Faré una petita excepció a les entrades d'aquest blog. Fins ara, he presentat autors contemporanis. En aquest cas, l'excepció és un autor força particular: Cyprian Kamil Norwid (1821-1886), un dels poetes més importants de la poesia polonesa. Considerat molt sovint com el quart i darrer dels grans poetes romàntics, en realitat era un poeta que, en molts aspectes, s'allunyava dels postulats d'aquell moviment que tan important fou per a la literatura polonesa. Norwid enllaça més aviat una línia que recorre la poesia de caràcter reflexiu, on combina magistralment el pensament, la filosofia, amb la lírica. Va ser incomprès en vida, i després sempre s'ha destacat la dificultat de la seva poesia. Per tant, no es pot afirmar que en l'actualitat sigui molt més comprès que abans, tot i ser més modern que altres poetes, tant coetanis com posteriors a ell. Un dels seus poemes més coneguts és El piano de Chopin. He traduït aquest poema per a la celebració de l'any Chopin, que serà el 2010. En presento alguns fragments, i el link per si el voleu llegir sencer, tant en català com en castellà.
EL PIANO DE CHOPIN
A Antoni C..... La musique est une chose étrange!
Byron
L'art?... c'est l'art - et puis, voilá tout.
Béranger
Byron
L'art?... c'est l'art - et puis, voilá tout.
Béranger
1.
Vaig visitar-te aquells dies finals
d'aquella trama no esclarida,
plens com un Mite,
i pàl·lids – com l'albita...
- Quan el final murmura als primers de la vida:
Jo no et destrosso pas! Jo et sóc un re-alç!...”
2
Vaig veure't aquells dies, els finals,
Quan ressemblaves... més, cada cop més
La lira per Orfeu abandonada,
On s'ateny, amb el cant, el vigor-fes,
I quatre cordes parlen en la seva tonada
I s'empenyen ensems,
Dues al mateix temps,
i mormolen amb to de fusa
“És de fet començada,
entra ja la tonada?...
És aquest el seu geni!... que toca... i – refusa?”
3
Frederic, vaig visitar-te aquells dies!
La teva mà d'alabastrina
blancor... elegant, plena d'harmonies,
i com les plomes d'estruç, el tacte tremolós
amb el teclat de vori s'havia fos
a la meva retina...
I com aquella noble imatge, un llos
del si de marbre nat,
la forma d'un bisell
obrat amb el cisell,
eres tu, geni... Pigmalió per a l'eternitat.
7
Oh, Tu! que de l'Amor n'ets el perfil,
i en la compleció tens el teu nom;
el que en l'art és l'Estil,
que afaiçona la pedra, i fa el cant policrom...
Oh, Tu – que ja ets una època en el curs
dels fets, on el zenit és prest,
l'Esperit i la Lletra et són recurs,
I consummatum est...
Tu!.. que en l'acompliment perfecte encén,
Quina és la teva marca i on alena?
En Fidies? En David? O en Chopin?
O serà en Èsquil dut a escena?
Sempre et retornarà, la manca en el seu gen,
l'escassetat, estigma d'aquest món.
És la compleció?... aquesta li dol,
Ell, en començar vol
abandonar primer de l'art el tron.
Una espiga?... quan madura – com un daurat cometa-
just quan es posa en moviment,
un plugim de llavors de blat estén,
és la perfecció que el veta.
9
Mira... carreguen pels carrers cavalls
del Caucas – talment orenetes
abans que la tempesta faci estralls,
passen rabent davant les baionetes,
de cent en cent.
Han assolat les flames la casa, i s'extingeixen,
i tornen a cremar, però veig ara
que hi ha culates que fereixen
els fronts de viudes sense empara.
I veig de nou, malgrat m'encegui el fum
que a través de pilars d'un passadís
alcen arreus talment un taüt a l'abís,
avall, cau, cau, el Teu piano com un embalum.
10
El que estengué Polònia al zenit
de l'omniperfecció eterna i plena,
que corprengué amb un himne de delit-
Polònia – dels carreters de mena:
s'estimbà a l'empedrat des de l'ampit,
i ara heus-lo aquí, com una noble idea,
per l'ira de la gent tot trepitjat,
o en despertar una melopea
que en els segles dels segles s'ha estroncat.
I heus aquí – com el cos d'Orfeu -
que l'espedacen mils de passions!
i cada una esgaripa: “no, jo no!..., pareu!”
“Jo no!” - carrisquejant entre dents tots els sons-
*
Però Tu? - però jo? - entonem el judici,
tot exhortant: “Alegra-te'n posteritat!...
gemegaren les sordes pedres en el desfici:
l'ideal ha finit a l'empedrat - - “
I els links:
Vaig visitar-te aquells dies finals
d'aquella trama no esclarida,
plens com un Mite,
i pàl·lids – com l'albita...
- Quan el final murmura als primers de la vida:
Jo no et destrosso pas! Jo et sóc un re-alç!...”
2
Vaig veure't aquells dies, els finals,
Quan ressemblaves... més, cada cop més
La lira per Orfeu abandonada,
On s'ateny, amb el cant, el vigor-fes,
I quatre cordes parlen en la seva tonada
I s'empenyen ensems,
Dues al mateix temps,
i mormolen amb to de fusa
“És de fet començada,
entra ja la tonada?...
És aquest el seu geni!... que toca... i – refusa?”
3
Frederic, vaig visitar-te aquells dies!
La teva mà d'alabastrina
blancor... elegant, plena d'harmonies,
i com les plomes d'estruç, el tacte tremolós
amb el teclat de vori s'havia fos
a la meva retina...
I com aquella noble imatge, un llos
del si de marbre nat,
la forma d'un bisell
obrat amb el cisell,
eres tu, geni... Pigmalió per a l'eternitat.
7
Oh, Tu! que de l'Amor n'ets el perfil,
i en la compleció tens el teu nom;
el que en l'art és l'Estil,
que afaiçona la pedra, i fa el cant policrom...
Oh, Tu – que ja ets una època en el curs
dels fets, on el zenit és prest,
l'Esperit i la Lletra et són recurs,
I consummatum est...
Tu!.. que en l'acompliment perfecte encén,
Quina és la teva marca i on alena?
En Fidies? En David? O en Chopin?
O serà en Èsquil dut a escena?
Sempre et retornarà, la manca en el seu gen,
l'escassetat, estigma d'aquest món.
És la compleció?... aquesta li dol,
Ell, en començar vol
abandonar primer de l'art el tron.
Una espiga?... quan madura – com un daurat cometa-
just quan es posa en moviment,
un plugim de llavors de blat estén,
és la perfecció que el veta.
9
Mira... carreguen pels carrers cavalls
del Caucas – talment orenetes
abans que la tempesta faci estralls,
passen rabent davant les baionetes,
de cent en cent.
Han assolat les flames la casa, i s'extingeixen,
i tornen a cremar, però veig ara
que hi ha culates que fereixen
els fronts de viudes sense empara.
I veig de nou, malgrat m'encegui el fum
que a través de pilars d'un passadís
alcen arreus talment un taüt a l'abís,
avall, cau, cau, el Teu piano com un embalum.
10
El que estengué Polònia al zenit
de l'omniperfecció eterna i plena,
que corprengué amb un himne de delit-
Polònia – dels carreters de mena:
s'estimbà a l'empedrat des de l'ampit,
i ara heus-lo aquí, com una noble idea,
per l'ira de la gent tot trepitjat,
o en despertar una melopea
que en els segles dels segles s'ha estroncat.
I heus aquí – com el cos d'Orfeu -
que l'espedacen mils de passions!
i cada una esgaripa: “no, jo no!..., pareu!”
“Jo no!” - carrisquejant entre dents tots els sons-
*
Però Tu? - però jo? - entonem el judici,
tot exhortant: “Alegra-te'n posteritat!...
gemegaren les sordes pedres en el desfici:
l'ideal ha finit a l'empedrat - - “
I els links:
En català
Comentaris