abcd xavier farré

Edvard Kocbek A LA FINESTRA JUGUEN DOS COLOMS A la finestra juguen dos coloms, després volen cap als castanyers. I quan s’apaivaga el vent  la brisa solar fa resplendir l’aigua a les conques. Els objectes en silenci reclamen companyia, Xiuxiuegen les ales en la bandada. El gronxador segueix aturant-se, ja no sé jugar amb mi mateix.

Ja ho he deixat dit, més aviat escrit, en altres ocasions. Però no me’n cansaré, de repetir-ho. Edvard Kocbek, l'autor del poema d'avui, és un dels grans desconeguts de la poesia europea del segle XX. Bé, desconegut entre nosaltres, la qual cosa tampoc no és tan difícil. N’hi ha tants, encara, de poetes per descobrir. En l’àmbit que conec més, un dels indispensables seria Kocbek. En altres àmbits que conec molt menys, com les literatures nòrdiques, també hi ha molts autors que no han arribat a tenir cap traducció, com el noruec Rolf Jacobsen. Podríem seguir donant noms i més noms. Llistes que no s’acabarien mai. Quina meravella per als futurs traductors, poder tenir encara camp per recórrer, poder introduir noms nous en la pròpia tradició, fer que sons allunyats puguin ser propers. Barallar-se amb estructures gramaticals per ampliar els horitzons de la llengua. I arribar a fer que grans poetes puguin tenir múltiples veus. I que cada dia que avança, aquests poetes deixin de se...

Un altre poema de l'excel·lent autor eslovè Edvard Kocbek . RITU NOCTURN La casa s’inclina sota la capçada, el vent s’ha agenollat davant la porta, la por ha amagat la cua, les estrelles s’han reunit, els àngels han exposat la nit a l’adoració. La terra és un encenser, la foscor en són les brases, i l’home l’encens. Caic de genollons, en una dolça combustió, esdevinc tota una essència.

Edvard Kocbek TENACITAT Com ho faig per perseverar davant dels arbres a qui no confon la llum de neó? Com ho faig per aturar-me davant dels ratpenats quan es riuen del pànic que sentim? Com ho faig per salvar-me davant dels pasts silenciosos que no temen cap catàstrofe? L’home sempre sap més i sempre amb més força i amb tot el seu coneixement és buit  i s’ha de repetir, però les coses i els animals saben la seva veritat un sol cop i ja mai més no poden oblidar-la. Tot el que és extrahumà confia, creu, estima, en canvi l’home perd a l’acte la seva seguretat i per això allarga amb artifici la vista i l’oïda i el tacte i tots els sentits, i amb ells s’escurça el temps i l’espai, l’univers esdevé terra, la terra esdevé regió, la regió esdevé vall, la vall, un poble amb cases, la casa esdevé llit, el llit, bressol i jaç de mort. El fèretre és tres coses: armari, cofre i urna. L’òrgan per certificar la identitat ja no opera en un únic lloc, l’home és tan sols una vella paral·lela de noves co...

Edvard Kocbek segueix sent un poeta desconegut. El fet d'escriure en una llengua que parlen dos milions d'habitants ha impedit que avui dia sigui esmentat al costat de grans noms de la poesia europea del segle XX. I tanmateix, el lloc se'l mereix. LA LÍNIA RECTA Un pintor famós de cop i volta traçà una línia recta i s'adona que estava morint, perquè tota la vida s'havia esmerçat per traçar una línia recta, però mai no ho havia aconseguit. L'esperit sempre el mirava des de dalt, els ocells al seu voltant feien alegres corbes i temptaven la seva mà. Llavors s'estirà i amb tranquil·litat es preguntà: què és el talent? I què és el lliure albir? Sabia que el seu nét coneixia l'epacta i que descobria cometes, però ell només aleshores s'adonà que la línia recta no existeix, ja que tota la nostra vida és corbada, mira, el somni és encara la inclinació de la vetlla humana. Per això és molt més tard de quan indica el temps, i ...

Edvard Kocbek EL LABERINT Mai no havia vist una foscor tan confusa, el dia s'anuncia amb dos matins, i entre ells apareix una nova amplitud que era amagada en la matèria, ara s'ha revelat entre la foscor i la llum, altera els meus presagis i mescla els sentiments, es mou en totes direccions, estima la desraó, i no fa res sense el meu turment, la lluna té quatre milions anys, però la data del seu suïcidi no la sabem encara, ningú no la revela, el laberint còsmic és cada cop més intricat i tortuós.

Edvard Kocbek (1904-1981), un dels més grans poetes eslovens del segle XX. Relacionat amb el moviment cristià d'esquerra i actiu políticament a Iugoslàvia. El 1951 se'l retirà de la vida política. El 1975, arran de la publicació d'una conversa amb Boris Pahor a Trieste, pateix una campanya de difamació que només es va veure alleugerida per la intervenció de Heinrich Böll. Es diu, però aquesta informació no l'he poguda comprovar enlloc, que era un dels candidats més ferms per guanyar el Premi Nobel de Literatura l'any que el rebé Czeslaw Milosz. PLOU EN LA NEGRA NIT Plou en la negra nit, el món es va fent més petit, estic dret, no em puc moure, no sé qui em salvarà. Arreu és igual de fosc, lluny, el meu cor ja no sent escalfor, tots m'han abandonat. Tan sols vosaltres, oblidats, em quedeu, us tasto lentament com una fruita amarga, menjaré i viuré.