Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2008

El senyor Cogito parla de la temptació de Spinoza

I com a torna, un darrer poema de Herbert . EL SENYOR COGITO PARLA DE LA TEMPTACIÓ DE SPINOZA Baruch Spinoza d’Amsterdam desitjà arribar a Déu polint lents a les golfes va travessar de sobte la cortina i s’hi trobà cara a cara va parlar llargament (i quan parlava així s’ampliava el seu coneixement i la seva ànima) feia preguntes sobre el tema de la naturalesa de l’home – Déu absort es tocava la barba preguntà sobre la primera causa – Déu mirà a l'infinit preguntà sobre la darrera causa – Déu va fer petar els dits s’escurà el coll quan Spinoza va callar Déu digué – parles molt bé Baruch m’agrada el teu llatí geomètric i també la sintaxi clara la simetria dels raonaments parlem una estona però de les Coses Realment Grans – mira les teves mans ferides i tremoloses – et fas malbé la vista en la foscor – t’alimentes malament vesteixes pobrament – compra’t una casa nova per

El missatge del senyor Cogito

Enguany se celebra l'any Herbert a Polònia. Per aquesta ocasió, el Consolat de Polònia a Barcelona organitza una sèrie d'activitats . Fa alguns dies que en va fer la inauguració oficial i durant el 2008 hi haurà conferències, concerts, exposicions, relacionats amb la figura del gran poeta polonès. També hi haurà novetats editorials, com la publicació dels dos llibres d'assaigs més importants de Zbigniew Herbert: Un bàrbar en el jardí i Naturalesa morta amb fre . Us deixo un dels poemes més emblemàtics de Herbert, que he traduït per a l'ocasió. EL MISSATGE DEL SENYOR COGITO Vés cap a on anaren aquells al fosc confí vers el velló d’or del no res el teu darrer premi vés ben dret enmig dels que van de genollons enmig dels que s’han girat d’esquena dels postrats en la pols et salvares no pas per viure et queda poc temps n’has de donar testimoni sigues valent quan la raó defalleixi sigues valent en el recompte definitiu només això té impor

10 de juliol, 1990

Berta Piñán (Astúries, 1963) és una de les poetes més importants en llengua asturiana. Vaig descobrir-la gràcies a l'esplèndid blog de Jaume Subirana , a qui des d'aquí felicito pel nou llibre, i pel nou blog sobre el llibre. Vaig llegir-ne alguns poemes, i em va faltar temps per encarregar el llibre Noches de incendio , que recull una selecció dels seus poemes escrits entre 1985-2002. Una perla. 10 DE JULIOL, 1990 No tinc res per oferir-te. Cap riquesa per donar-te. Ni la cabra d'or on dorm el somni dels segles, ni la fràgil flor i ardent de l'olivera, ni armadures o antics guerrers, llur glòria o fortuna, no tinc res. Tan sols aquesta casa, els silencis, els dubtes, el gust proper dels dies feliços t'ofereixo. Que per a tu sigui la meva estació més càlida, la fruita més pura dels petons, i en tu sigui font i riu i renovada promesa el meu desig. Que els anys que vénen portin tardes molt llargues i entri el sol com ara per la finestra oberta resca

Ve per quedar-se

José Miguel Silva (1969), poeta portuguès. Ha publicat sis llibres de poesia. Actualment es dedica a la traducció. VE PER QUEDAR-SE Passa quan menys ho esperem: un puny pica a la porta, no es tracta del carter ni de la joventut. Diu que és de la família. Ve per quedar-se. Comença a jugar a fet i a amagar amb els nostres pensaments. Ens desperta de nit, es diverteix esquinçant les sabatilles, deixa flascons de formol a la taula de la cuina. Primer, sense saber què fer, intentem distreure la seva gana, li ensenyem el rellotge, li passem la cartera per les mans, els botons de la gavardina, els anells. Finalment, els dits. A aquest pas, de pressa ens convenç que el tractem de senyor, que li cedim la cadira de l'avi amb un somrís, el telèfon dels amics, la vista des de la finestra. Li servim el menjar amb el cap descobert. Amb el temps ens n'adonem: ens vol vestir del revés, forrar del vent del nord el coll de l'abric, fer-nos dir: “e

El lament d'Orfeu

Nuno Júdice EL LAMENT D'ORFEU Vull arribar a l'idea, tocar el seu cos abstracte, i sentir en la seva pell els mots formant la frase musical de l'esperit. Per a això, la meva mirada busca el camp de les sensacions, el recorre com la làmina acerada de la seva llum, i retalla d'entre el magma dels sentiments la figura exacta de l'amor. He de trobar la pura expressió del so, l'acord més alt d'entre els que envolten la seva veu, i demanar als déus que em deixin un vocabulari de núvols perquè la seva boira baixi fins al fons dels meus ulls i enfosqueixi la línia de la raó. La ceguesa de l'ànima em restituirà la visió que tan sols els dits presenten, quan et trobi; i tornaré a veure, per entre les ombres, el rostre estimat.

La dona de Lot

Una altra versio de La dona de Lot , en aquest cas, del poeta americà Anthony Hecht (1923-2004). LA DONA DE LOT Com de simples els plaers dels dies infantils, Simples però plens d'exquisides satisfaccions. El laberint iridescent de la teranyina, El seu niu de polígons, tensor tesat, Inflat per la brisa com la panxa d'una vela – Sols observar-ho, i ens era un plaer infinit. El so de la pluja. El suau vel grafitós De la pluja que fa del món un gravat d'acer, Ple de lleugers esvaïments i de febles distàncies. Les autofelicitacions d'una mosca en fregar-se Les potes. El cervell marró bicameral D'una nou. L'olor de la cera. Sentir el sucre A la llengua: una sorra deliciosa. A l'acte entenem com Proust va poder cartenir Tots aquells detalls que eren com segells. Qui pot resistir-se als encants de la retrospecció?

Et busco

Kazimierz Przerwa-Tetmajer (1865-1940). Va estudiar llengües clàssiques i filologia a la Universitat Jagiello ń ski, de Cracòvia. És un dels integrants del moviment Jove Polònia. ET BUSCO... Et busco, i quan et veig, fingeixo que no et veig. T'estimo, i quan et trobo, fingeixo que no t'estimo. Moriré per tu, abans de morir cridaré que moro de casualitat...

Un concepte

Novica Tadić neix el 1949 en un poble de Montenegro. Actualment viu a Belgrad. Ha publicat catorze llibres de poemes. UN CONCEPTE Allí, més enllà, ella jeu - rere el cim amenaçant, rere cortines de pluja rere el llos de l'horitzó - una criatura que se m'assembla que m'està esperant que em fa senyals des del cim amenaçant a través les cortines de pluja a traves la vista apagada em fa senyals una nina viva una criatura d'ulls rodons llavis rosats els cabells caient a la terra

Déu és un americà

Terrance Hayes (1971, Carolina del Sud). Ha publicat tres llibres de poemes. DÉU ÉS UN AMERICÀ Encara estimo els mots. Quan fem l'amor al matí, la teva pell humida per la dutxa, el dia es calma. Shadenfreude pot ser com anomenar millor l'embolcall de l'adultesa, el sucre en pols en una samarreta negra. Estic sol a l'àtic pres per l'obsessió, la tinta en els meus dits. I de vegades és un nom difícil. De vegades és com el món davant d'Amèrica, l'afi- nitat de bojos i caçadors, els nens, el somni confós de les mares sense estil. Un mot pot ser una petjada en un quadre de ciment fresc i el setinat al matí. La teva resposta al meu petó és Tinc càries. Estic enamorat de la incompleció. M'aferro a les teves amarres. Sí, estic quasi segur de què és la bellesa. Perviu, ben cert. Dol com un llibre obert. Dificulta la vida.

Autopromoció 2

Farem un altre cop una mica d'autopromoció. Acaba de sortir el següent llibre : La disfressa dels arbres. El podeu veure aquí , i també un generós comentari, que agraeixo molt, de Jordi Cervera al seu blog . Deixo un dels poemes del llibre: ARBRES Les fulles cauen lentament, esmorteïdes. Els arbres recuperen la seva forma, sense vestits inútils, sense enganyoses disfresses. S’alcen enmig de tons marronosos. El riu reflecteix impassible el despullament. S'endú avall totes les estacions possibles. Per aquí passo cada dia, sempre una llum diferent anuncia, com el campanar a través de la finestra, que cauen els segons sense pes, una ploma que reposa a la mà freda. I quan serà que arribaré a contemplar el pes enfonyat en la disfressa de l’arbre?

Tristia

Un poeta imprescindible del segle XX. Osip Mandelxtam (1891-1938). Un dels seus poemes més coneguts. I més impressionants. TRISTIA He dominat la ciència de conèixer els comiats en l'ennegrida nit, en els seus nus laments, quan s'albira el final per vetllar a les ciutats, quan ruminen els bous i hi ha un respit intens. Venero el cant nocturn del gall, el contrapunt, el dolor viatger és com un pes pregon als ben plorosos ulls que intenten mirar al lluny, quan el cant de la Musa amb plor de dona es fon. Qui sap, en sentir el mot comiat, quina mena de separació tindrem com a proclama, o també què anuncia el gall amb la veu plena quan a l'Acròpolis hi ha un foc de viva flama? I per què, en l'aurora d'alguna nova vida, quan rumina el mandrós bou a la fosca entrada el gall, herald d'aquesta nova vida les ales bat en la ciutat emmurallada? Estimo el llarg costum de la bella filada, llisca la llançadora, i sent com brunz el fus: i mira, com

Le soir d'amour

Tytus Czyżewski (1880-1945). Pintor, poeta, prosista, dramaturg. Un dels poetes més importants de les avantguardes poloneses. LE SOIR D'AMOUR “Tanca la finestra...” “La lluna ha entrat a l'habitació”, “ Farà miques la làmpara”, “Tanca la finestra”, “VENT”, “Lluna”. “Ha entrat al gibrell amb aigua”. “Deixa'm”, “No em facis petons”, “Lluna, Tanca la Finestra, Vent”. VIGILA. Tens desfets els cordons de la botina, “Tanca la finestra”, Lluna, Vent!!

Augsburg

Paulo Teixeira AUGSBURG Escrivim el soliloqui de les nostres vides, mentre els anys duplicaven una ombra als passeigs, per carrers amb noms de dinasties familiars i cases d'estil renaixentista. Sols amb el nostre neguit, enmig d'aquesta confusa reunió. En el temps que necessita una ordre de captura. Ell ens deixà i a aquelles hores mesurades pel dring de les monedes en una balança de precisió, bescanviant mots murmurats amb l'oblit, contra el cantó més fosc de les cases. El temps en què l'horitzó congregava els raigs de llum destil·lats de la tarda a la façana del Rathaus i es tancaven els accessos al Fuggerei una bandera groga deixava veure al lluny els Alps... Cada passatge assidu per aquests carrers, la muda formació de les cases contra el temps, serà com un desert davant el qual el tu i el jo són afins i comparteixen una mateixa certesa. L'home està fet per recelar.