra? Així doncs, en primer lloc: un quadrat regular de cubs enfustats del carrer. El color ha de tenir pes, la cohesió de les bigues una damunt de l'altra, d'això depèn el feix de llum que parteix pel mig la garrafa que hi ha a la taula. No, no es veuen els cubs enfustats, hi ha una avinguda de grava. El groc de fel, fosc com de les artèries, i el vermell de les teules a les sostrades inclinades. Davant de la casa, vora la taula, hi ha un home i una dona. Enamorats? No, la convenció potser és massa evident, de segur que és un flirteig. Al darrere, amb un porta de fons, hi ha una altra dona, la minyona (ho sé per la toca blanca). La dona que seu allarga la mà, recorro la seva mirada, directament a la pupil·la del cristall; ara me n'adono, no és pas una garrafa, és una copa de vi blanc. I no és a l

La fi del món

Ivan Lutxuk (1965), autor ucraïnès. Ha publicat quatre llibres de poemes, una novel·la, Ulissiada, i llibres de crítica. Autor de textos conceptuals i provocatius. Viu i treballa a L'viv. LA FI DEL MÓN Europa, camp de batalla de dos mons. En aquesta batalla morirà el món biúnic. Al banquet funerari vindran tan sols dues torres la d'Eiffel, i la de Korniakt. Es trobaran a Europa en el centre geo- gràfic, en algun lloc dels Carpats, s'hi trobaran i els caurà la llàgrima. I ningú no en sentirà mai cap plor.

Llum

Luís Filipe de Castro Mendes (1950) publica el seu primer llibre de poemes en 1983. Ha publicat vuit volums autònoms de poemes i dues novel·les. Va entrar al cos diplomàtic portuguès, motiu pel qual ha residit en diferents països. LLUM Així com s’embulla en la llum el cor amb l’ombra dels seus mites i de cossos tan joves que un cop els albirem es mouen al llarg de la nostra mirada vigilant la tabula rasa de l’absència. Així com s’embulla el cor amb el cos i sense paraules t’abandona aquest poema i sense motiu t’apassiona i t’empresona. Així com ens perdem tots en aquesta llum que els cossos porten com si els fos pròpia i que sols de vegades descansa en el poema i et deixa perdut i sol vora la resplendor.

Cultura de la traducció

La cultura de la traducció, que anomeno com un encaix de convencions i normes que en una cultura concreta determinen l’activitat de la traducció, és el resultat de relacions de poder i d’ideologia en una cultura determinada. La traducció no és tan sols l’afirmació de la comunicació entre cultures, sinó un factor decisiu per donar forma a les pròpies cultures. Per tant, és forma i a la vegada formativa del discurs intercultural. La cultura que no està traduïda no existeix en el món globalitzat. La cultura que no tradueix està condemnada a un estancament etnocèntric. En el nostre món digitalitzat, la dimensió espacial s’acosta al no-res, ja que en temps real ens comuniquem en qualsevol punt del globus. Tanmateix, també la dimensió física de l’espai es contrau a gran velocitat. El temps que necessitava Prešeren per anar de Ljubljana a Klagenfurt, avui donaria per fer com a mínim un cop la volta al món. D’aquí que les normes de traducció no poden ser avui dia iguals com les que hem hereta

Preparatius per al viatge (i IV)

Mateja Matevski PREPARATIUS PER AL VIATGE IV És l'hora de decidir Fa temps que has franquejat el llindar dels llargs dubtes en el brogit de l'insomni Entraràs en el buit en la dolça mentida d'allò que queda lluny a través de les forests d'aigües entre les flors d'escumes seguint el blau pastel dels camps Fa temps que vas pel cercle que et fuig en silenci per camins secrets i desconeguts en les dolces espirals del no-retorn un eixam d'estrelles torba el teu somni i et marca la fugida a través de vertigens remorosos Davant teu tot està obert i esclata com una flor que en el cor de la rosada irradia el desig remot del sol pel temps confós que mai no s'atura mentre tu romans a la riba en un dubte dolorós És l'hora de decidir En el teu ull tanca el paisatge i el sol en el teu pit perquè el teu rem madura fa temps en un bosc llunyà i el lli teixeix la tela dels teus vents desvetllats

Preparatius per al viatge (III)

Mateja Matevski PREPARATIUS PER AL VIATGE III Arribaràs lluny et perdràs en el desconegut rere la roca rere la muntanya rere el vent les ones la mà suau de les veles et tocarà el front alçant el cel el jardí els lilàs del nen que vas ser que no tindrà repòs fins que no voli l'ocell i s'estengui l'escuma en la llunyania Tot està preparat per a aquest viatge serè per la pols la tristesa per la sal de la solitud Davant teu s'obren grans extensions davant la lluna que creix el sol que s'inclina sembla que la terra tremola que el mar crema La riba que observa t'envia paraules tendres de la llunyania Has marxat seguint la petja de l'ombra llunyana que fa temps et dreçà et llençà et sacsejà al vent o com una canya prima llarga s'alça el teu ull i germina la gorja I si no pots tornar la teva veu i els bramuls de la mar es fondran en una bellesa a la llunyania

Preparatius per al viatge (II)

Mateja Matevski PREPARATIUS PER AL VIATGE II El mar fa olor de flor oblidada en tendres pits T'espera el camí el rem ja madura en un bosc llunyà i el lli és el teu somni de les veles teses endinsa't lentament en les profunditats amagades el seu plàcid camí et du a llunyanies desconegudes aparta't del teu fosc insomni potser trobaràs la teva imatge perduda recolzat a la mar de les teves fatigues El camí és lliure Per la mar segada olors humides ofeguen les teves passes El migdia traspassat per l'asta del sol banya les temples La mar floreix de sons estranys El teu cos està encadenat a l'aspror de la pedra tot i que l'ull ateny més enllà de la seva ombra El rem fa temps que madura en un bosc llunyà i el lli teixeix veles de vents blaus

Preparatius per al viatge (I)

Mateja Matevski (1929) és un dels poetes macedonis més destacats de la generació de postguerra. Va néixer a Istambul, en el si d'una família de treballadors emigrats. També es dedica al teatre i a la traducció. Publica el primer llibre el 1956, que la crítica rep molt favorablement. Té més de 30 llibres traduïts a diverses llengües. PREPARATIUS PER AL VIATGE I De fa molt temps amb la cara vers la riba escolto la crida llunyana de la mar M'arriben les seves brumes d'olors sonores de paisatges malves deixats enrere Quin bramul d'ales quina llum resplendent m'ofereixes tu que respires rere meu en somnis la teva boca humida m'alena el teu ample ull em transforma en girasol Fujo del teu cel però ell gira amb tu un curs incandescent d'admirables síncopes el que fa temps es va marcir torna a germinar a les teves roques líquides que l'estiu embriaga Amb el seu bramul el mar presagia navegacions noves per a aquest cos tronat dempeu

Ànima

Julia Hartwig ÀNIMA És immortal ho sap tota la vida actuant en un cos mortal Amb el cos pensa i sent és seriosa fa broma amb el cos toca i estima i mira i embogeix i crida i li fa mal i odia Com podrà fer-ho mancada del cos Quan pensem en la que ens ha deixat també li posem un cos tot dient: ben aviat ens trobarem i ens esforçarem a tenir-la a la vora tot i que de sempre ha desitjat més espai

És el món dels rius

RECERCA (xii) És el món dels rius. La mort i la vida que s’escola com les venes de les ciutats. Del cor bomba per resseguir tots els punts del cos, ple de ferides. La lluita d’un felí perillós. S’acosta silenciosament, i amb un cop pot obrir-te en canal. I la construcció de ponts. El riu els obre, el riu els tanca. El riu els enfonsa. Un sol moviment. És el món dels ponts. Les bastides que es desfan en acabar l’edifici. Els punts de suport que desapareixen, com claus rovellats entre la brossalla. El pensament per entrar al carrer busca el pont al mapa, el riu que parteix la ciutat. Així és com pot caminar. Sempre dubtant entre dues meitats. A La disfressa dels arbres

Pedra

El tema de la pedra ha estat força utilitzat en la poesia contemporània. Abans hem presentat el poema de Gregor Strniša. En Zbigniew Herber t tenim la següent visió. PEDRA la pedra és una creació perfecta igual a si mateixa vigilant de les seves fronteres repleta exactament del sentit petri amb una olor que res no evoca res no atemoreix ni desperta desig el seu entusiasme i fredor són justificables i plens de dignitat sento un remordiment pesat quan la sostinc a la mà i el seu cos noble absorbeix una escalfor falsa -les pedres no es deixen ensinistrar fins a la fi ens observaran amb un ull tranquil molt clar.

Poema sobre el llindar de pedra

Aquest és el darrer poema de Gregor Strniša , va aparèixer per primera vegada pòstumament l’any 1987 en una revista. I ara és el poema que tanca les Poesies completes del gran poeta eslovè. POEMA SOBRE EL LLINDAR DE PEDRA Quan comença a créixer una pedra, primer ho fa a poc a poc, molt lenta, i quan creix, tu no te n’adones, penses en tu quan caminant la trobes. Llavors, la pedra del llindar sospira, creix molt ràpid, creix i s’enfila. Vols sortir fora per la pròpia porta, i al davant un mur de pedra s’imposa. Una cega, llagrimosa parpella pètria en terribles somnis t’observa, en els terribles somnis en desvetlles. És mitjanit: no hi ha la Terra, tu ja no hi ets, no hi ha la pedra, no hi ha el món, hi ha una cova negra. Ja arriba l’alba, el món és com abans, no hi ha la paret, pots marxar. Ara pots marxar a tot arreu, tan sols això, tu ja no ets tu.

Elements

La poesia a Polònia té enguany suficients motius per no queixar-se. En realitat, està tenint una collita excel·lent. Als llibres que han anat apareixent, com el de Mirosław Dzień , de Krzystof Karasek o el de Marzena Broda (el comentaré en una altra entrada), ara s'hi afegeix el darrer llibre de Jacek Gutorow , que acaba d'aparèixer. Les meves passejades pel centre de Cracòvia, sol o amb amics, em duen sempre a alguna llibreria. I, en sortir, un pot oblidar-se per uns instants del xim-xim que l'amara lentament, del cel grisenc. El llibre acabat de comprar i la bellesa de la ciutat il·luminen el camí. ELEMENTS Llocs clivellats, arrebossats caiguts, goteres. Al final així és la visió il·lusòria de la vida. No com un fruita plena, sinó les restes, el pinyol, el que es llença a la ferrada. El pla del dia no ha patit modificacions importants a causa de l'acció dels elements, que no tenen pietat ni amb nosaltres. Ens amaguem rere la ironia d'aquesta frase, la maste

Petits mestres (1. Hobbema)

Krzysztof Karasek PETITS MESTRES 1. Hobbema És amb tanta intensitat que noto l’ombra del cel sobre meu. Quan un mira per les gelosies del vent és com si el sol ens atrapés amb la seva modèstia. Les capçades dels àlbers s’aixafen sota el marc del quadre com les plantes sota el sostre d’un hivernacle. Allà al lluny es veuen les torres de la ciutat. Per un canaló esquerdat del cel brolla la llum que inunda el paisatge. La llarga avinguda d’àlbers, tots centrats, s'esfilagarsa en la perspectiva que s’apaga, l’existència esdevé cristal·lina i immensa. Hi ha algú que va pel camí, hi ha camps i vent. Tan sols això. Un cel grisenc, camps i vent. Fa corrent a la finestra del quadre. I després, el quadre surt del marc i no hi pots fer res. El paisatge s’uneix en tu amb el quadre del món. Camines per Middelharnis i admires els àlbers, admires el cel, admires la llum. En tu portes el quadre. Hobbema refrega el pinzell al camall dels pantalons, es fot un glop de vodka i mira a la finestr

Splügen, estació de servei

Jarosław Klejnocki (1963) ha publicat quatre llibres de poemes i algun llibre de crítica sobre la generació a la qual ell mateix pertanyia, la generació bruLion (esborrany). Una generació que va representar tot un revulsiu en la poesia polonesa contemporània, i trasllada el centre d’atenció vers autors com John Ashbery o Frank O’Hara. SPLÜGEN, ESTACIÓ DE SERVEI No és veritat, es pot oblidar. No cal fer-se il·lusions. Sobre els nostres caps la boira s’apodera de fortes pendents, de barrancs, i d’aquesta illeta vidriada de neons i fluorescents. El vermell de la posta i el blau del vespre. La indiferència dels viatgers motoritzats, la indiferència de les nostres mirades. Un congost callat, un bosc callat. Llums a baix, llums a dalt. Callem observant com aquesta bellesa buida ens abraça delicadament terrible. Tot el que serà ens somriu: amb burla, amb compassió, indulgent. Ho pots oblidar, de fet no fa falta molt: contreu un matrimoni de vellut amb el món, toca els estris cada dia, n

Nietzsche a Weimar

Krzysztof Karasek (1937) és crític, assagista, novel·lista, i principalment poeta. Un dels membres més destacats de la Nova Ona, però que després cauria en un oblit parcial. Actualment ha tornat a situar-se en el lloc que li correspon. En els últims dos anys ha publicat dos volums diferents de poemes escollits. NIETZSCHE A WEIMAR Les nits cada cop més i més llargues, els dies cada cop més i més curts. S'escurça la llum. El sol s'empetiteix als ulls. Per què m'escarrasso tant a seguir-te, clar Apol·lo, per què esmicoles el granit dels meus ulls? Crist és Dionís! Anava descalç, per la neu, cantant una cançó matinal – tant de bo desaparegui el món! - amb una creu als braços. Era una fletxa de ràbia. No hi haurà una altra vida. Dorm la flor de l'hivern, el fosc fill de la lluna, cruix la neu i els arbres es desfan els cabells: qui allarga els braços, qui et persegueix pels camins? És el rei dels Alisis o alguna altra figura del destí que flameja llu

Llibres

Aquest és un poema que sempre m'ha fascinat, no sé si perquè la ciutat segueix igual com la descriu el gran poeta polonès, o si perquè la imatge dels llibres que tornen a casa sempre ha resultat una mena d'obsessió en la meva vida una mica nòmada. Podria dir, també, finalment arribaren les meves maletes (en aquest cas, capses) amb llibres, tot i que no sé si per sempre. El fet és que he aconseguit tenir per segon cop en la meva vida tots els llibres en un lloc. Ara comença la feina de treure'ls de les capses i posar-los en unes estanteries inexistents. Tal vegada el millor és deixar que trobin el seu lloc, que s'habituïn a unes noves parets, a un nou terra, i així poden començar una vida que jo no havia ni sospitat. Tal vegada, amb tant de temps passat, ells han perdut una enyorança que jo encara conservo. Amb aquest poema trenco una norma que jo m'havia absurdament mig imposat en iniciar el blog, no hi hauria aquells autors que ja havia traduït i que s'hav

Kritik der reinen Vernunft

Gregor Strniša (1930-1987), és un dels poetes eslovens més importants del segle XX, un poeta dels grans per a qualsevol literatura. Va publicar set llibres de poemes, obres de teatre, guions radiofònics. Creador d'una lírica molt particular basada en les formes populars, amb un ús molt habitual de l'assonància, i combinada amb una temàtica en què l'amenaça, les amenaces, s'abaten sobre l'individu. Abans de l'estiu, els amics Urša i Jani em van portar els seus poemes complets, en una excel·lent edició de Beletrina. 700 pàgines plenes d'autèntiques revelacions, de constants enlluernaments. KRITIK DER REINEN VERNUNFT (Königsberg 1871) En el crani, clar, talment un cristall tot pla, sense color, va construint tranquil, pensament sobre pensament, figures simètriques cristal·lines. En el cristall el món brilla pels ulls. Són les coses en el temps, o al revés? Els cristalls ressonen molt baix entre ells, clars, com un clavecí. Un cristall menut subtilment r

Expedició

La traducció de poesia és com una expedició a un país desconegut. Tot és nou: els paisatges, els llocs, la llengua, el to, les metàfores, els ritmes, els temes, la manera de pensar i de sentir el món. Traduir és un procés lent i gradual d'anar descobrint aquest país, un intent d'arribar a entendre la seva cultura. No consisteix tan sols a trobar els equivalents més acostats de les paraules, la sintaxi i la gramàtica correctes, tot i que aquests elements són indispensables. És un intent de recrear l'autor, de reconstruir una obra que viu i parla en una altra llengua. Els traductors han d'imaginar-se una veu per al poeta en una altra llengua, i crear-la amb els seus propis recursos, amb totes aquelles eines que té a la seva disposició. John i Bogdana Carpenter

Entrelacs

Jacek Gutorow (1970) viu a Opole. Ha publicat tres llibres de poemes. Tradueix poesia dels països anglosaxons. ENTRELACS Entre llacs tot és tan tranquil. Regulars blocs de llum: el blau, el blanc, el verd. Retallat pels blocs, mires la posta que ara mateix comença unint quadrats i rectangles. Entre llacs, en bladars espessos, les línies de les ombres s'estiren com rierols. Un sol rodó ideal enganxat amb una xinxeta. Arbres a l'aquarel·la en un galimaties de ratlles. Entre llacs la vida és geomètrica. Vagis on vagis, sempre el camí és vers l'aigua que aquí reemplaça el cel. Miris on miris sempre t'espera una perspectiva traçada amb precisió. És fàcil orientar-se en un laberint de senders.

Desviacions

En traduir, intento no allunyar-me massa de l'original, si no és necessari. Si hi ha un poema concret que em satisfà completament i jo mateix el signaria, per què l'he de desfigurar? Ça i lla, evidentment, es fa necessari expressar alguna cosa de manera diferent, perquè cada llengua té el seu propi estil, la seva pròpia estètica, les seves pròpies lleis a les quals s'ha de sotmetre la manifestació artística. Per exemple, una mateixa paraula en una llengua és bonica i noble; en l'altra, vulgar i lletja; en aquests casos és millor allunyar-se una mica del sentit i introduir una expressió que sigui adequada estèticament. El treball delicat del traductor es veu dificultat pel doble valor de la matèria, el fonètic i el semàntic, i s'hi afegeixen onades de suggestions de molt variada naturalesa i difícils de copsar. Tot això s'ha de tenir en compte, i apel·lar a l'ajut dels sentits, del seny, de la intuïció, de la imaginació. Fins i tot, en casos extrems ens fa

Pluja rere la finestra...

Bronisław Maj (1953) va néixer a Łódź. Va ser un dels poetes més importants de la generació posterior a la Nova Ona. Ha publicat 7 llibres de poemes i ha rebut premis de prestigi per la seva obra poètica. PLUJA RERE LA FINESTRA... Pluja rere la finestra, una tassa de te a la taula, un llum – sí, potser ingènuament, et veig, d'aquí cinc, vint, potser vint-i-cinc anys, llegint aquest text: pensant en mi, un home de fa vint o cent vint anys – com vivia jo? Jo i la meva època: gent terriblement esgotada, algunes dates, llocs de derrota, cognoms: conjurs que repetíem amb l'esperança pueril dels vius, més estúpids que tu, sense el coneixement que el temps t'ha donat, tu que vius després de tot: de nosaltres, de tots. - És tan poc el que et puc ensenyar, com tothom. Però he viscut i no vull morir del tot: esdevenir tot per a tu, un objecte de la compassió o menyspreu estadístics. Tan sols el que ha estat, tan sols jo, és fora la història. Per tant, parlaré

Paisatge en bemoll (III)

Dušan Šarotar PAISATGE EN BEMOLL (III) Tercer dia, l'hora, les onze de la nit i tres minuts, sense avisar l'aigua puja i es presenten les ones, jeu de panxa i mira com des d'un núvol que una mà desconeguda sosté. Mira de nou com es desborda el riu on entrà un sol cop. Recordà un dia de festa, quan era al seu costat, i va veure la seva pròpia ombra que s'enduia l'aigua, perquè li deien allò que l'aigua veu, mai no ho oblida. Ara totes les siluetes, negades en unes aigües tèrboles, s'esmunyen pel camí, jeuen davant les portes de les cases, sense vergonya barregen els noms i roben les paraules escrites, aviat la ciutat serà sota les aigües quan pensi que potser així és el dia del judici. I és sorprenent, enlloc no hi ha ningú que s'aixequi, tots dormen, somien, com si res no hagués passat mai.

En una ciutat desconeguda

Leszek Engelking (Bytom, 1955) és poeta, traductor i crític literari. Ha publicat més de 6 reculls de poemes, diversos llibres de crítica i una gran quantitat de traduccions (ha traduït de l'anglès, l'eslovac, el txec, el rus, l'espanyol i l'ucraïnès. *** En una ciutat desconeguda on em vaig perdre, de sobte vaig veure un local molt antic, les mateixes bombetes i la llum llampant, (no han perdut el color en tots aquests anys) el mateix taulell, les butaques, les tauletes: un principat independent de la ràpida cambrera (vaig tocar els seus menuts pits en somnis). Flairava a desig, a pastes, a cervesa, i ja de lluny en vaig pressentir l'olor. El mateix brogit de la ciutat, el mateix crepuscle d'agost, i després vindrà la mateixa, antiga, nit, el mateix sutge en els mateixos vidres de la mateixa porta, però quan la vaig empènyer, s'apagaren els llums.

Pintura, poesia, assaig

Ja ho sé, un mateix no hauria de fer-se publicitat, però en aquest món cada cop més poblat de llibres, i amb l'amenaça que siguin poc temps a les llibreries, crec que és ben lícit de fer-ho. I encara més quan la meva contribució és tan sols la modesta tasca del traductor. El llibre que acaba d'aparèixer és Naturaleza muerta con brida de l'excel·lent poeta Zbigniew Herbert . No posaré cap qualificatiu al llibre. Només com a tast, un fragment d'una carta atribuïda a Vermeer i que es troba en un dels assaigs del llibre. "Seguramente te sorprenderá que te escriba, en lugar de ir a tu taller, como tantas veces, antes de que anochezca. La verdad es que no tengo valor, no sé decirte a los ojos lo que de aquí a un momento vas a leer. Hubiera preferido no escribir esta carta. He abrigado muchas dudas porque no quisiera poner en peligro nuestra larga amistad. Pero, finalmente, me he decidido. Hay cuestiones que son más importantes que lo que nos une, más importante

El piano de Chopin

Faré una petita excepció a les entrades d'aquest blog. Fins ara, he presentat autors contemporanis. En aquest cas, l'excepció és un autor força particular: Cyprian Kamil Norwid (1821-1886), un dels poetes més importants de la poesia polonesa. Considerat molt sovint com el quart i darrer dels grans poetes romàntics, en realitat era un poeta que, en molts aspectes, s'allunyava dels postulats d'aquell moviment que tan important fou per a la literatura polonesa. Norwid enllaça més aviat una línia que recorre la poesia de caràcter reflexiu, on combina magistralment el pensament, la filosofia, amb la lírica. Va ser incomprès en vida, i després sempre s'ha destacat la dificultat de la seva poesia. Per tant, no es pot afirmar que en l'actualitat sigui molt més comprès que abans, tot i ser més modern que altres poetes, tant coetanis com posteriors a ell. Un dels seus poemes més coneguts és El piano de Chopin. He traduït aquest poema per a la celebració de l'any Ch

Paisatge en bemoll (I)

Dušan Šarotar (1968) neix a Murska Sobota, una ciutat eslovena que fa frontera amb Àustria i Hongria. Va començar publicant novel·la, i el 2004 publica el seu primer poemari. També ha escrit contes, i ha fet sis documentals per a la televisió eslovena. És un dels artífexs de l'editorial Beletrina, una de les editorials de més prestigi i qualitat del país. PAISATGE EN BEMOLL I Al principi és tot com en fotografies perdudes en un trasllat, el jove, en l'ànima encara un nen, posa la mà a les tecles negres i blanques, espera, mira la partitura tancada de la col·lecció familiar, curosament reposant en la lleixa vora la finestra oberta, amb una vista al pati interior, espera com si agafés amb el pensament les primerenques flors dels cirerers que el vent porta en silenci, espera encara una estona, els dits ja cobreixen el teclat, i sent que avui no està per tocar, espera, de nou aixeca els dits freds, encara no alegres, i com de costum roda en la cadira entapissada vers la finestr

Himne a l'arbre

Un poema de Marzena Broda , de qui ja vam tenir un tast temps enrere. HIMNE A L'ARBRE Queda't lluny de la llum freda, severa, a la nit, al migdia, en una illa cansada, un caminoi ple de molsa i falgueres, un espai desert, una clariana on ha caigut una estrella glaçada, perdura en el pou enfosquit de les valls, fins que no sentis l'alba cridada de tan lluny. Que la fresca de la tardor flueixi en tu per assecar-se abans que el sol cremi les arrels arraulides en un cabdell, que la pols del camí transitat et cobreixi, sigues un refugi per a les ales, memòria oberta, perquè, què pots ser al turó, al camí pla, a la roca enfredorida per la neu i la pluja? Sols ets un fragment del paisatge, on el temps imposa els colors, i tu canvies les estacions amb vestits tronats. Però no arrelis en una nova superfície. Sigues tu mateix entre els arbres, és la teva feina. Espera indiferent el reflex excessiu, compta les fulles envellides, mira endavant com unes busques, però el moviment no e

Tallant els paisatges

Janusz Szuber TALLANT ELS PAISATGES A Pawel Sawicki D'acord. Ho hauria d'haver fet, però no ho vaig fer. I ara sóc qui sóc. Podria haver estat d'una altra manera. Com? No et facis l'orni, no t'enganyis. Una forta olor de gat a les escales. Una antena fluixa colpeja la xemeneia, L'albereda s'estén en una glorieta amb un roure al mig i un banc de ferro. La gespa fumeja de males herbes no segades, per a corroborar el seu ergo sum . Els sentits en donen prova, la llengua la ratifica xerricant amb una sorra gruixuda sota la sola. Tot això havia de quedar tancat i forrellat. Debades donar-se cops contra la pared. Un repte? Bé, diguem que és un repte. La matèria. La materialitat. I el pecat de la descurança. Per als preceptors, l'agraïment. Lliçons de cal·ligrafia i de paciència. Sí, ben entrenat sobretot en la segona. Per suportar-ho. Altres també ho han suportat. De dia en dia. De generació en generació. Sembla mentida. I amb tot: es vivia, com s

Primavera (II)

Guy Goffette II Però demà és un mot que no té pas futur en l'escala del vent. Mira el teu gos lànguid a l'herba: està a punt de morir i en els seus ulls velats la llum immòbil fa estremir, una carícia del present que passa. El temps per a ell és una casa buida que flota en l'escudella del gat. Obre la porta: ell aplaudeix amb tot el seu cos deforme i lleig. Ja no espera res fora de la teva ombra, sense posseir res, excepte aquesta imatge de tu que amplia de cop l'espai i fa rebotar la terra a la teva crida.

Primavera (I)

Feia temps que no podia entrar en la poesia francesa contemporània, una poesia que havia deixat de formar part del cànon dels grans corrents, d'aquelles llengües que poden enorgullir-se de tenir més de quatre poetes que puguin ser de primera fila. Però un autor em fa retornar-hi, Guy Goffette. Curiosament, com un altre dels grans poetes actuals en llengua francesa, Philippe Jacottet, un autor nascut fora de França. No sé si serà casualitat, però al meu parer és força indicatiu. Guy Goffette neix a Jamoigne (Lorena belga) el 1947. Gran viatger i emprenedor d'aventures en revistes de poesia. Ha publicat més de deu llibres de poemes, i també novel·les, assaigs, contes i àlbums en col·laboració amb altres artistes. PRIMAVERA I Recomençar, néixer de nou, heus aquí el que deia el Mestre, allò que nosaltres no havíem entès. Miràvem el ventre de la terra, els núvols, el cel i restàvem cecs, mentre que l'oreneta tornava al seu lloc exacte, reprenia possessió del vent. I nosa

Sobre la poesia...

Tot poema, tot poema important és tan sols una repetició, tan sols una reiteració, tan sols un comentari de textos que ja han estat escrits. Un poema que no és una repetició d'un model, el temps el destrueix ràpidament i amb efectivitat. L'organisme de l'art no suporta creacions alienes i el nou teixit, si no es veu reviscolat per altres teixits, està condemnat a mort. [...] Un poema que no és la repetició d'un model que no troba el seu lloc en l'organisme de l'art és un teixit callós que no paga ni la pena d'analitzar. [...] Per a un poeta que renova un model que ja ha estat escrit, tot l'art existeix en un temps present: la renovació i allò que és renovat, el model i la interpretació, són dos teixits del mateix organisme connectats entre si a través de milers de filaments, uns teixits entre els quals s'esdevé un procés continu de transfusió de sang. El poeta, en repetir una experiència d'un temps passat, la renova a fi de trobar el seu lloc e

Dos

Un poema del darrer llibre de Lucija Stupica. DOS El parc s'enfarina de neu. Envelleix amb les seves cicatrius, traces en els troncs commemoratius. Una lluïssor buida com un eco. Amb empedrades passes marxem de manera reticular a l'estranger. Ambdós en el silenci blanc de la nit marxem a l'estranger, l'única estrella fixa en l'horitzó del nostre món. Cadascú s'obre pas per les profundes parets, pels espais que són tan sols en elles, alumnes del transcurs tornem vers el Jardí, la neu porta pensaments, els desitjos mai no són innocents. Reconciliacions, plaers, mentides, commocions, traïcions: la història de l'home sempre ens colpeja. Per a les dates hi ha les paraules i les imatges, més importants que les mateixes dates, paraules que cremen i s'apaguen, quan estan tristes i soles. Cadascú s'obre pas en les seves paraules: amb rostres de vidre i ulls d'aigua que vessen en els matins, que s'alcen amb el nom. Amb el nom d'ella. Amb el n

A casa i a fora

Rachel Wetzsteon (Nova York, 1967) és autora de tres llibres de poemes. Des del primer, lligada a la col·lecció Penguin Poets i també un estudi sobre W. H. Auden. En el seu segon llibre: Home and Away , també té una esplèndida elegia per a aquest gran mestre de la poesia en llengua anglesa: In Memory W. H. Auden. A CASA I A FORA xiii Cada any casen la mar i el cel, però tu ho pots veure cada nit, quan la foscor ajunta els dos elements: l'apogeu sosté el nadir com un amant. Tothom ho considera un costum per copiar; hi ha parelles que vénen des de molt lluny per modificar el mite conjugal; però una mirada sòbria al crepuscle fa que el cínic o el romàntic que hi ha en mi juri refusar l'efecte d'anivellament que transforma els núvols en humitat i les ones ferotges en silents, puntegudes mates de color, fa que em pregunti què se n'ha fet, dels límits que importen: del cel llunyà, de l'horitzó impossible d'enfonsar.