Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2008

El nostre interior

Slave Gjorgjo Dimoski (1959, Ohrid) ha publicat vuit llibres de poemes. També ha escrit poesia per a infants. EL NOSTRE INTERIOR Que tranquil·la, la manera com brilla i s'apaga La manera com consola ens aixopluga ens protegeix molt sovint lluny del jardí originari dissortat que ens ajuda en el món tan abandonat a si mateix esdevé una emanació incomprensible Com corre pel cel cada cop que el gos udola i s'afanya a alçar tot el que cau Gemega igual com la badia Cobra vida en les branques en què pengen els nostres cossos.

Pugerups Gård

Paweł Marcinkiewicz (1969). Poeta i traductor, principalment de poesia nord-americana. Ha publicat dos llibres de poemes en els circuits habituals. El darrer, Tivoli , on apareix el poema traduït, es va publicar l'any 2000. L'any 2004 edita per compte propi el llibre Real . Actualment, viu a Opole. PUGERUPS GÅRD Altes veles de juliol sobre els cimals dels arbres, quan l'ombra tapa el tanoca del taller i feixos de llum moren en el camí vers Eslöv, i els estols d'orenetes esborren els contorns dels graners, i se senten els lladrucs llunyans dels gossos, el brunzit d'un helicòpter, i més enllà un murmuri delicat, com un mecanisme que colla les coses que perduren serenament, i la ràpida memòria s'endú el cos per tots els juliols, fins a la multitud a la morta estació i la platja esbocinada pel filferro espinós, i finalment un ble rosat resplendeix sobre les teulades negres i avança pur i celestial a la trobada de la nit, una línia clara que queda de tot dolor.

El viatge

José Alberto Oliveira (1952) és cardiòleg, i ja va sorprendre la crítica portuguesa amb el seu primer llibre, ple de lirisme. Aquest poema pertany al seu quart llibre: Mais tarde (2003). Ha traduït a Frank O'Hara, W. H. Auden o Charles Simic . EL VIATGE Quan s'ateny el punt en què no hi ha retorn, el que ha de venir és tan insondable com el que s'ha deixat - un túnel en el cor de la màquina, un secret que es descobreix banal, o no es descobreix, entre la resignació i el remordiment. NÚM. 47 A quantes coses no renuncià per ser feliç! -- fins que descregué de la felicitat i trobà un gust dolç en la renúncia.

El tomb circular

El poema de l'entrada anterior també l'hauria pogut traduir canviant passejada per tomb, molt més habitual en el llenguatge quotidià. Les interpretacions i els jocs es dispararien, tomb amb el cercle, el nostre darrer tomb en el vers final com si fos en una corba i després hi ha el canvi. (tot i que aquí es perd en certa manera part del significat de passejada, la resta del text ens ajuda a reconstruir-lo amb aquest sentit). S'entrellacen els nivells interpretatius per fer esclatar més i més significats. Algú pot veure aquí el paper que té el traductor en molts textos. Al cap i a la fi, tot acaba amb una manipulació (recordant els comentaris d'entrades anteriors sobre la traducció en aquest blog), una manipulació del llenguatge, del text, del context. EL TOMB CIRCULAR Tard després de mitjanit faig un tomb amb un amic de la infantesa al voltant de la plaça Graben a Viena Després de tants anys de separació ens adonem que un i altre ens descobrim les mat

La passejada circular

Vasko Popa LA PASSEJADA CIRCULAR Tard després de mitjanit passejo amb un amic de la infantesa al voltant de la plaça Graben a Viena Després de tants anys de separació ens adonem que un i altre ens descobrim les mateixes coses Parlem de la forma de la llibertat Parlem del cercle que es tanca que s'ha de tancar del tot Per alliberar-se del seu inici i del seu final Com puc dir després de tot això que aquella va ser la nostra darrera passejada

Pedra

El gran poeta Charles Simic amb un poema sobre el tema de la pedra, ja apuntat al blog. PEDRA Entrar en una pedra, això sí m'escauria. Deix que algú altre sigui un colom o carrisquegi amb unes dents de tigre. Jo sóc feliç de ser una pedra. Des de fora la pedra és un enigma: ningú no en sap trobar la resposta. Però a dins, s'hi ha d'estar fresc, tranquil Fins i tot si la trepitja una vaca amb tot el seu pes, fins i tot si un nen la llença al riu; la pedra s'enfonsa, lentament, impassible fins al fons del riu on els peixos s'hi arriben piquen i escolten. He vist com en sortien espurnes, en refregar dues pedres, per tant, potser no és tan fosc a dins, potser hi ha una lluna que lluu des d'algun lloc, com rere un turó. Prou llum com per resseguir els jeroglífics, els mapes de constel·lacions en els murs de l'interior.

Poblenou

Un altre poema del cicle de Barcelona d' Edward Pasewicz . POBLENOU El fang parla, xipolla, les posts gotegen. Què diu el fang, no ho sé pas. Potser ni gosaria saber què em diuen les coses, sols ho conjecturo, això és un enigma, això un model, i això traducció. Què és aquí el so, què el signe, un bastonet vora una ampolla és una nota? Un arbret en una esquerda de formigó, brossa molla que s'ha escampat de la ferrada. Què diu la pluja? Li ha vingut la dèria amb mi, vol que ho sàpiga, que tremoli i senti. Aquesta és la llengua que copso més ràpid, la frescor que recorre clatell avall, després la seguretat que no canviaré res, i la consciència (ja més enllà dels mots), que no és ni un udol, ni un avalot, alguna cosa entremig, ben bé entremig.

Por

Charles Simic POR La por passa d'una persona a una altra sense adonar-se'n. Com una fulla, que passa el tremolor a les altres fulles. I tot d'una, l'arbre sencer tremola i no hi ha cap rastre del vent.

El Prat express

Edward Pasewicz em va enviar fa uns dies les proves del seu darrer llibre perquè comprovés els noms catalans que hi apareixen. Fruit d'una breu estada a Catalunya, va escriure un cicle poètic on apareixen llocs i personatges que ha conegut. És complicat quan un es troba amb noms tan genuïns com el títol d'aquest poema. El to és, com no podia ser altrament, propi i característic de la poesia pasewicziana. EL PRAT EXPRESS Sembla que es diu Jaume, així ho afirma la Maria: aquí tots es diuen o Josep o precisament Jaume. Un català, mortal com jo, amb un monopatí sota l'aixella. Segur que per als que hi ha per allí no és ningú especial. Tots som poc especials, costelles i tendons, i pell, i ossos, sense trets especials, sense sentit, sense contingut, ves, cadascú és un prat tot empantanat, o un mur, una portalada, una arrel, o el que coi vulgueu.

Paisatge en bemoll (V)

Dušan Šarotar PAISATGE EN BEMOLL (V) El cinquè dia s'obre la porta i escric in memoriam, per a aquell que no conec. Sé que va ser un dia del tot normal, un dia capritxós d'abril, el quaranta-quatre, encara que el meteoròleg va predir Zyklon B. Tal vegada l'orquestra tocà a ple aire, després amb ells hi va haver segur aquell petit, o algú que s'assemblava molt al que un cop es trobà al passeig. Va sentir com fluïa la música, ja que no hi ha res més trist que el silenci. Tan sols un compàs trencat i s'alçaren papallones de filferro trenades, allí, vers les xemeneies al lluny, on un fum blanc s'aixeca i després llargament cau a la plana com neu tova. Sent que algú li diu, només l'amor, per consol dels no nats, pot fer un ninot de neu.

Petits mestres (2. de Hooch)

Krzysztof Karasek PETITS MESTRES 2. de Hooch Precisament, una finestra. Comença un recorregut vers l'interior. Vers l'interior de la casa, o l'interior de la finestra? Així doncs, en primer lloc: un quadrat regular de cubs enfustats del carrer. El color ha de tenir pes, la cohesió de les bigues una damunt de l'altra, d'això depèn el feix de llum que parteix pel mig la garrafa que hi ha a la taula. No, no es veuen els cubs enfustats, hi ha una avinguda de grava. El groc de fel, fosc com de les artèries, i el vermell de les teules a les sostrades inclinades. Davant de la casa, vora la taula, hi ha un home i una dona. Enamorats? No, la convenció potser és massa evident, de segur que és un flirteig. Al darrere, amb un porta de fons, hi ha una altra dona, la minyona (ho sé per la toca blanca). La dona que seu allarga la mà, recorro la seva mirada, directament a la pupil·la del cristall; ara me n'adono, no és pas una garrafa, és una copa de vi blanc. I no és a l

La fi del món

Ivan Lutxuk (1965), autor ucraïnès. Ha publicat quatre llibres de poemes, una novel·la, Ulissiada, i llibres de crítica. Autor de textos conceptuals i provocatius. Viu i treballa a L'viv. LA FI DEL MÓN Europa, camp de batalla de dos mons. En aquesta batalla morirà el món biúnic. Al banquet funerari vindran tan sols dues torres la d'Eiffel, i la de Korniakt. Es trobaran a Europa en el centre geo- gràfic, en algun lloc dels Carpats, s'hi trobaran i els caurà la llàgrima. I ningú no en sentirà mai cap plor.

Llum

Luís Filipe de Castro Mendes (1950) publica el seu primer llibre de poemes en 1983. Ha publicat vuit volums autònoms de poemes i dues novel·les. Va entrar al cos diplomàtic portuguès, motiu pel qual ha residit en diferents països. LLUM Així com s’embulla en la llum el cor amb l’ombra dels seus mites i de cossos tan joves que un cop els albirem es mouen al llarg de la nostra mirada vigilant la tabula rasa de l’absència. Així com s’embulla el cor amb el cos i sense paraules t’abandona aquest poema i sense motiu t’apassiona i t’empresona. Així com ens perdem tots en aquesta llum que els cossos porten com si els fos pròpia i que sols de vegades descansa en el poema i et deixa perdut i sol vora la resplendor.

Cultura de la traducció

La cultura de la traducció, que anomeno com un encaix de convencions i normes que en una cultura concreta determinen l’activitat de la traducció, és el resultat de relacions de poder i d’ideologia en una cultura determinada. La traducció no és tan sols l’afirmació de la comunicació entre cultures, sinó un factor decisiu per donar forma a les pròpies cultures. Per tant, és forma i a la vegada formativa del discurs intercultural. La cultura que no està traduïda no existeix en el món globalitzat. La cultura que no tradueix està condemnada a un estancament etnocèntric. En el nostre món digitalitzat, la dimensió espacial s’acosta al no-res, ja que en temps real ens comuniquem en qualsevol punt del globus. Tanmateix, també la dimensió física de l’espai es contrau a gran velocitat. El temps que necessitava Prešeren per anar de Ljubljana a Klagenfurt, avui donaria per fer com a mínim un cop la volta al món. D’aquí que les normes de traducció no poden ser avui dia iguals com les que hem hereta

Preparatius per al viatge (i IV)

Mateja Matevski PREPARATIUS PER AL VIATGE IV És l'hora de decidir Fa temps que has franquejat el llindar dels llargs dubtes en el brogit de l'insomni Entraràs en el buit en la dolça mentida d'allò que queda lluny a través de les forests d'aigües entre les flors d'escumes seguint el blau pastel dels camps Fa temps que vas pel cercle que et fuig en silenci per camins secrets i desconeguts en les dolces espirals del no-retorn un eixam d'estrelles torba el teu somni i et marca la fugida a través de vertigens remorosos Davant teu tot està obert i esclata com una flor que en el cor de la rosada irradia el desig remot del sol pel temps confós que mai no s'atura mentre tu romans a la riba en un dubte dolorós És l'hora de decidir En el teu ull tanca el paisatge i el sol en el teu pit perquè el teu rem madura fa temps en un bosc llunyà i el lli teixeix la tela dels teus vents desvetllats

Preparatius per al viatge (III)

Mateja Matevski PREPARATIUS PER AL VIATGE III Arribaràs lluny et perdràs en el desconegut rere la roca rere la muntanya rere el vent les ones la mà suau de les veles et tocarà el front alçant el cel el jardí els lilàs del nen que vas ser que no tindrà repòs fins que no voli l'ocell i s'estengui l'escuma en la llunyania Tot està preparat per a aquest viatge serè per la pols la tristesa per la sal de la solitud Davant teu s'obren grans extensions davant la lluna que creix el sol que s'inclina sembla que la terra tremola que el mar crema La riba que observa t'envia paraules tendres de la llunyania Has marxat seguint la petja de l'ombra llunyana que fa temps et dreçà et llençà et sacsejà al vent o com una canya prima llarga s'alça el teu ull i germina la gorja I si no pots tornar la teva veu i els bramuls de la mar es fondran en una bellesa a la llunyania

Preparatius per al viatge (II)

Mateja Matevski PREPARATIUS PER AL VIATGE II El mar fa olor de flor oblidada en tendres pits T'espera el camí el rem ja madura en un bosc llunyà i el lli és el teu somni de les veles teses endinsa't lentament en les profunditats amagades el seu plàcid camí et du a llunyanies desconegudes aparta't del teu fosc insomni potser trobaràs la teva imatge perduda recolzat a la mar de les teves fatigues El camí és lliure Per la mar segada olors humides ofeguen les teves passes El migdia traspassat per l'asta del sol banya les temples La mar floreix de sons estranys El teu cos està encadenat a l'aspror de la pedra tot i que l'ull ateny més enllà de la seva ombra El rem fa temps que madura en un bosc llunyà i el lli teixeix veles de vents blaus

Preparatius per al viatge (I)

Mateja Matevski (1929) és un dels poetes macedonis més destacats de la generació de postguerra. Va néixer a Istambul, en el si d'una família de treballadors emigrats. També es dedica al teatre i a la traducció. Publica el primer llibre el 1956, que la crítica rep molt favorablement. Té més de 30 llibres traduïts a diverses llengües. PREPARATIUS PER AL VIATGE I De fa molt temps amb la cara vers la riba escolto la crida llunyana de la mar M'arriben les seves brumes d'olors sonores de paisatges malves deixats enrere Quin bramul d'ales quina llum resplendent m'ofereixes tu que respires rere meu en somnis la teva boca humida m'alena el teu ample ull em transforma en girasol Fujo del teu cel però ell gira amb tu un curs incandescent d'admirables síncopes el que fa temps es va marcir torna a germinar a les teves roques líquides que l'estiu embriaga Amb el seu bramul el mar presagia navegacions noves per a aquest cos tronat dempeu