Salta al contingut principal

La primera víctima


La guerra va començar el 5 d'abril de 1992, quan centenars de persones es feien forts davant de les barricades amb què el partit de Radovan Karadzić va aïllar, en una sola nit, el barri de Grbavice. Des d'una casa prop del cementiri jueu un franctirador va disparar a la marxa pacífica que passava pel pont de Vrbanja, i va encertar de ple en l'estudiant de medicina Suada Dilberović. Una fatal coincidència, que precisament ella es convertís en la primera víctima mortal de la guerra per i amb Sarajevo; però moltes persones em van comentar que va ser el destí que va buscar deliberadament aquesta dona jove.
La família de l'estudiant de medicina va arribar aquí de Dalmàcia, per tant la víctima provenia de Croàcia, però no era catòlica, sinó musulmana, i sí que era musulmana, però no com les que haurien volgut veure els fonamentalistes catòlics, és a dir no anava tapada ni tan sols amb un mocador al cap, era una dona bella, rossa, conscient de les seves qualitats, i que volia ser metgessa, i que amb totes aquestes qualitats seves encarnava el Sarajevo odiat per tots els partidaris de les divisions ètniques: era una persona que no tenia una clara pertinença ètnica, una dona que vivia a la manera de la ciutat. I així, Suada Dilberović, que el diumenge 5 d'abril es dessagnava al pont de Vrbanja, i que avui porta el nom d'ella, va esdevenir la primera víctima d'aquella guerra que totes les televisions del món van emetre.

                                                            Karl-Markus Gauß , Europeus en extinció.

Sé que existeix una traducció catalana d'aquest llibre, però no l'he poguda veure mai. Karl-Markus Gauß és un assagista molt fi i i de llengua ben esmolada. Un dels millors assagistes europeus d'avui dia. La seva obra se centra en això que s'ha anomenat Europa Central, aquest mite ple de reminiscències i d'afluents que el van alimentant sense descans, però l'autor austríac també ha ampliat els temes dels seus textos. M'estranya sempre el destí d'alguns autors. Mentre tothom s'omple la boca amb Claudio Magris, hi ha molt poques persones que reivindiquin la figura de l'autor de Salzburg. No és cap competició això, és clar, i per aquest motiu encara em sorprèn més el desconeixement que tenim dels llibres que ha publicat aquest excel·lent autor. Tots dos autors poden conviure en un sistema, tots dos autors amplien la nostra perspectiva de fets, de llocs, d'històries i gràcies a ells anem ajuntant peces, cristalls de colors per anar component el calidoscopi particular del nostre imaginari.

Comentaris

Anònim ha dit…
Fa temps vaig llegir la traducció catalana que esmentes; em va interessar molt (i he de dir que paeixo molt més bé l'estil de Gauß que no pas el barroquisme de Magris). Encara no he tingut a les mans, però, cap llibre de l'austríac en la llengua original. ¿En recomanes especialment algun altre assaig?

Salutacions i enhorabona pel blog.
Xavier ha dit…
Benvolgut,
Moltes gràcies pel teu comentari i deixa'm també felicitar-te pel blog i per tota la teva feina.
Jo he fet servir la versió polonesa. D'entre la seva extensa producció, recomano el que era l'últim (pel que he vist a la Viquipèdia alemanya ja surt un llibre després)Im Wald der Metropolen. Una autèntica meravella on a més els diversos assajos s'entrellacen entre sí, en un petita ficció. Das europäische Alphabet és, com el títol indica, una espècie d'abecedari diccionari de conceptes. Com a curiositat està força bé. Die fröhlichen Untergeher von Roana. Unterwegs zu den Assyrern, Zimbern und Karaimen és una altra de les joies de la seva producció. Aquesta recerca d'identitats de frontera, que quasi han desaparegut és un dels punts forts de tota la seva escriptura.
N'hi ha d'altres, el seu estil i el tema dels seus llibres el converteixen en un dels assagistes europeus més interessants.
Salutacions
David ha dit…
M'interessa molt aquest escriptor. Buscaré l'obra editada en català i a veure si en trobo alguna altra en una llengua que sàpiga llegir (malauradament no sé alemany). El que n'expliques m'ha engrescat molt.
Salut!
Anònim ha dit…
Se m'havia passat aquest apunt i ara hi arribo gràcies al David. Molt, molt interessant, per que expliqueu tots dos. En parlem.

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Diferents lectures

Des de fa un cert temps, compro llibres en format electrònic. Els llegeixo directament a l’ordinador. He provat els diversos lectors de llibres electrònics i de revistes: el d’ Adobe Digital Editions , el de Mobipocket i altres. Fins ara, no m’incomodava massa llegir fins i tot la poesia en aquests formats. En el cas de l’Adobe, es manté el mateix format que l’edició impresa (però no en tots els casos), el Mobipocket és molt versàtil i permet jugar força amb diverses possibilitats de veure el text. No he comprat encara un lector electrònic perquè em molesta la poca coherència en els formats i encara no hi veig sentit. Per altra banda, un cop vaig mirar-ne uns quants, i de sobte en vaig veure un que tenia com a llibre de proves els Sonets de Shakespeare. Quan vaig adonar-me que no hi havia manera de poder tenir tot el sonet, tal com havia de ser, en una pàgina (és a dir, a la pantalla), sense tenir els versos tallats o tenir-ne només 10, vaig decidir que no me’n compraria cap fins qu...

La memòria d'un lloc

“Escric sobre un lloc, o sobre la memòria d'un lloc. Escric sobre una ciutat anomenada Alexandria que diuen que he hagut d'estimar, i sobre altres ciutats que em recorden un món desaparegut al qual crec que desitjo tornar. Escric sobre l'exili, el record, i el pas del temps. Escric -així m'ho sembla- per reconquerir, per conservar i tornar al passat, tot i que pot ser perfectament que escrigui per oblidar i per posar el passat rere meu”.                                                                                             André Aciman

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia. EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI Entre els murs d'arbres sens fi i les llunyanies fonent-se en la nit, entre el cel on espurnegen estrelles més clares que el foc i la força incommensurable sorgida de l'extinció del dia, passen les estacions de les nostres vides solitàries, i l'única consciència que tenim és la de ser viatgers cansats caminant tots junts en els meandres del temps. ¿On és el Llibre de l'Espai en què es consigna que les muntanyes es refugiaran en els cristalls dels grans de sorra?

De lectures electròniques

A diferència del que deia en aquesta entrada , finalment em vaig comprar un lector de llibres electrònics. Després de mirar diversos models, em vaig decidir per aquest , que vaig comprar a Polònia, encara que el mateix model es ven en altres països amb un altre nom. I n’estic molt satisfet. Ja hi tinc una biblioteca considerable, malgrat la poca oferta que encara hi ha en algunes llengües, com per exemple, en català. L’altre dia, llegint un informe sobre els llibres electrònics publicat a Polònia, vaig veure per una banda sorprès que aquest país és el segon en oferta d’aquest format darrere dels Estats Units. Per una altra banda, no estava tan sorprès, potser perquè ja m’havia acostumat a comprar molts llibres electrònics en polonès. L’oferta és admirable, hi ha llibres que apareixen fins i tot abans en format electrònic que en format paper. Evidentment, hi ha encara editorials una mica renitents a aquest format. Però, en general, no es pot comparar, ni de lluny, amb l’oferta que h...

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Dos premis merescuts

Fa un parell de dies, just en tornar de Varsòvia, vaig rebre un correu que em va alegrar molt. L’amic Josep Antoni Ysern m’enviava uns enllaços on s’anunciava que li havien concedit el Premi Cavall Verd de traducció per la seva esplèndida versió dels poemes de Tadeusz Różewicz . No tan sols la traducció és esplèndida sinó també l’estudi que fa Josep Antoni Ysern de l’obra del poeta polonès, un dels poetes més grans en l’actualitat. Si encara no teniu el llibre, us recomano que l’aconseguiu al més aviat possible i que us endinseu en les visions de la realitat, de vegades molt crues, que proposa Tadeusz Różewicz en la veu i el to que admirablement li dóna Josep Antoni Ysern. A més, Edicions 96 ha fet un llibre d’aquells que es recorden, editat amb molta cura, amb una portada que atrau amb el seu magnetisme, amb una tipografia molt neta i amb els espais allà on toquen. A més, l’edició és bilingüe. Un autèntic esdeveniment que no pot passar desapercebut. Per altra banda, he vist que Ant...

Sobre recepcions

Ara fa uns dies, Pau Sif es lamentava en el seu blog de la recepció de l’obra d’un poeta que havia traduït. Hi comentava que no havia tingut el ressò que s’esperava. És clar que fa referència a la vàlua de l’obra, i no pas pel fet que ell en sigui el traductor. Això darrer li dóna valor i, a banda, ens dóna la informació que és un llibre de poemes en què ha confiat, com a traductor i com a poeta. Estic d’acord amb tot el que hi diu. I també em sobta que el llibre hagi passat tan de puntetes entre els poetes contemporanis. Potser tinc una versió distorsionada pel fet de viure el món literari català des de l’estranger. Pot ser que la vessis, per un desconeixement directe. Però la distància també permet veure línies d’actuació que són més imperceptibles al lloc on s’originen. O tal vegada, el que faig és tan sols projectar les meves dèries i disfressar-les d’aquesta distància. Amb tot, la línia que veig aquí és, al meu parer, bastant clara. Ho diré amb un exemple, no gaire més tard de...

De llibres i plaers

Més d'un cop he parlat dels avantatges que té el llibre electrònic. Així, sense cap mena de comparació. És pràctic, per exemple, si no hem de portar al transport p úblic i durant tot el di a un senyor totxo de 800 pàgines, no cal que et preocupis de quin llibre prendre quan vas de viatge, perquè te'n pots endur milers que, evidentment, no llegiràs mai; i té moltes altres virtuts. Alguns hi han volgut veure aquí com un atac al llibre de paper, i no hi ha res que quedi més lluny d'aquesta visió. De fet, el llibre electrònic no podrà mai competir amb algunes característiques del llibre de paper, i no parlo només de l'objecte en si mateix, sinó també de coses més etèries com… no, no, no, ja sabem que l'olor dels llibres és un mite i un engany ; aquestes coses més etèries són l'espera després d'haver comprat un llibre, el neguit que tens per arribar a casa i mirar-lo (si l'has comprat a la llibreria) o de pujar ràpidament a casa si trobes que t'ha arrib...