I com a torna, un darrer poema de Herbert.
EL SENYOR COGITO PARLA DE LA TEMPTACIÓ DE SPINOZA
Baruch Spinoza d’Amsterdam
desitjà arribar a Déu
polint lents
a les golfes
va travessar de sobte la cortina
i s’hi trobà cara a cara
va parlar llargament
(i quan parlava així
s’ampliava el seu coneixement
i la seva ànima)
feia preguntes
sobre el tema de la naturalesa de l’home
– Déu absort es tocava la barba
preguntà sobre la primera causa
– Déu mirà a l'infinit
preguntà sobre la darrera causa
– Déu va fer petar els dits
s’escurà el coll
quan Spinoza va callar
Déu digué
– parles molt bé Baruch
m’agrada el teu llatí geomètric
i també la sintaxi clara
la simetria dels raonaments
parlem una estona però
de les Coses Realment
Grans
– mira les teves mans
ferides i tremoloses
– et fas malbé la vista
en la foscor
– t’alimentes malament
vesteixes pobrament
– compra’t una casa nova
perdona els miralls venecians
que repeteixen la superfície
– perdona les flors als cabells
una cançó de borratxos
– tingués cura dels ingressos
com el teu col·lega Descartes
– sigues astut
com Erasme
– dedica un tractat
a Lluís XIV
tampoc no el llegirà
– apaivaga
la fúria racional
en cauen els trons
i s’ennegreixen les estrelles
– pensa
en la dona
que et donarà un fill
– veus Baruch
parlem de les Coses Grans
– vull ser estimat
pels incultes i els impulsius
ells són els únics
que de debò m’anhelen
ara cau la cortina
Spinoza es queda sol
no veu el núvol daurat
la llum a les altures
veu la foscor
sent com grinyolen les escales
passes que es dirigeixen cap a baix
Comentaris