Passa al contingut principal

El piano de Chopin


Faré una petita excepció a les entrades d'aquest blog. Fins ara, he presentat autors contemporanis. En aquest cas, l'excepció és un autor força particular: Cyprian Kamil Norwid (1821-1886), un dels poetes més importants de la poesia polonesa. Considerat molt sovint com el quart i darrer dels grans poetes romàntics, en realitat era un poeta que, en molts aspectes, s'allunyava dels postulats d'aquell moviment que tan important fou per a la literatura polonesa. Norwid enllaça més aviat una línia que recorre la poesia de caràcter reflexiu, on combina magistralment el pensament, la filosofia, amb la lírica. Va ser incomprès en vida, i després sempre s'ha destacat la dificultat de la seva poesia. Per tant, no es pot afirmar que en l'actualitat sigui molt més comprès que abans, tot i ser més modern que altres poetes, tant coetanis com posteriors a ell. Un dels seus poemes més coneguts és El piano de Chopin. He traduït aquest poema per a la celebració de l'any Chopin, que serà el 2010. En presento alguns fragments, i el link per si el voleu llegir sencer, tant en català com en castellà.


EL PIANO DE CHOPIN
A Antoni C..... La musique est une chose étrange!
Byron

L'art?... c'est l'art - et puis, voilá tout.
Béranger
1.

Vaig visitar-te aquells dies finals
d'aquella trama no esclarida,
plens com un Mite,
i pàl·lids – com l'albita...
- Quan el final murmura als primers de la vida:
Jo no et destrosso pas! Jo et sóc un re-alç!...”

2

Vaig veure't aquells dies, els finals,
Quan ressemblaves... més, cada cop més
La lira per Orfeu abandonada,
On s'ateny, amb el cant, el vigor-fes,
I quatre cordes parlen en la seva tonada
I s'empenyen ensems,
Dues al mateix temps,
i mormolen amb to de fusa
“És de fet començada,
entra ja la tonada?...
És aquest el seu geni!... que toca... i – refusa?”

3

Frederic, vaig visitar-te aquells dies!
La teva mà d'alabastrina
blancor... elegant, plena d'harmonies,
i com les plomes d'estruç, el tacte tremolós
amb el teclat de vori s'havia fos
a la meva retina...
I com aquella noble imatge, un llos
del si de marbre nat,
la forma d'un bisell
obrat amb el cisell,
eres tu, geni... Pigmalió per a l'eternitat.



7

Oh, Tu! que de l'Amor n'ets el perfil,
i en la compleció tens el teu nom;
el que en l'art és l'Estil,
que afaiçona la pedra, i fa el cant policrom...
Oh, Tu – que ja ets una època en el curs
dels fets, on el zenit és prest,
l'Esperit i la Lletra et són recurs,
I consummatum est...
Tu!.. que en l'acompliment perfecte encén,
Quina és la teva marca i on alena?
En Fidies? En David? O en Chopin?
O serà en Èsquil dut a escena?
Sempre et retornarà, la manca en el seu gen,
l'escassetat, estigma d'aquest món.
És la compleció?... aquesta li dol,
Ell, en començar vol
abandonar primer de l'art el tron.
Una espiga?... quan madura – com un daurat cometa-
just quan es posa en moviment,
un plugim de llavors de blat estén,
és la perfecció que el veta.



9

Mira... carreguen pels carrers cavalls
del Caucas – talment orenetes
abans que la tempesta faci estralls,
passen rabent davant les baionetes,
de cent en cent.
Han assolat les flames la casa, i s'extingeixen,
i tornen a cremar, però veig ara
que hi ha culates que fereixen
els fronts de viudes sense empara.
I veig de nou, malgrat m'encegui el fum
que a través de pilars d'un passadís
alcen arreus talment un taüt a l'abís,
avall, cau, cau, el Teu piano com un embalum.

10

El que estengué Polònia al zenit
de l'omniperfecció eterna i plena,
que corprengué amb un himne de delit-
Polònia – dels carreters de mena:
s'estimbà a l'empedrat des de l'ampit,
i ara heus-lo aquí, com una noble idea,
per l'ira de la gent tot trepitjat,
o en despertar una melopea
que en els segles dels segles s'ha estroncat.
I heus aquí – com el cos d'Orfeu -
que l'espedacen mils de passions!
i cada una esgaripa: “no, jo no!..., pareu!”
“Jo no!” - carrisquejant entre dents tots els sons-

*

Però Tu? - però jo? - entonem el judici,
tot exhortant: “Alegra-te'n posteritat!...
gemegaren les sordes pedres en el desfici:
l'ideal ha finit a l'empedrat - - “


I els links:

Comentaris

Anònim ha dit…
Gratuluje :)))))
Anònim ha dit…
Una feina molt notable, Xavier: enhorabona! N'he deixat constància al fòrum de la CASA DE L'EST (http://casadelest.org/foro/topic.asp?TOPIC_ID=1762). Espero que ens veiem dilluns a l'Institut del Teatre.

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és

Czesław Miłosz. Tierra inalcanzable

Acaba de sortir a les llibres una nova antologia de poemes de Czesław Miłosz que he traduït al castellà. L'editorial que la publica és Galaxia Gutenberg i recull una àmplia mostra de la poesia de l'autor polonès, un dels poetes més importants del segle XX. N'he fet també la selecció i hi he escrit un pròleg. Aquesta edició té força diferències en relació a l'antologia del mateix autor que vaig traduir al català ara fa uns anys. En primer lloc, abraça des del primer llibre que va publicar fins al darrer, ja pòstum, és a dir, des de 1930 fins a 2006. Inclou poemes com el sensacional Orfeu i Eurídice , que va escriure arran de la mort de la seva segona dona, Carol Thigpen, i que es va publicar l'any 2002. La selecció és també diferent. En conjunt, un volum de més de 430 pàgines en què he treballat últimament. El fet d'haver-lo traduït anteriorment no representa en cap instant una facilitat, ja que cada llengua demana les seves pròpies estructures. Però sí que he de

Dispersió (3)

Elaine Feinstein 3 En terres musulmanes, els refugiats foren benvinguts. Maimònides al Caire, mercaders a Bagdad, convidats a Istambul, venien catifes turques en una plaça que el Soldà construí per a ells. Hi havia gots de te dolç per als clients. A casa, les taules parades amb prunes inflades i herbes aromàtiques, mobles amb marqueteria de mareperla, i les xemeneies amb teules blaves d'Iznik. Composicions matemàtiques, i un culte simple : jueus i musulmans visqueren a tocar en l'Imperi Otomà tot i que els jueus eren ciutadans de segona. D'Esmirna vingué el fals messies, Shabtai Tzvi. Va seduir els fidels des d'Amsterdam fins als shtetls de Lituània, fins que vengué la seva pròpia vida amb apostasia. Molts dels seus seguidors es convertiren a l'Islam; alguns d'ells eren donmeh, cripto-jueus. I inventaren noves històries per a Karagoz, l'astut titella d'ombra en un teatre de fantasmes.

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe

Hivern de Hammersmith

Amb la poesia, el lector sempre troba noves veus, nous descobriments que el poden sorprendre. Des que llegeixo poesia que he tingut aquesta sensació. Cosa que no em passa amb la narrativa. Com si la narrativa de descoberta s’emmarqués en una època concreta, fins que un arriba a la trentena. Fins que s’ha arribat a llegir moltes novel·les, noves maneres de narrar el món, d’explicar-lo, d’identificar-lo. Però que després s’esgoten. No pas perquè no apareguin nous autors, ja que cada dia en podem descobrir, sinó perquè sembla que el nostre pensament percep com una mena d’esgotament de les fórmules. Després, el lector rellegeix aquells autors que el van colpir en la joventut. No vull pas dir que un no se sorprengui davant de noves novel·les, no, és clar. A mi m’han encantat darrerament les novel·les de W. G. Sebald, o 2666 de Roberto Bolaño (la cinquena part de la novel·la és una autèntica obra mestra). Però no experimento les mateixes sensacions com quan llegeixo algun poeta acabat de des

Alçava barricades (1)

Anna Świrszczyńska (1909-1984). Publica el primer llibre l'any 1936: Poemes i prosa . Els poemes que presentem pertanyen a un dels seus reculls més coneguts: Alçava barricades , publicat en 1974, en què relata els fets de l'Alçament de Varsòvia a través d'una recerca en la forma poètica. Segons Czesław Miłosz, el seu gran valedor tant a Polònia com als Estats Units, aquest llibre “és un testimoni que ningú més ha lliurat, amb l'excepció de Miron Białoszewski al Diari de l'Alçament de Varsòvia . Tant en la poesia polonesa com en la poesia mundial aquest poemari ocupa un lloc d'excepció com un reportatge poètic dels fets que han constituït una de les grans tragèdies del segle XX”. PENSAVEN QUE HAVIA MORT Pensaven que era jo qui havia caigut a la cantonada del carrer per les bales. Es posaren a plorar. Vaig córrer vers la que havia caigut, me la volia endur, però ja havia marxat. Va quedar un cos que s'assemblava una mica al meu, i que ja no tenia por de les b

Tolstoi

Arribar a la senzillesa i a la màxima expressió com ho fa Leopold Staff en aquest poema requereix anys, i també saber deixar anar llast. TOLSTOI Tolstoi escapava de la tristesa, ho tenia tot, per tant, no tenia res. Vaig feliç en la calitja dels camins, propietari de la meva ombra.

Vermeer pinta

Els títols dels poemes sempre juguen un paper fonamental. En alguns casos, com en aquest poema de Jarosław Klejnocki ens creen unes expectatives a partir de les quals la construcció del poema es veu des d'un angle concret. I la llum pot apuntar en una altra direcció. VERMEER PINTA Ah, com t’envegen les teves amigues Vermeer personalment et pinta en el seu estudi clar ple d’estris estranys així que t’hi sents incòmoda: tantes hores en la mateixa postura sota un immens mapa de disset províncies en silenci amb una fanfàrria un pesat llibre i una corona que t’estreny les temples. Sol et sap greu que no et permeten quedar-te aquestes vestidures blaves tan maques, però no hi pateixis per sempre ja és teva, fins a la fi del món. I milions d’ulls t’observaran, et miraran embadalits indiferents distrets amb impaciència amb enyorança amb amor. Encara no ho saps però però realment ho notes després de tancar els ulls tímidament noia que et meravelles. Quina tranquil·litat quina innocència enc

Poema sobre el llindar de pedra

Aquest és el darrer poema de Gregor Strniša , va aparèixer per primera vegada pòstumament l’any 1987 en una revista. I ara és el poema que tanca les Poesies completes del gran poeta eslovè. POEMA SOBRE EL LLINDAR DE PEDRA Quan comença a créixer una pedra, primer ho fa a poc a poc, molt lenta, i quan creix, tu no te n’adones, penses en tu quan caminant la trobes. Llavors, la pedra del llindar sospira, creix molt ràpid, creix i s’enfila. Vols sortir fora per la pròpia porta, i al davant un mur de pedra s’imposa. Una cega, llagrimosa parpella pètria en terribles somnis t’observa, en els terribles somnis en desvetlles. És mitjanit: no hi ha la Terra, tu ja no hi ets, no hi ha la pedra, no hi ha el món, hi ha una cova negra. Ja arriba l’alba, el món és com abans, no hi ha la paret, pots marxar. Ara pots marxar a tot arreu, tan sols això, tu ja no ets tu.

La passejada circular

Vasko Popa LA PASSEJADA CIRCULAR Tard després de mitjanit passejo amb un amic de la infantesa al voltant de la plaça Graben a Viena Després de tants anys de separació ens adonem que un i altre ens descobrim les mateixes coses Parlem de la forma de la llibertat Parlem del cercle que es tanca que s'ha de tancar del tot Per alliberar-se del seu inici i del seu final Com puc dir després de tot això que aquella va ser la nostra darrera passejada